Llegir a Poe és un plaer en molts sentits. A vegades aquest autor pot estimular la nostra imaginació, a vegades provocar angoixa i terror com pocs. Sovint ens fa reflexionar sobre temes que la nostra ment prefereix ignorar. Aquest recull en format de butxaca es tractra de la meitat de l’obra de Poe que Edtitorial Columna va publicar fa uns anys en format de luxe. Potser aquest primer volum conté alguns dels contes més famosos de Poe, però només són una selecció. Queda encara força per llegir d’aquest autor tan influent en la literatura contemporània de l’epoca.
Edgard Allan Poe va escriure bona part de la seva obra entre 1830 i 1850, dates que tontejen amb el romanticisme. M’imagino a Poe escrivint en aquella època: Devia semblar un transgressor, un escriptor dement que narra desventures de fantasmes, que parla directament sobre la mort, la foscor o la tortura. Però també va ser un autor que va influenciar notòriament a altres anys més tard. Estic convençut que gent com A. Conan Doyle o H.P. Lovecraft van seguir l’obra de l’americà. La seva influència es va patent.
Però l’autor no deixa der ser un gentleman, un escriptor que es mou en certs cercles; els escenaris que descriu i els personatges són normalment gent amb diners, cultes, nobles. Poques vegades tracta amb la gent del carrer. Potser volia demostrar que a tothom li pot passar qualsevol dels malsons que descriu, fins hi tot la gent que se sent més segura.
Poe va ser un magnífic escriptor: Tan podia relatar una història convencional amb aires biogràfics com tractar-ne una altra amb tocs periodístics i d’assaig (L’enterrament prematur, El dimoni de la perversitat). Parla temes recurrents com la mort , la venjança, la perversitat, aquest sentiment que sembla que li agradi tant (El cor delator, El dimoni de la perversitat, El gat negre) o l’amor obsessiu (El relat oval, Berenice). A més a Poe li agrada escriure en primera persona per enfatitzar la sensació de por i de les experiències viscudes en la pròpia carn.
Un altra faceta d’aquest prolífeg contista és que sovint cerca l’equilibri entre la fantasia i la ciència, entre les experiències fantàstiques i les empíriques o demostrables científicament. Fins hi tot s’atreveix (amb encert) amb el relat policíac (Els assasinats de la Rue Morgue, La carta robada).
Però parlem dels contes, pròpiament dits:
La màscara de la mort vermella sembla una aproximació a la consciència col.lectiva sota l’excusa de la presència de la mort que et ronda. Un conte curiós i portat amb talent, potser massa metafòric però interessant. Molt semblat també a Ombra: paràbola un altre conte que es basa en la presència de la mort. Massa curt i poc explotat però. L’Enterrament prematur també té òbviament molt a veure amb aquest tema. L’obsessió per la mort porta a Poe a descriure’ns en primera persona diversos casos "documentats" d’enterraments prematurs i com a colofó el del mateix protagonista. Angoixant, profundament psicològica i molt ben escrit. Però potser aquest punt queda més ben reflexat a La veritat sobre el cas de M. Valdemar, una original història sobre hipnotismes abans de la mort. Poe podria haver-se recreat més en aquest tema que trobo molt ben portat. Angoixa, suspens, un conte on altre cop l’autor es mou entre el món fantàstic i el científic oferint-nos triar amb quin ens quedem. I també a La caiguda de la Casa d’Usher experimenta amb les descripcions malatisses de la casa familiar d’Usher i dels seus habitants en una història que també investiga sobre les pors i les obsessions amb la mort.
Les obsessions, sobretot en persones físiques, són una altra de les característiques d’algunes de les seves obres. A El retrat Oval, ens parla de les sensacions i els sentiments on un una noia volca la seva essència en un quadre fins a límits insospitats. A Berenice, la història tracta sobre els límits de l’obsessió. Interessant és com Poe descriu les meravelles per després passar a recitar els horrors més extravagants, potser per reafirmar els contrastos. També trobem aquest tema reflexat a William Wilson un altre exemple del terror que pot provenir de dins, de la doble personalitat i la obsessió que pot esdevenir en esquizofrènia. Un relat potser massa llarg pel suc que se’n treu al final però escrit amb la mestria de sempre.
El Pou i el pèndol és una de les obres mestres del recull, on Poe ens mostra el terror en el seu estat sublim: El de la ignorància de no saber què passarà, el de no veure que tens al davant però també el de comprobar com la mort s’acosta lentament. Potser amb un final massa ràpid però sense dubte una obra tètrica i malsana.
Aquesta paraula, "malsana" em fa pensar amb una altra que li agrada utilitzar a Poe: "perversitat". Aquest sentiment és usat per exemple a El cor delator, una altra obra que juga amb la por a la foscor i el trauma psicològic d’una mort. Ben resolta i ben descrita és un clar exemple de la seva detresa alhora de recrear situacions escabroses i inverosímils. El Gat negre no deixa de ser una altra versió d’aquest darrer conte. Es basa en experimentar amb la perversitat alhora d’abordar el tema del asasssinat. Un conte que segueix les mateixes premises: Por, Mort, enterrament, autosatisfacció i histèria. Però l’autor compta també amb El diable de la perversitat, un relat que més sembla un assaig sobre les emocions humanes i que és presentat més de forma periodística que com a narració. Poe intenta justificar un sentiment com la perversitat, segons ell inherent a la condició humana. Semblant a El Cor delator però les justificacions de Poe arriben a carregar massa el text.
També trobem lloc per temes com la venjança com El barril d’amontillat, una història simple i tètrica com ella sola. La venjança servida freda en una intent de recrear un emparedament amb un final que resulta potser massa ràpid.
Més encara: Aventura pura i dura com la de L’escarabat d’or. Ah! Tenim aquí una d’aquelles històries clàssiques que mai envelliran del tot, apte per totes les edats i condicions i allunyat de les obres més fosques de Poe. La recerca del tresor, la simpàtica i entranyable manera en que els protagonistes desxifren el críptic missatge del pirata… tot això és part de la història juvenil de tots. En el meu cas la criptologia del missatge de L’escarabat d’or és el fet que va calar més en mi el primer cop que vaig llegir aquesta història. Hi gaudia tant com desxifrant les runes de El Hobbit. Un clàssic doncs. Potser una de les històries més conegudes de Poe, curiosament sense elements sobrenaturals o de terror, però que queda en la ment de tots pel procés deductiu que utilitzen els protagonistes alhora de desxifrar el misteri.
I tampoc falta, parlant de deduccions, un altre clàssic com Els assassinats de la Rue Morgue on també el procés deductiu és en aquest conte el veritable protagonista. Poe ens ofereix una història policíaca on un estimable investigador (Monsier Dupin) ha de descobrir com s’han comès uns crims desmesurats i fora de mida utilitzant la lògica i les proves que troba a l’escena del crim. Un antecessor, sense dubte del mític Sherlock Holmes, que anys més tard crearia Sir Arthur Conan Doyle. En aquest cas, Poe ens sumergeix en els barris baixos de París per portar-nos un conte tens i irònic a la vegada. Sense dubte, una de les obres més conegudes d’aquest autor. La carta robada és un altre cas que ha de solucionar Monsieur Dupin. Aquest cop no es tracta de cap assassinat si no de conèixer on és amagada una carta robada. Poe utilitza aquest conte per reflexionar sobre les obvietats, per realitzar un petit assaig encobert sobre les evidencies, els mètodes i la psicologia de certs càrrecs. Certament a vegades l’autor resulta massa agosarat amb les seves afirmacions, però no deixa de ser un conte simpàtic.
Un descens al Melström és un curiós relat que s’endinsa en el terror que poden causar els fenòmens naturals. Molt èpic i potser un pel exagerat però em crida l’atenció les explicacions científiques que utilitza Poe per evidenciar que l’aventura podria donar-se de veritat. La narració, com de costum en primera persona, aquest cop recau en un pescador norueg que es veu inmers en la voràgine d’un remolí monstruós. Un cop més doncs, Poe barreja els misticisme i el terror amb el raonament científic. Potser una mica al contrari de Manuscrit trobat en un ampolla, una visió fantàstica d’una tempesta tropical i del seu contingut. Un conte portat amb l’habitual mestratge de l’autor però que aquest cop queda una mica inacabat, sense un final digne. El terror al desconegut i als grans fenòmens naturals es barreja amb una visió fantàstica del mateix tema. Poe ens obra les portes a interpretar el conte com a un fet verídic o com a una bogeria, com tans d’altres.
La conversa d’Eiros i Charmion és potser l’únic conte amb un argument clar de ciència ficció, en aquest cas, en clau catastrofista. Es tracta d’una descripció més o menys acurada dels darrers dies de la vida a la terra pel xoc inminent d’un cometa. Semba mentida que ja Poe tingués la imaginació de tractar aquest tema fa 150 anys.
Deixo pel final dos contes molt curts que costa valorar tan per la seva escassa amplitut com pel barroquisme que hi impera: Eleonora, una història sobre promeses incomplertes. Potser un dels més fluixos del recull i Silenci: Faula, un conte molt curt i metafòric en clau fantàstica on apareix el diable. No és dels millor del recull.
