Homúnculo

Haig de reconèixer que el subgènere denominat Steampunk sempre m'ha despertat molt d'interès. Si a sobre, em trobo amb una magnífica portada d'Antoni Garcés (tinc debilitat per les seves il.lustracions) el resultat es que em compro la novel.la sense saber quasi bé res del que hi puc trobar dins… greu error per part meva perquè precisament el millor d'aquesta novel.la és la portada de Garcés.

Com deia, sempre he tingut una certa fascinació per la corrent del Steampunk (Punk a vapor), un nom que parodia el moviment ciberpunk dels anys 80 i 90. L’Steampunk fa referència a novel.les, a idees basades en l’època vistoriana anglesa, a cavall entre el segle XIX i el XX quan la innovació tecnològica feia miracles cada dos dies i on l’exploració de la Terra encara no estava finalitzada i per tant obria les portes a la imaginació i a la fantasia. Avui en dia, un dels màxims exponents d’aquest corrent (tot i que amb reserves) és China Miéville i la seva obra sobre Bas-lag que no és el Londres sofocant post-industrial, però sí quelcom molt pitjor..

Blaylock va ser un dels fundadors de l’Steampunk, juntament amb altres autors “amigots” seus, com ara el conegut Tim Powers. De fet Blaylock realitza un petit homenatge al seu amic Powers proporcionant el seu cognom a un dels personatges de la novel.la, així com mencionant més d’un cop al fictici poeta Ashbless que tanta importància tindria a “Las Puertas de Anubis”. Però Blaylock no és Powers i “Homunculo” no és “Las Puertas de Anubis”, de fet Homúnculo queda com a una successió de fets mal lligats i d’idees curioses que no desemboquen a res.

Per començar la novel.la està mal dissenyada, amb uns precedents que no coneixem i que se’ns expliquen malament durant el curs d’aquesta, amb uns personatges sense rumb que no saben per on naveguen ni quines finalitats i motivacions tenen enmig d’una història inconnexa i a vegades ridícula, plena de zombies, extraterrestres minituaritzats, naus especials d’estar per casa i d’un dirigible que vola conduit per un mort i que ningú sap ben be per què serveix (per no parlar de les cuatre caixes de fusta que fan tornar boig al lector)

Realment, poques vegades he llegit una novel.la tan imaginativa però amb un argument tan poc clar. Al fet de voler centrar l’acció en molts llocs alhora (que no trobo pas malament) es suma que l’autor dona moltes coses per sabudes i que mareja al lector constantment amb situacions poc lògiques que no aporten res a l’obra. A sobre, alguns errors evidents de traducció com el fet de d’intercambiar noms en certes escenes d’acció, provoquen encara més, aquests moments de desconcert i confusió de què parlava.

A vegades, l’acció està prou ben desenvolupada i mereix l’atenció d’un lector pacient que dóna oportunitats a Blaylock perquè s’expliqui, però al següent capítol torna a caure a la inercia i als sense sentits de què parlava. L’ambientació de la novel.la és correcta: Aquell Londres brut i decadent de finals del segle XIX, però vist a través dels ulls d’uns personatges sense carisma i sense rumb, mal definits i massa estereotipats queda en poc més que un escenari amb certa personalitat.

En general doncs, una novel.la que intenta captat l’atenció del lector amb recursos més del fantàstic que de la ciència Ficció, que pretén garantir una continuitat però que acaba sent un desgabell dels grans, amb moments curiosos però mal desenvolupada, que si no fos per la meva predisposició envers al Steampunk, no dubtaria de titllar-la de francament dolenta.