Puerta al verano

Ah! Quin plaer llegir a Heinlein! Amb aquella capacitat que té d’enganxar-nos a la lectura… amb aquella prosa fluida, directa, que et provoca una sensació estranya, com si estiguessis visualitzant una pel.lícula dirigida per ell… ja quasi no recordava aquestes sensacions, doncs ara ja fa temps que vaig assimilar una altra obra seva: Tropes de l’espai (Magnífica).

Si un problema té Heinlein és que bona part de les seves obres estan descatalogades o són difícils d’aconseguir. No era aquest el cas, doncs La Factoría ja va reeditar “Puerta al verano” fa uns anys, però aquesta edició és nova: Es tracta d’una col.lecció que sembla ser una iniciativa per part de diverses editorials de fusionar títols sota el segell “Puzzle”. L’enhorabona per la idea, doncs a part de la qualitat de les obres que he vist a les llibreries, es suma el fet de que els preus són molt més interessants i ajustats que a les edicions precedents.

Però retornem a Heinlein i la seva Puerta al verano. Aquesta obra és un clàssic dels viatges en el temps. Hi trobarem les típiques paradoxes, els embolics impossibles, les explicacions més o menys raonades del perquè d’un viatge en el temps etc… però sota la ploma de Heinlein, la història cobra una vida, una energía imparables. A més, el fet que estigui visualitzat en primera persona dóna encara més vitalitat a l’obra.

L’argument, tot i no deparar massa sorpreses és força interessant: Un enginyer viatja cap al futur demanant més o menys voluntàriament un “Son Llarg”, o sigui una congelació en tota regla que el farà despertar trenta anys més tard. Però la seva vida al futur no és com ell havia esperat i haurà de prendre eleccions ràpides per reconduir la situació que va deixar en el passat. Heinlein ens introdueix, a més, una trama econòmica molt ben lligada (tot i que reconec que entre tants títols i accions, a vegades m’he marejat una mica) que ve a ser l’eix estructural de les desventures del protagonista.

Per altre banda m’ha sorprès com amb poques pàgines ha estat capaç de definir el perfil psicològic del seu protagonista com si el coneixessis de fa anys, però sense saber-ne massa coses del seu físic, per posar un exemple. Sí, que és veritat que és l’únic que està ben definit i que tota la història gira egoïstament al seu voltant (amb el permís del gat es clar), però aquí es demostra l’energia que aboca l’autor doncs et poses involuntàriament a la pell d’un enginyer sense quasi ni saber com és físicament. Simplement, el personatge t’entra sol.

L’autor també té temps (en poc més de 200 pàgines) de fer-nos reflexionar sobre les paradoxes temporals, els viatges cap al passat i el futur, les diferències entre viatges en el temps “naturals” (com és la congelació) i d’altres a través de màquines artificials i de lligar tot això amb un subtil sentit de l’humor i amb una franquesa que sobta: Perquè quan ja no te res més a dir, s’acaba la novel.la, sense allargaments insustancials. 217 pàgines que devores en un tres i no res.

Què més dir? Doncs que la recomano als lectors que com jo gaudeixen amb els viatges en el temps ben estructurats, ben definits i que a més, ens aporten bona literatura.