El sueño del rey rojo

La resposta astuariana a la novela ciberpunk. Amb aquest flamant subtítol, la gent de Gigamesh presenta una de les darreres novel.les de de Rodolfo Martínez: El sueño del rey rojo.

 

De fet, definir l’entorn en que es mou aquesta novel.la és complicat; però alhora és també un exercici imaginatiu suggerent. Rodolfo Martínez ha creat una novel.la que des de fora es ven com una cosa però una vegada comences a llegir comproves que és quelcom més profund i personal. La frase promocional et crida l’atenció però seria un error encasellar el llibre com a una història més dins l’entorn ciberpunk, més típic dels 80 que de les tendències actuals.

 

El Sueño del Rey Rojo combina elements propis de la novel.la policíaca amb reflexions molt intencionades sobre les IA en un futur proper on la xarxa informàtica és l’autèntic vehicle per on es mou la gent i on les realitats virtuals, els hackers i la tecnologia punta estan a l’ordre del dia. L’estructura de la novel.la no és simple però comença com una novel.la policíaca futurista per acabar esdevenir quelcom molt més gran i inconmensurable: a l’estil per exemple de Cuarentena de Greg Egan, tot i que per sort sense tanta especulació metafísica.

 

Amb això vull dir que el plantejament inicial, simple i sense massa preàmbuls, evoluciona per convertir en una reflexió al voltant de la realitat i la percepció de la realitat, el veritable nucli central a partir del qual es desenvolupa la trama.

 

Per cert, la trama: La relació quasi malaltissa entre un triangle amorós compost per un hacker invàlid, la seva amiga desitjada i el fantasma del seu ex -amic i ex -amant d’ella (un programa informàtic que recrea les pautes de personalitat d’aquest) es veuen embolicats en una investigació sobre un personatge que ha mort i del que no se’n posseeix cap registre d’existència. Durant la investigació, descobriran coses que van més enllà de la seva percepció de la realitat i ens introduiran en un dels veritables encerts de l’autor: El tractament de les IA com a possibles formes de vida artificials, la recerca de l’individualisme, l’anhel de supervivència i de llibertat d’aquestes, molt a l’estil d’altres novel.les com Ciudad Permutación (Egan altre cop). El tractament del trio protagonista és un dels punts forts de la novel.la: La relació d’amor-odi entre ells i els vincles personals tant presents com passats són molt acurats però a vegades un pèl repetitius també.

 

Martínez escriu la novel.la en base a una estructura de flashbacks que centra l’acció en el present o en el passat segons li convé, proporcionant informació precisa dels esdeveniments de forma quasi mil.limètrica, oferint així al lector el que vol en el moment oportú. El mateix primer capítol és un exemple: Comença mostrant el present (la quasi conclusió de la història) per anar incorporant els flashbacks al passat i combinant a més la narració en tercera persona amb la de segona persona, un element original que li dóna personalitat a la novel.la.

 

Tot i això, en alguna ocasió l’autor ens mareja massa amb el seu argument. Aquest està dissenyat perque vagi in crescendo de manera gradual però a les darreres pàgines es surt d’escala i tant la investigació en ambient ciberpunk com la reflexió al voltant de l’existència de vida a les IA es dissol en una especulació metafísica. Un final correcte però que trenca amb els esquemes que havia anat proporcionant l’autor durant la novel.la. Però m’ha agradat, és la primera novel.la que llegeixo de Rodolfo (Rudy) Martínez i m’ha semblat més que correcta, tan pel tamany (tot just 200 pàgines) com per les reflexions que aporta.