Tormenta de espadas

Hi ha un vell acudit del mestre Eugeni que diu: "-Me encanta jugar al pocker y perder"; i l'altre pregunta: "-¿Y ganar?"; I respon amb veu tallada i la mirada perduda: "-¿Ganar? Ganar debe ser la ostia…". Per fer un símil jo diria: "-M'encanta llegir la saga de Canción de Hielo y Fuego per parts, d'any en any"; "-I seguida?" em preguntaria algú. "-Seguida? Tota junta? Això ha de ser increïble…".

Un any i mig hem esperat els seguidors de la saga que aparegués aquest tercer volum en castellà! Un any i mig de patir, de preguntar a Gigamesh quan sortiria el llibre, de consultar forums a internet intentant no llegir spoilers de la gent que sí havia devorat el tercer volum en anglès… un any i mig, però, que ha valgut la pena esperar, doncs Tormenta de Espadas ha complert completament les espectatives, torna al nivell assolit per Juego de Tronos i ens deixa amb un sentiment d'impotència per no tenir el quart volum a l'abast de la mà encara… a més és com si haguéssim rebut dos volums de cop doncs les més de 1200 pàgines traduides per Cristina Macía s'han dividit en dos toms -per a major comoditat del lector- il.lustrats per una única portada -esplèndida- de Enrique Corominas

Els salvatges assetjant el mur, amb secrets que poca gent imagina, un rei vençut que s'amaga sota la flama d'una nova religió, una familia desmantellada que lluita per sobreviure, un nen que persegueix les seves visions viatjant pel fred, un traïdor que busca el seu camí entre els enemics i una jove reina sense regne que lluita per formar un exèrcit amb que reconquerir les terres dels seus pares. Les aliances, els matrimonis de conveniència, l'honor, les traicions, i dues escletxes: Una per la qual entra la llum i l'altra el fred per on l'autor deixa entreveure que la màgia anirà esdevenint cada cop més important en la batalla definitiva que ha d'arribar tard o d'hora…

Què es pot dir més sobre aquest tercer volum de Canción de Hielo y Fuego? Moltes coses: Per començar que Martin ens sorpren a cada moment, a cada capítol. No, això no es nou, però ser capaç de continuar mantenint al lector aborvit per la lectura sense saber qui morirà, qui viurà, qui traïrà a qui i a sobre trencant els pocs esquemes que hom es podia haver fet, té molt de mèrit (i més quan ja portem aprop de 3.000 pàgines). Aquí és on veritablement Martin demostra tenir una visió de conjunt que molts pocs cops he vist en els darrers anys (potser la més recent va ser a mans de Michael Straczynsky i la seva magnífica Babylon 5), una visió que comporta que el que passa a una pàgina del primer llibre pot repercutir en el darrer volum de la saga, un entramat de personatges tan vast que et quedes pensant si aquell nebot o aquell criat que surt al final del llistat d'una casa no tindrà una importància vital al futur… probablement sí, doncs l'autor no defineix personatges en va, tothom té el seu lloc.

La construcció dels personatges i llur desenvolupament és simplement perfecta. En aquest volum el punt de vista dels personatges (un dels grans encerts de l'autor) està més repartit, tot i que per alguns apareixen relativament poc (Bran, Davos…) mentre que d'altres tornen a rebre el pes de l'acció (Jon, Catelyn, Arya…). A més, se'ns presenta a Jaime Lanister, un personatge que només es mencionava en els darrers llibres i que aquí cobra un protagonisme important i on se'ns desvetllen les seves vivències personals i els motius que l'han dut on és ara.

Martin torna a girar la truita a la trama, et torna a fer dubtar del què està bé i del què no, et torna a fer perdre pels camins boirosos de Ponent oferin-te la informació necessària per que cavil.lis sobre tots els misteris i motivacions dels personatges però sorprenen-te a cada conclusió que esperaves arribar.

Literàriament el llibre és impecable, amb moments sublims en els diàlegs. Tenco els ulls i en venen al cap tres o quatre d'aquests diàlegs antològics ja sigui per boca de Tyrion, d'Arya o de Jaime. I si Choque de reyes oferia un ventall nou de possibilitats, en aquest tercer volum aquestes possibilitats es multipliquen, entren a jugar més Cases com el Tyrell o els Martell, mentre d'altres queden relegades a l'espera del quart llibre de la saga.

Tormenta de Espadas es potser la culminació (per ara) d'un increïble joc que barreja el folletí -culebrot- i la construcció de personatges verosímils amb la fantasia més pura. Els dos es combinen de forma admirable, lligats a través del suspens i embolcallats amb una sèrie de misteris i de situacions imprevisibles com si fos un regal. A l'obrir aquest regal se'ns mostra una història adictiva i coherent, realçada per una magnífica prosa i plena de situacions i personatges que poc a poc vas fent teus i que no pots oblidar fàcilment.