¡Hágase la oscuridad!

És ben sabut que tinc certa debilitat per Fritz Leiber. No se dir el perquè. És un autor imaginatiu i que té una prosa impecable, tot i que no sempre té els arguments ben tancats o ben definits. Però res d’això és suficient per evidenciar la meva simpatia per ell. Suposo que a vegades es dóna que creus en algú o en alguna cosa tot i que resulti irracional o mancada d’evidències demostrables, i que l’acceptes tal com és, sense plantejar-te si podria ser millor o pitjor.

Aquest preàmbul em serveix per introduir la clau d’una novel.la com ¡Hágase la oscuridad!: La confrontació de creences entre dos pilars de la societat com és el món científic i el món religiós. Leiber simplifica la temàtica proposant-nos un futur devastat i post-apocalíptic on les noves classes dirigents utilitzen la religió per controlar i esclavitzar la societat inculta. I per portar-ho a terme, paradoxalment, fan servir la ciència que ha sobreviscut al cataclisme per convèncer al poble de l’existència del Gran Deu.

Si, a més d’aquesta barreja antonòmica li afegim el moviment de resistència a aquest sistema polític despòtic autoanomenat “La Bruixeria” , que també utilitza trucs científics per demostrar al poble ras que Satán existeix i que la jerarquia actual són uns estafadors la controvèrsia està servida.

Leiber juga constantment amb aquestes noves religions i amb la vella ciència de la Terra, combina i barreja les creences de forma senzilla, sense aprofundir gens en una direcció o en una altra però fomentant que el lector estigui sempre mínimament interessats en com s’aniran desenvolupant els esdeveniments. El fet que plantegi que la jerarquia que segueix el “Gran Déu” siguin els opresors i la resistència que vol la llibertat de la massa social segueixin a “Satán” ja ens dóna una idea de com li agrada al autor fomentar les paradoxes religioses. Potser ens ho podem prendre com una crítica encoberta al cristianisme? Leiber havia estat creient i havia perdut la fe anys enrera… qui sap.

Però la barreja perfecte entre ciència i religió la trobo en la figura dels “familiars”, aquests animals creats artificialment però vinculats telepàtica i empàticament amb els humans, i alimentant-se d’ells, com si realment fossin extrets d’algun antic ritus de bruixeria o de màgia negra.

Un altre fet que em resulta curiós es que alguns dels plantejaments de la novel.la em recorden (com també comenta l’editor al pròleg) a idees aparegudes a la saga de Star Wars… espases de llum, conflictes polítics dissenyats per assolir el poder… possiblement només sigui una coincidència però qui sap si el senyor Lucas es va llegir la novel.la.

La veritat es que Leiber, fent us de la seva agilitat narrativa i la seva frescor alhora de descriure’ns les situacions i sobretot els pensaments i inquietuts dels protagonistes ens ofereix una obra senzilla però narrativament àgil i amena, com és habitual en ell. No trobarem una obra mestra però sí una novel.la entretinguda, tot i que força predecible, que et fa platejar alguns temes d’actualitat.