Criptonomicón

La meva experiència personal amb aquesta novel·la és ambigua. És una història d’encís i desencant. A finals de l’any 2000 vaig llegir Snow Crash. Em va colpir força. Una novel.la que semblava pur entreteniment sense més em va deparar moltes sorpreses i em va descobrir un autor nou que vaig decidir seguir d’aprop. La novel.la combinava l’humor amb la ciència i amb l’especulació històrica. Una barreja explosiva on tot hi tenia cabuda. Més tard em vaig agenciar La era del diamante: Manual ilustrado para jovencitas i tot i que no va assolir el nivell del primer vaig entreveure la mà d’Stephenson en una novel.la molt original, tot i que no molt ben lligada. Quan em vaig enterar que l’autor havia escrit un tros de llibre com Criptonomicón i que s’estava traduint els meus ulls es van obrir talment un dibuixant de manga m’hagués fet una caricatura. Stephenson em tenia encisat i aquest llibre va esdevenir per mi un dels més esperats de l’any.

 

I després va venir el gerro d’aigua freda: Ediciones B publicava el llibre en tres volums a un preu proper (crec recordar) als 20 € d’ara. Poques vegades he vist un llibre suposadament del gènere fantàstic amb tanta difusió com aquest. A l’entrada de la FNAC hi havia centenars d’exemlars exposats!!! Jo havia vist l’edició en anglès a casa d’un amic i en un sol volum i em vaig indignar. No ben bé perquè es dividís el llibre, si no per l’exagerat del preu (en anglès costava al voltant de 7 € tot sencer). Sento dir que en un acte de rebequeria vaig promete’m no comprar el llibre fins que baixés de preu o sortís en edició de butxaca. Això va passar l’any passat però llavors les ganes ja no eren les mateixes i finalment me’l vaig comprar en un saldo a 2 € cada volum.

 

Ara que l’he llegit m’he acabat d’indignar amb un altre aspecte: S’ha venut aquest llibre com una novel.la de ciència ficció (l’editor ho intenta justificar moltíssim en el pròleg) quan en realitat no ho és (segons el meu criteri): Que l’autor s’inventi un país (quan tampoc calia tenint el sultanat de Brunei al costat) i especuli una mica en informàtica avançada no em dona la sensació d’estar llegint una novel.la de CF, com a molt un thriller històric amb algun element de CF. Això és un problema? No, cap ni un. Però que Ediciones B hagi colat Criptonomicón a la col.lecció Nova es deu a criteris purament comercials: l’autor és conegut pels lectors de CF i el llibre té unes crítiques i una tirada que possiblement el converteixin en Best-Seller. Posem-lo a la col.lecció Nova, diem que és un llibre de CF i així venem més. A més si col·loquem el subtítol “La novela de culto de los los hackers” a més dels freaks de la CF/Fantasia també el llegiran els freaks informàtics.

 

Bé, ja m’he desfogat. Anem per feina perquè el llibre es mereix més d’un comentari. Stephenson ha creat una novel.la eclèctica, un thriller històric i científic molt ambiciós. Massa. La novel.la preten ser una introducció als sistemes criptogràfics actuals i els utilitzats durant la Segona Guerra Mundial però també aprofundeix en economia a gran escala, en història i en temes socials. Stephenson ens ofereix quatre línies argumentals entrellaçades en dos moments temporals: Tres línies ubicades a la Segona Guerra Mundial, tant a la lluita a Europa com a la guerra al Pacífic, que ens presenten a tres personatges molt diferents: Waterhouse, un geni matemàtic especialitzat en criptologia; Shaftoe, un soldat americà que no sap en què consisteixen les seves missions i Goto Dengo, un soldat japonès cridat a construir un “forat”, un petit misteri que és el vincle entre tots els personatges. A l’època actual, l’era de l’informàtica i de les comunicacions, tenim a Randy Waterhouse, nét del criptògraf que lluità 50 anys enrera, un nou yuppie de l’era internet a través del qual podem observar com es creen i es detrueixen les noves companyies semi-virtuals de comunicacions. Aquestes relacions familiars queden completades per Amy Shaftoe (néta del soldat Shaftoe) i d’altres petites sorpreses que prefereixo no revelar. Cal agrair a l’autor que hagi incorporat personatges de l’Eix, com el mateix Goto Dengo i també d’altres d’alemanys que mostren el seu punt de vista durant la guerra.

 

Tenim per una banda els fets històrics de la guerra, enfocats des del punt de vista de tres personatges i on Stephenson ens instrueix en com funcionaven alguns codis criptogràfics com el famós Enigma, utilitzat per l’Eix, que va ser desxifrat pels aliats però que provocava la paradoxa de decidir quan s’utilitzaven els coneixements del codi i quan no per que els nazis no sapiguéssin que Enigma s’havia desxifrat (a la divertida novel.la Por no mencionar al perro també podem veure aquesta controvèrsia). I per altra banda, la infomàtica més puntera (potser fins hi tot anticipativa) ens la mostra Randy Waterhouse: Els moderns sistemes de criptologia i d’ocultació de dades, el món dels hackers informàtics i en definitiva com ha evolucionat el xifrat i el desxifrat de dades en només mig segle. Una trama empresarial i d’altes finances que no em va enganxar i que he trobat que no conserva una bona estructura narrativa, que es fa pesada vaja. Stephenson idea un vincle argumental entre els dos moments de temps per mantenir una coherència. No trobo que sigui una mala idea però crec que hauria d’haver estat més concís doncs a vegades la novel.la es perd entre massa subtrames i no es centra en els fets importants.

 

Com deia, Criptonomicón és una novel·la molt ambiciosa, basta, però també elegant i molt ben escrita. Stephenson té el mèrit de no avorrir durant quasi 1500 pàgines però la seva ambició dóna lloc a que la tensió es vegi reduïda a capítols i situacions molt concrets (sobretot cap al final). Ho sigui: La novel·la no enganxa, la tensió és mínima. Ens trobem davant d’un tractat de criptologia que intenta seguir una estructura narrativa, que aconsegueix interessar-nos molt, però que no provoca emocions ni tensions. El fet mateix que no tots els personatges tinguin el mateix pes a l’obra ajuda en aquest sentit. Per exemple, al començament se’ns descriu molt a Waterhouse (el més ben definit de tots: Entranyable, innocent però terriblement llest) però al darrer terç de la novel·la quasi ni apareix. Aquestes disparitats (que també afecten als altres personatges de la Segona Guerra Mundial) provoquen un trencament en el ritme narratiu i en l’estructura de la novel.la.

 

Això sí: Stephenson és un virtuós de la prosa, dóna la sensació que es posa a escriure i que no para ni per respirar, incorporant incisos i situacions que sembla que li vinguin per inspiració divina i que no tenen res a veure amb la novel·la.  Sovint, aquests incisos a la trama que escriu l’autor són divertits i amens, narrats amb aquell to irònic que ja va utilitzar a Snow Crash i utilitzant referències tan del món freak que el segueix (lectors de CF/fantasia) com del món informàtic; sembla voler acontentar a ambdós tipus de seguidors (tot i que molt sovint són els mateixos). Però aquests incisos tenen una doble cara. Sí, sovint són divertits i curiosos però d’altres vegades són més pesats, i més quan veus que tots ells no tenen res a veure amb la trama, i això dóna lloc a que la tensió que esmentava abans desaparegui i que l’argument costi d’avançar.

 

Una bona novel.la que queda lluny de ser perfecta salvada en bona part per l’habilitat narrativa d’Stephenson i perquè aquest s’endinsa en temes força interessants. Peca de llarga i de manca de tensió narrativa. Preferia l’Stephenson més concís de Snow Crash, tot i que li reconec un gran talent narratiu.