Fantasia-Ficció

EL Consejo de Hierro

Lluites entre golems i elementals de la natura, màgia xiuxiuejada a l'orella de les víctimes, humans refets amb implantacions biològiques o mecàniques com a càstig, races alienígenes convivint en un planeta parcialment inexplorat on les torsions dimensionals assolen certes zones i on existeix una ciutat-estat que acapara la tecnologia punta: El vapor. Una combinació al.lucinant que només es pot donar a un lloc: La sèrie de Bas-lag, creada per un jove i genial activista d'esquerres anglès, China Miéville.

 

Uau! Quina presentació oi? Sembla que sigui el seu editor però és simple enveja. La veritat és que admiro força a China Miéville. És una persona que fins on sé s'implica en la vida política del seu país però també (i això és el que ens interessa) en les seves novel.les. Fa sis anys va revolucionar el món de la ciència ficció i de la fantasia amb La Estación de la Calle Perdido, la primera novel.la ambientada al món de Bas-lag. La seva acollida va ser enorme, com també ho va ser la segona novel.la (que no continuació), La Cicatriz. I ara ens arriba El Consejo de Hierro.

 

En un primer moment cal tenir present que aquesta ja és la tercera història ambientada en aquest impossible però ja entranyable món i que les dosis de sorpresa es redueixen considerablement, i més si tenim en compte que es repeteix parcialment l'escenari de la impredecible i cosmopolita ciutat de Nova Crobuzon. L'altre escenari és el territori inexplorat de Bas-Lag. Aquí, igual que a La Cicatriz es troba a faltar un mapa, doncs la geografia del planeta no queda encara gens clara i per molt que s'hi esforci l'autor en descriure-la, és dificil d'abarcar sense una bona representació gràfica.

 

Després de tenir en compte aquests punts, podem dir que la novel.la segueix sent molt interessant però que el nivell baixa respecte a les seves predecesores:

 

El problema pricipal és la diversitat de ritmes en que se'ns narra l'argument. Un flashback de més de 100 pàgines introduït al mig de la novel.la que resulta ser una de les parts més importants d'aquesta (almenys al final) en contraposició amb la línia argumental del present que queda tallada i que avança molt més. És un canvi molt dràstic que afecta a massa pàgines. Però l'anglès continua en ratxa pel que fa a descriure els capítols d'acció: El seu ritme vertiginós i la seva natural qualitat literària ens transmeten com pocs el complexe sub-món i les infinites possibilitats que té una ciutat com Nova Crobuzon.

 

L'altre punt que em descol.loca és l'argument: Per un banda Miéville ha creat per fi la novel.la que volia, la crítica social aplicable al seu propi país (Regne Unit) durant la Revolució Industrial (els paral.lelismes i l'ambientació Steam punk ho fan evident). Miéville inventa la seva pròpia revolució d'esquerres, juga amb la idea, amb els icons, per dur-nos a una lluita social alternativa: la Guerra civil a la ciutat-estat de Nova Crobuzon. Els buròcrates conservadors de totes les races contra el poble pla, obrer i miserable, també format per totes les races de Bas-Lag però també pels refets, aquests reus torturats i castigats amb implants esgarrifossos, que només serveixen per convertir-los en paries i desesperats. (el millor exemple, el trobem en aquesta novel.la). És una lluita entre classes, entre les dretes poderoses i les esquerres progresistes, bohèmies, d'artistes (el fet que existeixi una brigada formada per trasvestits i ballarines ens dóna una idea del que proposa l'autor). Potser no deixa de ser una metàfora de la vida real de l'autor. Méville sap que aquestes lluites són difícils i que cal trobar un símbol, un icon. En aquest cas, El Consell de Ferro.

 

Però per altra banda existeix una altra guerra exterior, contra la ciutat-estat de Tesh (on mai queda clar en què consisteix ni com s’acaba resolent) i aquí és on Miéville és dispersa, es descentra i desenfoca el centre d'atenció que era realment la unió de les classes desfavorides de Nova Crobuzon. Aquí és on la novel.la queda una mica confusa i on crec que l'autor se li ha escapat de les mans.
 
Miéville ha fet la més fantàstica de les tres novel.les en aquesta entrega. Fantàstica en contraposició a la ciència ficció que es combinava quasi perfectament a les altres novel.les de la sèrie. L'autor ha potenciat molt més la taumaturgia, aquesta "ciència" màgica existent a Bas-lag per incorporar-la a l'argument. També ha afegit elements molt pròxims com el cas del ferrocarril en un argument que a vegades ens semblarà realment absurd, però aquí és on el talent de Miéville ataca i tot allò que semblava impossible i desmesurat, acaba semblant-nos natural i quotidià.

 

Aquesta és la gran màgia de Bas-Lag.

Caballeros de Viriconium

En el seu moment es va parlar molt de la new wave, aquella "nova ona" que pretenia canviar els estereotips que fins llavors regnaven en els arguments i propostes del gènere, sobretot de la ciència ficció. Estic parlant dels anys setanta, una dècada màgica, plena de canvis en diferents mitjans com els musicals, els literaris o els polítics.

Un dels màxims exponents d'aquella època va ser Robert Silverberg que forjà una sòlida carrera literària en aquell finals dels seixanta i començaments dels setanta, però fins ara no havia vist tan clarament aquestes ganes de "trencar" estereotips, de barrejar gèneres i en definitiva de construir una literatura de gènere nova i eficaç deixant enrera els arguments de tota la vida com en "La Ciudad Pastel", la principal novel.la que composa Caballeros de Viriconium.

M. John Harrison era un desconegut per mi i no m'he llançat a llegir la seva obra fins haver estudiat algunes crítiques en els mitjans especialitzats. Per una banda, el seu estil directe m'agrada: És senzill però amb subtileses que ratllen lo poètic. És colpidor com el millor Sapkowski però també té temps per oferir-nos instants de reflexió en un rerafons de denúncia sobre les tendències devastadores de la humanitat, l'ecologisme i en definitiva per tot allò que començava a preocupar a les ments inquietes dels anys setanta.

I això en part és donat per l'argument: Ens trobem amb una Terra milers d'anys en el futur, on incontables civilitzacions hi han deixat la seva petjada, les darreres amb capacitats per arribar inclús a les estrelles… però ara ens trobem amb un període de decadència, on el feudalisme més conservador regna les terres ermes que ha deixat la darrera de les civilitzacions, la darrera de les "culturas del capvespre". Aquí, en mig d'aquest entorn, on els personatges intenten aprofitar les darreres relíquies científiques que els resten, unes armes i estris que no entenen i que no saben reproduir, es desenvolupa una trama que recorda a qualsevol història fantàstica. En aquest punt potser l'autor no sap escapar d'un argument a vegades predecible, però se n'en surt molt bé mesclant la ciència amb els aires arcaics de la fantasia èpica més clàssica.

Però no ens enganyem, Caballeros de Viriconium no té pràcticament res de fantàstica, Ens trobem amb una història de CF integrada en un argument arquetípic de fantasia èpica. Harrison també va un pas més enllà amb els personatges: Presenta una col.lecció de veterans que va temps van fer mèrits però que ara es troben ja en una edat poc elegant per anar lluitant pels camins, com si es tractés dels "Space Cowboys" del Clint Eastwood (salvant les òbvies distàncies). Aquest toc nostàlgic perpo madur ja suposa una diferencia impostant en altres obres de l'època.

La novel.la "La Ciudad pastel" és autocunclusiva i està acompanyada de tres contes ambientats en diferents èpoques de la història de Viriconium (escrits 15 anys més tard). La veritat és que no aporten res i són força prescindibles. Es nota el canvi d'estil de l'autor en aquesta anys. Suposo que l'editor ha cregut convenient incloure'ls per donar una idea més global al món de Viriconium, (o per engrossir el núm. de pàgines ja que la novel.la en sí no és extensa), però crec que en general resten aptituts en comptes de sumar-ne.

En definitiva, si aquesta obra es un reclam de la new wave dels setanta, visca la new wave! I que torni aviat!… o potser ara es mostra sota un altre nom?… potser sota el nom de China Miéville?

Homúnculo

Haig de reconèixer que el subgènere denominat Steampunk sempre m'ha despertat molt d'interès. Si a sobre, em trobo amb una magnífica portada d'Antoni Garcés (tinc debilitat per les seves il.lustracions) el resultat es que em compro la novel.la sense saber quasi bé res del que hi puc trobar dins… greu error per part meva perquè precisament el millor d'aquesta novel.la és la portada de Garcés.

Com deia, sempre he tingut una certa fascinació per la corrent del Steampunk (Punk a vapor), un nom que parodia el moviment ciberpunk dels anys 80 i 90. L’Steampunk fa referència a novel.les, a idees basades en l’època vistoriana anglesa, a cavall entre el segle XIX i el XX quan la innovació tecnològica feia miracles cada dos dies i on l’exploració de la Terra encara no estava finalitzada i per tant obria les portes a la imaginació i a la fantasia. Avui en dia, un dels màxims exponents d’aquest corrent (tot i que amb reserves) és China Miéville i la seva obra sobre Bas-lag que no és el Londres sofocant post-industrial, però sí quelcom molt pitjor..

Blaylock va ser un dels fundadors de l’Steampunk, juntament amb altres autors “amigots” seus, com ara el conegut Tim Powers. De fet Blaylock realitza un petit homenatge al seu amic Powers proporcionant el seu cognom a un dels personatges de la novel.la, així com mencionant més d’un cop al fictici poeta Ashbless que tanta importància tindria a “Las Puertas de Anubis”. Però Blaylock no és Powers i “Homunculo” no és “Las Puertas de Anubis”, de fet Homúnculo queda com a una successió de fets mal lligats i d’idees curioses que no desemboquen a res.

Per començar la novel.la està mal dissenyada, amb uns precedents que no coneixem i que se’ns expliquen malament durant el curs d’aquesta, amb uns personatges sense rumb que no saben per on naveguen ni quines finalitats i motivacions tenen enmig d’una història inconnexa i a vegades ridícula, plena de zombies, extraterrestres minituaritzats, naus especials d’estar per casa i d’un dirigible que vola conduit per un mort i que ningú sap ben be per què serveix (per no parlar de les cuatre caixes de fusta que fan tornar boig al lector)

Realment, poques vegades he llegit una novel.la tan imaginativa però amb un argument tan poc clar. Al fet de voler centrar l’acció en molts llocs alhora (que no trobo pas malament) es suma que l’autor dona moltes coses per sabudes i que mareja al lector constantment amb situacions poc lògiques que no aporten res a l’obra. A sobre, alguns errors evidents de traducció com el fet de d’intercambiar noms en certes escenes d’acció, provoquen encara més, aquests moments de desconcert i confusió de què parlava.

A vegades, l’acció està prou ben desenvolupada i mereix l’atenció d’un lector pacient que dóna oportunitats a Blaylock perquè s’expliqui, però al següent capítol torna a caure a la inercia i als sense sentits de què parlava. L’ambientació de la novel.la és correcta: Aquell Londres brut i decadent de finals del segle XIX, però vist a través dels ulls d’uns personatges sense carisma i sense rumb, mal definits i massa estereotipats queda en poc més que un escenari amb certa personalitat.

En general doncs, una novel.la que intenta captat l’atenció del lector amb recursos més del fantàstic que de la ciència Ficció, que pretén garantir una continuitat però que acaba sent un desgabell dels grans, amb moments curiosos però mal desenvolupada, que si no fos per la meva predisposició envers al Steampunk, no dubtaria de titllar-la de francament dolenta.

Rihla

Juan Miguel Aguilera té la capacitat de soprendre'm a cada novel.la que llegeixo d'ell. Cert és que només n'he llegit dues, però cada una ha representat tot un descobriment. Vaig tenir el plaer d'escoltar a Juan Miguel Aguilera a les darreres jornades literàries de Kosmopolis de Barcelona, justament quan debia acabar de treure aquest llibre al mercat (o si no estava a punt de fer-ho), la llàstima és que llavors encara no havia llegit res d'ell, només visualitzat el seu guió cinematogràfic, Stranted; al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Rihla és una gran novel.la: Complexa, dissenyada al detall i narrada per un autor emergent que està demostrant que es pot combinar tranquil.lament la novel.la històrica amb la fantasia i la ciència ficció. No són aquests uns arguments molt originals doncs altres autors també es dirigeixen per aquesta línia, però Aguilera mostra a les seves obres aquella bareja perfecta entre realitat i fantasia, entre història i ficció que queden a l'abast de pocs. Ens trobem doncs davant del Tim Powers valencià? Possiblement. El treball de documentació en que es basa Rihla és extraordinari. El mateix autor explica -i ens transmet- la seva fascinació per la cultura precolombina del Yucatán a través d'una obra madura, que tot i no assolir el nivell de la seva predecessora és sens dubte una novel.la cabdal dins el gènere de la fantasia històrica.

Rihla conta el viatge iniciàtic de Lisán Al-Aysar, un erudit àrab, nascut i criat a Al-Andalus a finals del segle XV, just quan la pressió cristiana sobre el regne de Granada es comença a fer insoportable. "Rihla", de fet significa "viatge", "Periple" i no se m'acudeixen millors paraules per explicar l'argument de la novel.la doncs en el fons, el nostre erudit realitza aquest viatge iniciàtic que el portarà a conèixer alguns dels grans misteris de la vida i de l'univers.

A la primera meitat de l'obra l'autor recull la millor tradició salgariana per presentar-nos un escenari exòtic, meticulosament descrit -la recreació de l'ambient de Granada és fantàstic- i ple d'aventures que porta al protagonista a embarcar-se cap a un món nou a l'altra banda del mar, un territori que encara no ha estat descobert oficialment per Europa.

Hem de tenir clar que Lisán Al-Aysar és un erudit i que es mou per la ciència i el coneixement, tal com feia Ramon Llull a La Locura de Dios. Aquest fet repercuteix a la segona meitat de l'obra, on les aventures exòtiques es combinen amb tocs fantàstics i de Ciència Ficció. L'autor ens porta a terrenys més complexos per explicar fenòmens i mites com l'Atlàntida, la teoria de Gaia -molt present durant tot l'obra- , la mitologia precolombina i fins hi tot s'atreveix amb referències a Vlad l'empalador conegut sobretot pel alter ego que li va proporcionar Bram Stoker. A l'igual que a la Locura de Dios enfronta el món racional, representat en aquest cas per la cultura àrab amb el món fantàstic, irracional, mitològic dels pobles del Yucatán. Els coneixements d'Aguilera sobre aquest tema són increïbles, fins al punt que en algun moment hom pot quedar saturat d'informació. Així doncs, la línia argumental es va complicant a mesura que l'autor s'endinsa en la mitologia precolombina dels itzás o els mexicas, però alhora s'obren cada vegada més portes especulatives que t'exigeixen una atenció cada cop més gran en la novel.la. Potser cal remarcar que en algún moment tanta informació en tan poc temps pot fer perdre el fil de l'acció.

Sacrificis multitudinaris, cometes premonitoris, ritus xamànics, teories científiques que farien tremolar a més d'una religió, viatges astrals a llocs inconcebibles, xocs culturals entre el vell món racional i el nou món verge, màgic… tot això i més ho podem trobar a Rihla.

En definitiva, una aventura que agafa el millor de les aventures exòtiques de Salgari -que sempre ha estat un referent per mi- amb la bona literatura especulativa, en clau de ciència ficció o de fantasia que en aquest llibre ve a ser pràcticament el mateix.

La Estación de la calle Perdido

Catalogar llibres que he llegit sempre ha estat una de les meves petites aficions. M'agrada identificar, classificar i proposar gèneres i subgèneres per les novel.les ja consumides. I a vegades em trobo amb obres quasi inclassificables, plenes d'imaginació i d'originalitat que quasi haurien de rebre l'honor de crear un nou subgènere dins la literatura fantàstica. La Estación de la calle Perdido és sense dubte una d'aquestes.

Aquesta novel.la aboca imaginació per cada pàgina que llegeixes, et trasllada a un mon completament nou, del qual no has llegit mai res, del que no saps res, però a la vegada un món molt proper, casolà. Bas-lag és el seu nom, i "Nova Crobuzón" el nom de la ciutat on succeixen les aventures descrites a la novel.la. Potser el veritable protagonista és aquesta ciutat: Enorme, desmesurada, vivíssima, decadent, podrida, cosmopolita i a la vegada repulsiva, caòtica i atraient.

Quan hores després de llegir-me la novel.la miro de recordar el seu argument, em venen al cap imatges evocadores: La mateixa ciutat, completament consumida, els seus habitants, tant humans com la resta de xenians: Dones amb el cap ocupat pel cos d'un escarbat (Khepris), els vodyanoi, capaços de transformar momentàniament l'estat de l'aigua, els garuda, homes-ocell amb tendències filosòfiques... Per no parlar dels "refets", aquests habitants comdemnats a ser mutilats i refets amb parts d'altres animals o espècies com a càstig... o a intenses baralles de monstres, lluitant alhora en diverses dimensions, un dels cocktails més imaginatius que recordo.

Llunyanament, la novel.la m'evoca records d'aquelles històries de Robert Silverberg sobre el planeta Majipur on la magia i la Ciència conviuen. Aquí, a Nova Crobuzón aquest fet és incuestionable. A l'igual que els àtoms son la base per la física i per tant per la ciència, els taumaturgons (partícules màgiques) son la base per la magia.

Res es deixa a l'atzar, Miéville ens obra la porta a un món ambientat en una era post-revolució Industrial, com un Londres o una Nova York de finals del segle XIX, amb una tecnologia punta basada en el vapor i amb una taumaturgia (màgia) que s'ensenya les universitats. Una ciutat on curiosament no trobem electricitat, però on podem contempar robots funcionant amb vapor o dirigibles navegant per l'aire mitjançant el gas.

L'argument en sí es basa per una banda en el desig d'un garuda (Home-Ocell) a poder tornar a volar i en la destrucció que provoquen unes bèsties que mai haurien d'haver existit, tot plegat barrejat amb l'especulació sobre el funcionament d'un motor basat en l'energia teòrica de la crisi. Miéville barreja aquests tres elements bàsics i aconsegueix una novel.la dinàmica i adictiva, que després de les primeres 200 pàgines (un pèl lentes) que serveixen de presentació et deixen sense esma mentre vas descobrint a cada pàgina que passa noves meravelles descrites amb el peculiar llenguatge barroc de l'autor.

Això sí, La Estación de la calle Perdido et deixa amb ganes de saber més sobre Bas-Lag. Per ara només coneixem una part d'aquesta vasta, imprescindible i imaginativa Nova Crobuzón.

La Cicatriz

China Miéville va revolucionar el fandom amb La Estación de la calle Perdido, una fàbula gòtica ambientada en un món al més estil Steam-Punk: Un món amb capacitat per desenvolupar-se amb la tecnologia de vapor, però també amb la màgia, un món poblat per humans però també per cactus, khepri, vampirs, homes-ocells i desenes d'altres races fantàstiques, un món amb territoris per descobrir i amb teories que desenvolupar…

Amb La Cicatriz no es queda curt, ans al contrari, ens obra les portes del món de Bas-lag, ens presenta més meravelles encara i més enigmes i ho fa de forma increïble. I això demostra que La Estación de la calle Perdido no va ser un llibre fruit de la casualitat, una d'aquelles rareres imprescindibles que no es tornen a repetir. No, Miéville s'ha consolidat com un gran escriptor en aquesta terceraa novel.la (la segona ambientada a Bas-lag). Potser un dels millor d'aquesta fornada del nou mil.leni.

Com deia, a La Cicatriz se'ns obren les portes a una part del món de Bas-lag i a totes les seves fantasies. Sembla que el talent de Miéville no tingui fi, a cada capítol troba recursos per enumerar-nos amb increïble detall més cultures, races, costums, llocs i aventures. Una illa pirata que es desplaça pels mars, una conspiració política que pot canviar la història, una animal desmesurat provinent d'un altre univers, una finestra per on s'escapen les possibilitats, unes races velles com el temps (vampirs) i d'altres de noves però no menys interessants (homes-mosquits), tot això combinat dóna una obra plena d'aventures i de misteris. Una novel.la que barreja la fantasia més desmesurada amb la ciència ficció més increïble: Viatges dimensionals, teoria de possibilitats (en aquest punt vaig pensar inconscientment amb Cuarentena de Greg Egan). Una barreja que et fa plantejar més que mai on acaba la fantasia i on comença la ciència ficció.

La Cicatriz està més ben estructurada que La Estación de la calle Perdido, més elaborada, potser menys poètica , amb la prosa menys barroca, més directa… però sense perdre cap dels seus valors literaris.

La llàstima és que a l'igual que a la primera novel.la, sembla que Miéville no sàpiga arrodonir les seves obres, les acaba, les finalitza però sempre deixa aquell tema mig obert, aquella línia argumental mig tancada… que si més no et donen ganes de continuar llegint sobre Bas-Lag.

En definitiva, ni millor ni pitjor que La Estación de la Calle Perdido pel fet que la que llegim primer és la que ens sorprendrà més, la primera per ser fosca, gòtica, sovint desagradable… i la segona per ser més aventurera, més oberta, més fantàstica… espero que Miéville tregui ràpidament la tercera novel.la ambientada a Bas-lag… seré dels primers a comprar-la.