La Guerra dels mons

Amb certa vergonya haig de dir que m’he decidit a llegir la novel.la en aquest moment per l’estrena de la pel.lícula del mateix nom que es fa a finals de juny (un remake, tot s’ha de dir). Sí, és vergonyós que tot un clàssic com aquest se m’hagi escapat tant de temps, però es que n’hi tants… i n’hem d’aprendre tant d’aquests primers visionaris de la ciència ficció…

H.G.Wells és un referent quan parlem de ciència ficció, un model a seguir; segurament, juntament amb Jules Verne va inventar, va donar a conèixer, les primeres històries ambientades en un entorn de ficció, a vegades científic i a vegades especulatiu. Podríem afirmar que aquests dos personatges van assentar unes bases perquè autors posteriors fessin creixer el gènere. Curiosament tots dos eren europeus, tot i que la corrent principal del gènere es desenvoluparia dècades més tard als EUA.

Però anem per feina. Què puc dir de La Guerra dels mons? És molt simple. És una de les millors novel.les que he llegit de ciència ficció: Per la seva senzillesa, per la seva prosa, per la seva especulació, més de caràcter social i lleugerament filosòfic que científic, en definitiva per com una novel.la de finals del segle XIX em pot semblar tan actual. Narrada en primera persona però fent referència al mateix temps a diferents llocs de les rodalies de Londres, el protagonista observa i viu a la seva pell els fets que conduiran a una destrucció massiva i sens escrúpuls de tot el que l’envolta: Una invasió extraterrestre.

La guerra dels mons es basa en una invasió marciana, -quan els coneixements d’aquell planeta eren força més escassos que ara i quan la imaginació desbordant de gent com Wells, Verne o Burroughs podia desenvolupar-se sense barreres- perpretada sense concessions, sense moralines fàcils i amb tota la seva cruesa. Els marcians volen conquerir el planeta i la Terra no està preparada per això. M’interessa molt el fet de com Wells descriu aquella societat victoriana anglesa, aquelles plàcides contrades verdes i aquella superioritat britànica que semblava que no tingués rivalitat en tot el món… però sí a Mart.

Wells, doncs, realitza també una autocrítica a aquesta prepotència anglesa, deixant als anglesos –i de passada a la resta del món- com a molt inferiors als marcians, sense la tecnologia necessària per fer-los front i amb cada vegada menys empenta per intentar solventar la invasió. Segurament la resolució del problema és per a molta gent molt fàcil i simplona però jo no veig així: No calen grans gestes heròiques, ni grans moments dramàtics per guanyar a l’invasor… Wells ens dóna a entendre que no som res dins l’univers i que potser que ens mirem amb altra cara aquest món on vivim, ni que sigui per redescobrir una facultat sovint perduda: la modèstia.

La guerra dels mons té una anècdota que cal explicar: Al 1938, Orson Welles en va fer una versió radiofònica que va fer sortir a milers de persones als carrers de Nova York –Sí, llavors ja eren així de crèduls- creient-se que realment els marcians estaven envaint la Terra. Un fet que demostra per una banda la capacitat dramàtica d’Orson Welles però també el potencial d’aquesta obra.

Una obra doncs, que em desagrada haver tardat tant a llegir –també és veritat que l’edició en català m’ha costat de trobar- i que recomano a tothom. No és un tractat militar ni un assaig sobre filosofia extraterrestre… és simplement una bona novel.la de marcians, curta, senzilla, entretinguda i amb rerafons social. Què més es pot demanar?

El que susurra en la oscuridad + En las montañas de la locura

La meva experiència amb H.P. Lovecraft va començar -per dir-ho d'alguna manera- per la porta del darrera. El meu primer contacte amb la seva cosmologia va ser a través del joc de rol La Crida d'en Cthulhu a començaments dels anys 90. La impresió va ser bona tot i que no era exàctament el tipus de joc de rol que preferia. Una impresió que em va fer estar atent a les converses d'amics que n'eren fans.

Més endavant, un bon amic em va deixar Los Mitos de Cthulhu, una obra que combinava relats del mateix Lovecraft amb d'altres de succesors seus i que et donava una visió global de part de la mitologia creada per aquest autor. Allí vaig descobrir realment que la cosmologia creada per Lovecraft era complexa i vasta, molt més del que semblava de bon començament i les ganes per saber més sobre els mites van augmentar, tanmateix però, em dedicaria a llegir en altres direccions durant força temps.

Han hagut de passar 6 o 7 anys des de llavors, i ara finalment he retornat a l'univers fosc, blasfem i recargolat que va crear Lovecraft als anys 20 -i començaments dels 30- i on va abocar tota la seva energia per recrear el terror més absolut que la ment de l'home pot imaginar: El terror de la insinuació, del desconegut, de la bogeria.

No sóc un gran entès en Lovecraft però sí que puc començar a donar pinzellades de l'estil que utilitza després d'haver llegit aquest volum i de recordar contes passats: Mancança total de diàlesgs, preferència pels relats en primera persona, narrativa descriptiva fins l'últim detall amb una utilització magnífica d'adjectius i amb una prosa recargolada però fantàstica… tot plegat per insinuar-nos, més que mostrar-nos, per provocar que la nostra imaginació treballi sola per proporcionar-nos les sensacions que cregui més oportunes i que normalment tendeixen a ser de curiositat, de tensió i finalment de terror…

Aquest recull compta amb dues novel.les escrites a començaments dels anys 30: El que susurra en la oscuridad i En las montañas de la locura. Les dues comparteixen una visió científica comú -tot i que a diferent escala- sobre l'explicació d'alguns dels mites, cosa que potser contrasta més amb altres contes on m'atreviria a dir que intervenia més el to fantàstic. Definitivament, sembla que el terror còsmic de Lovecraft es decanti més cap a la ciència ficció que cap a la fantasia.

A El que susurra en la oscuridad ens trobem davant un context rural on després d'unes riuades han aparegut algun cosssos de forma desconeguda arrossegats per l'aigua. Això dóna peu a un debat entre intel.lectuals sobre la naturalesa d'aquests éssers i a un intercanvi de cartes on l'autor et va fent descobrir molt poc a poc l'origen del terror. Una novel.la curta, precisa i força dinàmica amb un final un pèl atrafegat però complidor i amb moments memorables. Aquí Lovecraft torna a demostar que és un mestre de la insinuació oferint a la nostra ment la possibilitat d'imaginar mil i una situacions en les que no ens voldriem trobar.

En las montañas de la locura és una obra més vasta i ambiciosa. Una expedició científica a l'Antàstida és l'excusa de Lovecraft per fer visualitzar als protagonistes el passat real de la Terra, sobre els éssers que hi van viure i sobre el terror que provocarien si tornessin. Sembla una novel.la que intenta lligar la cosmologia creada per l'autor. Però això només és especulació meva, doncs no he llegit prou d'ell com per afirmar-ho categòricament.

A l'obra també s'hi entreveu l'admiració de Lovecraft per Poe, doncs les referències cap a aquest altra autor són constants. És una novel.la fosca, lenta, on l'autor intenta donar molta informació en poques pàgines mentre en canvi descriu de forma expecional i llarga els paratges que recorren i els descobriments que fan els protagonistes. Sembla que inventi adjectius per que escaiguin tan bé a les descripcions. Però aquest continum descriptiu fa alentir la lectura i rebaixa la tensió -exepte en moments puntuals-. Una novel.la que no deixa de ser una lliçó ultraràpida d'història antiga i de terrors ocults però un pèl massa llarga al meu entendre.

En definitiva, espero no trigar tant de temps abans de tornar a introduir-me dins el terror còsmic de Lovecraft. Val la pena de quant en quant envoltar-se de l'àurea de misteri, fascinació i terror del mestre de l'insinuació.

La Reina de la oscuridad

La tercera i definitiva part de "Crónicas de la Dragonlance" es recupera bastant de la segona entrega.

En aquest volum concluent tornem a veure als personatges lluitant per salvar Krynn de la perdició de Thakisis. Bé, l'argument en aquest cas acaba tot el que havia començat en el primer llibre de manera força encertada. L'acció i els moments dramàtics en aquest volum són molt més repetitius que en els altres però almenys ja no patim de salts argumentals.

M'atreveria a dir que la originalitat d'aquest tercer volum és més innovadora que en els altres. Almenys no recorda tant a Tolkien i utilitza recursos més propis. Com sempre, personages com Raistlin i menor mesura Tanis i Tas resulten molt ben tractats (Sigui de forma divertida com intrigant).

Un acabement doncs, força digne de la trilogia que obra les portes per a la segona trilogia de la saga: Leyendas de la Dragonlance.

La Tumba de Huma

Segona part de les "Crónicas de la Dragonlance" . La valoració que li faig és molt més baixa bàsicament per un motiu: La novela pateix salts temporals importants, o sigui que l'acció no està enllaçada del tot i hi ha trossos de la història que no s'espliquen (I que si que es farà en altres noveles de la saga).

Aquest fet molesta molt, doncs al començament del llibre, un espera retornar a l'acció que es va deixar engegada al final de "El Retorno de los Dragones" i resulta que ja està sol.lucionat. Que aquestes parts estiguin narrades en altres noveles comença a fer tuf a franquicies. I aquest és el gran mal de la saga.

Per altra banda, l'argument recorda més que mai a l'estructura de "El Senyor dels Anells": El grup dividit en dues parts viatjant per diferents camins...els "Orbes de los Dragones" que semblen calcats a les "Palantiri"...altrament també apareix alguna sorpresa i té un final molt molt èpic.

A comentar que els autors han remarcat molt el paper de la dona com a heroïna d'acció. Vaja, que han adaptat les aventures fantastico-medievals als gustos dels 90. Aquest fet s'evidencia clarament en aquest segon volum on les heroïnes prenen un protagonisme molt important. Per una banda el trobo correcte però per l'altre (En el cas del personatge de Laurana) el fet que ascendeixi de manera tan brusca i amb un canvi de personalitat tan important no acaba de cuallar, i més quan els fets que propicien aquesta canvis s'expliquen en altre noveles.

Jugadores del juego de la gente

John Brunner és conegut sobretot per la seva trilogia de la catàstrofe, unes novel.les que encara no he tingut el plaer de llegir però que de ben segur adquiriré algun dia. Però reconec que mai se m'hagués ocorregut comprar un llibre amb un títol tan horrorós com aquest… Jugadores del juego de la gente, si no fos perquè em va costar 0,5€ i pertanyia a una editorial que li tinc molta estima.

Efectivament, el títol no crec que ajudi a un lector potencial a comprar aquesta obra de Brunner -també cal aclarir que en anglès no sona tan malament- i la contraportada tampoc ajuda massa. Però el contingut ja és una altra cosa.

Per començar Brunner utilitza un esquema argumental que pràcticament es desenvolupa a l'inrevés del normal. No tenim un fet més unes conseqüències si no més aviat una sèrie de conseqüències que acaben explicant l'origen, el fet.

La novel.la no comença bé: Una mica confusa, sense semblar tenir cap rumb fix, però l'autor és prou capaç d'introduir-nos en una trama, a priori, poc coherent i a donar-nos cada vegada més informació per tenir-nos lligats a la lectura. I això té un mèrit. A més, l'estil de Brunner és fluit tot i que a vegades carregat -potser expressament- per subtilment informar-nos d'allò que hauriem d'entreveure entre línies.

Resulta que el nostre protagonista és una persona que ho té tot fet, que les coses li surten bé sempre, que es compleixen la major part dels seus desitjos i que viu a cor que vols juntament amb altres "amics" que reben els mateixos presents… a canvi de perdre algunes hores o dies de la seva existència de quan en quan, mentre estan posseits per una entitat superior. Sí, és un tema ja tractat anteriorment a la ciència ficció, com en el cas del conte Pasajeros de Robert Silverberg, més concís i devastador que aquesta novel.la, però Brunner se n'acaba ensortint bé, va col.locant les peces al seu lloc i va ordenant l'engranatge de la novel.la -no sense certes dificultats- per acabar-la de forma més que correcta.

A més ens obra portes a reflexionar sobre temes com el destí, la voluntat, l'acomodament a la vida fàcil, l'oblit del passat quan les coses van bé… tot plegat per evolucionar el seu personatge a l'inversa del que és normal: De la seguretat en sí mateix a la desesperació de saber qui es realment, del passotisme al l'acomplexament interior, del creure que ho sap tot a veure que no sap res.

No és una novel.la rodona, però en poc més 150 pàgines realitza una crítica profunda a l'individu modern, als seus desitjos banals i a la pèrdua de la creativitat i de l'essència de la humanitat.

Rihla

Juan Miguel Aguilera té la capacitat de soprendre'm a cada novel.la que llegeixo d'ell. Cert és que només n'he llegit dues, però cada una ha representat tot un descobriment. Vaig tenir el plaer d'escoltar a Juan Miguel Aguilera a les darreres jornades literàries de Kosmopolis de Barcelona, justament quan debia acabar de treure aquest llibre al mercat (o si no estava a punt de fer-ho), la llàstima és que llavors encara no havia llegit res d'ell, només visualitzat el seu guió cinematogràfic, Stranted; al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Rihla és una gran novel.la: Complexa, dissenyada al detall i narrada per un autor emergent que està demostrant que es pot combinar tranquil.lament la novel.la històrica amb la fantasia i la ciència ficció. No són aquests uns arguments molt originals doncs altres autors també es dirigeixen per aquesta línia, però Aguilera mostra a les seves obres aquella bareja perfecta entre realitat i fantasia, entre història i ficció que queden a l'abast de pocs. Ens trobem doncs davant del Tim Powers valencià? Possiblement. El treball de documentació en que es basa Rihla és extraordinari. El mateix autor explica -i ens transmet- la seva fascinació per la cultura precolombina del Yucatán a través d'una obra madura, que tot i no assolir el nivell de la seva predecessora és sens dubte una novel.la cabdal dins el gènere de la fantasia històrica.

Rihla conta el viatge iniciàtic de Lisán Al-Aysar, un erudit àrab, nascut i criat a Al-Andalus a finals del segle XV, just quan la pressió cristiana sobre el regne de Granada es comença a fer insoportable. "Rihla", de fet significa "viatge", "Periple" i no se m'acudeixen millors paraules per explicar l'argument de la novel.la doncs en el fons, el nostre erudit realitza aquest viatge iniciàtic que el portarà a conèixer alguns dels grans misteris de la vida i de l'univers.

A la primera meitat de l'obra l'autor recull la millor tradició salgariana per presentar-nos un escenari exòtic, meticulosament descrit -la recreació de l'ambient de Granada és fantàstic- i ple d'aventures que porta al protagonista a embarcar-se cap a un món nou a l'altra banda del mar, un territori que encara no ha estat descobert oficialment per Europa.

Hem de tenir clar que Lisán Al-Aysar és un erudit i que es mou per la ciència i el coneixement, tal com feia Ramon Llull a La Locura de Dios. Aquest fet repercuteix a la segona meitat de l'obra, on les aventures exòtiques es combinen amb tocs fantàstics i de Ciència Ficció. L'autor ens porta a terrenys més complexos per explicar fenòmens i mites com l'Atlàntida, la teoria de Gaia -molt present durant tot l'obra- , la mitologia precolombina i fins hi tot s'atreveix amb referències a Vlad l'empalador conegut sobretot pel alter ego que li va proporcionar Bram Stoker. A l'igual que a la Locura de Dios enfronta el món racional, representat en aquest cas per la cultura àrab amb el món fantàstic, irracional, mitològic dels pobles del Yucatán. Els coneixements d'Aguilera sobre aquest tema són increïbles, fins al punt que en algun moment hom pot quedar saturat d'informació. Així doncs, la línia argumental es va complicant a mesura que l'autor s'endinsa en la mitologia precolombina dels itzás o els mexicas, però alhora s'obren cada vegada més portes especulatives que t'exigeixen una atenció cada cop més gran en la novel.la. Potser cal remarcar que en algún moment tanta informació en tan poc temps pot fer perdre el fil de l'acció.

Sacrificis multitudinaris, cometes premonitoris, ritus xamànics, teories científiques que farien tremolar a més d'una religió, viatges astrals a llocs inconcebibles, xocs culturals entre el vell món racional i el nou món verge, màgic… tot això i més ho podem trobar a Rihla.

En definitiva, una aventura que agafa el millor de les aventures exòtiques de Salgari -que sempre ha estat un referent per mi- amb la bona literatura especulativa, en clau de ciència ficció o de fantasia que en aquest llibre ve a ser pràcticament el mateix.

Alícia al País de les meravelles

Aquesta és una de les ressenyes més difícils que he fet mai. Els motius són varis però el principal problema que em trobo alhora de fer-la és la meva pròpia objectivitat. No és la primera novel.la juvenil que llegeixo, darrerament m’he empassat part de la saga de Harry Potter i anys abans vaig gaudir com un berro llegint Momo o La Història Interminable. Però es clar en Harry Potter és el que és i abans era abans.

La meva valoració de Alícia al país de les meravelles pot resultar fonamentada sota els punts de vista que tinc a l’actualitat. Sóc una persona suposadament adulta (per sort, només suposadament), que ha llegit molt i que s’ha creat unes espectatives, però que quinze o vint anys enrera en tenia d’altres ni millors ni pitjors, si no diferents, com deia aquell presentador. Això em crea el dubte de que si ara rellegís llibres que en la meva adolescència (o abans hi tot) em van semblar deliciosos, potser ara els trobaria poca cosa.

Fa poc, un amic meu em va preguntar que com podia donar-li un 8,5 a un llibre com ”El retorno de los dragones” de Weis & Hickman, quan n’hi havia d’altres de millors que criticava més durament. La meva resposta va ser clara: En el moment que el vaig llegir el vaig trobar molt bo… ara potser em guiaria amb altres valors però igualment intentaria respectar la meva valoració inicial. Amb Alicia al país de les meravelles em passa quelcom semblant (salvant les distàncies). El seu estil és clarament juvenil, fins hi tot infantil, però té idees, té fluidesa, té naturalitat i té un estil propi que em cal jutjar, ara que tinc 31 anys, amb la visió de catorze o quinze… o potser no? M’agradaria de la mateixa manera ara aquella novel.la que es deia “La Señora Frisby y las ratas de Nimh”? Canviaria el meu enfocament o intentaria tornar a ser un noi de catorze anys enmirallat encara per un “Senyor dels anells” que li va marcar tan profundament?

Lewis Caroll (pseudònim de Charles Dogson) va crear al 1865 un conte teòricament dirigit pels nens, però amb algunes idees revolucionaries que potser han fet que perdurés fins avui. Dins la més estricta boja fantasia, sense regles, sense moralines, ens narra una història sota la inocent mirada d’una nena de casa bona, acostumada a les bones maneres i a l’alta educació que veu com de cop i volta el seu món es gira al revés escoltant parlar animals, observant com el seu cos canvia de tamany, jugant partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades o intentant que la mítica reina de cors no li talli el cap.

Carroll fa una crítica a aquesta societat victoriana benestant amb paraules senzilles, amb metàfores amagades (parodiant cançons, rient-se de personatges que podrien ser reals…) com per donar ales a la imaginació dels nens i per fer-los sortir d’aquella apàtica vida rutinària. I això ho fa a través de les més absurdes situacions, les més inversemblants, però les que potser afectarien més a una oïda o a una lectura infantil de l’època. Mai pretén donar moralines, al contrari, se’n riu descaradament en alguns passatges i potser m’atreviria a dir que de passada es mofa de tota la monarquia anglesa.

És un fet que el llibre ha perdurat fins els nostres temps, potser també degut a la versió cinematogràfica de la Disney (que no he volgut veure fins haver-me llegit la original… massa cops les versions ensucrades d’aquesta companyia m’han decepcionat).

Una novel.la doncs escrita per a infants però que si un s’hi integra pot descobrir alguns passatges deliciosos. A aquesta edició cal sumar-li el fet que les il.lustracions que la componen són les originals, realitzades per Jhon Tenniel i que són petites joies que realcen la novel.la.

Pícnic junto al camino

Pícnic junto al camino és una d'aquelles obres que guardes a la biblioteca amb més respecte. Un respecte adquirit en la lectura ràpida, clara i colpidora d'una novel.la inspirada, d'una novel.la que es situa entre el millor de la producció literària dels germans Strugatski i potser també dins el millor de la ciència ficció russa.

No havia llegit res encara d'aquests germans, un duo curiós, doncs un és filòleg i l'altre astrònom, ho sigui un és de lletres i l'altre de ciències… i si totes les seves obres tenen aquest equilibri tan delicat que aporten aquests dos enfocaments, el científic i l'humanista no m'estranya que llurs obres assoleixin aquest nivell de qualitat.

L'arribada i la ràpida marxa de éssers extraterrestres al nostre planeta fa que la conciència de la societat trontolli, però encara ho provoca més el fet que els visitants han deixat darrera seu diverses Zones d'aterratge plenes d'objectes abandonats. L'estudi d'aquests objectes creats per una tecnologia superior és l'objectiu principal del món científic però també del mercat negre i les màfies, interessades en vendre els possibles descobriments al millor postor. Aquí intervenen els Stalkers, buscadors furtius que es juguen la vida per una comissió, per uns quants diners. El problema radica en que entrar en aquestes Zones és molt perillós i sovint provoca la mort i tampoc assegura que els objectes rescatats sigui d'utilitat doncs la majoria no se sap per a què serveixen ni quina utilitat poden aportar a la humanitat.

Aquest és l'argument de sortida que ens presenten els autors, un argument que gira a el poc que coneixem de l'univers, a l'insignificants que som davant del fet de la visita extraterrestre, com si fossim formigues que volem saber què han abandonat els humans en un pícnic al camí. En aquest sentit és ineludible parlar d'una altra novel.la escrita onze anys enrera també per un escriptor de l'òrbita soviètica com era Stanislaw Lem. Em refereixo es clar a Solaris. Totes dues comparteixen aquesta explosió d'idees sobre la incomprensió de l'univers i la nostra pròpia consciència dins aquesta inmensitat.

També vull referir-me a una novel.la posterior, Pórtico de Frederik Pohl per comparar semblances en el sentit que les dues novel.les mostren un ventall de possibilitats en l'estudi d'artefactes extraterrestres però alhora també insisteixen en la manca de coneixements de la raça humana per saber què té davant els seus ulls… com si fossim només les formigues del pícnic que intenten menjar-se un bolígraf però que a vegades troben una molla d'entrepà que sí poden aprofitar.

Picnic junto al camino és una novel.la que tracta sobre la dura realitat (aquí, la vessant humanista que comentaba anteriorment) en un món intransigent, que no perdona. El protagonista, un Stalker ha de lluitar més contra els problemes socials en que viu diàriament com l'alcoholisme, les mutacions de la seva filla i la desesperació d'una societat que no sap per on navega que contra les mateixes Zones on s'aventura a cercar objectes.

La novel.la està estructura en quatre parts -quatre capítols- de diferent estil. En el primer, el nostre protagonista descriu en primera persona la fascinació i els horrors de les Zones estraterrestres; a la segona part els autors ja comencen a deixar entreveure la realitat de la societat vinculada a les Zones; a la tercera part cal destacar uns diàlegs inquietants però magnífics entre un científic i un enginyer que parlen precisament sobre cap on va el nostre món, qui som nosaltres, i en definitiva es pregunten algunes de les qüestions filosòfiques que més ens inquieten avui en dia. Finalment, la quarta part ens obra les portes a la desesperació i la intansigència de què parlava abans en un final que cuida més la vessant humanística que la científica.

Així doncs, ens trobem davant una obra madura, que invita a la reflexió, que ens transmet una explosió d'idees i que ens fa aturar a pensar més en nosaltres que en l'univers. Una obra de prestigi, narrada amb total maestria.

Àxon

Pere Verdaguer és un complet desconegut per mi. No coneixia la seva obra, ni probablement l'hagués conegut mai si la meva dona no m'hagués insistit en que llegís Àxon, una novel.la curta que la va colpir en la seva adolescència i que va ser un dels seus primers contactes amb la ciència ficció.

Àxon ens explica la sorprenent història de Lluís, una jove professor d'institut que de sobte un dia observa com el món al seu voltant s'alenteix: Ocells que volen poc a poc, converses a càmara lenta… però on també ocorren altres fets inexplicables en un entorn d'institut privat i clerical.

És un començament prometedor però que l'autor no sap desenvolupar. El gran problema d'aquesta novel.la curta és que Pere Verdaguer ha volgut presentar la seva obra sota dos enfocaments diferents: El de la intriga políciaca i el de la ciència ficció dura. La qüestió es que no es decanta per a cap dels dos i acaba per no aprofundir en res. També és veritat que les teories que apunta queden resoltes però sense lligar-ho tot. Alguns aspectes s'obvien al final del llibre.

La novel.la té dues parts ben diferenciades. Els primers quatre capítols són densos, lents; en ells es presenta un escenari on s'hi ha de desenvolupar una futura trama però que només apuntala breument el tema principal. L'autor té tendència a anar-se'n per les branques descrivint-nos les biografies de personatges secundaris, per que el lector tingui un ventall de personatges sospitosos, el problema és que en aquell moment no són sospitosos de res i la lectura es fa flàccida i ensopida.

Tanmateix, després del capítol quatre, hi ha un canvi d'inflexió, Verdaguer escriu per anar al grà, es vol moure dins la intriga políciaca mentre ens aporta molta informació tècnica sobre el fenòmen que obre la novel.la i sobre la neurologia -una informació bastant densa pel lector profà-. Una barreja que no acaba de cuallar i que desemboca en un final trepidant però ràpid i fàcil on les sol.lucions venen embolicades amb paper de regal.

La meva opinió és que el llibre hagués guanyat en consistència i tensió si aquest s'hagués narrat en primera persona. Ho dic perquè les experiències traumàtiques del nostre professor es podien transmetre millor si les explicava ell mateix… com per exemple es fa en novel.les amb una estructura semblant com Muero por dentro o Flors per l'Algernon.

En definitiva, una idea molt interessant que es perd paulativament en una intriga sense molta solta ni volta.

Brujas de viaje

És curiós el que pot passar a vegades en això de col.leccionar llibres i buscar novel.les descatalogades. Un dia vaig entrar a una papereria del barri gòtic de Vilafranca a comprar el diari i em vaig trobar descobrint tota una sèrie de llibres descatalogats de l'editorial Martínez Roca. Habia passat per davant d'aquella papereria mil cops i mai hi havia entrat a comprar res. El volum que més em va cridar l'atenció va ser precisament Brujas de Viaje, possiblement perquè llavors (ara farà un any i mig) estava descatalogadíssim i molt buscat pel nostre mundillo. I a la llibreria Gigamesh en demanaven 90€… total que m'el vaig comprar Ipso Facto no fos cas…

Resulta que finalment he trigat un any i mig a llegir-lo i que ara Plaza& Janés l'ha reeditat en butxaca. I també resulta que tanta fal.lera, tanta recerca de llibres mitificats a vegades no serveix de res… pel simple fet que el llibre no val tant la pena.

Brujas de Viaje és la tercera novel.la del Mundodisco dedicada a les Bruixes Yaya Ceravieja, Tata Ogg i Magrat Ajostiernos (Bé, a la primera només hi sortia Yaya Ceravieja). I després de llegir Brujerías, que trobo és una molt bona novel.la, aquesta m'ha decepcionat. Pratchett continua explotant el carisma de les tres bruixes en una aventura forçada i sense molt sentit. Sí que es cert que aquest carisma continua vigent i això salva en part la novel.la però l'argument en sí l'he trobat massa rebuscat i un pèl innecessari.

Per una banda, la meitat de llibre està dedicat al viatge que han de fer les bruixes a la ciutat de Genoa per impedir que una noia es casi amb un príncep. Sí, en aquest volum, Pratchett ha volgut riure's dels contes de fades… però el viatge resulta ple de tòpics i un pèl massa llarg. Sí que es cert que a vegades l'autor l'encerta i et fas un fart de riure (Impagable l'escena amb "Gollum" o la del pa dels nans) però no deixa de ser un esquema repetitiu: Viatjar + trobar un conte + modificar-lo… tot plegat per dur-nos al nus de la quëstió que no deixa de ser una crítica al destí i la manipulació de la felicitat de la gent (ni que sigui a través dels contes).

Però la novel.la és bastant confosa cap al final, amb les barreges característiques de Pratchett que en aquest cas queda reflexat amb màgia, "cabezología" varia, vudú i un innombrable compedi de contes populars dels que cal riure-se'n. No em malinterpreteu, Pratchett sap donar allò que lector busca però en aquest cas ho ha presentat d'una manera massa barroca, li ha mancat mà esquerra per dur-nos al seu territori.

Això no significa que Brujas de Viaje no sigui una novel.la amena i entretinguda i també divertida, però sabent del que és capaç Pratchett, aquesta es queda enprobrida; Potser voler-ho complicar tot massa pot fer que el lector desitgi quelcom més senzill…
Això sí, els incondicionals de les tres bruixes gaudiran com mai.

Dioses Menores

Segurament el més intel.ligent dels llibres de la serie Mundodisco (almenys fins ara). Altrament, a Dioses Menores els peus de pàgina, amb les clàssiques reflexions de Pratchett s'han reduït a un nombre gairebé ridícul i en canvi s'ha decantat per un humor més intel.ligent. El Terry Pratchett més inspirat s'aboca en la recreació i paròdia de grans pilars del nostre temps: La Religió, la Filosofia i en menor grau de la Tecnologia.

Sense perdre aquell toc d’humor negre i de fantasia que ha feta famosa la saga, Dioses Menores ens convida a reflexionar, a través de l'humor, de la religió, del pensament, de la filosofia i de la nostra pròpia existència però d'una forma amena. L'argument és d'allò més interessant: Un Déu que ha perdut la fe dels seus creients es veu reduït a convertir-se en "Déu Menor", l'existència del qual es sustenta per un únic creient.

La veritable història de la novel.la serà els canvis que esdevenen en el protagonista i en la seva manera de pensar, arran, sobretot de les converses amb el seu Déu i dels fets que es propicien en la història: Una Guerra Santa, una Santa Inquisició en tota la regla, un sistema de govern estrany que s'anomena democràcia, Uns quants Déus cabrejats (I jugadors viciosos) i un moviment secret que creu que el món viatja sobre una Tortuga a través de l'Univers (Blasfems! Diria la Inquisició)...i regat amb bones dosis de filosofia per tothom...

Tot plegat una aventura al Mundodisco que no s'hauria de perdre ningú...per cert, els millors moments són al final. Memorables...

Lo Mejor de los Premios Nebula

Els premis Nebula són uns dels més prestigiosos premis que es lliuren anualment als EUA, votats pels integrants de l'Associació Americana d'Autors de Ciència Ficció (SFWA). Ho sigui, que els propis escriptors i editors valoren els relats i novel.les que els han semblat més interessants (Sempre en llengua anglesa). Aquest recull, conduït per Ben Bova, un editor americà que sembla ser força reconegut en aquelles terres ha intentat anar més lluny: Escollir "El millor del millor": Les millors obres guanyadores dels premis Nebula publicades entre 1965 i 1985. Així doncs, tenir a les mans un recull que es titula Lo Mejor de los Premios Nebula ja és de per sí una garantia de qualitat.

Les novel.les no hi han capigut (com és lògic) de manera que s'ha inclòs la resta de les categories: Novel.la curta, relat i relat curt. Curiosament cap obra dels 80 ha passat la criba, de manera que aquesta Crême de la crême està composta per obres dels 60 i dels 70.

Òbviament, com tot recull, trobarem obres increïbles i d'altres que no entenem com s'hi ha pogut encabir. Les temàtiques són diverses tot i que predominen les històries de viatges en el temps o relacionades amb el temps: He aquí el hombre, El vuelo del dragón, Houston, Houston, ¿Me recibe?, ¡Coge ese zepelín!, Jeffty tiene cinco años… però també trobem contes amb aires distòpics (El día antes de la revolución, ¡Arrepiéntate Arlequín!, dijo el señor TicTac) o d'altres de temàtica fantàstica (Els dos contes de Leiber, El Vuelo del Dragón o la fluixeta De Niebla, Hierba y Arena), fins hi tot alguns amb caràcter marcadament feminista com Cuando cambiaron las cosas i Houston, Houston, ¿Me recibe?. En definitiva, una mica de tot en un recull que ens deixarà un gust agridolç per incloure contes oblidables i no encabir-hi veritables obres mestres també guanyadores del Nebula. (Ah! Si Leiber aixequés el cap!)

Aquest recull m'ha servit per conèixer autors nous, per consagrar-ne d'altres i per evidenciar una vegada més l'opinió negativa que tinc d'algun en particular. Així doncs, Lo Mejor de los Premios Nebula m'ha fet descobrir una mica més a Harlan Ellison, a James Tiptree, Jr i a Anne McCaffrey com a autors a tenir molt en compte.

De Harlan Ellison només puc dir que bondats. Fins a tres obres seves han estat escollides per entrar en aquest "top". A la primera, ¡Arrepiéntate Arlequín! Dijo el Señor TicTac, Ellison ens presenta una fàbula amb aires distòpics però escrita amb un estil simpàtic i apte per tots els públics. Una història senzilla però efectiva que busca una reflexió per part del lector, una implicació. Una història amb referències a obres mestres com 1984 però amb un llenguatge divertit i planer, és un bon conte sobre l'esclavatge del temps i les seves implicacions, sobre la revolució i sobre el lliure pensament. Possiblement influís a aquells magnífica obra juvenil que és Momo de Michael Ende.

Més endavant trobem Un Muchacho y su perro, una veritable obra d'art , una història post-apocalíptica sobre rodamons i gossos telèpates narrada amb força, amb una prosa viva, violenta, directa. L'autor ens porta directament aquest futur devastat i decadent amb un conte trencador que tracta tant de la violència, com de l'amistat.

I finalment Jeffty tiene cinco años, un conte melancòlic i nostàlgic que tracta d'esquitllada un problema de naturalesa temporal: Jeffty fa més de 20 anys que té 5 anys (literalment): No creix i la seva vida queda estancada a aquesta edat, però a més és capaç d'escoltar programes de radio de vint anys o veure pel.licules de la mateixa època. Ellison ens porta a llegir una de les fàbules més originals que recordo. És com llegir un homenatge a la nostra infància però amb donant ànims per seguir endavant, per pensar que el futur tampoc és tan dolent. Ellison torna a demostrar la seva imaginació i la seva vàlua, tot i tenir un final no del tot clarificador.

També m'ha sorprès molt gratament James Tiptree, Jr (Pseudònim d'Alice B. Sheldon), ja que un anterior relat seu no m'havia gradat gens (La muchacha que estaba conectada). Una especulaculació interessant sobre la vida d'un ésser alienígena és el tema central del relat Amor es el plan, el plan es la muerte, deliciosament escrit per aquesta escriptora. Un relat que m'ha sorprès per la seva qualitat literària on els pensaments narrats en primera persona del protagonista juguen amb una història força innovadora on els protagonistes exclusius són alienígenes. Potser la història perd força pel fet que la vida d'aquestes éssers s'assembla força a la d'alguns insectes i aràcnics del nostre planeta, però repeteixo que la força i el sentiment en que Triptee ha escrit aquest conte m'ha deixat un magnífic record.

Tiptree ens torna a donar una lliçó de com escriure una bona història, en aquest cas de viatges en el temps en la novel.la curta Houston, Houston, ¿Me reciben?. Aquesta obra és una de les millors de l'antologia, tant per la seva estructura com per l'argument en sí. Té una estructura repleta de flash-backs que ens introdueixen en els moments més tensos de la història donant-nos per sabut com acabarà, pero també reservant-se una bona sorpresa final.
La trobada per part d'uns astronautes d'un missatge radiofònic en un lloc on no hauria de ser-hi és el punt de partida d'un conte original i aclaparador, que envalentona a l'autora a realitzar un exercici de crítica sobre l'home i els seus instints primaris

I un altre descobriment inesperat ha estat Anne McCffrey i el seu El Vuelo del Dragón. Per mi ha estat la veritable sorpresa del recull. Una bona història fantàstica sobre dracs i viatges en el temps que t'enganxa quasi des del principi. Escrita amb tensió ens explica els problemes que té la civilització de Pern per enfrontar-se a uns fenòmens catastròfics que fan perillar la vida al planeta. Amb l'ajuda dels seus dracs i d'un descobriment inesperat n'hauran de fer front. Fins avui no havia llegit res d'aquesta autora però m'ha agradat molt com ha barrejat la fantasia més pura amb temes pròpiament típics de la Ciència Ficció més catastrofista i amb les paradoxes temporals. Una novel.la curta que convida a llegir més sobre l'autora.

Els autors consagrats per mi com Leiber, Martin o Silverberg no m'han decepcionat, al contrari, s'han consolidat més amb una sèrie de relats que van de l'interessant a l'obra mestra. Sense anar més lluny, l'inigualable Fritz Leiber presenta dos contes: Un relat fantàstic (Voy a probar suerte) magníficament escrit - com sempre- però també poc desenvolupat. Amb una idea entre extravagant i delirant ens mostra una partida de daus amb alicients sobrenaturals; i una obra com ¡Coge ese zepelín! que es converteix en una barreja de viatje en el temps i ucronia on un peató de Nova York es troba de sobte en un 1937 alternatiu i en el cos d'una altra persona. Un conte narrat amb un estil molt suau on els fets succeeixen quasi sense voler, de forma fluida i sense obstacles. És un conte on abunden les descripcions detallades, com li agraden a Leiber, però que també intenta aportar un factor sorpresa sobre el protagonista de manera que manté una intriga in crescendo. També és cert que el final pot semblar una mica precipitat, però la resta de la història està explicada amb la maestria innata de Leiber.

Silverberg no es queda curt i amb la magnífica Pasajeros torna a demostrar la seva maestria amb aquesta obra que combina un adictiu argument amb la senzillesa del seu plantejament: La Terra ha estat envaida des de fa uns anys per uns éssers que posseeixen els humans durant hores o dies i després els abandonen. Aquests no recorden el que han fet mentre han estat posseits. La situació és tan habitual que els humans s'hi han començat a acostumar, però el nostre protagonista de sobte recorda amb qui ha estat després de la darrera possessió.
Silverberg, amb un estil fluit i amb una prosa molt harmònica ens introdueix paulativament amb el drama que viuen els posseits. Ja incorpora alguns elements característics de la seva obra com la disecció dels pensaments dels protagonistes. El primer conte premiat de la seva carrera i on ja s'endevenina el seu talent. Un dels millor contes curts que he llegit.

Per la seva banda George R.R. Martin ens presenta un relat que barreja la ciència ficció i terror de manera magnífica: Los Reyes de la arena. Una història sobre vida alienígena, sobre el plaer de sentir-se Deu, un conte més a l'ona d'un Stephen King. Un personatge ben posicionat compra un terrari amb una sèrie d'animals semblants als insectes que s'exerceixen realitzant combats rituals entre ells i esculpint la cara del seu "Déu" en castells de sorra (el seu Déu és la mà que els alimenta, ho sigui l'home). El que no sap el comprador és que aquests éssers són molt més intel.ligents del que semblen.
Narrat amb fluidesa, és un conte que t'enganxa des de la primera pàgina i del qual Martin sap fer-ne un bon us.

Michael Moorcock també m'ha sorprès amb He aquí el hombre. Moorcock és molt conegut per les seves novel.les de fantasia èpica però és el primer cop que llegeixo quelcom d'ell relatiu a la ciència ficció. I en aquesta ocasió ens presenta una novel.la curta sobre un viatge en el temps a l'època en que va morir Jesús. Moorcock proposa una trama diferent sobre el que va passar a Jerusalem l'any 33 de la nostra era. Però crec l'essencial de la història és més el que aporta una bona dosi de reflexió sobre les semblances i les diferències entre religió i ciència de manera que l'obra adopta un caire més profund.

I parlant de caires profunds, la novel.la curta La persistencia de la visión de Jhon Varley és un bon exemple. Aquest autor ens presenta una obra molt original que preten fer-nos adonar de les nostres mancances però també de la nostra capacitat de superació. Un viatger entra sense voler-ho en una comunitat de sord-cecs totalment autosuficient; Una comunitat utòpica que l'ensenyarà el llenguatge tàctil de les mans, noves formes de comunicació i el sentiment de pertànyer a un col.lectiu molt íntim.
Tenim davant nostre una obra molt ambiciosa,on es descriuen els sentiments a partir del tacte, on l'autor preten dotar d'un caire místic l'esmentada comunitat i on es fa un petit assaig sobre un nou tipus de llenguatge, totalment tàctil. No deixa de ser poc creïble segons els cànons actuals, però si més no és un conte que aporta idees i estimula la imaginació.

També hi ha hagut lloc per les decepcions: Per començar, Roger Zelazny, del qual ja no li tenia massa simpatia, arran de la decepció de Tú, el Inmortal i que aquesta antologia ha acabat de reafirmar com un autor que no m'grada: Ni Las Puertas de su cara, Las lamparas de su boca, una narració intrascendent de Zelazny ambientada en un Venus impossible que s'inspira en el mite de Moby Dick per descriure una relació amorosa en plena aventura marítima. Confosa, mal estructurada i amb un estil, com a mínim, arriscat. No m'ha agradat. Ni tampoc El que da forma, una altra obra fallida de Zelazny. No entenc ben bé perquè. La idea és força interessant i hi ha passatges que t'enganxen però aquest autor no estructura bé les seves obres i encara pitjor: No les sap acabar. L'argument d'aquesta novel.la curta gira entorn a un metge que ajuda als seus pacients a superar traumes a través d'una tècnica de realitat virtual expressada a través de la seva ment. Una idea molt vàlida amanida amb detalls de qualitat però que no duu enlloc. Zelazny torna a fallar al final i deixa l'obra confosa i desordenada.

El per mi desconegut Samuel R.Delany tampoc l'he acabat dapreciar bé. Per una banda tenim Por siempre y Gomorra, un conte curt que arrenca un pèl desordenat i amb un estil trepidant però poc a poc l'autor va agafant-li el ritme i ens obra la porta a una curiosa especulació de naturalesa sexual en un futur no molt llunyà. Interessant per alguna de les hipòtesis que dóna al respecte. I per altra banda El Tiempo entendido como una hélice de piedras semipreciosas, una obra oblidable en molts sentits. La veritat és que no puc afirmar que l'hagi entesa al 100%, m'ha semblat com si Delany li volgués donar un sentit metafòric a la vida del protagonista, però realment no aporta res de nou. Millor passar pàgina.

Per sort, tenim altres obres més interessants com El día anterior a la revolución on la Senyora Le Guin torna a aprofundir amb alguns dels seus temes preferits: La política-ficció, el feminisme, els sentiments íntims… amb aquest conte (antecessor de l'obra Los Desposeidos) ens porta a la ment d'una revolucionaria en els darrers anys de la seva lluita particular. Una obra enfocada més cap a la recerca interior de respostes, cap al sentit de la vida que no pas cap als aires distòpics a que apunta.

També aprova el conte Escultura lenta. El meu primer contacte amb Sturgeon no ha estat colpidor però tampoc del tot decepcionant. Una altra obra metafòrica, una relació entre un metge i una pacient que obre preguntes i que ens porta a reflexionar sobre el paper dels científics. Una critica sobre l'estat actual de la societat i de les multinacionals que aturen els projectes interessants si no en poden treure beneficis. Tot això narrat amb un estil sobri en un conte que a la vegada té moments delicats i íntims.

Deixo pel final tres narracions menors (encara que no tant com les de Zelazny i Delany) com son: Cuando las cosas cambiaron (Joana Russ), Senzill conte amb aires feministes que explica el retrobament entre la humanitat i una civilització perduda composta per dones. Curiós i ben escrit, inclòs una mica original però li manca una mica de força per ser recordat. L'argument dóna per a una major extensió del relat.

Clifford D. Simak ens planteja el vell tema de l'inmortalitat a La Gruta de los ciervos danzarines, un relat curt escrit amb gràcia, amb ganes, adictiu, però amb un final molt comú i gens trangressor on un arquèoleg descobreix unes pintures rupestres molt poc comuns.

I també De Niebla, Hierba y Arena (Vonda McIntyre), Un relat intrascendent sobre les arts curatives d'una sèrie de serps. Més al costat del fantàstic que de la Ciència Ficció. Una història ben escrita, sense pretensions però que no crea complicitat amb el lector.

Los Premios Hugo 1973-1975

Una antologia dedicada a les obres guanyadores del Premi Hugo entre els anys 1973 i 1975 en les categories de Novel.la curta (NC), relat (R) i relat curt (RC) -presentades per Isaac Asimov- que resulta molt desigual.

Si vaig comprar-la va ser per que apareixien obres com Una canción para Lya que em cridaven molt l'atenció. També hi he redescobert autors como Úrsula K. Le Guin o Larry Niven que tenia un pèl infravalorats però per desgràcia l'antologia es sostenta amb dues o tres grans obres mentre que la resta és mediocre. Tot i així, només per llegir les novel.les curtes esmentades anteriorment val la pena comprar-la.

El nombre del mundo es bosque
He hagut d'esperar-me a llegir tres novel.les de la senyora Úrsula K. Le Guin -encara que aquesta sigui una novel.la curta- per quedar plenament satisfet amb aquesta autora.

Els humans estan explotant el món 41, també anomenat "Nova Taití", un món verge cobert d'aigua i selves amb una raça humanoide que les habita: Els creechi. Les relacions entre humans i crrechi es basen en l'esclavatge fins que un fet provocarà una revolta que poc a poc s'anirà generalitzant.

El Nombre del mundo es bosque no m'ha sorprès perquè segueix alguns esquemes que ja es donaven a La mà esquerra de la foscor però això no significa que la valori menys, ans al contrari, la trobo millor que la seva obra insignia.

No es en va que compari aquesta obra amb La mà esquerra de la foscor. Les dues estan ambientades a l'univers de l'Ecumen i les dues tenen com a patró principal el xoc de cultures i les relacions posteriors al "Primer contacte". Les dues tenen profundes implicacions filosòfiques sobre la vida i el clima extrem del planeta, sobre com viure i deixar viure, però en aquest cas, aquesta novel.la curta crec que se'n surt millor. També és veritat que aquesta vegada, l'autora explota més la vena ecologista, que dóna lloc a un major implicació del lector.

El nombre del mundo es bosque ens mostra dues maneres de pensar diametralment oposades: La d'alguns humans, entestats a fer les coses malament i la del heroi creechi, que lluita tal qual Espartac contra l'invasor. Aquí crec que falla una mica l'autora per presentar-nos personatges amb una personalitat tan extremament marcada. Els "bons" són molt bons i el dolent és un dels dements més carismàtics (com a dement) que recordo. Es clar, que entremig, Le Guin ens col.loca el típic científic antibel.licista. Però l'autora té estil, té màs esquerra (acudit fàcil) i utilitza una prosa rica que ens introdueix fàcilment a l'obra.

Novel.la, doncs, molt recomanable, escrita a començaments dels 70, sota la influencia de la Guerra del Vietnam i potser sota els efectes d'algun estupefaent... en tot cas, una petita obra mestra.

El canto del chivo
L'enfrontamet futurista entre l'Home i la màquina que ho controla tot i que vetlla pel benestar humà no deixant-lo prendre el seu propi camí és la base argumental per que l'autor ens intenti descriure una història entre un rebel i el Déu màquina SUM.

El canto del chivo és una conte confós, que Anderson no encara bé des del començament. Poques vegades m'ha passat que m'hagi estat 3 o 4 pàgines sense saber de què va una història. Més tard s'arregla i fins tot Anderson mostra ofici en això de narrador però la desigual història no acaba d'enganxar.

La reunión
Conte de carácter més moral que fantàstic que ens descriu la decisió que ha de prendre un pare alhora d'operar o no el seu fill, per moments em va recordar a Flors per l'Algernon. Ben narrat però amb poc contingut.

La maldición de Eurema
Simpàtic conte curt que intenta reflexionar sobre les persones suposadament amb poc talent i/o estúpides. No coneixia a Lafferty de res però m'ha agradat el seu estil. Final una mica pobre.

La muchaca que estaba conectada
Una aproximació a la realitat virtual és la base d'aquest relat confús i mal desenvolupat. La història d'una noia que resta conectada a un aparell que li permet moure un altre cosa a través del seu cervell. Una idea que s'hagués pogut explotar de forma diferent i que acaba intentant guanyar-se al lector a través de setimentalismes barats. No m'ha agradat.

El Pájaro de la muerte
Edison ens parla metafòricament de la religió, de la teoria de Gaia, la bogeria, la vida... però d'una manera curiosa, proporcionant les peces d'un puzzle que el mateix lector s'ha de construir per entendre'l, en certa manera, aquest estil m'ha recordat a Gene Wolfe amb La Quinta cabeza de Cerbero, escrits tots dos amb un estil curiós que t'exigeix pensar i construir-te la història cosa que a priori és un obstacle per que l'obra t'agradi però que a la llarga li acabes trobant el seu sentit.

L'autor ens dona una visió onírica de l'eutanàsia més gran de la història en aquest relat carregat de metàfores i significats ocults. No sempre queda del tot clar que ens proposa l'autor però el tema de rerafons: Déu i la seva relació amb l'home és prou interessant com perquè conideri aquest conte curt un dels més originals que he llegit darrerament tot i la seva composició caòtica.

Los que se alejan de Omelas
Úrsula K. Le Guin ens presenta aquest relat curt, de caires filosòfics (com només sap crear ella) i amb càrrega sentimental i de culpabilitat. Un relat que m'ha agradat i que sembla més una crítica despiadada al món occidental. Potser és aventurat afirnar això, però és la sensació que m'ha fet agafar a mi: "Nosaltres som feliços perquè hi ha gent desgraciada que sostenta la nostra felicitat". És un relat metafòric, escrit amb un bon estil i amb fluidesa. Recomanat. També va guanyar el premi Nébula.

Una canción para Lya
I arribem a la crême de la crême d'aquest recull. Una Canción para Lya va marcar l'inici de la exitosa carrera literaria de George R.R. Martin. Un argument precís i complet, unes descripcions acurades, uns personatges creíbles... tota una joia sobre la religió, els sentiments, la por, l'amor, embolcallat en un argument que gira entorn a la investigació per part de dos telèpates d'una religió extraterrestre que provoca que el 100% de la població natural del planeta Shkeen es suicidi al arribar a certa edat oferint-se a un paràsit que els va xuclant durant mesos el cervell... tot plegat un ritus respectable fins que aquesta mística religió també comença a tenir adeptes humans.

La qualitat literària d'aquesta obra és molt gran: És capaç de fer-nos reflexionar profundament sobre temes tan candents com la religió i el paper de les divinitats, però també d'atrapar-nos en una història on se'ns promou la curiositat per saber més, on els personatges ens fan patir i on Martin especula com mai sobre els sentiments, no humans ja, si no universals.

Martin no vol donar-nos una visió simplista del problema, no proclama qui són els "bons" i qui els "dolents", quin enfoc de l'afer és el correcte... perquè tots els sentiments, totes les sol.lucions poden ser bones depen de com un s'ho miri.

En definitiva, una obra imprescindible per a qualsevol afeccionat a la Cf i pels que no ho són. Tant per la seva simplesa alhora d'exposar els temes com per les profundes implicacions d'aquests. Chapeau!

A la deriva ante los islotes de Langerhans: Latitud 38º 54' N, longitud 77º 00' 13'' O
Una obra molt metafòrica que planteja un argument quasi fantàstic per mostrar-nos les peripècies del protagonista per trobar la seva ànima perduda... cercada en el seu propi cos. Sincerament, no l'he acabat d'entendre i això que l'estil de Ellison m'ha agradat, és agradable, i ben estructurat... però la línia argumental acaba sent caòtica i les explicacions finals sense sentit aparent (per mi). Llàstima.

El Hombre agujero
Niven no és un dels meus autors preferits, doncs on sempre m'havia esperat una gran història (Mundo Anillo; La Paja en el ojo de Dios) m'he trobat amb una petita decepció, en part per la seva vessant "Dura", en part per tenir una obra sobredimensionada, però en aquesta conte, El Hombre agujero, la cosa és diferent: Niven especula sobre forats negres de tamany de quants amb gràcia i amb un argument consistent pel tamany del relat.

Un bon relat, que és capaç de despertar la curiositat del lector per la física de l'univers, ben aconseguit.

Fahrenheit 451

Ray Bradbury és un poeta que escriu narrativa. Així de clar. Aquesta és la primera novel.la que llegeixo d'ell (la resta havíen estat contes i assaigs) però en alguns trams d'aquesta he tingut la sensació de submergir-me en suaus onades de caire poètic, tal vegada com em va passar llegint Les Cròniques Marcianes.

L'autor va escriure una novel.la sobre els llibres, aquests enbolcalls d'informació i plaer que estima amb tan deliri (com evidencia ell mateix a l'assaig Zen en el arte de escribir). Es nota que Bradbury viu a través dels llibres i que és un literat nat. I només a ell se li podria acudir escriure una novel.la sobre la destrucció dels llibres.

Fahrenheit 451 està considerada una de les grans distopies clàssiques del segle XX (compartint aquest honor amb obres com 1984 o Un Mundo Feliz). Jo encara diria més perquè com a distopia és un crit contra la ignorància i contra la incultura. Un crit que es va realitzar fa més de 50 anys però que el missatge segueix tenint més valor que mai... Només cal veure com pujen les noves generacions per temer que les prediccions de Bradbury es compleixen poc o molt. És un fet que fins hi tot el mateix autor afirma en un dels epílegs que continua rebent pressions per censurar paraules o per canviar parts dels textos perquè fereixen a minories o per no ser adients per certes persones de ment obtusa.

En una societat futura els libres estan prohibits, qualsevol forma d'expressió cultural és retallada i censurada i els bombers s'ocupen de cremar els llibres o el que és el mateix, la llibertat de pensament, la llibertat d'elecció. Però un bomber, Montag, comença a preguntar-se el perquè de les coses després de parlar repetidament amb una noia que trenca amb el sistema establert. La recerca d'aquesta veritat amagada serà la petita odissea personal de Montag, una recerca que en el fons el que busca és la pròpia personalitat, amagada entre les vanalitats quotidianes

Fahrenheit 451 és una fàbula pessimista i optimista alhora, una crida contra la guerra i la destrucció (el llibre té uns passatges finals increïbles sobre aquest tema), una destrucció que és creada per la incultura. El més terrorífic però, és que aquesta incultura, aquest reordenament de la societat al voltant d'una televisió "interactiva" que tracta a la gent d'imbècils és provocat inicalment per les pròpies persones que no desitjen pensar en els problemes de la societat, que volen viure sense cap complicació i que necessiten que els diguin què han de fer i quan sense preguntar-se el perquè. Fins hi tot el fet de tenir fills és considerat una càrrega que cal soportar tres dies al més i que les mares enganxades a serials estúpids entaforen a guarderies especialtzades.

Així doncs un missatge que com deia abans és molt vàlid en l'actualitat on veiem cada dia censures en els mitjans de comunicació o com cada vegada més els llibres són tractats de suplerflus.

La Guerra dels mercaders

Frederick Pohl s'aventura a fer una segona part d'una de les seves obres més conegudes (Los Mercaderes del espacio) ni més ni menys que 30 anys més tard. I la veritat és que se'n surt amb nota: La Guerra dels mercaders acaba sent millor que la seva predecesora. I no només per posseir un ritme narratiu àgil, trepidant quasi, si no perquè l'argument borda l'esbossat a la primera part. Només el final, un pèl massa ras i ràpid podria alçar-se com a nota discordant en el global de la novel.la, però aquest fet no enterboleix per a res l'obra.

El fil de l'acció es centra anys més tard d'on va acabar la primera part, però la seva lectura pot ser independent d'aquesta. La Terra continua submergida en l'economia consumista, les agencies publicitàries controlen els governs, les empreses, són el motor econòmic del planeta. Res s'escapa al control d'aquestes agències... exepte la colonia de renegats (conservadoristes) que s'instal.là a Venus al final del primer llibre.

Aquesta obra torna a ser una crítica salvatge a la publicitat, al consumisme massiu, a la societat occidental que ha perdut poc a poc els seus valors i els pocs ideals que té fins hi tot avui en dia (un exemple són les lleis nadalenques que obliguen a consumir i a fer regals). Bona part dels 40.000 milions de terrestres pertany a la classe consumista i és adicta a un o més productes (refrescs, figuretes de col.lecció absurdes, nicotina injectada... ) en una Terra decadent, contaminada i sense energia, on els taxis són estirats per persones, on els aliments són totalment artificials, on et poden cremar el cervell per incumpliment de contracte de compra, i on un despatx de luxe consisteix en un espai que té almenys una finestra.

Tot això se'ns mostra a través de la narració en primera persona d'un alt executiu publicitari, un redactor de primera categoria que comprovarà en la seva pròpia pell el que significa ser un adicte compulsiu a un refresc a causa d'una campanya publicitaria agresiva. Un venedor amb talent que poc a poc va caient al pou del consumisme a causa de la seva adicció i on es veu envoltat d'un complot de grans proporcions. La vida de Tennison Tarb s'anirà apoderant del lector, tot i representar tot allò que critica la novel.la. I precisament aquest fet, el de mostrar-nos el món tal com el veu i l'enten una persona totalment entregada a la publicitat i al consum, és el que millor expressa les situacions, entre divertides i tràgiques, a que ens enfrontem en aquesta particular distopia que hauria de passar directament a ser un clàssic dins el gènere.

La Estación de la calle Perdido

Catalogar llibres que he llegit sempre ha estat una de les meves petites aficions. M'agrada identificar, classificar i proposar gèneres i subgèneres per les novel.les ja consumides. I a vegades em trobo amb obres quasi inclassificables, plenes d'imaginació i d'originalitat que quasi haurien de rebre l'honor de crear un nou subgènere dins la literatura fantàstica. La Estación de la calle Perdido és sense dubte una d'aquestes.

Aquesta novel.la aboca imaginació per cada pàgina que llegeixes, et trasllada a un mon completament nou, del qual no has llegit mai res, del que no saps res, però a la vegada un món molt proper, casolà. Bas-lag és el seu nom, i "Nova Crobuzón" el nom de la ciutat on succeixen les aventures descrites a la novel.la. Potser el veritable protagonista és aquesta ciutat: Enorme, desmesurada, vivíssima, decadent, podrida, cosmopolita i a la vegada repulsiva, caòtica i atraient.

Quan hores després de llegir-me la novel.la miro de recordar el seu argument, em venen al cap imatges evocadores: La mateixa ciutat, completament consumida, els seus habitants, tant humans com la resta de xenians: Dones amb el cap ocupat pel cos d'un escarbat (Khepris), els vodyanoi, capaços de transformar momentàniament l'estat de l'aigua, els garuda, homes-ocell amb tendències filosòfiques... Per no parlar dels "refets", aquests habitants comdemnats a ser mutilats i refets amb parts d'altres animals o espècies com a càstig... o a intenses baralles de monstres, lluitant alhora en diverses dimensions, un dels cocktails més imaginatius que recordo.

Llunyanament, la novel.la m'evoca records d'aquelles històries de Robert Silverberg sobre el planeta Majipur on la magia i la Ciència conviuen. Aquí, a Nova Crobuzón aquest fet és incuestionable. A l'igual que els àtoms son la base per la física i per tant per la ciència, els taumaturgons (partícules màgiques) son la base per la magia.

Res es deixa a l'atzar, Miéville ens obra la porta a un món ambientat en una era post-revolució Industrial, com un Londres o una Nova York de finals del segle XIX, amb una tecnologia punta basada en el vapor i amb una taumaturgia (màgia) que s'ensenya les universitats. Una ciutat on curiosament no trobem electricitat, però on podem contempar robots funcionant amb vapor o dirigibles navegant per l'aire mitjançant el gas.

L'argument en sí es basa per una banda en el desig d'un garuda (Home-Ocell) a poder tornar a volar i en la destrucció que provoquen unes bèsties que mai haurien d'haver existit, tot plegat barrejat amb l'especulació sobre el funcionament d'un motor basat en l'energia teòrica de la crisi. Miéville barreja aquests tres elements bàsics i aconsegueix una novel.la dinàmica i adictiva, que després de les primeres 200 pàgines (un pèl lentes) que serveixen de presentació et deixen sense esma mentre vas descobrint a cada pàgina que passa noves meravelles descrites amb el peculiar llenguatge barroc de l'autor.

Això sí, La Estación de la calle Perdido et deixa amb ganes de saber més sobre Bas-Lag. Per ara només coneixem una part d'aquesta vasta, imprescindible i imaginativa Nova Crobuzón.

L'Home dins el laberint

Que Robert Silverberg li agrada profunditzar en la ment i les relacions humanes no és cap secret. De det, bona part de les seves obres intenten obrir-se pas en aquestes qüestions i d'altres relacionades, però crec que és aquí, en aquesta magnífica obra que és L'home dins el laberint on va més lluny en les seva recerca.

L'argument de la novel.la és increïble, tant per la seva senzillesa com per la seva profunditat: Un home es tanca voluntariament en un laberint alienígena extremadament perillós per fugir de la humanitat que l'ha rebutjat mentre un grup de militars el busca com a última esperança de salvament per l'espècie humana.

A Silverberg no li interessava narrar una sèrie d'aventures entorn al laberint, no volia escriure un Space Opera. L'autor es fixa en els aspectes més interessants de la psicologia humana, de la sol.litut, del reclosament voluntari, de la meditació, es fixa en realitzar un critica a la humanitat en general, es fixa en definitiva en intentar descriure sentiments molt arrelats i profunds dels personatges en un ambient ferestec i perillós.

Un tema recurrent de l'autor en les seves obres és la redempció dels pecats. En aquesta novel.la també s'hi fa un incís en el pecat i en la culpa i en certa manera el Laberint és una forma de purgar el pecat capital de la megalomania.

Silverberg ens parla de la solitut, del poder, dels sentiments, de la tensió... En part m'ha recordat vagament a l'obra mestra que és Las Estrellas mi Destino potser pel tema de la sol.litut i de la venjança. En part, també, he rememorat a Solaris, potser pel sentit de la meravella o per la incomprensió de comunicació que té l'home amb un altre raça extraterrestre.

M'ha agradat molt, i no puc explicar ben be per què: L'home dins el laberint critica però dona esperança, obre camins però també en tanca, aprofundeix en la comprensió de l'univers però no dóna cal sol.lució precisa. És una novel.la amena, de lectura ràpida però de conceptes volàtils.

Una gran novel·la de la seva època daurada (Finals dels 60 i començaments dels 70) que no es pot deixar escapar.

Solaris

No crec que exageri si afirmo que Solaris és una de les noveles més absorvents que he llegit mai. Poques vegades m'he polit una novel.la en quatre dies. És dificil que en tan poca quantitat de pàgines s'hi desenvolupin tants temes interessants i escrits amb tal maestria.

Solaris és una novel.la de Ciència Ficció al 100%. Una obra que descriu els intents frustrats de contacte entre la humanitat i una entitat forània que sembla ser el mateix planeta. La novel.la està amenitzada amb unes gotes de terror psicològic i clautrofòbic: 3 homes en una estació espacial, intentant comunicar-se amb un suposat ésser superior mentre lluiten contra els seus fantasmes personals, a vegades només suggerits; uns fantasmes, per altra banda amb consciència pròpia. Tot un misteri.

És una novel.la que tracta de la incomprensió, del paper que té (o vol tenir l'home) a l'univers, de les ànsies de coneixement, de la bogeria i dels sentiments.

Stanislav Lem té la capacitat per despertar aquell sentit de la meravella que hauria de tenir qualsevol novel.la de CF, aquella por en vers a lo desconegut i aquella reflexió sobre temes tan trascendentals com la vida i la mort; la sol.litut, l'amor...

Solaris és una obra breu, però intensa, amb capítols plens de diàlegs reveladors, uns diàlegs naturals i directes que almenys a un servidor li han resultat fantàstics, però també és una obra amb passatges on es descriu amb una maestria increïble el sentit de la meravella que desperta la incomprensió del planeta.

No trobarem en aquesta obra explicacions científiques complexes, ni grans carateritzacions de personatges, cal oblidar-se dels herois i de les situacions fàcils. Solaris és més senzill que tot això, i a la vegada més complicat, una d'aquells obres que dóna per parlar-ne durant hores.

L'Ombra del vent

Passa a vegades que et deixes guiar pel fervor popular alhora d'escollir nous llibres. I un dels llibres que han sonat més a les llistes dels més venuts en el darrer any tan en català com en castellà és aquesta Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón.

I després d'aquesta introducció només em cal donar gràcies al saber popular per haver-me empentat a llegir aquesta magnífica novel.la. Crec que aquest adjectiu és massa pobre, insípid per donar entendre quan de bona és aquesta obra. Les paraules se'm fan curtes.

L'Ombra del vent és una novel.la d'intriga però un intriga suau, mesurada, que obra les portes al drama. Un ambientació perfecta de la Bareclona de la postguerra i també d'aquella Barcelona feliç, modernista, exigent, de començaments del segle XX. Zafón fa un retrat d'aquestes dues Barcelones a través d'una sèrie de personatges que ens aniran explicant les seves vides i ens faran partíceps de les seves pors i de les seves alegries.

És un llibre que parla sobre els llibres, sobre la voluntat d'escriure, i de com un noi de divuit anys es veu endinsat en una aventura per descobrir més coses sobre el seu escriptor predilecte, mort anys enrera, en qui es veu reflexat en la seva vida quotidiana. Una aventura que li obrirà els ulls a aquesta Barcelona fosca i rància que comentava abans, aquesta Barcelona torturada per la guerra i que no deixa passar res més que grisor i tristesa entre els seus carrers. Però també coneixerem molts aspectes de la vida d'altres personatges a través de flasbacks a començaments de segle. Zafón ha estructurat la novel.la d'aquesta manera, integrant el present amb el passat i així polint la història que ens explica en primera persona el protagonista.

L'obra de Zafón m'ha arribat. Utilitza un llenguatge planer però que és literatura pura. Té la capacitat de transmetre't les imatges a través d'una prosa increible. Potser també, pel fet de conèixer molts dels llocs on es situa la novel.la m'ha donat una visió més ajustada i per tant m'ha agradat més que a altra gent. Però Zafón no acaba fent una bona descripció d'aquestes èpoques que li va tocar viure a Barcelona. Té el talent de crear una sèrie de personatges (alguns una mica massa estereotipats) dels quals et sembla conèixer llur vides en pocs instants de lectura.

En definitiva, una obra mestra de caràcter marcadament social, que no para de deixar missatges subliminals sobre filosofia de la vida i sobre nosaltres mateixos.

La Pell freda

Sovint em ve una pregunta al cap, d'aquelles que en saps la resposta però encara te'n fas creus. Perquè una llibre de terror sobrenatural (i per tant fantàstic) està més valorat i acceptat pel gran públic que un llibre de fantasia èpica, heròica o històrica? Potser perquè la majoria creu que el terror no és cosa per nens i per tant és apte pels adults? Potser perquè la fantasia a seques es compara amb literatura infantil/Juvenil i el terror no?

Tota aquesta dissertació la faig perquè m'acabo de llegir la catorzena (catorzena!!!) edició en dos anys d'un llibre fantàstic escrit en català (en català!!!) i que és acceptat pel gran públic de forma quasi unànime. I perquè no podrien acceptar la resta de novel.les no camuflades com a mainstream? Segur que se'n durien més d'una sorpresa…

Però anem al gra: La Pell freda és una novel.la esplèndida, una obra que reflexa moltíssims sentiments en poques pàgines, narrats amb molta destresa i amb un argument sòlid que ens obliga a seguir llegint: Un autoexiliat irlandès accepta portar els aparells meteorològics d'un remota illa ubicada al sud de l'Atlàntic on viurà aïllat del món durant un any. Allí però les sorpreses no tarden a aparèixer: Cada nit una sèrie de monstres el setgen juntament amb el seu company d'infortunis. Cada nit i cada dia, el protagonista anirà aprenent en pròpia pell el que significa l'odi, la por, l'amor, la incertesa, la sol.litut i sobretot la bogeria.

Albert Sánchez realitza un assaig sobre tots aquests sentiments, particularment sobre la sol.litut i la bogeria. La prosa és rica i senzilla, ens introdueix mitjantçant la primera persona en els pensaments del nostre amic irlandès (que no rep cap nom en tot el llibre) i ens mostra com la ment humana pot sucumbir i alçar-se de nou davant les adversitats, per tornar a caure i tornar a alçar-se en un cicle sense fi.

És una obra que no està lluny de clàssics com Solaris o Soy Leyenda o de qualsevol novel.la de Lovecraft. Tampoc s'escapa de la comparació amb Assaig sobre la ceguesa. Totes ells obres esplèndides que comparteixen un part de llurs reflexions amb La Pell freda. Una novel.la on els sentiments es confonen i es replantegen constantment i on no hi ha lloc per la relaxació. I en aquest sentit, l'obra de Sánchez Piñol és un joia: Ens té absorbits en la seva lectura, una lectura que pràcticament no pots deixar fins que l'has acabat.