Ciència Ficció

El Hombre en el castillo

Dick té la capacitat innata de desconcertar. Amb mi ja ho va aconseguir a Ubik però ara ho ha repetit. Es clar que que potser això es deu al fet que m’esperava quelcom diferent d’aquesta ucronia i això en definitiva és culpa meva.  Les ucronies m’han atret sempre però n’he llegit de ben poques. Trobo que és una branca de la ciència ficció que pot explotar-se des de moltes vessants, des de molts angles i això mateix és el que Dick fa en aquesta obra. El que passa és que jo m’esperava una història amb rerafons polític sobre el que hagués passat si els nazis haguessin guanyat la 2a Guerra Mundial i Dick ens ofereix una interpretació que abarca des dels típics afers d’espionatge fins als aspectes més espirituals (que no religiosos) de com hagués evolucionat el món (almenys als EUA) Així doncs ens trobem als anys 60 però en un univers paral.lel al nostre, on Alemanya i el Japó han guanyat la guerra als aliats, on bona part d’Àfrica ha estat esclavitzada, els jueus continuen perseguits i on els EUA s’han dividit en dues parts: La costa est controlada pel Reich i la costa oest per la nació nipona. Els americans resten sotmesos al poder tecnològic d’Alemanya i al poder espiritual portat pels japonesos. A través de diverses línies d’acció, Dick ens presenta una sèrie de personatges interconectats entre ells d’una manera o altre on es mostra la seva vida diària de manera que així l’autor pot abarcar una part important de  la societat americana, tan l’autòctona com la d’ocupació. Tenim personatges americans, japonesos, alemanys, seguidors del Reich, espies, treballadors rasos, i gent que no sap per on navega, que no sap quin és el seu paper en aquest nou món. I només una d’aquestes línies d’acció ens porta les directrius d’espionatge que potser m’esperava trobar, però  les altres acaben resultant més interessants i reflexen l’estat d’ànim d’una població sotmesa i els problemes morals i existencials d’alguns dels sotmetents. El meu personatge preferit és el senyor Tagomi, un alt càrrec japonès que viu entre la tradició del seu poble i els afers polítics a gran escala. Un home que és capaç de dur molt endins la seva religió budista i que és una clara referència a l’espiritualitat de la novel.la. Els japonesos, segon Dick, són capaços de copiar tot allò que assimilen… i en aquest cas han portat un gran part de la cultura espiritual  xinesa… el tao, la consulta del llibre dels canvis (I Ching) que per cert bona part de la població americana acaba seguint quasi com una nova religió etc…  Per altra banda tenim els personatges tòpics de les novel.les d’espies i de la guerra freda que aporten poc joc a l’obra com no sigui presentar-nos la situació global a nivell planetari (podríem dir que la Terra actualment està dividida entre el poder japonès i l’alemany, amb només alguns països neutrals). Però també hi ha lloc pels personatges anònims, els treballadors que després de 15 anys comencen a veure la llum i intenten treure la dignitat i aparcar la frustació, ni que sigui a través de l’art. És una metàfora molt maca per part de Dick que el nou rostre dels EUA, hagi de sortir a través de l’art contemporani. El màxim representant d’aquest grup de treballadors és el senyor Childan que regenta una botiga d’antiguitats “autèntiques” americanes i que en un moment donat haurà de triar entre fer-se ric o treure la dignitat que té a dins. Són en general petits drames personals que mostren la visió perfecta del que Dick creu que seria la societat americana de la postguerra… si l’haguessin perduda. I com a colofó, tenim la ucronia. No, no El Hombre en el castillo, si no “La Langosta”, una obra que escriu un dels personatges (precisament el que dóna titol a l’obra) que contempla el cas invers a la ucronia que estem llegint: Que els aliats han guanyat la segona guerra mundial i els alemanys i japonesos resten derrotats… us sona? Dick torna a utilitzar la seva prosa per fer-nos dubtar sobre el que es real i el que és fals… quina ucronia és l’autèntica? O potser conviuen les dues? De fet, això no és important, el missatge de l’autor s’encamina cap a altres direccions, com és el fet d’haver utilitzat tants personatges i que molts d’ells busquin en el seu interior les respostes que no coneixen. Dick no ha construït la novel.la en una clàssica estructura de presentació-nus-desenllaç… més aviat juga amb la variant nus-desenllaç-nus… ho sigui una sèrie d’històries amb petits desenllaços, finals, que no repercuteixen en l’argument de l’obra en sí si no que esdevenen el missatge de l’autor. Un missatge, tanmateix, un pèl confús però que proporciona unes hores de plaer en una lectura més que interessant…

La sombra del espacio

Aquest recull forma part d’una antologia dirigida per Robert Silverberg i Martin Harry Greenberg originalment titulada Antología de la Ciencia Ficción Norteamericana (Segona part). Aquest segon volum conté relats de temàtiques molt diferents. Destaquen per sobre de la resta Ojo Privado de Henry Kuttner i Caleidoscopio de Ray Bradbury. L’únic que m’ha decebut i que no arriba a l‘aprovat és Tengo Miedo. Però passo a comentar-los millor per separat: La sobra del espacio És el primer relat que llegeixo de Phillip Jose Farmer i m’ha sorprès. Té una temàtica típica per l’època en que es va escriure: El viatge a través d’universos més petits o més grans no era un tema estrany en la literatura pulp dels anys 40. Aquí, Farmer utiltza la seva imaginació aplicada a certes teories científiques per narrar-nos un viatge espectacular i estrany alhora. Tan estrany que és dificil d’abarcar, potser la nostra ment no està encara preparada. Todos vosotros, Zombies Un clàssic dels viatges en el temps on Robert A. Heinlein retorça fins al màxim el tema de les paradoxes temporals. Per ell no hi ha regles, no hi ha premises, simplement usa una bona idea com vol i l’esprem fins al límit. Dubto que en vulgui treure cap més moralina que la de fer gaudir al lector amb viatges temporals que porten al protagonista a moure’s en un viatge que és més del que sembla. Tengo miedo Una història de viatges en el temps que hagués pogut ser molt més bona si l’autor l’hagués sabut acabar. Sembla que tenia la idea inicial però no la final de manera que el relat acaba coix. Juego de niños Un relat que combina el viatge en el temps i l’especulació tecnològica combinat amb un humor subtil. Un home reb un paquet a la seva atenció des del futur. L’entrega conté un manual i el material necessari per construir éssers vius. No deixa de ser una revisió simplista del mite de Frankenstein però es deixa llegir i és amè.  Abuelito Un conte que té com a premisa principal la investigació exobiològica en un planeta encara per colonitzar. Combina l’aventura amb la descripció d’un ecosistema nou que cal estudiar. No és innovador però resulta entretingut. Ojo privado Un gran relat amb reminiscències orwelianes que ens trasllada a un futur impossible on els agents de la llei tenen accés a tota la vida passada de les persones, talment com si un gran ull els hagués estat observant durant tota la vida. Només els pensaments queden ocults a l’ull. L’autor ens mostra un assassinat claríssim d’on la policia n’ha de treure un motiu, un mòbil doncs en cas contrari l’assassí quedarà en llibertat.  Les persones que volen cometre un crim han de pensar que tot el que fan en aquells moments pot ser una prova que en el futur els agents de la llei utilitzaran en la seva contra. A partir d’aquest plantejament, amb semblances substancials a novel.les com El Hombre demolido, l’autor ens trasllada a la mentalitat freda i calculadora de qui vol preparar un assasssinat. Una barreja de relat políciac futurista i d’observacions a través del temps que m’ha semblat la millor història de l’antologia. Danza solar Silverberg continua amb les seves neures redemptores i d’alliberament cultural en aquest petit homenatge al totes les cultures massacrades per les nacions fortes. Interessant i ben portat, com sol ser habitual i amb un final curiós. En la concavidad El millor d’aquest conte és el tractament dels personatges. Tota la història gira al voltant d’ells, per conèixer els seus sentiments i les seves reaccions. L’argument en sí resulta molt fluix però repeteixo que és una excusa per englobar una curiosa història d’amor. Caleidoscopio Un dels millors contes del recull. Bradbury torna a demostrar que la seva prosa pot ser molt dura quan cal. En aquest cas, una explosió envia una sèrie d’homes a l’espai exterior on esperen la seva mort mentre es comuniquen per ràdio.  Los anfibios Una idea molt interessant sobre l’evolució però tractada de forma massa lleugera. En un futur pròxim la humanitat aprèn a separar la ment del seu cos, de manera que evoluciona fins a un altre estat mai vist fins aleshores, sense els lligams físics del cos. Està clar que amb un conte curt no es pot desenvolupar molt la idea, però trobo que l’autor acaba per menystenir-la amb situacions molt infantils i poc elaborades.

Carbono alterado

Aquesta és la típica novel.la que pot passar fàcilment desapercebuda pel lector. Les raons són diverses: Autor desconegut, títol poc impactant, una portada que no crida especialment l'atenció… i així va ser en el meu cas. Reconec haver tingut el llibre almenys un parell de cops a les mans mirant-me'l sense més interès per acabar deixant-lo en el seu prestatge corresponent de la llibreria. Només arran d'una crítica apareguda a la revista Gigamesh-42 em va interessar i tal com diria Parker Lewis, vaig "prendre una nota mental" de comprar-lo. I estic satisfet d’haver-ho fet. En aquests moments és quan més aprecies l’existència de revistes especialitzades que ens recomanen (o no) novel.les com Carbono Alterado, perquè sense dubte, més d'una petita obra mestra se'ns escaparia de les mans, i més, en uns temps d'abundància literària de gènere com els que estem passant. Segle XXV: La humanitat té una capacitat tecnològica mai vista que permet que la consciència i la memòria dels individus estigui emmagatzemada en un xip, en una pila, i que aquesta es pugui descarregar en qualsevol cos (funda), sigui biològica o sintètica. Això ha permès a la humanitat assolir el vell somni de la immortalitat. Tanmateix no tothom pot pagar-se aquest tractaments tot i que al 100% de la població se li incorpora la pila poc després de néixer. Quan un mor (sense que la pila resulti destruïda) passa a un estat d'emmagatzematge fins que se li pot pagar una funda nova. Només la secta dels catòlics deixen instruccions per no ser "ressucitats",o millor dit reenfundats, per qüestions etico-religioses. A més, la Terra ja no és l'únic món habitable, la humanitat s'ha estès per l'espai i les consciències, la vida en definitiva, pot transmetre's a un altre cos ubicat físicament a anys llum. Aquest és l'escenari en que es desenvolupa una intriga políciaca que té com a objectiu saber si un mat (persona prou rica per haver-se procurat diverses reenfundades i ser viva des de fa segles) ha mort o s'ha suicidat. El propi mat reenfundat en un dels seus clons és qui encarrega la investigació.   Morgan també té bon ull pels protagonistes… creïbles tot i algún paper estereotipat (com el dels dolents). Recrea a través dels diàlegs un món propi per a cada protagonista, una història i una credibilitat molt intensa.  L'autor dissenya una societat futura complexa, amb una prosa sobria i elegant. Tot i que la investigació criminal és el nucli de la novel.la, l'ambientació de l'escenari, la descripció política, social i econòmica d'aquest segle XXV és el que dóna un toc diferent a la novel.la. Els implants tecnològics que porta la gent, les drogues de disseny, els barris baixos de les grans metròpolis, la realitat virtual, les intel.ligències artificials autònomes integrades al sistema econòmic, les guerres i disturbis llunyans en planetes post-colonitzats… tot això em recorda l'ambientació ciberpunk de mitjans dels anys 80, potser aquí en un estat d'evolució i de maduresa més elevats.  Aquesta no és la primera (ni serà la última) novel.la que tracta el tema de l'emmagatzematge de la consciència i dels records en un xip. Obres com Ciudad Permutación o Espacio revelación (per posar uns exemples) ja han utilitzat aquest recurs, aquesta especulació com a part més o menys important del seus arguments, però aquí, a Carbono alterado (nom que fa referència al cos humà, alterat, canviat, per que esdevingui una simple funda) és on he trobat una integració més gran d'aquesta idea base amb el seu entorn. Morgan ens narra una novel.la policíaca com a escusa per poder esplaiar-se amb la seva imaginació en aquest univers proper i llunyà de la Terra del segle XXV. Potser a vegades ens podrem sentir com a titelles en mans de l’autor, doncs només ell coneix les regles de l’unives que ha creat amb aquesta novel.la. I és capaç de fer-nos moure sota els seus fils de manera que pràcticament ens sigui impossible esbrinar pels nostres mitjans la sol.lució del cas policíac.  Però repeteixo que el més important no és això, si no obrir-se al segle XXV que ens ofereix Morgan i també començar a entreveure les diverses branques argumentals en que podrà l’autor obrir-se camí amb altres novel.les posteriors. No us la deixeu escapar.

 

L'Origen perdut

Tinc tres llibres de la Matilde Asensi a casa i fins ara no n’havia llegit cap. Són alguns dels seus grans èxits que m’han arribat per regal o que he regalat jo. La qüestió és que seguint els consells dels amics i familiars hagués hagut de llegir l’Origen Perdut en darrer lloc, bàsicament perquè la majoria de la gent considera que és la millor obra d’aquesta autora i ja se sap, si després llegeixo els altres m’en puc endur una petita decepció. 

Bé, no els he fet cas, sóc així. A vegades l’impuls natural pot amb mi i llegeixo el que em ve de gust i la veritat és que la temàtica d’aquesta novel.la m’ha atret l’atenció des de que la vaig comprar. Potser és agosarat per part meva catalogar aquesta novel.la com de Ciència Ficció, quan els elements identificatius d’aquest gènere apareixen bàsicament al final del llibre, però l’autora disfressa molt bé l’argument per que aquesta arribi al gran públic sense problemes i es converteixi en el que és: Una novel.la mainstream, que segueix les línies generals d’acceptació del gran públic, tot i l’esmentada base d’especulació científica.

 

L’origen perdut narra les aventures d’un hacker informàtic i els seus amics per trobar una cura pel seu germà, en estat semi-vegetatiu després que l’afectés una maledicció pre-inca. Un malefici que es transmet a través de les paraules i que afecta la ment dels humans. Sembla que un poble pre-inca tenia el do de guarir a través de les paraules… Asensi ens ofereix amb aquesta novel.la la possibilitat de veure combinades ciències tan dispars com l’antropologia i la informàtica, barrejades amb dosis d’aventura i intriga.  La novel.la es divideix en dues parts molt clares: La investigació a Catalunya, que aporta les dades bàsiques sobre les cultures precolombines al Perú i Bolívia, un començament un pèl lent i mancat de força però que resulta interessant, si més no per conèixer la situació actual i pretèrita en aquests països; i per altra banda la investigació in situ a Bolívia on veurem bones dosis d’aventura arqueològica i antropològica.

 

Asensi té un estil narratiu agradable, narra de forma casolana fets importantíssims en la història d’Amèrica llatina, tallant les explicacions amb visions quotidianes dels protagonistes per no resultar molt carregoses (no sempre ho aconsegueix però). Potser li manca agilitat en alguns trams de la novel.la però el fet d’abocar tota la documentació que de ben segur ha hagut de buscar per que ens resultin creïbles les hipòtesis i les especulacions que proposa sobre temes tan variats com l’origen de la vida a la terra, l’evolució de les espècies i el llenguatge primigeni (aquí he pensat en Snow Crash involuntàriament, doncs també es combina molt bé la història, la llengua i la informàtica) fa que no li ho tinguem massa en compte i que seguim llegint força interessats tot el que ens diu el llibre sobre cultura precolombina (i actual) als altiplans centrals de l’Amèrica llatina.

 

Un bona base antropològica que combinada amb els esmentats elements de ciència ficció provoca que el lector s’aturi a pensar sobre l’origen de moltes coses però sobretot que gaudeixi amb una lectura que aporta tan plaer com qualitat literària.

Mundos y demonios

Mundos y demonios: Capitol primer. Si Mundos en la eternidad va ser definida pel mateix Aguilera com un capítol "0", com una introducció, una posada en escena de l'univers de Akasa-Puspa; aquesta segona novel.la és el primer capítol de la saga. Perquè estem parlant d'una saga: Aquest capítol primer només és un pas més dins aquest univers, la imaginació de l'autor està creant una saga de caire còsmic.

La novel.la comença com un Space Opera clàssic, ubicada en el temps anys després del final de Mundos en la eternidad, amb batalles espacials entre angriffs i humans i conquestes planetàries però Aguilera va incorporant nous elements i situacions que van transformant la novel.la fins a convertir-la en una extensíssima visió del futur de la humanitat i de l'evolució de l'univers.

L'exploració de l'Esfera (descoberta a l'anterior novel.la) per part de la coalició Imperi-Utsarpini i la seva macroecologia són només el punt de partida perquè l'autor desenvolupi una història inmensa on Mundos y demonios només n'és una petita part. Una història que desembocarà en un misteri còsmic, enmig d'un argument amb períodes de temps inabarcables, acció frenètica i la proposta subtil de teories científiques i místiques (en certs aspectes m'ha recordat a Rihla), molt entrelligades entre sí que acaben format un teixit molt ric i ferm.

Tampoc ens hem d'oblidar que les aportacions científiques continuen estan a l'alçada de les plantejades juntament amb Javier Redal a l'anterior obra. Aguilera segueix aquesta línia per continuar mostrant-nos l'univers d'Akasa-Puspa des d'una perspectiva realista, tot i que alguns elements nous incorporats poden semblar formar part més de la banda de la ciència més teòrica.

Mundos y demonios es desenvolupa en capítols curts i intensos, en diverses línies d'acció que donen vivacitat a l'obra i entre personatges carismàtics (fins hi tot els alienígenes angriff). Crec que Aguilera ha madurat molt els personatges en aquesta segona novel.la, fent-los més interessants, més racionals, enfocant bona part de la narració sota els seus punts de vista. I no oblidem que aquí, els angriff tenen un paper destacable i que la descripció de la seva cultura és primordial perquè els alienígenes ens semblin creibles

"Adictiva" seria un bon adjectiu per definir-la però també "inquietant" o "desmesurada". Precisament aquesta desmesura pot fer que el lector que no hagi llegit abans Mundos en la eternidad es perdi situacions i fets imprescindibles.

Aguilera té tan de camp per desenvolupar… tant pot dedicar-se a continuar l'eix vertebrador que ha estat narrant fins ara com recrear-se amb el passat d'Akasa-Puspa o en els conflictes presents que tenen lloc lluny del nus argumental de l'Esfera. Hem de pensar que l'autor ha deixat vàries pistes i idees que no ha desenvolupat encara, sense anar més lluny el paper de la Germandat que en aquesta segona novel.la és quasi obviada. Akasa-puspa es pot convertir en una saga galàctica amb totes les de la llei.

Per posar-hi una pega, es podria dir que la present novel.la no és del tot autoconclusiva ja que sí que resol alguns dels misteris plantejats a Mundos en la eternidad però n'obra d'altres. És, doncs, un capítol més, esperem que el primer de m

Ven y enloquece

Alejo Cuervo va decidir publicar l'obra completa de ciència ficció de Fredric Brown dins la col.lecció Gigamesh, tan les seves novel.les (que no són gaires) que sortiran en un futur, esperem, no molt llunyà, com tot els seus contes de Ciència Ficció. Va ser una decisió arriscada, publicar íntegrament el 100% de l'obra d'una autor comporta tenir les idees molt clares doncs òbviament no tota la producció literària de Brown és excel.lent i per tant també s'hi inclouen contes i novel.les de qualitat literària més mediocre. Però l'alma matter de Gigamesh ha apostat fort i publicarà novel.les de Brown que altres editorials han tret fa relativament poc (com Marciano, vete a casa de Bibliópolis) sabent que això restarà vendes. Si més no, és molt lloable aquesta integritat. L'equip de Gigamesh, a més, ha realitzat una tasca editorial encomiable  referenciant tota la obra de Brown al final del volum, una informació que sempre és d'agrair.

 

Aquest és el primer volum que recull l'obra completa de Brown i inclou els relats de ciència Ficció escrits entre 1941 i 1949.

 

Particularment, fins ara només havia llegit dues novel.les d'aquest autor (La curiosa Marciano, vete a casa i la genial Universo de locos), però cap dels seus contes i haig de reconèixer que m'ha sorprès. Brown té la capacitat d'enganxar al lector quasi des del primer moment a la història que explica oferint-li una trama adictiva i una complicitat amb els personatges. El lector s'identifica immediatament amb aquests personatges, les seves motivacions, les seves manies, el seu caràcter. I és dificil fer-ho amb poques línies, en l'espai reduït de que disposen els contes.

 

Brown tracta tots els temes imaginables en la ciència ficció però destaquen algunes premises, algunes pautes: Sovint explora el límit entre la bogeria i la realitat o entre els somnis i la realitat intentant crear confusió al lector, però només la justa perquè aquest gaudeixi de l'obra sense travalsos. Les seves temàtiques giren molt sobre encontres extraterrestres, més en la línia d'invasions i conspiracions secretes que no pas per mitjà de la violència. Una línia molt seguida en aquella època per autors americans, molt abans de la revolució que va ser la new age de finals dels seixanta.

 

Però tan si ens trobem amb invasions alienígenes com amb casos policiacs futuristes (la seva vessant d'escriptor de novel.les de misteri i políciaques es demostra també en el seus contes de ciència ficció doncs molts d'ells tenen com a argument de base una investigació criminal) Brown utilitza reiteradament l'humor subtil per adobar els seus relats. I aquest és un ingredient més per que els seus contes siguin més que amens i la seva qualitat literària indiscutible.

 

Aquest primer volum recull 27 contes. No és molt difícil afirmar quines són les millors històries tan per la seva originalitat com per la seva qualitat intrínseca (almenys segons el meu punt de vista): El gusano angelical, Arena, las ondulacioens, Ven y enloquece, Carta a un fénix i No mires atrás. La resta manté un molt bon nivell i t'obren boca pel segon volum que no trigaré a comprar. Només dos dels contes m'han semblat especialemnt fuixos: Aún no es el fin i El truco del sombrero.

 

Altres curiositats són Ocaso i La broma que més contes de ciència ficció, el primer és una curiosa entranyable revisió prehistòrica i el segon una història costumista amb final tràgic.

 

Sigui com sigui, un recull imaginatiu, divertit i bàsic. Molt recomanat.

El mundo de Rocannon

La prolífica autora americana Úrsula K. Le Guin es va introduir al gènere de la ciència ficció amb aquesta obra, almenys pel que fa a les novel.les, doncs abans ja tenia publicats alguns relats de gènere.

 

Le Guin sempre ha estat una mica especial per a mi, No! No us penseu que ara la començaré a alabar descaradament o li deixaré anar floretes sobre la seva obra. Ha estat especial perquè mai no li he sapigut trobar el ritme a aquesta dona. Em refereixo a que les seves obres m'han agradat però… també m'han deixat una mica fred. Li veig el talent literari però li trobo a faltar alguna cosa, algun ingredient indefinit.

 

El fet que hagi llegit pocs llibres seus i que aquests els hagi engolit amb un cert desordre cronològic potser tampoc ha ajudat a que la valori més. En clàssics seus com La mà esquerra de la foscor o Un mag de Terramar els hi he trobat a faltar aquella cosa que els elevaria a Grans Obres (amb majúscula, sí). En canvi a la novel.la curta El Nombre del mundo es bosque sí vaig gaudir plenament. No se explicar el perquè.

 

En fí, El Món de Rocannon és una història de colonització i de creixement espirutual ambientada a l'univers on també s'encabeixen les altres obres de ciència ficcció esmentades més amunt. Rocannon és un etnòleg que estudia les societats intel.ligents d'un planeta fins que un desastre el deixa aillat de la Lliga Planetaria. Allí iniciarà un viatge iniciàtic per mirar de tornar a casa. Res de nou en l'argument si no fos que aquest és anterior a les altres novel.les de l'autora.

 

Le Guin comença a perfilar els trets fonamentals del que serien algunes obres posteriors: La preocupació per les emocions, la sensibilitat per els costums i les cultures alienes, la rigidesa dels paisatges alienígenes, la importància dels noms propis… però s'encalla amb l'argument que esdevé simple i amb culs de sac. Alguns dels fets i personatges no condueixen a enlloc i l'argument se'n resenteix. Tanmateix, la fluidesa de l'escriptora a l'hora de narrar-nos la història fa que aquesta es mantingui a un nivell interessant tota l'estona.

 

Res més, una novel.la curta per llegir en un parell de tardes que ens serveix per entreveure algunes característiques que l'autora utilitzarà en obres posteriors més ben acabades.

L'Illa del Doctor Moreau

Que H.G. Wells era un visionari no és cap notícia i que amb les seves alusions científiques inaugurés sense proposar-s’ho (o potser sí, qui ho sap) un gènere fins aleshores pràcticament desconegut com era la Ciència Ficció tampoc és cap secret.

 

La qüestió és que l’imaginació de l’anglès va esdevenir prodigiosa i que aplicant-hi idees suggestives assolí novel.les molt destacables. Alguns dels coneixements de Wells estaven inscrits en el camp de la biologia i és aquest medi científic on es desenvolupa la present novel.la.

 

L’Illa del doctor Moreau pretén ser una obra d’especulació científica entorn a la biologia en uns temps en que la curiositat científica movia el món. Era un moment idoni per combinar la imaginació i la ciència i Wells en va ser un destacable exemple.  Però l’Illa del doctor Moreau es queda curta, doncs deixant de banda que les esmentades especulacions biològiques no es sostenen massa (avui en dia), la part literària tampoc és de les millors de l’autor britànic. Si Wells hagués allargat la novel.la i li hagués donat un caire més seriós, filosòfic o tot el contrari: Divertit, aventurer, ens trobaríem amb una novel.la més ben acabada i sobretot adictiva. Però l’autor es queda entre els dos mons i la novel.la no arriba a ser ni profunda ni entretinguda.

 

La idea primigènia és interessant tot i que no innovadora: Una illa plagada de monstres deformes reconvertits pel doctor Moreau en un intent d’assimilar-los als humans. Alguns són experimets fracassats i altres de prometedors. Aquest és el panorama que es troba el nostre nàufrag protagonista quan esdevé hoste de l’illa sense òbviament proposar-s’ho. Wells beu d’una font anterior com és Frankenstein doncs ambdós arguments tenen la mateixa finalitat: La creació d’essers nous i l’experimentació ètica amb aquests personatges. En aquest cas, els éssers no són creats de cossos morts i tornats a la vida, si no d’animals que han estat mutilats, operats i reajuntats per la simple investigació científica i on se’ls ha intentat inculcar valors morals i ètics amb resultats desiguals.

 

Wells aborda la part literària amb poca destresa. Per una banda l’argument és poc consistent, s’hagués pogut desenvolupar molt més i no oferir simples pinzellades als dilemes morals de les persones-bèsties. A part, Wells no aporta complexitat a la trama i aquesta resta com una mera descripció de fets. No és que el text sigui carregós, si no que li manquen dosis d’emoció.

 

L’Illa del doctor Moreau passarà a la història com un intent lloable de traspassar els cànons de Darwin i modificar la vida sense tenir em compte la natura (o sigui les evolucions i les mutacions). En el fons és una primer intent, salvant les distàncies que vuitanta anys abans va concebir Mary Shelley amb el seu Frankenstein, de crear vida i intel.ligència artificial, de formar una ment semblant a la humana, a través d’una base biològica.

 

Segurament avui en dia qualsevol científic refutaria les propostes de Wells en aquest camp, però per cada mil intents frustats d’aplicació pràctica de la imaginació d’un autor, en trobarem un o dos que sí veurem realitzats. Aquesta és la gran màgia de l’especulació científica… que algun dia potser podrem veure complerts els nostres somnis… o potser no.

Refugio del viento

Seria injust afirmar que Refugio del Viento és el llibre que menys m'ha agradat del George R.R. Martin ja que portaria a confusions. Més correcte és dir que és l'obra menys bona de les que he llegit d'aquest autor. I no és un eufemisme, Refugio del Viento és una molt bona obra, ideal per aquells que vulguin començar a introduir-se a la ciència Ficció, amena i amb passatges magnífics però la resta de l'obra de Martin és supèrbia.
Un planeta dominat per les aigües, pel mar infinit, on només un grapat d'illes sobresurten a la fúria marina i on hi viuen els descendents d'un naufragi estelar que portava colons de la Terra. Durant els darrers set-cents anys, aquests colons han hagut de sobreviure en una planeta feréstec i han creat la seva pròpia societat: Una societat feudal on cada illa és una mena de reialme. Només conserven una tecnologia dels seus avantpassats: Una tela increïblement lleugera que combinada amb altres materials s’utilitza per construir ales i volar d'una illa a un altre aprofitant els forts vents del planeta. El cel és el terreny per viatjar menys perillós, el mar és sempre tempestuós i ple de monstres marins que compliquen la navegació. En aquest món claustrofòbic, volar pels aires és la única manera de sentir-se lliure, deslligat del terra.
Però hi ha poques ales i només els escollits poden volar, només uns quants tenen el privilegi de sentir-se lliures en un planeta on la majoria de la gent no pot sortir mai de la seva illa. El priviliegi es transforma en tradició i la tradició provoca que només els "alats" puguin transmetre les ales (cada cop més escasses) als seus fills. L'estructura social doncs, determina qui pot volar i qui no, qui està per sobre les lleis feudals i actua com a missatger i qui és un lligat a terra, un pària, un ningú.
Aquesta és la història imaginada per George R.R.Martin i Lisa Tuttle. Una història fragmentada en tres novel.les curtes: Tormentas (guanyadora d'un premi locus), Un-ala i La caída, publicades entre 1976 i 1981. Les tres novel.les curtes formen Refugio del Viento i ens obren les portes a la lluita que practica Maris, la protagonista, per canviar les tradicions i per aconseguir les igualtats de drets entre alats i lligats a terra. Les tres històries segueixen la vida de Maris: Tormentas, la joventut, l'anhel per volar, la inquietud i la força; Un-ala, la maduresa, la perseverància, l'estabilitat; i finalment La Caída, la vellesa, la melangia, la feblesa, la resignació.
Martin i Tuttle plantegen un dilema universal que podria haver-se produït a qualsevol lloc de la Terra i en qualsevol època: La lluita entre les classes, la lluita per la igualtat de les persones, però ho fan a Windhaven, un planeta exòtic on poden desenvolupar les seves idees i propostes tranquil.lament, sota una perspectiva diferent però que alhora ens fa recordar la nostra pròpia història.
És possible que algú pensi que la idea és bona però que durant tot el llibre es parla sempre del mateix: La lluita pel reconeixement de certes llibertats, però crec que aquesta repetició està en part justificada. Les igualtats entre castes socials no s'aconsegueixen d'un dia per l'altre, tarden sovint anys, dècades, els ressentiments dels conservadors, dels poderosos segueixen allà, disposats a fer el possible per marcar direccions oposades.
A més, Martin i Tuttle tenen prou sentit comú per escriure sobre aquesta evolució de manera coherent però realitzant històries que ens mantenen enganxats a la lectura i  provocant alguns girs argumentals poc esperats però lògics (Potser aquí es començava ja a demostrat el talent de Martin que més tard abocaria a la saga de Canción de Hielo y Fuego).

Els autors són narradors consumats i ens serveixen en safata una bonica història de rerefons social que pot arribar a qualsevol públic. Molt recomanable.

Mundos en la eternidad

La recent publicació per part de l'editorial Bibliópolis de Mundos y demonios, la segona novel.la de Juan Miguel Aguilera ambientada a l'univers d'Akasa-Puspa m'ha despertat la curiositat fins a tal punt que he decidit embarcar-me en aquesta saga des del començament, tant per la originalitat que planteja com per les garanties que em transmet un autor com Aguilera.

Mundos en la eternidad no és un llibre qualsevol, no és un simple començament d'una saga espacial. Més aviat és una refundació d'aquesta. A finals dels anys 80, Aguilera col.laborà amb Javier Redal i escriviren dues novel.les de CF hard sobre les civilitzacions existents en un cúmul globular anomenat Akasa-Puspa. Aquestes dues novel.les eren Mundos en el abismo i Hijos en la eternidad i les dues es complementaven. Ambdós autors van rebre bones crítiques, tan pel plantejament innovador com pels seus tocs hard on diverses branques científiques com la biologia (exobiologia més aviat) i la física hi estaven molt presents i determinaven la direcció que prenien les novel.les. El 2001 es va fer la refundació. Es van unir les dues novel.les, es van retocar alguns capítols, es va afinar l'estil i es va deixar l'obra com volien en un principi els autors. Aquesta unió, aquesta reedició retocada va donar lloc a Mundos en la eternidad i va ser publicada per Equipo Sirius.

Mundos en la eternidad és una obra ambiciosa que descriu com la humanitat viu en un cúmul globular que viatja per l'espai. Les distàncies dins del cúmul són factibles perque hi pugui haver viatge interestelar i diverses civilitzacions i imperis sense recórrer a inventar meravelles tecnològiques ni velocitats més enllà de la llum. Redal i Aguilera es van encarregar de dotar aquest petit univers de naus possibles i d'ecosistemes viables creant de pas una ambientació única i original on desenvolupar aquesta i altres novel.les.

En el moment actual de l'acció tres grans potències es disputen la periferia d'Akasa-Puspa: L'imperi, tecnològicament superior però que ja fa anys que es troba en decadència, la Utsarpini, una mena de federació de planetes exteriors comandada per un líder que està en plena expansió i la omnipresent Germandat, la potencia religiosa del cúmul, aglotinadors de totes les religions humanes del passat. El descubriment fortuït d'un rickshaw destruït (enormes contenidors que viatgen comunicant els diversos planetes imperials) fa que s'envïi una missió científica entre l'Imperi i la Utsarpini per determinar què pot haver passat ja que només l'Imperi té una tecnologia capaç de destruir un rickshaw però és il.lògic que el mal se l'hagin fet ells mateixos, mentre la Germandat que no vol quedar-se fora, conxorxa entre les ombres.

Les investigacions que faran els científics els portaran a cercar l'origen de la humanitat, un origen que es perd en la memòria del temps i que és el veritable objectiu que persegueix la novel.la: Trobar el modus operandi, el perquè i el com els avantpassats de la humanitat van poder construir les enormes babels, torres quilomètriques que comuniquen la superfície de tots els planetes amb l'espai per poder accedir-hi fàcilment, d'on van treure una tecnologia que avui dia no s'ha pogut encara equiparar i sobretot conèixer d'on prové l'home.

Els autors realitzen un exercici d'equilibri entre el space opera més tradicional i la CF hard: Tenim un misteri d'escala còsmica, batalles, races al.lienígenes, algunes d'elles guerreres i d'altres que aporten encara més misteri a Akasa-Puspa, especulacions tecnològiques i científiques constants però més que raonades… en definitiva una obra que podria comparar-se a les millors escrites pels escriptors anglosaxons. S'ha dit (i és cert) que la novel.la té molts punts en comú amb obres de fama mundial com Cita con Rama o Mundo anillo (fama per alguns… per mi no tant). Jo encara diria més: Agafa el millor d'aquestes i a més hi incorpora material propi de manera que acaba resultant molt més completa.

Però de punts negatius (o menys positius, segons com es miri) també en té: L'escala còsmica en que es desenvolupa l'obra és difícil d'assumir… tenint un planetjament realista com té, és dificil creure que durant 25 milions d'anys, les cultures de la humanitat hagin evolucionat tan poc i els costums siguin tan semblants als d'ara. Molts personatges estan poc explotats, són purament testimonials i aporten molt poc a l'obra tot i tenir un gran potencial. Només el protagonista, Jonás Chandra té un veritable lloc a la novel.la. També he notat alguna petita incongruència argumental que no se si es deu a un descuit dels autors o a una derivació de la unió de les antigues novel.les.

De totes maneres la lectura és amena i sobretot adictiva. El final és correcte però obert de manera que serveix, tal com diu Aguilera en una entrevista recent a Bibliópolis, com un capítol "0", com una base a partir de la qual poder escriure tota una sèrie de novel.les ambientades en l'original Akasa-Puspa (per cert, en sànscrit, "Una flor al cel"). Aguilera i Redal van demostrar que es pot escriure CF sèria i entretinguda alhora amb aquest llibre, que es poden realitzar especulacions properes i a llarg termini tocant de peus a terra i que el sentit de la meravella no té fi quan un té imaginació. Espero que aquest capítol "0" esdevingui el primer d'una llarga sèrie, sempre que es garantitzin els nivells de qualitat assolits en aquesta primera novel.la.

Universo de locos

Havia sentit a dir que Fredric Brown era un bon narrador. Fins avui només havia llegit una novel.la seva: Marciano, vete a casa que tot i resultar entretinguda i divertida no l’havia considerat mai cap obra mestra. Però a l’acabar Universo de Locos entenc el que es diu de Brown i més perquè aquesta és una de les obres més rodones que m’he trobat en aquest gènere.

 

Ara sí que puc afirmar també que Brown és un gran narrador, i com a tal no es preocupa en descriure tecnicismes científics. Per entendre’ns, les seves obres recorden més a Vance que a Egan. Fàcilment podem catalogar les seves novel.les com a soft, ho sigui, que les raons científiques brillen per la seva absència i en canvi l’entreteniment assumeix el paper més important. No importa com es resolen les línies argumentals si no que es resolen de forma que enganxa al lector.

 

Universo de Locos, a més, té un argument molt ben estructurat on es combinen de forma magistral la intriga, l’humor i l’aventura sense deixar de banda una lleu especulació científica, en aquest cas dirigida a la possibilitat de l’existència d’universos infinits. Aquesta és la premisa bàsica: La semblança però també la diferència entre universos diferents on s’ha avançat en molts camps però també s’ha retrocedit en d’altres.

 

Keith Winton és el cap de redacció d’una revista de fantasia científica, tan comú als EUA de mitjans del segle XX. En un accident Winton és traslladat a un altre univers instantàniament on la realitat és semblant a la nostra però també lleugerament diferent: Bàsicament per l’existència del viatge interestelar i pel desagradable fet que tot el planeta el vulgui assassinar sense fer preguntes (es nota la influència de la paranoia anti-soviètica que començaven a tenir els americans en aquells anys. El mateix autor la ridiculitza). Brown ens fa viure amb una prosa directa i adictiva les desventures de Winton per integrar-se al nou univers sense renunciar a buscar la manera de tornar a casa.

 

No puc evaluar cap tret de la novel.la que m’hagi semblat negatiu: Ni la llargada (perfecta), ni el ritme (trepidant), ni l’argument, que resulta perfectament acabat. La imaginació que aboca Brown en la creació d’aquest univers alternatiu és entre al.lucinant i divertida. Hi podem trobar naus estelars però en canvi ni un sòl ordinador, avenços científics increïbles al costat de la més casolana vida americana. ¡Fantàstic!

 

L’única frontera d’aquesta novel.la és la pròpia imaginació de l’autor, de la mateixa manera que també ho va ser un altre gran clàssic com és Las estrellas mi destino. Anomeno aquesta darrera obra perquè possiblement aquestes siguin el millor exemple de novel.la soft que hagi pogut trobar llegint ciència ficció (ambdues fugen de tecnicismes innecessaris i ofereixen un missatge sense embolcalls tecnològics). És possible que aquesta afirmació sigui arriscada i no compartida per molts, però pel que fa a mi, Universo de Locos serà un dels llibres que més recomenaré a partir d’ara.

 

No caldrà que busquem una novel.la profunda sobre realitats paralel.les perquè no la trobarem aquí però sí tindrem entre les mans una obra coherent, divertida i molt adictiva que pot recomanar-se a qualsevol lector, fins hi tot a aquells no avessats a llegir ciència ficció. Un clàssic indiscutible totalment descatalogat (per ara, doncs l’editorial Gigamesh ha anunciat la seva recuperació) que no hauria de faltar a cap biblioteca.

El Círculo de Jericó

Havia vist la portada d'aquest llibre desenes de vegades per algunes llibreries especialitzades durant molt de temps i mai em va cridar l'atenció, ni tan sols per llegir la contraportada. El nom de l'autor tampoc. Però fa aproximadament 13 mesos la meva parella va escoltar una conversa a la llibreria Gigamesh mentre jo remenava febrilment pels pretatges i em va insistir en que me'l comprés: "He sentit que és molt bo… i està de saldo", em va xiuxiuejar a l'orella. Efectivament, El círculo de Jericó era un d'aquells saldos que encara es troben ara de la col.lecció Nova. I total, per 3,5 €, el vaig comprar.

 

He tardat més d'un any a llegir-lo… Potser per que els relats sempre m'han costat més que les novel.les, potser per la poca predisposició inicial tot i haver llegit crítiques molt favorables en altres pàgines… en fi, gran error el meu! Recopilatoris com El Círculo de Jericó fa que els relats i les novel.les curtes pugin molts graus en la meva particular visió de la CF i la Fantasia. César Mallorqui va fer una obra magnífica, equilibrada, profunda, emotiva i especulativa. A partir d'ara el meu concepte de les antologies d'un mateix autor haurà de variar profundament ja que fins ara m'havia trobat que només dos o tres dels contes de cada antologia tenien una qualitat elevada… en aquest cas tots la tenen.

 

L'autor presenta set contes integrats en un vuitè (segurament el més fluix de tots) de manera que provoca que tots tinguin una continuitat per mitjà d'aquest darrer: Una família que es troba de vacances queda aillada per una tempesta en una casa construïda sobre mateix del volcà de Santa Margarida, a la Garrotxa (Puc constatar que la casa existeix, l'he vist nombroses vegades en les meves excursions per parc natural). El fet es que la gent amb qui han de passar l'estona semblen pertànyer a una mena de secta o agrupació que es fa anomenar "El círculo de Jericó" i que tenen com a finalitat explicar històries. Aquestes es convertiran en els relats que componen el llibre.

 

Mallorquí té la capacitat per resultar quasi sempre original, però si li sumem a això unes qualitats fantàstiques com a narrador i un estil caracteritzat pel bon ritme i l'ofrena d'arguments molt ben elaborats que provoquen en el lector una curiositat constant tenim un recull que es llegeix en un tres i no res i que es mereix una nota de conjunt molt alta.

 

El primer conte, El escritor, la muerte y el diablo potser és el menys original de tots i l'únic de marcat caràcter fantàstic. Reviu una vegada més el mite de faust o del pacte amb el diable per aconseguir una finalitat. Lleuger i a vegades divertit. Un estímul per continuar llegint.

 

La segona narració és la creme de la creme de l'antologia: El Rebaño, una tendra història en clau catastrofista on el protagonista és un gos i els seus records, encara que també un satèl.lit artificial particularment preocupat. El gos, Brezo, després que la humanitat hagi desaparegut continua encuidant-se de les ovelles del seu antic amo, de fet aquestes ovelles són la seva vida i per elles lluitarà fins on calgui. Com deia, per mi és el millor del recull, una història molt original i narrada amb molta tendresa.

 

En canvi, Gideón Montoya és el personatge de El mensaje perdido, un divertit conte on se'ns narra un primer contacte (per error) amb una intel.ligència extraterrestre i les conseqüències que té aquest error en l'esmentat personatge que neix posseint la ment més oberta de l'univers.

A La pared de hielo, el tema catastrofista també amaga una crítica al fanatisme religiós i les especulacions tecnològiques de les grans empreses d'investigació. És un narració plena de flasbacks on l'autor ens explica tant el present com el passat del protagonista fins al moment actual. Un final demolidor per a una molt bona obra. Una de les millors de l'antologia.

 

I un dels meus perferits és Materia oscura, o la investigació esperpèntica d'un antropòleg que busca entendre el comportament d'un tribu perduda de l'amazones. Divertida i molt adictiva. Aquesta tribu guarda alguns dels secrets més increïbles de l'univers.

 

També seguint aquest estil de grandiositat argumental trobem El hombre dormido, un relat que barreja la ciència i la religió, el poder del coneixement i el poder de la contemplació en una història d'universos paral.lels molt ben plantejada. Potser un pèl massa lenta en alguns trams centrals però del mateix nivell de qualitat que la resta.

I finalment la darrera narració és La casa del doctor Pétalo. Original i entretinguda. Sembla un petit homenatge a la Bella i la bèstia, amagat en un argument bastant sorprenent al voltant duna mansió que té portes a milers d'indrets, tan dintre del nostre planeta com a l'espai exterior.


Com es pot veure, la mostra de contes és molt eclèctica obrint-nos els ulls i la ment a temes tan diferents com el fanatisme religiós, les portes dimensionals, les catàstrofes a la terra o els primers contactes (involuntaris) amb extraterrestres. Molts dels arguments giren entorn de la grandiositat de l'univers, tant en la seva vessant mística (Materia oscura, El hombre dormido) com en la més científica (El mensaje perdido, La pared de hielo)

 

És una mostra de la millor ciència ficció, a vegades especulativa i a vegades simplement divertida però narrada amb total mestratge per un autor que a partir d'ara no em serà desconegut.

Tormenta de alas

No se del cert si aquesta novel.la l’ha escrit realment M. Jhon Harrison o tegeus-Cromis, el poeta-guerrer protagonista de Caballeros de Viriconium, la predecessora d’aquesta segona novel.la ambienta a Viriconium. Que perquè dic això? Simplement, Tormenta de alas té poc o res a veure amb Caballeros de Viriconium: Ni l’estil, ni l’argument ni quasi els personatges (fins hi tot es podria llegir per separat). I el fet que destaca més de l’obra és precisament aquest estil poètic, quasi místic que observem en totes i cadascuna de les seves pàgines, talment a l’autor se li hagués encomanat el barroquisme líric de l’esmentat poeta.

 

Tormenta de alas, a més, abandona tota pretensió de semblar una novel.la de ciència ficció envoltada per un ambient de fantasia èpica com passava a la primera novel.la per abordar temes durs de la ciència ficció: La barreja de realitats, invasions alienígenes, projeccions mentals, etc… Tot un calidoscopi poètic que pot tan encandilar al lector com marejar-lo doncs a vegades sembla que Harrison no tingui les coses clares.

 

Viriconium està sotmesa en aquesta ocasió als seguidors del Signe de la llagosta, una nova religió que comença a fer estralls pel carrer. A més l’aparció d’una renascuda amb un missatge estrany i ambigu provocarà que un petit grup d’exploradors s’aventurin cap al nord per intentar saber què passa realment.

 

L’autor no té l’argument ben enfocat, es perd sovint en lirismes (magnífics) que aporten poc a la trama, o s’oblida momentàniament del que estan fent els personatges per continuar describint la terra de Viriconium, la seva decadència, la seva desolació que augmenta dia a dia. En certa manera, Harrison em recorda amb aquesta novel.la a Fritz Leiber: Per la seva prosa a vegades quasi poètica i per assolir unes cotes de qualitat literària realment impresionants però descuidant també els aspectes pràctics de la narració i de la tensió del moment.

 

Els personatges tenen un paper difícil en aquesta novel.la: La seva desorientació esbossada per Harrison acaba per també desorientar a estones al lector; la bogeria que periòdicament cala a la ment d’aquests és tractada per Harrison com un exercici d’inspiració que no sempre és dut a bon port.

 

Una novel.la doncs que pot agradar molt o poc depenent molt del moment en que sigui llegida i de l’estat d’ànim del lector. Tant se la pot valorar amb un “6” com amb un “9”, amb un aprovat justet com amb un excel.lent. Realment la decisió és dificil. Cal basar-se amb els criteris literaris? O potser amb criteris de diversió i originalitat? Sigui com sigui, és una novel.la a rellegir amb calma per assaborir el que l’autor és capaç de proporcionar al lector: Una trama coherent però dispersa, desenfocada; una prosa exquisita i uns personatges potser poc desenvolupats però que en el fons formen part d’aquest “gran” personatge que és la Terra dessolada després de milers de civilitzacions que l’han explotada: Viriconium.

 

Com a colofó, l'editorial ha tornat a colocar un dels relats escrits anys després (1985) al recopilatori Viriconium Nights. Sincerament s'ho haguessin pogut estalviar: El relat té un estil completament diferent al de la novel.la i no aporta res al conjunt de l'obra sobre Viriconium. Trobo una mala idea aquesta de barrejar aquests relats amb les novel.les, doncs només fan que baixar la valoració que li atorgaria al llibre.

¡Hágase la oscuridad!

És ben sabut que tinc certa debilitat per Fritz Leiber. No se dir el perquè. És un autor imaginatiu i que té una prosa impecable, tot i que no sempre té els arguments ben tancats o ben definits. Però res d’això és suficient per evidenciar la meva simpatia per ell. Suposo que a vegades es dóna que creus en algú o en alguna cosa tot i que resulti irracional o mancada d’evidències demostrables, i que l’acceptes tal com és, sense plantejar-te si podria ser millor o pitjor.

Aquest preàmbul em serveix per introduir la clau d’una novel.la com ¡Hágase la oscuridad!: La confrontació de creences entre dos pilars de la societat com és el món científic i el món religiós. Leiber simplifica la temàtica proposant-nos un futur devastat i post-apocalíptic on les noves classes dirigents utilitzen la religió per controlar i esclavitzar la societat inculta. I per portar-ho a terme, paradoxalment, fan servir la ciència que ha sobreviscut al cataclisme per convèncer al poble de l’existència del Gran Deu.

Si, a més d’aquesta barreja antonòmica li afegim el moviment de resistència a aquest sistema polític despòtic autoanomenat “La Bruixeria” , que també utilitza trucs científics per demostrar al poble ras que Satán existeix i que la jerarquia actual són uns estafadors la controvèrsia està servida.

Leiber juga constantment amb aquestes noves religions i amb la vella ciència de la Terra, combina i barreja les creences de forma senzilla, sense aprofundir gens en una direcció o en una altra però fomentant que el lector estigui sempre mínimament interessats en com s’aniran desenvolupant els esdeveniments. El fet que plantegi que la jerarquia que segueix el “Gran Déu” siguin els opresors i la resistència que vol la llibertat de la massa social segueixin a “Satán” ja ens dóna una idea de com li agrada al autor fomentar les paradoxes religioses. Potser ens ho podem prendre com una crítica encoberta al cristianisme? Leiber havia estat creient i havia perdut la fe anys enrera… qui sap.

Però la barreja perfecte entre ciència i religió la trobo en la figura dels “familiars”, aquests animals creats artificialment però vinculats telepàtica i empàticament amb els humans, i alimentant-se d’ells, com si realment fossin extrets d’algun antic ritus de bruixeria o de màgia negra.

Un altre fet que em resulta curiós es que alguns dels plantejaments de la novel.la em recorden (com també comenta l’editor al pròleg) a idees aparegudes a la saga de Star Wars… espases de llum, conflictes polítics dissenyats per assolir el poder… possiblement només sigui una coincidència però qui sap si el senyor Lucas es va llegir la novel.la.

La veritat es que Leiber, fent us de la seva agilitat narrativa i la seva frescor alhora de descriure’ns les situacions i sobretot els pensaments i inquietuts dels protagonistes ens ofereix una obra senzilla però narrativament àgil i amena, com és habitual en ell. No trobarem una obra mestra però sí una novel.la entretinguda, tot i que força predecible, que et fa platejar alguns temes d’actualitat.

Tiempos de arroz y sal

Sembla que Kim Stanley Robinson (KSR d’ara en endavant) necessiti explicar històries complexes i arguments sobredimensionats per sentir-se realitzar. Ja ho va fer en bona mesura amb la seva Trilogia de Mart i ara ho ha repetit amb aquesta ucronia. El resultat però, és molt diferent que el del seu quasi assaig sobre la terraformació marciana. Tiempos de arroz y sal és una gran novel.la, molt més del que sembla a priori.

KSR ha escrit una ucronia amb totes les de la llei, de manera que a partir d’un fet històric contrastat, l’arribada de la pesta negra a Europa a començaments del segle XIV, especula com hagués evolucionat el món si aquesta plaga hagués el.liminat la pràctica totalitat de la població europea, provocant l’alçament de civilitzacions com l’Islam i la Xina. Una bona idea que a més ha estat enfocada segons un punt de vista molt més espiritual, com si aquesta manera de viure que durant segles han cultivat a orient fos una dels pilars que aguantessin aquesta història alternativa de la Terra.

L’autor havia de parlar de 700 anys d’història, cosa no gens fàcil si es vol portar un equilibri narratiu i una coherència interna que no acabés provocant que la novel.la es convertís en un llibre de text històric alternatiu o en un assaig especulador (com va ser el cas de la Trilogia de Mart). I aquí és on l’encerta. KSR escriu sobre dues històries alhora: El desenvolupament social, religiós i científic d’aquest món alternatiu i l’evolució personal dels personatges de l’obra que bevent directament de la mitologia indú es van reencarnant en cossos diferents millorant o empitjorant el seu dharma, fins hi tot en algun cas reencarnant-se en animals.

Per reconèixer aquests personatges, l’autor els vincula entre sí a través de les inicials, de manera que K. i B. són a cada capítol els principals protagonistes, tan si l’acció es desenvolupa a la Xina imperial, al nou món o a algún país musulmà. K. acostuma ser qui porta la revolució al seu temps, qui té l’esperit més combatiu, qui intenta canviar les coses; B. és el seu company somís, el que l’ajuda i el que sovint ha d’acabar el que la mà ferma de K. va començar. També tenim altres personatges que es van reencarnant com I. que sovint actua com a conseller, amic, intermediari, erudit.

Realment amb aquesta aportació, la novel.la agafa un altre caire i la perspectiva de 700 anys d’història queda lligada a través d’aquestes reencarnacions i del caràcter dels seus personatges, alguns d’ells molt ben trobats.

Tiempos de arroz y sal és doncs una especulació històrica, una proposta que es centra particularment amb l’evolució d’algunes religions com l’islam i el budisme (El taoisme i el confucionisme xinesos queden una mica oblidats, però presents). De fet, l’autor combina els protagonistes perque representin a civilitzacions amb diferents estructures religioses: L’islam i el seu Déu únic, els indús i el seu panteó mitològic i els xinesos i les seves creences més lligades a la natura, a ser una forma de vida i no creure en cap Deu concret, si no més aviat amb els homes com Buda, Lao Tse o Confuci.

KSR ha escrit una novel.la erudita, pausada, que convida a la reflexió i que tot i ser una ucronia pot arriba a ensenyar-nos o a obrir-nos els ulls sobre com funciona el nostre món real. L’autor s’ha documentat molt sobre la història i els costums de civilitzacions i ètnies com la xinesa, els àrabs, els indús, els aborigens americans, els japonesos, els perses, els mongols… tot plegat per poder presentar les seves teories amb més profunditat i amb una perspectiva realista.

Potser un dels punts criticables és que aquesta evolució alternativa de la terra s’assembla força a la nostra realitat en molts sentits. Si canviem llocs com la Toscana italiana per Samarcanda, el descubriment d’Amèrica realitzat pels xinesos en comptes dels europeus, la segona Guerra mundial per la Guerra Llarga veiem que els fets es van repetint, canviant dates i mètodes.

En canvi, un dels punts forts de la novel.la és saber barrejar la religió (les diferents religions, de fet), de seguir cultivant aquesta espiritualitat perduda a occident amb la lluita social, sobretot fonamentada amb les dones i la seva igualdat amb respecte als homes. Algunes de les teories que proposa KSR són més que interessants al respecte.

Molt recomanable doncs, pels qui agrada la història, la mitologia en un entorn seriós i metòdic (a vegades però amb passatges massa carregats d’informació que alenteixen el ritme narratiu). Per gaudir-ne amb tranquil.litat. 700 anys d’història requereixen una mica de paciència, però crec que una vegada assimilats pel lector, aquest s’adonarà que haurà valgut la pena dedicar-hi el seu temps.

Guía del dragonspista galáctico

La Paraula màgica és "Parodia". El terme en que ens hem de fixar en aquest recull de contes de David Langford és aquest. Només llegint el títol, ja podem entreveure de què anirà l'obra i de fet l'autor no t'enganya en cap moment: Es tracta de parodiar, de mofar-se amb més o menys encert d'alguns autors clau dins del gènere fantàstic. De fet tenim exemples tan de Ciència ficció, de fantasia com de terror.

Langford realitza una introducció que mira d'acostar-nos al fet de la paròdia, un estil no molt preuat dins el gènere (excepte en el cas de Terry Pratchett) perquè de fet intenta ridiculitzar idees i propostes d'autors que de ben segur escrivien amb tota la bona intenció del món. El que passa es que hi ha paròdies fetes amb mala llet i d'altres que poden arribar a ser constructives.

Per una banda Langford es recrea exagerant alguns dels tics literaris d'alguns autors concrets, com és el cas d'Asimov o de Michael Moorcock i per altra banda realitza paròdies de temàtica més general com el cas dels contes de fades o de les increibles aventures dels herois espacials de les novel.les de a duro.

El problema que té el lector és el de sempre: Per riure d'una paròdia cal conèixer el fet que es parodia, cal posseir la complicitat necessària per veure els dobles jocs que ens proposa l'autor. En el meu cas, haig de dir que deixant de banda les paròdies de temàtica general: Una damisela en apuros, Tras el incierto horizonte, a mano derecha, només coneixia algunes de les obres parodiades, com és el cas de les que es fan a Dune (Duelo de palabras) o al personatge de Elric (La pata rúnica). Així doncs, la meva valoració global del recull es pot veure afectada per la meva ignorància al respecte a les obres parodiades.

De totes maneres, un conte que està dirigit a exagerar els defectes o les reiteracions d'un autor o personatge no necessita un alt nivell de qualitat literària, simplement un bon saveur faire per fer passar uns moments divertits al lector. Un recull ideal per viatges en avió o en tren, per unes vacances de les que vols desconnectar i en la que no necessites cap esforç intel.lectual.

Puerta al verano

Ah! Quin plaer llegir a Heinlein! Amb aquella capacitat que té d’enganxar-nos a la lectura… amb aquella prosa fluida, directa, que et provoca una sensació estranya, com si estiguessis visualitzant una pel.lícula dirigida per ell… ja quasi no recordava aquestes sensacions, doncs ara ja fa temps que vaig assimilar una altra obra seva: Tropes de l’espai (Magnífica).

Si un problema té Heinlein és que bona part de les seves obres estan descatalogades o són difícils d’aconseguir. No era aquest el cas, doncs La Factoría ja va reeditar “Puerta al verano” fa uns anys, però aquesta edició és nova: Es tracta d’una col.lecció que sembla ser una iniciativa per part de diverses editorials de fusionar títols sota el segell “Puzzle”. L’enhorabona per la idea, doncs a part de la qualitat de les obres que he vist a les llibreries, es suma el fet de que els preus són molt més interessants i ajustats que a les edicions precedents.

Però retornem a Heinlein i la seva Puerta al verano. Aquesta obra és un clàssic dels viatges en el temps. Hi trobarem les típiques paradoxes, els embolics impossibles, les explicacions més o menys raonades del perquè d’un viatge en el temps etc… però sota la ploma de Heinlein, la història cobra una vida, una energía imparables. A més, el fet que estigui visualitzat en primera persona dóna encara més vitalitat a l’obra.

L’argument, tot i no deparar massa sorpreses és força interessant: Un enginyer viatja cap al futur demanant més o menys voluntàriament un “Son Llarg”, o sigui una congelació en tota regla que el farà despertar trenta anys més tard. Però la seva vida al futur no és com ell havia esperat i haurà de prendre eleccions ràpides per reconduir la situació que va deixar en el passat. Heinlein ens introdueix, a més, una trama econòmica molt ben lligada (tot i que reconec que entre tants títols i accions, a vegades m’he marejat una mica) que ve a ser l’eix estructural de les desventures del protagonista.

Per altre banda m’ha sorprès com amb poques pàgines ha estat capaç de definir el perfil psicològic del seu protagonista com si el coneixessis de fa anys, però sense saber-ne massa coses del seu físic, per posar un exemple. Sí, que és veritat que és l’únic que està ben definit i que tota la història gira egoïstament al seu voltant (amb el permís del gat es clar), però aquí es demostra l’energia que aboca l’autor doncs et poses involuntàriament a la pell d’un enginyer sense quasi ni saber com és físicament. Simplement, el personatge t’entra sol.

L’autor també té temps (en poc més de 200 pàgines) de fer-nos reflexionar sobre les paradoxes temporals, els viatges cap al passat i el futur, les diferències entre viatges en el temps “naturals” (com és la congelació) i d’altres a través de màquines artificials i de lligar tot això amb un subtil sentit de l’humor i amb una franquesa que sobta: Perquè quan ja no te res més a dir, s’acaba la novel.la, sense allargaments insustancials. 217 pàgines que devores en un tres i no res.

Què més dir? Doncs que la recomano als lectors que com jo gaudeixen amb els viatges en el temps ben estructurats, ben definits i que a més, ens aporten bona literatura.

La Guerra dels mons

Amb certa vergonya haig de dir que m’he decidit a llegir la novel.la en aquest moment per l’estrena de la pel.lícula del mateix nom que es fa a finals de juny (un remake, tot s’ha de dir). Sí, és vergonyós que tot un clàssic com aquest se m’hagi escapat tant de temps, però es que n’hi tants… i n’hem d’aprendre tant d’aquests primers visionaris de la ciència ficció…

H.G.Wells és un referent quan parlem de ciència ficció, un model a seguir; segurament, juntament amb Jules Verne va inventar, va donar a conèixer, les primeres històries ambientades en un entorn de ficció, a vegades científic i a vegades especulatiu. Podríem afirmar que aquests dos personatges van assentar unes bases perquè autors posteriors fessin creixer el gènere. Curiosament tots dos eren europeus, tot i que la corrent principal del gènere es desenvoluparia dècades més tard als EUA.

Però anem per feina. Què puc dir de La Guerra dels mons? És molt simple. És una de les millors novel.les que he llegit de ciència ficció: Per la seva senzillesa, per la seva prosa, per la seva especulació, més de caràcter social i lleugerament filosòfic que científic, en definitiva per com una novel.la de finals del segle XIX em pot semblar tan actual. Narrada en primera persona però fent referència al mateix temps a diferents llocs de les rodalies de Londres, el protagonista observa i viu a la seva pell els fets que conduiran a una destrucció massiva i sens escrúpuls de tot el que l’envolta: Una invasió extraterrestre.

La guerra dels mons es basa en una invasió marciana, -quan els coneixements d’aquell planeta eren força més escassos que ara i quan la imaginació desbordant de gent com Wells, Verne o Burroughs podia desenvolupar-se sense barreres- perpretada sense concessions, sense moralines fàcils i amb tota la seva cruesa. Els marcians volen conquerir el planeta i la Terra no està preparada per això. M’interessa molt el fet de com Wells descriu aquella societat victoriana anglesa, aquelles plàcides contrades verdes i aquella superioritat britànica que semblava que no tingués rivalitat en tot el món… però sí a Mart.

Wells, doncs, realitza també una autocrítica a aquesta prepotència anglesa, deixant als anglesos –i de passada a la resta del món- com a molt inferiors als marcians, sense la tecnologia necessària per fer-los front i amb cada vegada menys empenta per intentar solventar la invasió. Segurament la resolució del problema és per a molta gent molt fàcil i simplona però jo no veig així: No calen grans gestes heròiques, ni grans moments dramàtics per guanyar a l’invasor… Wells ens dóna a entendre que no som res dins l’univers i que potser que ens mirem amb altra cara aquest món on vivim, ni que sigui per redescobrir una facultat sovint perduda: la modèstia.

La guerra dels mons té una anècdota que cal explicar: Al 1938, Orson Welles en va fer una versió radiofònica que va fer sortir a milers de persones als carrers de Nova York –Sí, llavors ja eren així de crèduls- creient-se que realment els marcians estaven envaint la Terra. Un fet que demostra per una banda la capacitat dramàtica d’Orson Welles però també el potencial d’aquesta obra.

Una obra doncs, que em desagrada haver tardat tant a llegir –també és veritat que l’edició en català m’ha costat de trobar- i que recomano a tothom. No és un tractat militar ni un assaig sobre filosofia extraterrestre… és simplement una bona novel.la de marcians, curta, senzilla, entretinguda i amb rerafons social. Què més es pot demanar?

Jugadores del juego de la gente

John Brunner és conegut sobretot per la seva trilogia de la catàstrofe, unes novel.les que encara no he tingut el plaer de llegir però que de ben segur adquiriré algun dia. Però reconec que mai se m'hagués ocorregut comprar un llibre amb un títol tan horrorós com aquest… Jugadores del juego de la gente, si no fos perquè em va costar 0,5€ i pertanyia a una editorial que li tinc molta estima.

Efectivament, el títol no crec que ajudi a un lector potencial a comprar aquesta obra de Brunner -també cal aclarir que en anglès no sona tan malament- i la contraportada tampoc ajuda massa. Però el contingut ja és una altra cosa.

Per començar Brunner utilitza un esquema argumental que pràcticament es desenvolupa a l'inrevés del normal. No tenim un fet més unes conseqüències si no més aviat una sèrie de conseqüències que acaben explicant l'origen, el fet.

La novel.la no comença bé: Una mica confusa, sense semblar tenir cap rumb fix, però l'autor és prou capaç d'introduir-nos en una trama, a priori, poc coherent i a donar-nos cada vegada més informació per tenir-nos lligats a la lectura. I això té un mèrit. A més, l'estil de Brunner és fluit tot i que a vegades carregat -potser expressament- per subtilment informar-nos d'allò que hauriem d'entreveure entre línies.

Resulta que el nostre protagonista és una persona que ho té tot fet, que les coses li surten bé sempre, que es compleixen la major part dels seus desitjos i que viu a cor que vols juntament amb altres "amics" que reben els mateixos presents… a canvi de perdre algunes hores o dies de la seva existència de quan en quan, mentre estan posseits per una entitat superior. Sí, és un tema ja tractat anteriorment a la ciència ficció, com en el cas del conte Pasajeros de Robert Silverberg, més concís i devastador que aquesta novel.la, però Brunner se n'acaba ensortint bé, va col.locant les peces al seu lloc i va ordenant l'engranatge de la novel.la -no sense certes dificultats- per acabar-la de forma més que correcta.

A més ens obra portes a reflexionar sobre temes com el destí, la voluntat, l'acomodament a la vida fàcil, l'oblit del passat quan les coses van bé… tot plegat per evolucionar el seu personatge a l'inversa del que és normal: De la seguretat en sí mateix a la desesperació de saber qui es realment, del passotisme al l'acomplexament interior, del creure que ho sap tot a veure que no sap res.

No és una novel.la rodona, però en poc més 150 pàgines realitza una crítica profunda a l'individu modern, als seus desitjos banals i a la pèrdua de la creativitat i de l'essència de la humanitat.

Pícnic junto al camino

Pícnic junto al camino és una d'aquelles obres que guardes a la biblioteca amb més respecte. Un respecte adquirit en la lectura ràpida, clara i colpidora d'una novel.la inspirada, d'una novel.la que es situa entre el millor de la producció literària dels germans Strugatski i potser també dins el millor de la ciència ficció russa.

No havia llegit res encara d'aquests germans, un duo curiós, doncs un és filòleg i l'altre astrònom, ho sigui un és de lletres i l'altre de ciències… i si totes les seves obres tenen aquest equilibri tan delicat que aporten aquests dos enfocaments, el científic i l'humanista no m'estranya que llurs obres assoleixin aquest nivell de qualitat.

L'arribada i la ràpida marxa de éssers extraterrestres al nostre planeta fa que la conciència de la societat trontolli, però encara ho provoca més el fet que els visitants han deixat darrera seu diverses Zones d'aterratge plenes d'objectes abandonats. L'estudi d'aquests objectes creats per una tecnologia superior és l'objectiu principal del món científic però també del mercat negre i les màfies, interessades en vendre els possibles descobriments al millor postor. Aquí intervenen els Stalkers, buscadors furtius que es juguen la vida per una comissió, per uns quants diners. El problema radica en que entrar en aquestes Zones és molt perillós i sovint provoca la mort i tampoc assegura que els objectes rescatats sigui d'utilitat doncs la majoria no se sap per a què serveixen ni quina utilitat poden aportar a la humanitat.

Aquest és l'argument de sortida que ens presenten els autors, un argument que gira a el poc que coneixem de l'univers, a l'insignificants que som davant del fet de la visita extraterrestre, com si fossim formigues que volem saber què han abandonat els humans en un pícnic al camí. En aquest sentit és ineludible parlar d'una altra novel.la escrita onze anys enrera també per un escriptor de l'òrbita soviètica com era Stanislaw Lem. Em refereixo es clar a Solaris. Totes dues comparteixen aquesta explosió d'idees sobre la incomprensió de l'univers i la nostra pròpia consciència dins aquesta inmensitat.

També vull referir-me a una novel.la posterior, Pórtico de Frederik Pohl per comparar semblances en el sentit que les dues novel.les mostren un ventall de possibilitats en l'estudi d'artefactes extraterrestres però alhora també insisteixen en la manca de coneixements de la raça humana per saber què té davant els seus ulls… com si fossim només les formigues del pícnic que intenten menjar-se un bolígraf però que a vegades troben una molla d'entrepà que sí poden aprofitar.

Picnic junto al camino és una novel.la que tracta sobre la dura realitat (aquí, la vessant humanista que comentaba anteriorment) en un món intransigent, que no perdona. El protagonista, un Stalker ha de lluitar més contra els problemes socials en que viu diàriament com l'alcoholisme, les mutacions de la seva filla i la desesperació d'una societat que no sap per on navega que contra les mateixes Zones on s'aventura a cercar objectes.

La novel.la està estructura en quatre parts -quatre capítols- de diferent estil. En el primer, el nostre protagonista descriu en primera persona la fascinació i els horrors de les Zones estraterrestres; a la segona part els autors ja comencen a deixar entreveure la realitat de la societat vinculada a les Zones; a la tercera part cal destacar uns diàlegs inquietants però magnífics entre un científic i un enginyer que parlen precisament sobre cap on va el nostre món, qui som nosaltres, i en definitiva es pregunten algunes de les qüestions filosòfiques que més ens inquieten avui en dia. Finalment, la quarta part ens obra les portes a la desesperació i la intansigència de què parlava abans en un final que cuida més la vessant humanística que la científica.

Així doncs, ens trobem davant una obra madura, que invita a la reflexió, que ens transmet una explosió d'idees i que ens fa aturar a pensar més en nosaltres que en l'univers. Una obra de prestigi, narrada amb total maestria.