El Aleph

Borges. Un nom íntimament lligat a la fantasia llatinoamericana, un nom que evoca irremediablement a Argentina. Aquest nom l'havia sentit, llegit i escoltat en diversos mitjans, converses i lectures. Com tans d'altres escriptors il·lustres del passat segle XX, Borges encara se'm resistia a arribar-me a les mans.

Diuen que llegir a Borges és difícil, que té una prosa complexa, que transmet idees denses però que és un magnífic escriptor. Podria dir que aquests trets bàsics i simples que acabo d'anomenar s'apliquen al recull de contes que componen El Aleph. Borges és un erudit que escriu, un home que construeix la literatura perquè si bé alguns dels seus contes tenen aquestes facetes més denses de què parlàvem, el que no se li pot retreure a l'escriptor és que ens sumergeix en la bona literatura. Quan comencem a llegir un dels seus contes no aixequem els ulls del text fins que ha acabat. Potser el relat ens haurà agradat més o menys, potser el trobarem original o poc imaginatiu però sense dubte haurem realitzat un exercici intel.lectual i tindrem una agradable sensació de benestar per haver absorbit literatura pura.

El aleph és segons el mateix autor un recull de contes fantàstics, exceptuant-ne alguns (tot i que en una ampliació del recull que es va fer anys més tard també se n'hi van afegir d'altres que en el meu entendre tampoc entraven en la categoria de fantàstic). Això però, si més no és discutible. Es diu que Borges és un dels màxims representants del Realisme Màgic, un gènere de la fantasia que combina la quotidianitat amb la fantasia, molt a prop del que avui coneixeríem com mainstream o corrent general on les fronteres del fantàstic i de la realitat a vegades són tan tènues, tan vaporoses que només la interpretació de cadascú pot dir realment si ens trobem amb un conte de fantasia o de narrativa general. Curiosament, la major part dels contes que m'han agradat més d'aquest recull són precisament els fantàstics.

Borges aboca els seus coneixements literaris, històrics i culturals en els seus relats, ens parla de mites clàssics amb freqüència (El inmortal, la casa de Asterión), ens mostra aspectes filosòfics i religiosos en altres (Los teólogos, La otra muerte, La escritura del dios), sempre oferint una visió personal que pugui il·lustrar el relat i en definitiva ofereix moltíssimes referències bibliogràfiques a altres autors, a pensadors o a corrents filosòfiques. Sembla que hagi de mostrar la seva erudició en cada obra. Aquest aspecte pot resultar embriagador: Per una banda tindrem contes amb un transfons molt interessant però d'altres els trobarem més pesats i densos, però mai mancats de ritme i de bona prosa. Borges experimenta amb els antònims, amb els pensaments contraris: els moldeja i els dóna forma i més d'un cop acaba insinuant que aquests venen a ser el mateix. També planteja l'individu com un tot, jugant a aquest joc dels extrems o antònims que esdevenen una sola cosa. El mateix conte de El Aleph (possiblement el millor del recull) ens ofereix aquesta premisa: Un lloc des d'on és possible veure tots els punts de l'univers al mateix moment, un altre cop la controvèrsia entre el singular i el tot.

Altres contes que m'han cridat especialment l'atenció són La casa de Asterión, El Zahir, La escritura de dios (possiblement un dels més complexos i millors del recull) i Deustches Requiem, que voreja ja aquella frontera invisible entre el fantàstic i la realitat.

Sense desmerèixer els altres contes, haig de dir que El inmortal també té una bona dosi de filosofia i fantasia i que La otra muerte també és un bon exemple dels trets borgians que comentava anteriorment. La resta els considero relats quotidians amb potser algun pinzellada fantàstica o fins hi tot sense cap ni una. D'aquest segon grup no fantàstic destacaria sobretot Historia del guerrero y de la cautiva.