Caballeros de Viriconium

En el seu moment es va parlar molt de la new wave, aquella "nova ona" que pretenia canviar els estereotips que fins llavors regnaven en els arguments i propostes del gènere, sobretot de la ciència ficció. Estic parlant dels anys setanta, una dècada màgica, plena de canvis en diferents mitjans com els musicals, els literaris o els polítics.

Un dels màxims exponents d'aquella època va ser Robert Silverberg que forjà una sòlida carrera literària en aquell finals dels seixanta i començaments dels setanta, però fins ara no havia vist tan clarament aquestes ganes de "trencar" estereotips, de barrejar gèneres i en definitiva de construir una literatura de gènere nova i eficaç deixant enrera els arguments de tota la vida com en "La Ciudad Pastel", la principal novel.la que composa Caballeros de Viriconium.

M. John Harrison era un desconegut per mi i no m'he llançat a llegir la seva obra fins haver estudiat algunes crítiques en els mitjans especialitzats. Per una banda, el seu estil directe m'agrada: És senzill però amb subtileses que ratllen lo poètic. És colpidor com el millor Sapkowski però també té temps per oferir-nos instants de reflexió en un rerafons de denúncia sobre les tendències devastadores de la humanitat, l'ecologisme i en definitiva per tot allò que començava a preocupar a les ments inquietes dels anys setanta.

I això en part és donat per l'argument: Ens trobem amb una Terra milers d'anys en el futur, on incontables civilitzacions hi han deixat la seva petjada, les darreres amb capacitats per arribar inclús a les estrelles… però ara ens trobem amb un període de decadència, on el feudalisme més conservador regna les terres ermes que ha deixat la darrera de les civilitzacions, la darrera de les "culturas del capvespre". Aquí, en mig d'aquest entorn, on els personatges intenten aprofitar les darreres relíquies científiques que els resten, unes armes i estris que no entenen i que no saben reproduir, es desenvolupa una trama que recorda a qualsevol història fantàstica. En aquest punt potser l'autor no sap escapar d'un argument a vegades predecible, però se n'en surt molt bé mesclant la ciència amb els aires arcaics de la fantasia èpica més clàssica.

Però no ens enganyem, Caballeros de Viriconium no té pràcticament res de fantàstica, Ens trobem amb una història de CF integrada en un argument arquetípic de fantasia èpica. Harrison també va un pas més enllà amb els personatges: Presenta una col.lecció de veterans que va temps van fer mèrits però que ara es troben ja en una edat poc elegant per anar lluitant pels camins, com si es tractés dels "Space Cowboys" del Clint Eastwood (salvant les òbvies distàncies). Aquest toc nostàlgic perpo madur ja suposa una diferencia impostant en altres obres de l'època.

La novel.la "La Ciudad pastel" és autocunclusiva i està acompanyada de tres contes ambientats en diferents èpoques de la història de Viriconium (escrits 15 anys més tard). La veritat és que no aporten res i són força prescindibles. Es nota el canvi d'estil de l'autor en aquesta anys. Suposo que l'editor ha cregut convenient incloure'ls per donar una idea més global al món de Viriconium, (o per engrossir el núm. de pàgines ja que la novel.la en sí no és extensa), però crec que en general resten aptituts en comptes de sumar-ne.

En definitiva, si aquesta obra es un reclam de la new wave dels setanta, visca la new wave! I que torni aviat!… o potser ara es mostra sota un altre nom?… potser sota el nom de China Miéville?