Fantasia

El Cavall i el noi

El tercer conte de les Cròniques de Nàrnia és per ara un dels que m'ha agradat més. Si tenim en compte que cal passar aquesta crítica sota el prisma que tota la sèrie esta dedicada a un públic infantil, El Cavall i el noi compleix tota una sèrie de requisits per esdevenir un gran conte, que a més, es pot llegir per separat de la resta de llibres.

El llibre està perfectament equilibrat, tenim uns sèrie d'aventures amb petites reflexions dedicades als més menuts. No és un llibre avorrit en cap moment i proporciona grans dosis d'entreteniment. A més ens obre pas cap a altres nacions del món de Nàrnia i veiem com la geografia és més àmplia del que pensàvem de bon començament i que les costums i cultures són també força diferents a les esmentades a El Lleó, la bruixa i l'armari, tot i que molt semblants a les terrestres. Sí, perquè aquest tercer llibre està ambientat en bona part en el món àrab, en els països desèrtics llunyans (recordem que Nàrnia sembla estar ambientada en els boscos centreuropeus o les pastures britàniques). No deixa de ser una novel.la que alliçona sobre altres maneres de fer d'altra gent, tan en sentit positiu com negatiu. Aquesta vessant alliçonadora ens pot semblar una mica tediosa però crec que per a un nano d'avui en dia, (i més veient com va el món) pot resultar molt enriquidora.

L'argument gira al voltant d'un noi que juntament amb un cavall narnià (i per tan parlador) fuig del seu captiveri per anar cap al Nord, cap a les terres de Nàrnia que ara estan governades pels cuatre germans protagonistes de l'anterior volum. Durant la fugida passarà mil i una aventures i coneixerà regnes, perills, alegries i malsons… com ha de ser en tota bona novel.la d'aventures, tan si és per un públic infantil com si no.

En definitva, un bon regust de boca que espero es mantingui en la resta del llibres de la saga. Recomanada per tothom.

Nuestra Señora de las tinieblas

Leiber! Sempre Leiber! No puc evitar que aquest bon home em caigui bé. No puc evitar rendir-me davant la seva prosa de la mateixa manera que necessito arguments per defensar-lo en altres aspectes de la seva obra.

Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.

Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.

L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.

Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.

En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.

Nocturnos de Viriconium

Estic desconcertat.No se que opinar exàctament d’quest llibre. Harrisson em desespera. Vaig comprar-me la novel.la fa uns mesos, quan encara no havia llegit la segona, Tormenta de alas. Creia que aquesta sèrie de Viriconium tindria alguna mena de continuitat, però no és així: Les tres novel.les són completament independents i encara més, entre aquesta tercera i les altres no hi ha practicament cap vincle… només el nom de la ciutat… que no sembla tenir massa a veure amb la mateixa ciutat descrita a les altres novel.les. A més, mentre que la primera entrega oferia aquella barreja explosiva entre ciència ficció i fantasia i la segona explorava altres camins de la ciència ficció, aquesta tercera abandona tots aquests conceptes per enfocar-se a la fantasia pura, sense adjectius definitoris. No entenc com un autor com Harrison, que m’ha demostrat ser posseidor d’una prosa poètica, d’un estil barroc però alegre, capaç de descriure a la perfecció segons quins aspectes de la ciutat de Viriconium que segur haguessin estat diferentment tractats per altres autors… sigui també capaç de confondre tant, de vagarejar per la novel.la com ho fa, de provocar l’aturdiment del lector. La novel.la ha arribat a posar-me nerviós per no comprendre exàctament els seus objectius, on volia arribar l’autor, què pretenia. Sincerament, encara no ho se. Sí, l’argument de base és interessant…. Una mena de plaga mística assola la ciutat baixa de Viriconium i provoca una languidesa, un deixament material i espiritual tan dels seus pobladors com de les seves estructures… aconsegueix que les corrents artístiques s’estanquin, que les cases caiguin a trossos i que la gent vagui pels carrers sense motiu i sense cap fita. En mig d’aquesta plaga, alguns intel.lectuals de la part alta estan preocupats per “rescatar” a una famosa pintora que viu enmig de l’estranya epidèmia. Aquesta és la base argumental, però és un engany. Harrison no deixa veure l’abast de la plaga, no explica perquè afecta a unes persones i a d’altres no (el mateix protagonista per exemple), el perquè es pot entrar i sortir de la ciutat baixa i no s’evacua sense més problemes a la gent. Ens enganya perquè en el fons tot plegat és una metàfora complexa de molts aspectes que sincerament se m’escapen o de significats que no he sabut trobar entre línies. L’autor m’ha fet rellegir diverses pàgines per no entendre el paper de certs personatges ni les seves motivacions personals, el seu rol a la història.  No puc valorarla degudament doncs el missatge (si realment n’hi ha) de l’autor no m’ha arribat, només algun eco llunyà, algun paràgraf revelador, però no la pròpia essència de la història. Crec que és una novel.la molt personal, segurament amb pretensions elevades o massa íntimes. Jo, com a lector no l’he pogut assaborir, no l’he desentranyat i per tant no m’ha agradat. Suposo que en part és culpa de la meva atenció però també en part crec que l’autor no ha sabut comunicar allò que volia dir. Pel que fa als contes que acompanyen la novel.la curta, no en diré res que no hagi afirmat ja. A l’igual que els altres relats que també s’incorporaven a les altres novel.les no aporten res de nou a Viricònium. El fet mateix que no recordi pràcticament res dels arguments dels altres contes que apareixien a Caballeros de Viriconium i a Tormenta de alas evidencia l’escàs efecte que van tenir en mi.  Per acabar, Arturo Villarubia escriu un petit assaig sobre l’obra de Harrisson que ens ajuda a entendre la seva carrera i que crec molt oportú i força aclaridor, però que  no ajuda a elevar la sensació de fracàs que tinc després d’acabar la novel.la.  Prefereixo el primer Viriconium, el de tegeus-Cromis, a ser possible incorporant la prosa magnífica de Tormenta de alas. Aquest tercer volum només m’ha portat decepcions.

La Maldición

Podríem dir que a Francisco Javier Illán Vivas li agrada el risc. Ha tingut el valor de llançar-se a una piscina fosca sense saber si hi trobarà aigua, fang o no res. Si es sumergeix en l'aigua, Illán podrà posar-se a nedar tranquil.lament mentre sent com el refresca el líquid vital; si topa amb el fang, les seves braçades seran dificultoses i només sortirà de la piscina amb molta força de voluntat i si finalment no hi troba res, un espai buit, el cop pot ser demolidor.
Aquestes bastes metàfores són per il.lustrar els possibles camins a que pot portar la publicació de La Maldición, el primer lliurament de la saga La Cólera de Nébulos. Illán ha assumit un risc: Quan les actuals pautes que semblen triomfar dins la fantasia èpica i heròica són les d'aventures complexes, amb personatges ambigus, amb detallats móns on desenvolupar-se i on l'autor dóna girs argumentals i juga amb el lector per cridar la seva atenció en un gènere força desvaloritzat i que només ha renascut a través de reconegudes obres que segueixen en major o menor mesura aquestes característiques, Illán torna als orígens presentant-nos una novel.la de fantasia heròica on prima la pura aventura i la senzillesa, els personatges amb actes honorables i els dolents més sàdics, els dos bàndols eterns enfrontats de forma clara: El bé i el mal, sense matisos, sense complexes.
Un altre risc (o potser un motiu per estar orgullós) és que Illán prové d’un altre camp literari: La poesia, i si no m'equivovo aquesta és la seva primera novel.la. Que hagi esdevingut de fantasia, un gènere com deia abans difícil de vendre, difícil de que qualli entre el gran públic, no deixa de ser agosarat i digne de respecte.
Però parlem del llibre. Fantasia heròica al vell estil, és bo o dolent això? Òbviament ni una cosa ni l'altre. Tot depèn de la perícia de l’autor alhora de transmetre’ns la seva història. Illán té dos atributs destacables: Entreté i escriu bé, ho sigui et fa sentir còmode llegint el llibre i posseeix bons recursos literaris com per afirmar que l’obra està treballada; però ha de millorar en altres aspectes (segons el meu modest entendre) com són teixir un argument més sòlid i sobretot treballar més els personatges.
Fixem-nos primer de les parts menys aconseguides del llibre com es ara l'argument. La novel.la comença malament. Sent clar i català el primer capítol és el pitjor de tots, en tan sols quinze pàgines se'ns presenten els personatges, l’escenari on es desenvolupa l'acció (de forma confusa, amb massa noms i fets històrics) i com a colofó la missió, la fita que hauran d'emprendre els herois abocada a les darreres línies del capítol sense entendre encara el que estàs llegint. Es un començament precipitat, amb massa espectatives i deixant al lector estupefacte. Però Illán va redreçant la situació a mesura que la novel.la avança, els personatges es situen, el món es defineix millor tot i continuar una mica confós per la sobreinformació històrica i la manca d'un mapa on situar-se, i l'acció avança a bon ritme. Com més llegim, més còmodes ens sentim amb la novel.la i el bon ritme inculcat pel murcià fa que la nostra satisfacció augmenti a mesura que llegim més capítols.
L'altre punt negatiu són els personatges: Plans, sense evolucionar el més mínim i sense cap mena de carisma. Dos herois a través dels quals l'autor ens va descobrint més coses del seu món particular en un viatge a través d'una geografia i una història que només s'entreveu però on són simples conductors sense vida. Crec sincerament que aquí està la part més fluixa de la novel.la i la que s'hauria de millorar més per les futures entregues de la saga, apostar per la credibilitat dels personatges.
Però no tot són punts dèbils. Com deia abans, Illán, tot i provenir d’un camp literari tan diferent com és la poesia sap entretenir al personal, té un estil propi i un bon ritme i això és important doncs et motiva a seguir la història i t'anima a continuar llegint, llàstima d’alguns altibaixos com la precipitació alhora de concluir alguns capítols. Després d'establir una bona atmosfera, una predisposició per part del lector per saber com es resoldrà la intriga, l'acció… a vegades es sol.luciona amb un parell de paràgrafs ràpids (el cas més evident al final del capítol "Augustos"). L'autor pot fer que els valors que fins llavors eren importants pel lector, esdevinguin trivials en la precipitació per acabar el capítol.
L'argument segueix l'estela de grans històries èpiques de la mitologia grega: Eleazar i el seu fidel company Eostes són dos Eterns, una raça immortal que habita en un lloc incert. Aquests són enviats pel pare del primer, Nébulos, per acabar amb una maledicció històrica a la terra dels humans però ells mateixos acaben provocant la ira de Nébulos al no demanar permís per entrar en aquest territori. Hauran de seguir en el món dels humans sense els seus poders especials i finalitzar les tres tasques que els ha encarregat Nébulos per solventar el seu atreviment. (No, a mi tampoc em queda clar ben be perquè Nébulos castiga així al seu fill si ell mateix el va induir a vèncer la Maledicció). Durant el seu viatge per les nacions humanes, els dos herois coneixeran guerres, amors i infortunis, però sense que aquests formin realment part del nucli argumental, si no com a decoració. Curiosament aquesta decoració és la part que se li dóna millor a Illán; en canvi l’argument principal queda sovint difós i sense recursos. L’autor té més cura de l’ambientació de la novel.la que del fil argumental en sí.
Illán beu de diverses mitologies per inspirar-se (sobretot de la grega i la nòrdica). De fet, la novel.la recorda en certa mesura a les èpiques novel.les d'Homer. Aquest fet és interessant però alhora estrany, doncs l'autor utilitza noms propis d'aquestes mitologies (Zeus, Olimp, bersekers, cíclop, Asgard…) i noms mutilats de la geografia de la Terra: Samarchanda, Afria, mihrabs… i això fa pensar en que la novel.la està ambientada en una Terra de temps ancestrals. Si no es així, i la novel.la està ubicada en un món imaginat per l'autor, la utilització de noms tan semblants només ajuda a l’esmentada confusió (quan sento parlar de Samarcanda penso en l'Àsia central, l’ Olimp en Grècia, en Asgard com a Escandinàvia… i sense un mapa que em situï acabo molt despistat). Dóna la sensació que a diferència d’altres obres on sobren pàgines, en aquesta li manquen. Calen més pàgines per cohesionar el món fantàstic de La Cólera de Nébulos, per definir millor la seva història i els seus trets fonamentals. Illán planteja un escenari ambiciós però ho fa estalviant-se línies de text i això dóna una imatge incompleta. L’ambició de l’escenari mereix que l’autor es recrei més en ell.
Espero sincerament que Francisco Javier Illán trobi aigua cristal.lina quan s’endinsi a la superfície de la piscina, però si topa amb fang crec que té suficients recursos i talent com per nedar i sortir-se'n. El que segur no hi trobarà és el buit, doncs sembla que la novel.la ja va per la tercera edició i poc a poc es va donant a conèixer. La Maldición pot semblar una novel.la iniciàtica i no destacar per sobre d'altres del gènere però si la situació es recondueix un mica, Illán, amb la rica prosa que posseeix i el ritme constant en que fa moure la novel.la, pot esdevenir un autor a tenir en compte dins el gènere fantàstic estatal. Li cal sort i continuar escrivint, quant més millor.

Historias imposibles

Una de les primeres percepcions que es tenen al llegir a Zoran Zivkovic és que és un amant dels llibres, de la literatura. Molts dels contes d’aquest recull tenen als llibres com a protagonistes o com a mitjà per desenvolupar una història. També la seva visió mística d’estats suprems després de la mort, visions iròniques i divertides de l’infern o encontres casuals amb Déu són denominador comú en moltes de les seves Històries imposibles.
Zivkovic m’ha captivat amb una prosa rica i un tarannà, una manera d’espressar-se senzilla però efectiva, en poques línies és capaç d’atraure l’atenció del lector en cada un dels seus contes, en pocs paràgrafs construeix contes que conviden a la reflexió. L’autor condueix els seus contes amb sensibilitat, sense crueses, presentant temes a vegades delicats però sempre utilitzant formes i adjectius precisos, com per dirigir la narració entre aigües plàcides.
Aquest volum recull cinc novel.les curtes escrites entre el 1997 i el 2004 i un conte independent. Les novel.les estan compostes per diversos relats que sols no semblen tenir res en comú entre ells però que acaben units per una darrera història cada vegada, que determina la direcció final d’aquests. (el que s’anomena en termes anglosaxons com a fix-up). A vegades aquesta unió està forçada i a vegades no conclueix com es mereixeria la novel.a però ajuda a percebre millor el que ens vol transmetre l’autor.
Només afegir, abans dels comentaris propis de cada novel.la que l'autor ha mantingut un nivell literari molt elevat en totes elles. Que els arguments dels seus contes ens agradin més o menys no hauria de ser un perjudici per valorar a Zivkovic, un home que malgrat alguns altibaixos estructurals, m'ha fet reflexionar molt i sobretot, m'ha fet gaudir d'unes molt bones hores de lectura.
El regalo del tiempo
Els viatges en el temps sempre han estat un dels meus temes preferits en la ciència ficció però a vegades també són tractats des d’una vessant fantàstica i aquest és un d’aquells casos. Zivkovic ha construït una novel.la curta separada en quatre contes que aparentment no tenen res a veure entre ells. Els tres primers contes ens narren viatges a través del temps que planteja l’autor per tal de provocar una situació complexa on els personatges hagin de decidir entre dues opcions i on són arrossegats a un altre temps crucial en les seves vides (el millor de tots, possiblement sigui el primer conte: “El Astrónomo”).
Zivkovic juga amb el patiment dels personatges oferint-los la possibilitat d’aconseguir tot allò que sempre han desitjat quan ja hi havien renunciat. És com un dèspota que gaudeix amb la tensió i els càstigs que ofereix als seus personatges, actua de consciència del diable per provocar una reacció en els seus personatges. El quart conte és el que uneix els altres de forma original i estrambòtica, oferint la visió de l’escriptor sobre les obres que ha escrit. Un exercici imaginatiu i original que fa que el conjunt de la novel.la sigui realment inquietant.  
Encuentros imposibles
Aquest és el títol del llibre que apareix a tots i cadascun dels cinc contes o capítols que componen aquesta novel.la curta. L’estructura és similar a la donada a El regalo del tiempo, fins hi tot la forma d’unir els diversos relats en l’últim capítol. Però aquesta novel.la té més moments irònics, amb tocs d’humor intel.ligent. A Zivkovic li agrada reflexionar sobre la mort i sobre Deu i el diable. Són temes que comencen a ser recurrents però també té cabuda l’humor com el de La librería i El Confesionario que garantitzen que al plaer intrínsec de la prosa del serbi també hi trobem diversitat d’emocions assegurades.
Siete contactos con la música
Aquesta novel.la és potser la més densa del recull. No per la prosa que utilitza Zivkovic que resulta magnífica si no pel tema tractat. Els relats que la componen tenen un denominador comú: La música, a través de la qual els diversos personatges assoleixen  percepcions especials d’orígen quasi metafísic, com si a partir d’alguns sons musicals determinats, es pogués, comprendre el tot, entreveure el funcionament de l’univers. La majoria dels personatges dels relats només aconsegueixen una petita part d’aquesta comprensió i no sempre se n’adonen del seu significat. Però Zivkovic no escriu per aclarir conceptes precisament, si no més aviat per deixar perplexe al lector.
La major part de les històries tenen un final obert, sense conclusions; ni tan sols el darrer relat que intenta unir els altres com hem anat veien en les altres novel.les del recull aconsegueix ser determinant. Siete contactos con la música és una obra més reflexiva del què sembla, però potser el nivell de comprensió que vol aconseguir l’autor per part del lector és massa elevat. Acabes dubtant de tot el que has llegit.
La Biblioteca
Aquesta novel.la és la que marca la diferència en el recull, almenys en dos aspectes: És la única que ha guanyat un premi internacional important (World Fantasy Award, 2003) i és la que el total de contes que la composen no aporten tant com a conjunt que com per separat. A la Biblioteca és on es demostra la filia que té l’autor pels llibres presentant-nos un seguit d’històries fantàstiques que freguen l’absurd però que volen bàsicament homanetjar tot el que envolta el món de la literatura. Són històries entre divertides i enigmàtiques, sense conclusions clares i sense pretendre canviar cap concepció literària, més aviat és un exercici d’imaginació constant per donar al lector unes perspectives úniques de tipus de biblioteques. Molts de nosaltres ens veurem representats en alguna de els situacions que planteja Zivkovic en aquests contes, almenys fins que el component fantàstic s’obre pas entre la realitat a passes de gegant, com si un Godzilla apartés els gratacels de la realitat de forma casual, perquè passejava per allí. Perquè no deixa de resultar divertit com molts protagonistes accepten la fantasia que s’apodera de les seves vides amb una naturalitat envejable.
Pasos en la niebla
A diferència de les altres novel.les, els contes inclosos a Pasos en la niebla no formen un fix-up, no existeix cap relat unificador, només tenen en comú un element: La boira, una boira espessa i màgica que envolta als protagonistes i els fa viure situacions increïbles: Viatges en el temps, visionats del futur, contemplació dels somnis aliens... La boira és un nexe, com ho era la música a Siete contactos con la música.
Però aquí, els relats estan més ben acabats, funcionen sols sense l’ajuda in extremis d’un conte que els uneixi. Zivkovic continua obsessionat amb les línies temporals i amb la mort. Tots els contes destaquen per algun d’aquests teme I m’atreviria a dir que alguns podran competir com els millors de tot el volum.
El teléfono
I pel que fa a aquest darrer conte, continua sota l'estela de la resta de llibre. Seria una història original si no l'haguéssim ja llegit en altres moments del llibre. No deixa de ser una barreja entre "El astrónomo" i  " El estudio".  Un conte acurat com de costum en aquest autor però que no destaca per sobre la resta.
I per acabar, només felicitar a Minotauro, no només per portar-nos a un autor totalment desconegut fora de l'òrbita anglosaxona, si no per la cuidada edició del volum.  Una bona troballa que encaixaria força bé en qualsevol biblioteca, ja sigui virtual, domèstica… fins hi tot en una distingida…

EL lleó, la bruixa i l'armari

És curiós com la memòria juga amb tu. Un d'aquells flaixos que et venen a vegades al cap, una d'aquelles sensacions que corren per la ment molt de tan en tan i que no saps ben bé d'on surten, una imatge concreta i ben definida però que costa de situar en el temps… tot això i més és el que m'evoca El Lleó, la bruixa i l'armari. Però no estic parlant de la novel.la de C.S. Lewis que intentaré ressenyar en aquestes línies si no de la pel.lícula, i no de la darrera, estrenada fa poques setmanes a les pantalles de mig món (la qual val la pena veure també, ni que sigui per poder contemplar un castor vestit amb cota de malles), si no de la primera versió d'aquesta, en dibuixos animats, de mitjans dels anys 80 (crec). Aquella pel.lícula, juntament amb la lectura de El Hòbbit una mica més tard, va ser un dels meus primers encontres amb la fantasia … i sempre més m'ha companyat sense saber-ho, només despertant en la meva memòria en alguna conversa melancòlica amb vells amics.

 

Sóc un melancòlic nat, miro sovint al passat i poc al futur i quan vaig veure el trailer cinematogràfic de El Lleó, la bruixa i l'armari sota el nom de Cròniques de Nàrnia vaig pensar simplement: "Sembla espectacular", però quan vaig llegir el subtítol: "El Lleó, la bruixa i l'armari" totes aquestes sensacions i melancolies van despertar de cop com per art de màgia. Amb tot això vull remarcar que aquests mots desperten encara ara en mi quelcom semblant a una esgarrifança i una emoció perquè recordo que la pel.lícula em va agradar molt tot i que hi passaven coses terribles.

 

Els temps han canviat i ara per fi m'he llegit el llibre. Aquest va ser el primer que va escriure Lewis dedicat a les cròniques de Nàrnia, tot i que cronològicament està situat després de El nebot del mag. Les aventures aquest cop envolten a quatre germans que han hagut de marxar a viure al camp anglès per fugir de la Segona Guerra Mundial. Allí trobaran una porta màgica que els traslladarà al màgic món de Nàrnia on sembla que ja els esperin per ajudar a combatre la terrible bruixa blanca. Pel camí coneixeran tot d'animals que els aniran ajudant en les seves tasques, però també hauran de conviure amb la traició i amb el sacrifici d'aquests (per mi el millor moment del llibre i també de les pel.lícules… ara ja se perquè em venia aquella lleugera esgarrifança quan pensava en la versió de dibuixos animats).

 

Lewis ressalta els valors que creu haurien de tenir els nens (almenys llavors): Amistat, sacrifici, ajuda, valor… però ho fa d'una manera poc subtil, molt adreçada a semblar una doctrina alliçonadora, per cert de caire força masclista. L'autor planteja la novel.la amb un estil encara més conservador que a El nebot del mag. Tampoc m'ha agradat l'aparició estelar i un pèl absurda del Pare Noel que sincerament crec que l'autor se la podia haver estalviat. Òbviament però, el talent i la imaginació per descriure'ns les aventures a Nàrnia es palpen a les pàgines del llibre, però aquest marcat to infantil m'inquieta. Però es clar, la novel.la va més dirigida a l'Eloi de fa 25 anys que a l'actual.

En fi, amb El Lleó, la bruixa i l'armari, continuarem gaudint (sobretot els més petits) d'una bona combinació d'aventura i fantasia. Perfectament llegible en una tarda d'avorriment ni que sigui per despertar els vells records que tenim amagats al cap i per fer-nos adonar del que ens espantava o emocionava quan érem (un pèl) més joves.

La Fuerza de su mirada

Quan Gigamesh va anunciar que rescatava per la seva col.lecció aquesta novel.la em vaig alegrar molt ja que per molts (el mateix Alejo per exemple) és considerada la millor obra de Powers. Vaig pensar a comprar-la al moment però encara tenia el regust agredolç de la seva darrera obra: Declara. Les seves bones idees diluides en una ambientació precisa però que llastrava la novel.la, la seva manca de ritme tot i la originalitat… de manera que vaig esperar una mica i he acabat llegint-la un any després de la seva publicació.

 

El resultat? Sorprenent. Powers parteix d'una idea senzilla per anar teixint un argument molt complex al voltant de personatges històrics i ficticis de forma embriagadora. Aquest no és un adjectiu gratuït doncs no podem degustar l'obra amb calma, com un bon vi, hem de beure'ns-la amb continuitat i concentració per assaborir tots els diferents sabors, els diversos fils argumentals que planteja l'autor i si ho aconseguim (reconec haver tirat enrere algunes pàgines més d'un cop) haurem arribat a llegir potser un dels millor llibres de fantasia històrica que s'hagin publicat mai, tan pel seu rigor cronològic, pel seu ritme trepidant, com per les seves abundants idees innovadores. Però acabarem un pèl beguts.

 

Powers aconsegueix fer semblar real una història fantàstica ambientada a començaments del segle XIX, en un moment de màxima exaltació del romanticisme, a través de fets i personatges històrics que intervenen profundament a l'obra. L'autor ens introdueix en el món dels poetes romàntics, concretament en part de la vida de Byron, Shelley i de Keats (aquest últim també molt homanetjat a un ja clàssic de la ciència ficció com és Hyperion). La relació que tenien aquests poetes anglesos amb els seves muses és la clau de la història: Les muses no eren més que vampirs, éssers pertanyents a un altra raça que alimentaven l'intel.lecte i l'inspiració de les persones a les que estaven vinculats però de les quals també en cobraven un preu elevat. A les aventures d'aquests poetes cal sumar-hi les desventures de Michael Crawford, el principal personatge (fictici) de la novel.la, el qual s'introduirà en aquest altre món esotèric i fantàstic amb una invitació involuntària sense aparent importància, per acabar formant part de fets polítics importants propis de l'època.

 

Aquesta és una altra clau de l'obra de Powers, començar la història amb fets senzills per anar complicant-los a mesura que avança el llibre. L'argument, com deia abans, és complex i l'autor es recrea marejant al lector, però si tenim paciència anirem descobrint els petits secrets que ens amaga el text i l'autor ens anirà desvetllant els perquès en els moments oportuns. Una altra característica de les novel.les de Powers és que els seus herois les passen magres per complir els seus propòsits. Aquest fet és un paradigma a la Fuerza de su mirada, Deu! Mai havia vist a un personatge de novel.la patir tant i de forma tan salvatge! Powers s'encarnissa d'una manera tan desmesurada amb el físic i amb la ment de Crawford que per força arrenca la complicitat del lector… si es que tu mateix l'ajudaries si poguessis!. És increïble, m'encanta la manera que te l'autor de mutilar, ferir, perseguir i destrossar els seus herois (em recorda als meus pobres jugadors quan jugo a rol). Crec que és una manera de demostrar que les coses no són sempre fàcils, que per gunayar cal pagar un preu i que el patiment dels personatges ens fa semblar més real el que llegim.

 

A l'igual que a altres novel.les seves com Las Puertas de Anubis i En costas extrañas, Powers utilitza la màgia per facilitar els seus arguments però ho fa seguint tota una sèrie de regles precises, tot un llistat del que poden fer els personatges i del que està prohibit i en quines circunstàncies. Aquest és un detall que valoro particularment doncs proporciona al lector un lloc a què agafar-se entre tanta màgia i éssers fantàstics, dóna forma a un univers propi on la màgia existeix però de forma controlada i definida.

 

Afegir també que l'obra segueix una coherència extrema i que el ritme és constant. Que els personatges estiguin, a més, molt ben definits i que llur temperament i personalitat es vegi arrossegada pels estats en que es troben quan existeix el víncul amb els vampirs és un valor afegit a la novel.la. La meticulositat en que Powers es documenta per les seves obres és extrema i estic convençut que abans d'escriure el llibre va absorbir les biografies dels poetes anglesos que hi apareixen. L'únic "però" que li trobo és que l'autor podria haver deixat més clar l'argument en alguns moments de l'obra, el mareig constant de situacions provoca que de quan en quan et perdis en la història.

En definitiva una obra major de Powers, segurament cabdal en la seva carrera com a escriptor, la segona amb més bones crítiques després de Las Puertas de Anubis, potser aquesta és més original però també resulta més embriagadora que la primera, més sobtant en molts aspectes. Però aconseguir aquesta barreja de fantasia, terror, erotisme i sobretot bona literatura enmig d'una aventura que transcorre entre Anglaterra, Suïssa i Itàlia, ho sigui en lloc coneguts i físics com Berna, Roma o Venècia és dificil, molt dificil, potser el mateix Powers gaudeix del favor de certes muses…

 

El nebot del mag

Hi havia una vegada un club d’escriptors, un petit cercle d’intel.lectuals anglesos que es reunien per debatre idees i per llegir-se lectures pròpies. Algunes d’aquestes lectures anirien encaminades a revolucionar la fantasia del segle XX i probablement a assentar les bases per a una nova fantasia contemporània, un gènere relativament poc explotat fins aleshores; encara que ells no ho sabien i segurament ni tan sols ho sospitaven. Un d’aquests amigots entestats en escriure sobre móns nous, sobre éssers fantàstics i en definitiva sobre quëstions “poc serioses” era un tal Tolkien, i un altre era en C.S. Lewis, autor de Les Cròniques de Nàrnia.

 

Que Tolkien i Lewis eren amics i companys és un fet rellevant doncs tots dos van escriure obres de fantasia que probablement passaran a la història i tots dos es van influir mútuament en els seus escrits. El primer, no cal dir-ho, per la seva magna obra: El Senyor dels anells, però també per la seva primera novel.la, més enfocada a un públic juvenil com va ser El Hòbbit. Lewis en canvi es va dedicar més intensament a aquest segon sector de públic i va crear una llarga saga de set volums, les esmentades Cròniques de Nàrnia, de la qual El nebot del mag és la primera part. Cal dir que aquest és primer llibre cronològicament parlant però no el primer en ser publicat ja que la primera novel.la escrita de Les Cròniques de Nàrnia fou El Lleó, la bruixa i l’armari.

 

L’autor potser no és molt conegut per aquestes latituts, tot i que les Cròniques ja havien estat publicades anteriorment tant en català com en castellà, però al Regne Unit ha estat durant molts anys un referent de novel.la juvenil. Tinguem en compte també, que la tradició fantàstica juvenil del Regne Unit és molt més important que la nostra i que obres com Alicia al país de les meravelles o Peter Pan han estat sempre èxits de vendes i de crítica. Les cròniques de Nàrnia no han estat una excepció.

 

Lewis va dissenyar una saga per ser explicada en diversos volums però més endavant va escriure més llibres i els va entaforar entremig dels precedents per donar una major coherència a l’obra. És el cas de El nebot del mag, escrita cinc anys després del primer llibre de les cròniques i que ens explica la creació del món de Nàrnia. De com uns nens que jugaven en unes golfes són enviats a explorar altres móns i sense voler-ho alliberen a la bruixa Jadis (que prendria un gran protagonisme a El Lleó, la Bruixa i l’armari), i de com el lleó Aslan amb el seu cant fa néixer el món de Nàrnia del no res. Aquesta metàfora divina del cant que origina la vida també fou usada per Tolkien alhora de crear la Terra Mitjana a través de la cançó dels Ainur. I d’igual manera, tal com es forma el bé, també s’hi introdueix el mal (en aquest cas encarnat per la bruixa Jadis) i per tant l’èpica de la lluita de l’un contra l’altre. Simple coincidència? No, crec que aquí es demostra una vegada més la mútua influència d’aquests dos autors. Segurament la seva passió per la mitologia nòrdica (tot i que Lewis utilitza una bona part del bestiari mitològic grec), les seves ganes d’inventar, de materialitzar i de donar forma a idees noves va alimentar la creativitat dels dos autors per camins semblants. Els dos a més eren ferms defensors de la fe catòlica (tot i que Lewis l’havia perduda i posteriorment recuperada a través de Tolkien) i dels valors anglesos; i això es demostra força clarament en les aventures alliçonadores dels personatges infantils de Lewis.

 

El nebot del mag és una magnífica aventura infantil (ideal per totes les edats però recomanada sobretot per les primeres lectures llargues pels nostres nanos, més joves inclús que els fans del Harry Potter), un llibre ple de sospreses, humor i fantasia. Les moralines són subtils i la diversió està asseguarada (recordo amb un somriure de complicitat alguns passatges del llibre on els animals salvatges debaten si l’oncle Andrew és un animal, un vegetal o un mineral). Lewis té la capacitat d’enganxar-nos a la novel.la amb un ritme trepidant i amb una creativitat fora de dubte.

 

Una vegada s’acaba aquest primer volum, l’escenari està servit per que entri en acció El Lleó, la bruixa i l’armari. L’aventura comença...

 

Potser caldria fer un darrer incís, aquest dirigit a l'editorial: Les portades d'aquesta edició són impactants, magnífiques i per variar la mateixa editorial ha tret els llibres tan en català com en castellà, llàstima que la igualdat s'hagi quedat aquí ja que el format no és el mateix en ambdós casos: En català, tapa tova, en castellà, tapa dura. Això sí, el preu pràcticament idèntic. Arribarà el dia en que les diverses llengües de l'estat seran tractades per igual?

El Aleph

Borges. Un nom íntimament lligat a la fantasia llatinoamericana, un nom que evoca irremediablement a Argentina. Aquest nom l'havia sentit, llegit i escoltat en diversos mitjans, converses i lectures. Com tans d'altres escriptors il·lustres del passat segle XX, Borges encara se'm resistia a arribar-me a les mans.

Diuen que llegir a Borges és difícil, que té una prosa complexa, que transmet idees denses però que és un magnífic escriptor. Podria dir que aquests trets bàsics i simples que acabo d'anomenar s'apliquen al recull de contes que componen El Aleph. Borges és un erudit que escriu, un home que construeix la literatura perquè si bé alguns dels seus contes tenen aquestes facetes més denses de què parlàvem, el que no se li pot retreure a l'escriptor és que ens sumergeix en la bona literatura. Quan comencem a llegir un dels seus contes no aixequem els ulls del text fins que ha acabat. Potser el relat ens haurà agradat més o menys, potser el trobarem original o poc imaginatiu però sense dubte haurem realitzat un exercici intel.lectual i tindrem una agradable sensació de benestar per haver absorbit literatura pura.

El aleph és segons el mateix autor un recull de contes fantàstics, exceptuant-ne alguns (tot i que en una ampliació del recull que es va fer anys més tard també se n'hi van afegir d'altres que en el meu entendre tampoc entraven en la categoria de fantàstic). Això però, si més no és discutible. Es diu que Borges és un dels màxims representants del Realisme Màgic, un gènere de la fantasia que combina la quotidianitat amb la fantasia, molt a prop del que avui coneixeríem com mainstream o corrent general on les fronteres del fantàstic i de la realitat a vegades són tan tènues, tan vaporoses que només la interpretació de cadascú pot dir realment si ens trobem amb un conte de fantasia o de narrativa general. Curiosament, la major part dels contes que m'han agradat més d'aquest recull són precisament els fantàstics.

Borges aboca els seus coneixements literaris, històrics i culturals en els seus relats, ens parla de mites clàssics amb freqüència (El inmortal, la casa de Asterión), ens mostra aspectes filosòfics i religiosos en altres (Los teólogos, La otra muerte, La escritura del dios), sempre oferint una visió personal que pugui il·lustrar el relat i en definitiva ofereix moltíssimes referències bibliogràfiques a altres autors, a pensadors o a corrents filosòfiques. Sembla que hagi de mostrar la seva erudició en cada obra. Aquest aspecte pot resultar embriagador: Per una banda tindrem contes amb un transfons molt interessant però d'altres els trobarem més pesats i densos, però mai mancats de ritme i de bona prosa. Borges experimenta amb els antònims, amb els pensaments contraris: els moldeja i els dóna forma i més d'un cop acaba insinuant que aquests venen a ser el mateix. També planteja l'individu com un tot, jugant a aquest joc dels extrems o antònims que esdevenen una sola cosa. El mateix conte de El Aleph (possiblement el millor del recull) ens ofereix aquesta premisa: Un lloc des d'on és possible veure tots els punts de l'univers al mateix moment, un altre cop la controvèrsia entre el singular i el tot.

Altres contes que m'han cridat especialment l'atenció són La casa de Asterión, El Zahir, La escritura de dios (possiblement un dels més complexos i millors del recull) i Deustches Requiem, que voreja ja aquella frontera invisible entre el fantàstic i la realitat.

Sense desmerèixer els altres contes, haig de dir que El inmortal també té una bona dosi de filosofia i fantasia i que La otra muerte també és un bon exemple dels trets borgians que comentava anteriorment. La resta els considero relats quotidians amb potser algun pinzellada fantàstica o fins hi tot sense cap ni una. D'aquest segon grup no fantàstic destacaria sobretot Historia del guerrero y de la cautiva.

La Atalaya

Una batalla que acaba quan comença el llibre. Un Senyor derrocat i una guerra a la vista. Una trama fantàstico-medieval que portarà al nostre heroi per un camí iniciàtic a través d’un territori inòspit per mirar de venjar la mort dels seus i tornar al seu príncep al poder que li pertoca. Amb aquests elements inicials sembla que tinguem una aventura més que segueix l’estela de bona part de les novel.les de fantasia medieval si exceptuem la total manca d’elements fantàstics com no sigui la seva ubicació imaginària.
Però aquest cas és un pèl diferent.

La Atalaya no representa cap novetat, no aporta cap argument nou però presenta un estil i uns girs argumentals si més no interesants. L’autora ens porta d’un començament tens, trepidant, rústic, ben ferm i amb un argument que si no original com a mínim és intens a un nus i desenllaç completament diferent, on els personatges superen a les situacions plantejades inicialment i on l’acció se’n ressenteix més però alhora l’argument assoleix nous reptes.

Elisabeth A. Lynn ens planteja una novel.la amb aires feministes, potser més aviat amb aires de canvi, intentant demostrar que una història fantàstico-medieval també pot ser protagonitzada per dones, demostrant que els sentiments contradictoris, que l’esperit de lluita, que els herois en definitiva es poden trobar als dos gèneres.

Segurament, l’interès que té l’autora en apropar-nos aquesta altra realitat pot fer que l’argument se’n ressenteixi, que a vegades sembli que s’encalli i que d’altres el trobem massa accelerat, però Lynn té la capacitat per crear alguns girs argumentals, algunes solucions finals poc esperades i ben concebudes.

La novel.la és sòlida i l’autora aconsegueix el que es proposava: Els seus personatges no cauen en sentimentalismes barats ni tampoc en accions precipitates i gratuïtes. De fet aquests són els que porten la veu cantant per sobre la història en sí. Lynn defineix molt bé els personatges i llurs personalitats, a vegades maltractant l’interès general de l’argument però aconseguint una certa empatia amb ells.

La història es tanca correctament tot i que existeixen dues novel.les més que completen la trilogia (no publicades ni en castellà ni en català encara).

Tiempos interesantes

No he pogut evitar-ho.

Acabo de tornar de vacances de la Xina i em trobo que la darrera novel.la de la sèrie del Mundodisco publicada en castellà té dibuixada la Gran Muralla a la portada. No he pogut evitar-ho: L'he comprada quasi a l'instant. No és que sigui un seguidor compulsiu de la sèrie del Mundodisco, ja que hi ha massa altibaixos i normalment me'ls llegeixo sense presses entre llibre i llibre, però en aquest cas no m'he esperat.

I ha valgut la pena. Tiempos interesantes és una d'aquelles novel.les on es demostra el talent de Pratchett, el seu humor intel.ligent i el seu bagatge cultural. Òbviament la meva valoració pot venir condicionada per la complicitat que he adquirit en temes xinesos en les darreres setmanes de viatge, però crec que el nivell assolit a Tiempos Interesantes és comparable a les dues darreres bones novel.les de Pratchett que he llegit: Hombres de armas i Dioses menores.

Pratchett ens porta a fer turisme a la Xina. Ens obra les portes a parodiar la seva història, els seus costums, la seva gent… però sota el prisma de l'humor intel.ligent i dels arguments ben assentats: Tenim les hordes de bàrbars que envaeixen l'Imperi per la Gran Muralla, comandada per un gran Gengis Cohen (el joc de paraules és fàcil però ben aconseguit), ens trobem en plena revolució comunista que vincula l'actual exèrcit roig amb un altre que va existir fa molts anys… i amb un Rincewind que em torna a donar bones vibracions després del desencís de Rechicero. Tot plegat, amenitzat amb bon humor, i amb tics propis del país com és el tema de l'idioma (garanteixo que és cert tot el que diu Pratchett), el menjar, la cultura etc…

La capacitat de Pratchett per barrejar fets històrics tan llunyans com la invasió dels mongols, amb la relativa recent revolució comunista, passant per obrir-nos les portes de la Ciutat Prohibida, la Gran Muralla i els Guerres de Xi'an provoquen en mi la més sincera admiració de com escriure una paròdia i que al mateix temps n'aprenguem d'ella. Sí, alguns acudits són fàcils i a més l'autor té tendència a barrejar paraules de la cultura japonesa en un lloc on no tenen pràcticament res a veure (un dels poc punts criticables), però la lectura resulta amena, entretinguda i divertida, a més de proporcionar alguns punts de reflexió dignes de Dioses Menores, per posar un exemple.

Sense deixar el to paròdic, l'autor també ens porta a realitzar una exercici d'imaginació desbordant al descriure els costums i la vida de la particular Horda de bàrbars comandada per Cohen o a començar a entreveure com funciona un ordinador programat per mags de la Universitat Invisible. Alguns moments són genials.

Tiempos interesantes ve amparada pels records molt llunyans ja de les dues primeres novel.les de la sèrie: El color de la magia i La luz fantástica i compleix com una continuació més que eficient d'aquelles primeres aventures. Chapeau per Pratchett

Elemental, querido Chaplin

"Una novel.la de Sherlock Holmes". Aquest és el subtítol que defineix la novel.la que tenim entre les mans. Així de simple? Òbviament no. Darrera d'aquesta senzilla frase s'amaguen forces coses més.

Rafa Marín és un autor que he seguit de forma desigual: Fa uns anys vaig llegir -ja en la segona edició de la novel.la- la seva opera prima i possible obra magna: Lágrimas de luz. Després li vaig perdre la pista fins que el vaig trobar on menys m'esperava: En el món del còmic, doncs un altre afició que compartim el gadità i jo són les aventures i desventures dels 4 Fantàstics, on ell en va ser guionista d'urant una temporada, col.laborant amb aquest gran dibuixant que és Carlos Pacheco.

Elemental, querido Chaplin és un títol atraient, un títol que en el fons no amaga res: Sota la premisa que Sherlock Holmes va existir de veritat, -Marín ens ho deixa ben clar en el Proleg, amb una divertida complicitat gens encoberta de Rodolfo Martínez i les seves obres que també parlen del detectiu- l'autor ens recrea aquell Londres de començaments del segle XX, amb una trama de conspiracions maquiavèliques, éssers fantàstics i personatges misteriosos perquè per una banda gaudim d'una aventura atípica de Holmes i per l'altra reconstruïm en visió futura a un personatge real que esdevindrà famós: Charles Chaplin.

Marín barreja la ficció amb la realitat, prenent per una banda la vida real de Charles Chaplin en els seus inicis com actor a Londres, i també d'altres personatges que trepitjaren aquells carrers de Londres o Berna com Oscar Wilde o Albert Einstein amb personatges de novel.la com el propi Holmes o Fu Man-chú. Una idea gens descabellada que ja va donar els seus fruits anteriorment sota la ma del guionista Alan Moore i la seva magnífica La Liga de los Hombres Extraordinarios (no així la pel.lícula del mateix nom que resulta patètica). Així doncs la vida de Chaplin es veura inmersa en un cas d'en Sherlock Holmes. Chaplin ens anirà narrant les seves experiències en primera persona i poc a poc anirem veient com crea el personatge que el farà famós una vegada a Amèrica. Aquest potser és una de els parts més fresques de la novel.la doncs Marín s'ho fa venir bé perquè tinguem deja vu constantment de les pel.lícules de Chaplin: El Gran Dictador, Tiempos Modernos, i el seu personatge estrella: El rodamón de les seves pel.lícules mudes.

Marín aposta per un llenguatge directe en una novel.la que té una longitut perfecta. Tot i que a vegades li venen aquells atacs de barroquisme literari a que recorria sovint a Lágrimas de Luz (trobo que dedicar quasi tres pàgines a parlar d'un mareig és exagerat). Però la lectura en general és fluida i interessant. Intenta sorprendre i ho acosegueix a vegades i es deixa llegir amb molta placidesa. L'argument en sí comença bé per anar creixent i distorsionant-se a extrems molt curiosos i que demostren la capatitat imaginativa de Marín. En contra m'atreviria a dir que deixa algun que altre tram una mica penjat, encara que la història no se'n ressenteix. També afegir que el final és una mica ràpid i acabat talment com si es tractés d'una pel.lícula d'acció. Molt espectacular i poc raonat. Potser la pitjor part de la novel.la.

Marín juga fort amb les vides de Holmes i Chaplin. No cal ser un erudit de les novel.les de Sir Arthur Conan Doyle per entendre aquesta, però ajuda el fet d'haver llegit quelcom abans sobre el detectiu. Per la seva banda, m'agrada la barreja de que parlava abans entre personatges ficticis en un món real i de les constants referències -directes o indirectes- a obres contemporànies com Frankenstein o Dràcula. La part fantàstica de la novel.la és precisament aquest joc, aquesta barreja de realitat i ficció, aquest esment de paraules com "Vampir" o "Mort vivent" en un món dominat per la polícia d'Scotland Yard.

També cal dir que la intersecció dels dos personatges principals- Holmes i Chaplin- es veu forçada, mal maquillada per un encontre anterior entre els dos i que obra la novel.la. Però en el fons, el que compta és que el gadità ha tingut la bona idea de fabricar aquesta mescla i de presentar-nos una novel.la amena, detallada i constant. Una obra que no considero utòpica tal com insisteix l'editorial, si no del més pur estil de la fantasia històrica.

Tormenta de espadas

Hi ha un vell acudit del mestre Eugeni que diu: "-Me encanta jugar al pocker y perder"; i l'altre pregunta: "-¿Y ganar?"; I respon amb veu tallada i la mirada perduda: "-¿Ganar? Ganar debe ser la ostia…". Per fer un símil jo diria: "-M'encanta llegir la saga de Canción de Hielo y Fuego per parts, d'any en any"; "-I seguida?" em preguntaria algú. "-Seguida? Tota junta? Això ha de ser increïble…".

Un any i mig hem esperat els seguidors de la saga que aparegués aquest tercer volum en castellà! Un any i mig de patir, de preguntar a Gigamesh quan sortiria el llibre, de consultar forums a internet intentant no llegir spoilers de la gent que sí havia devorat el tercer volum en anglès… un any i mig, però, que ha valgut la pena esperar, doncs Tormenta de Espadas ha complert completament les espectatives, torna al nivell assolit per Juego de Tronos i ens deixa amb un sentiment d'impotència per no tenir el quart volum a l'abast de la mà encara… a més és com si haguéssim rebut dos volums de cop doncs les més de 1200 pàgines traduides per Cristina Macía s'han dividit en dos toms -per a major comoditat del lector- il.lustrats per una única portada -esplèndida- de Enrique Corominas

Els salvatges assetjant el mur, amb secrets que poca gent imagina, un rei vençut que s'amaga sota la flama d'una nova religió, una familia desmantellada que lluita per sobreviure, un nen que persegueix les seves visions viatjant pel fred, un traïdor que busca el seu camí entre els enemics i una jove reina sense regne que lluita per formar un exèrcit amb que reconquerir les terres dels seus pares. Les aliances, els matrimonis de conveniència, l'honor, les traicions, i dues escletxes: Una per la qual entra la llum i l'altra el fred per on l'autor deixa entreveure que la màgia anirà esdevenint cada cop més important en la batalla definitiva que ha d'arribar tard o d'hora…

Què es pot dir més sobre aquest tercer volum de Canción de Hielo y Fuego? Moltes coses: Per començar que Martin ens sorpren a cada moment, a cada capítol. No, això no es nou, però ser capaç de continuar mantenint al lector aborvit per la lectura sense saber qui morirà, qui viurà, qui traïrà a qui i a sobre trencant els pocs esquemes que hom es podia haver fet, té molt de mèrit (i més quan ja portem aprop de 3.000 pàgines). Aquí és on veritablement Martin demostra tenir una visió de conjunt que molts pocs cops he vist en els darrers anys (potser la més recent va ser a mans de Michael Straczynsky i la seva magnífica Babylon 5), una visió que comporta que el que passa a una pàgina del primer llibre pot repercutir en el darrer volum de la saga, un entramat de personatges tan vast que et quedes pensant si aquell nebot o aquell criat que surt al final del llistat d'una casa no tindrà una importància vital al futur… probablement sí, doncs l'autor no defineix personatges en va, tothom té el seu lloc.

La construcció dels personatges i llur desenvolupament és simplement perfecta. En aquest volum el punt de vista dels personatges (un dels grans encerts de l'autor) està més repartit, tot i que per alguns apareixen relativament poc (Bran, Davos…) mentre que d'altres tornen a rebre el pes de l'acció (Jon, Catelyn, Arya…). A més, se'ns presenta a Jaime Lanister, un personatge que només es mencionava en els darrers llibres i que aquí cobra un protagonisme important i on se'ns desvetllen les seves vivències personals i els motius que l'han dut on és ara.

Martin torna a girar la truita a la trama, et torna a fer dubtar del què està bé i del què no, et torna a fer perdre pels camins boirosos de Ponent oferin-te la informació necessària per que cavil.lis sobre tots els misteris i motivacions dels personatges però sorprenen-te a cada conclusió que esperaves arribar.

Literàriament el llibre és impecable, amb moments sublims en els diàlegs. Tenco els ulls i en venen al cap tres o quatre d'aquests diàlegs antològics ja sigui per boca de Tyrion, d'Arya o de Jaime. I si Choque de reyes oferia un ventall nou de possibilitats, en aquest tercer volum aquestes possibilitats es multipliquen, entren a jugar més Cases com el Tyrell o els Martell, mentre d'altres queden relegades a l'espera del quart llibre de la saga.

Tormenta de Espadas es potser la culminació (per ara) d'un increïble joc que barreja el folletí -culebrot- i la construcció de personatges verosímils amb la fantasia més pura. Els dos es combinen de forma admirable, lligats a través del suspens i embolcallats amb una sèrie de misteris i de situacions imprevisibles com si fos un regal. A l'obrir aquest regal se'ns mostra una història adictiva i coherent, realçada per una magnífica prosa i plena de situacions i personatges que poc a poc vas fent teus i que no pots oblidar fàcilment.

La Reina de la oscuridad

La tercera i definitiva part de "Crónicas de la Dragonlance" es recupera bastant de la segona entrega.

En aquest volum concluent tornem a veure als personatges lluitant per salvar Krynn de la perdició de Thakisis. Bé, l'argument en aquest cas acaba tot el que havia començat en el primer llibre de manera força encertada. L'acció i els moments dramàtics en aquest volum són molt més repetitius que en els altres però almenys ja no patim de salts argumentals.

M'atreveria a dir que la originalitat d'aquest tercer volum és més innovadora que en els altres. Almenys no recorda tant a Tolkien i utilitza recursos més propis. Com sempre, personages com Raistlin i menor mesura Tanis i Tas resulten molt ben tractats (Sigui de forma divertida com intrigant).

Un acabement doncs, força digne de la trilogia que obra les portes per a la segona trilogia de la saga: Leyendas de la Dragonlance.

La Tumba de Huma

Segona part de les "Crónicas de la Dragonlance" . La valoració que li faig és molt més baixa bàsicament per un motiu: La novela pateix salts temporals importants, o sigui que l'acció no està enllaçada del tot i hi ha trossos de la història que no s'espliquen (I que si que es farà en altres noveles de la saga).

Aquest fet molesta molt, doncs al començament del llibre, un espera retornar a l'acció que es va deixar engegada al final de "El Retorno de los Dragones" i resulta que ja està sol.lucionat. Que aquestes parts estiguin narrades en altres noveles comença a fer tuf a franquicies. I aquest és el gran mal de la saga.

Per altra banda, l'argument recorda més que mai a l'estructura de "El Senyor dels Anells": El grup dividit en dues parts viatjant per diferents camins...els "Orbes de los Dragones" que semblen calcats a les "Palantiri"...altrament també apareix alguna sorpresa i té un final molt molt èpic.

A comentar que els autors han remarcat molt el paper de la dona com a heroïna d'acció. Vaja, que han adaptat les aventures fantastico-medievals als gustos dels 90. Aquest fet s'evidencia clarament en aquest segon volum on les heroïnes prenen un protagonisme molt important. Per una banda el trobo correcte però per l'altre (En el cas del personatge de Laurana) el fet que ascendeixi de manera tan brusca i amb un canvi de personalitat tan important no acaba de cuallar, i més quan els fets que propicien aquesta canvis s'expliquen en altre noveles.

Alícia al País de les meravelles

Aquesta és una de les ressenyes més difícils que he fet mai. Els motius són varis però el principal problema que em trobo alhora de fer-la és la meva pròpia objectivitat. No és la primera novel.la juvenil que llegeixo, darrerament m’he empassat part de la saga de Harry Potter i anys abans vaig gaudir com un berro llegint Momo o La Història Interminable. Però es clar en Harry Potter és el que és i abans era abans.

La meva valoració de Alícia al país de les meravelles pot resultar fonamentada sota els punts de vista que tinc a l’actualitat. Sóc una persona suposadament adulta (per sort, només suposadament), que ha llegit molt i que s’ha creat unes espectatives, però que quinze o vint anys enrera en tenia d’altres ni millors ni pitjors, si no diferents, com deia aquell presentador. Això em crea el dubte de que si ara rellegís llibres que en la meva adolescència (o abans hi tot) em van semblar deliciosos, potser ara els trobaria poca cosa.

Fa poc, un amic meu em va preguntar que com podia donar-li un 8,5 a un llibre com ”El retorno de los dragones” de Weis & Hickman, quan n’hi havia d’altres de millors que criticava més durament. La meva resposta va ser clara: En el moment que el vaig llegir el vaig trobar molt bo… ara potser em guiaria amb altres valors però igualment intentaria respectar la meva valoració inicial. Amb Alicia al país de les meravelles em passa quelcom semblant (salvant les distàncies). El seu estil és clarament juvenil, fins hi tot infantil, però té idees, té fluidesa, té naturalitat i té un estil propi que em cal jutjar, ara que tinc 31 anys, amb la visió de catorze o quinze… o potser no? M’agradaria de la mateixa manera ara aquella novel.la que es deia “La Señora Frisby y las ratas de Nimh”? Canviaria el meu enfocament o intentaria tornar a ser un noi de catorze anys enmirallat encara per un “Senyor dels anells” que li va marcar tan profundament?

Lewis Caroll (pseudònim de Charles Dogson) va crear al 1865 un conte teòricament dirigit pels nens, però amb algunes idees revolucionaries que potser han fet que perdurés fins avui. Dins la més estricta boja fantasia, sense regles, sense moralines, ens narra una història sota la inocent mirada d’una nena de casa bona, acostumada a les bones maneres i a l’alta educació que veu com de cop i volta el seu món es gira al revés escoltant parlar animals, observant com el seu cos canvia de tamany, jugant partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades o intentant que la mítica reina de cors no li talli el cap.

Carroll fa una crítica a aquesta societat victoriana benestant amb paraules senzilles, amb metàfores amagades (parodiant cançons, rient-se de personatges que podrien ser reals…) com per donar ales a la imaginació dels nens i per fer-los sortir d’aquella apàtica vida rutinària. I això ho fa a través de les més absurdes situacions, les més inversemblants, però les que potser afectarien més a una oïda o a una lectura infantil de l’època. Mai pretén donar moralines, al contrari, se’n riu descaradament en alguns passatges i potser m’atreviria a dir que de passada es mofa de tota la monarquia anglesa.

És un fet que el llibre ha perdurat fins els nostres temps, potser també degut a la versió cinematogràfica de la Disney (que no he volgut veure fins haver-me llegit la original… massa cops les versions ensucrades d’aquesta companyia m’han decepcionat).

Una novel.la doncs escrita per a infants però que si un s’hi integra pot descobrir alguns passatges deliciosos. A aquesta edició cal sumar-li el fet que les il.lustracions que la componen són les originals, realitzades per Jhon Tenniel i que són petites joies que realcen la novel.la.

Brujas de viaje

És curiós el que pot passar a vegades en això de col.leccionar llibres i buscar novel.les descatalogades. Un dia vaig entrar a una papereria del barri gòtic de Vilafranca a comprar el diari i em vaig trobar descobrint tota una sèrie de llibres descatalogats de l'editorial Martínez Roca. Habia passat per davant d'aquella papereria mil cops i mai hi havia entrat a comprar res. El volum que més em va cridar l'atenció va ser precisament Brujas de Viaje, possiblement perquè llavors (ara farà un any i mig) estava descatalogadíssim i molt buscat pel nostre mundillo. I a la llibreria Gigamesh en demanaven 90€… total que m'el vaig comprar Ipso Facto no fos cas…

Resulta que finalment he trigat un any i mig a llegir-lo i que ara Plaza& Janés l'ha reeditat en butxaca. I també resulta que tanta fal.lera, tanta recerca de llibres mitificats a vegades no serveix de res… pel simple fet que el llibre no val tant la pena.

Brujas de Viaje és la tercera novel.la del Mundodisco dedicada a les Bruixes Yaya Ceravieja, Tata Ogg i Magrat Ajostiernos (Bé, a la primera només hi sortia Yaya Ceravieja). I després de llegir Brujerías, que trobo és una molt bona novel.la, aquesta m'ha decepcionat. Pratchett continua explotant el carisma de les tres bruixes en una aventura forçada i sense molt sentit. Sí que es cert que aquest carisma continua vigent i això salva en part la novel.la però l'argument en sí l'he trobat massa rebuscat i un pèl innecessari.

Per una banda, la meitat de llibre està dedicat al viatge que han de fer les bruixes a la ciutat de Genoa per impedir que una noia es casi amb un príncep. Sí, en aquest volum, Pratchett ha volgut riure's dels contes de fades… però el viatge resulta ple de tòpics i un pèl massa llarg. Sí que es cert que a vegades l'autor l'encerta i et fas un fart de riure (Impagable l'escena amb "Gollum" o la del pa dels nans) però no deixa de ser un esquema repetitiu: Viatjar + trobar un conte + modificar-lo… tot plegat per dur-nos al nus de la quëstió que no deixa de ser una crítica al destí i la manipulació de la felicitat de la gent (ni que sigui a través dels contes).

Però la novel.la és bastant confosa cap al final, amb les barreges característiques de Pratchett que en aquest cas queda reflexat amb màgia, "cabezología" varia, vudú i un innombrable compedi de contes populars dels que cal riure-se'n. No em malinterpreteu, Pratchett sap donar allò que lector busca però en aquest cas ho ha presentat d'una manera massa barroca, li ha mancat mà esquerra per dur-nos al seu territori.

Això no significa que Brujas de Viaje no sigui una novel.la amena i entretinguda i també divertida, però sabent del que és capaç Pratchett, aquesta es queda enprobrida; Potser voler-ho complicar tot massa pot fer que el lector desitgi quelcom més senzill…
Això sí, els incondicionals de les tres bruixes gaudiran com mai.

El Retorno de los dragones

Primera novela de la trilogia Crónicas de la Dragonlance i de passada de la saga del mateix nom.

La novela parteix de dos fets bàsics: Una estructuració dels personatges molt estereotipada (de fet, la novela és una evolució d'una campanya de Rol per D&D) amb el que els protagonistes es presenten talment personatges de Rol: Tenim el Guerrer, el Mag, l'animista, l'explorador...i de races diferents: Humans, elfs, nans, kenders... Aquest fet marca la història de per si i ho fa de manera positiva (els personates interpreten papers duts fins als extrems) però també negativa doncs aquests no evolucionen i queden marcats per la resta de la trilogia.

L'altre fet bàsic és l'inspiració en la Terra Mitja de Tolkien. L'ambient fantastico-medieval, les races (copiades vilment de l'obra de Tolkien) et recorden una sensació coneguda i entranyable, encara que en el fons també t'esperes situacions diferents...

La prosa és directa i les aventures es succeiexen quasi sense parar. Si hi afegim una trama amb certa intriga i un tractament d'alguns personatges que farà història dins la fantasia èpica (sobretot a Raistlin i Tas) ens trobem amb una novela que t'absorveix...tant pel seu argument com pels records que desperta.

Decididament recomanada. Una novela que es llegeix en diagonal (I amb això em referixo a què aprofundeix poc i és molt amena) i que farà gaudir de molts bons moments al lector.

Choque de Reyes

Choque de reyes és la segona part de la sèrie "Canción de Hielo y Fuego". Així dit, sembla ser un llibre més, una continuació més d'una sèrie de fantasia amb més o menys encerts; però no és així: aquest llibre s'ha convertit en un dels més esperats i desitjats dels últims temps gràcies a que el seu predecesor a la sèrie, Juego de Tronos esdevingué un nou referent en la literatura fantàstica actual.

Aquest segon volum no assoleix el mateix nivell que el primer, però poc li falta. Martin ens continua submergint en la èpica història dels set regnes de Ponent, uns regnes que com indica la contraportada s'estan desagnant entre ells després de la caigua del rei regent, Robert. Fins a cinc nous reis reclamen el territori o part d'ell, cinc reis s'uniran, es trairan, es venjaran i en definitiva lluitaran i faran el que calgui per governar el continent.

Però en aquest segon volum li hem d'afegir un fet molt especial que a Juego de Tronos només es deixava entreveure: La màgia està tornant. Continuem tenint un argument narrat sota la perspectiva d'una fantasia realista (sense màgia, sense éssers mitològics) però a mesura que avancem en la seva lectura comprovem que això no és del tot cert i que l'element sobrenatural comença a prendre part en els afers de les gents de Ponent.

Martin continua utilitzant un llenguatge viu, amb molts diàlegs (els de Tyrion impagables), amb poca acció però molt de suspens, continua donant-nos lleus pistes que creiem que ens ajuden a entendre l'entrellat general però l'autor no té compasió... Quan menys ens ho esperem ja ens ha fet un gir argumental, o ens ha deixat amb la boca oberta al final d'un capitol (els famosos clifhangers). Sí, l'adicció està assegurada però repeteixo que no tant com al volum anterior.

A Choque de reyes trobem algus personatges que amb prou feines els passa res de destacable (Daenerys, Jon...), dels quals ens havíem format moltes espectatives a l'anterior volum; en canvi d'altres agafen tot el protagonisme (Tyrion, Arya..), cosa que descompensa lleugerament aquell equilibri entre els personatges. Òbviament s'afegeixen personatges nous i se'n "desperten" d'altres. El cas més flagant és el de Theon i Stannis que en el primer llibre amb prou feines eren mencionats i que aquí tenen un protagonisme important.

El que està realment clar doncs, és que l'autor té un argument pensat per molts toms, un argument tancat, arrodonit, on personatges que simplement se'ns presenten en un volum, agafen el protagonisme en l'altre, on un fet narrat en un capítol de Juego de Tronos repercuteix directament en una altre explicat a Tormenta de espadas i on en definitiva l'autor està creant una obra de tal magnitud que mareja, amb tans personatges que necessites l'apèndix del final per estar centrat i on el rol d'aquests està tan ben tractat que no et pots posar a favor de cap bandol concret exepte casos especials. Tothom és "bo" a la seva manera i "dolent" segons com se'l miri.

Un fet que m'agradaria destacar és que Martin es preocupa de que la seva narració resulti creible. S'interessa a mostrar-nos la logística d'un exèrcit, com funciona per dins, les motivacions que tenen els soldats, etc, etc.... Té una predisposició total a ensenyar-nos els fets més detallats de com es realitzarien les guerres descrites a Ponent. I això té un valor afegit importantíssim ja que ens fa viure més encara l'aventura.

Resumint, una continuació més que digna del ja mític Juego de tronos, que segueix amb els clixés habituals però que en algun petit tram et fa pensar que l'autor està escrivint alguna que altra pàgina de més. Es clar que aquest és només el segon volum d'una sèrie de sis i de fet fa més el paper de nexe d'unió entre Juego de Tronos i el següent volum de la sèrie: Tormenta de espadas. Sembla que ens prepari pel que ha d'arribar encara, de manera que l'espera a veure publicat Tormenta de espadas serà dura però esperem que no llarga.