Los Propios Dioses

Parlar de Los Propios Dioses és parlar d'una de les novel.les insignies d'Isaac Asimov i potser d'una de les més ben valorades unànimament pels aficionats a la CF.

Los Propios Dioses va ser un punt i apart en la CF dels 70. Una història original i tècnica que combinava elements tìpics de les novel.les de contactes amb la més agosarada teoria: La de l'existència dels Universos Paral.lels.

L'obra s'estructura en tres parts ben diferenciades: Tres parts que descriuen amb personatges i històries diferents l'epoeia del descubriment d'universos paral·lels i del contacte amb els habitants d'aquest altre univers.

La primera part, "Contra la estupidez..." és una introducció tècnica i densa sobre el descobriment de l'existència d'un univers paral.lel i de l'intercanvi d'energia que es pot produir entre els dos. Es tracta d'una part tensa on Asimov ens introdueix en la teoria dels Unviersos paral.lels, una part didàctica que sovint pot fer-se un pèl carregosa per la quantitat d'informació química que s'hi aboca però que té unes pàgines finals plenes de tensió i que ens condueixen directament a la Creme de la Creme: La segona part.

"...los Propios Dioses..." és el titol de la segona part. M'atreveixo a afirmar que potser es tracta d'algunes de les millors pàgines escrites mai dins la CF. Aquesta segona part és simplement deliciosa, dubto molt que mai es puguin tornar a descriure la psicologia d'uns éssers no humans de la mateixa manera. Afegint a més, que es tracta de definir la personalitat de tres sexes diferents i les importants interaccions entre ells.

Personatges com Odeen, Dua, Tritt i sobretot Eastwald mai seran oblidats una vegada el lector acabi els capitols que conformen "...los propios Dioses...". Fins hi tot la numeració dels capitols és important.

La vida a l'altra univers, les motivacions dels seus habitants i sobretot el comportament i la biologia mateixa d'ells es mereixen que aquesta obra estigui entre el més destacat de la Ciència Ficció del segle passat.

Finalment, la tercera part, "...luchan en vano?" és potser la més fluixa però no per això poc interessant. Una lleu intriga política que arrodoneix la primera part i que la tanca de manera correcta. També trobem aquí, tot i el llenguatge planer d'Asimov diversos tecnicismes que potser poden alentir la lectura.

Impensable que ningú se la perdi, tot i les lleus dificultats del començament i del final.

Flors per l'Algernon

No sempre els llibres molt recomanats compleixen les espectatives creades, però aquesta obra anomenada Flors per a l'Algernon sí, i fins hi tot les supera.

Flors per a l'Algernon és una novel.la amb un argument rodó, que enganxa i que et fa patir. És una obra feta amb sentiment i amb molta mà esquerra. No hi ha errades, no hi ha pàgines de més, de fet la novel.la en sí ha evolucionat d'un conte llarg (o novel.la curta) que set anys abans havia ja guanyat el premi Hugo. Segurament se'l merexia.

Charlie Gordon és un home retardat de 32 anys. Amb un coeficient intel.lectual molt baix que amb prou feines li permet feinejar fregant terres i fent algun que altre encarrec. Viu sol, aparentment abandonat per la familia i desitja amb tota la seva ànima ser "llest"... Ser normal com la resta dels altres. Quan se li proposa fer-li una operació que el pot tornar intel-ligent sembla que els seus problemes s'hagin d'acabar, però més aviat és el contrari... Tot just acaben de començar.

Keyes realitza un exercici d'anàlisi de la ment humana en clau de ciència ficció però sense perdre mai el rumb de la realitat. Els sentiments narrats per Charlie en primera persona et fan sentir un espectador més del seu drama, són senzills però intensos. La prosa de Keyes t'arriba i et fa enmudir més d'un cop. No només pels sentiments abocats en aquesta obra, si no per què l'argument és rodó i original, la prosa magnífica i els personatges totalment creibles. Tenim una petita obra mestra? Sí, algú en dubtava?

Aquesta novel.la en clau psicològica i amb un rerafons científic és lleugera i amena però amb plantejaments molt profunds. No s'oblidarà fàcilment una vegada haguem tingut el plaer d'assaborir-la. Pot ser recomanada a tots els públics i a totes les edats perquè els temes que tracta són universals i perdurables: l'Amor, la mancança d'afecte, la força de voluntat, però també l'egoïsme, la fatalitat... I potser també el destí.

El Retorno de los dragones

Primera novela de la trilogia Crónicas de la Dragonlance i de passada de la saga del mateix nom.

La novela parteix de dos fets bàsics: Una estructuració dels personatges molt estereotipada (de fet, la novela és una evolució d'una campanya de Rol per D&D) amb el que els protagonistes es presenten talment personatges de Rol: Tenim el Guerrer, el Mag, l'animista, l'explorador...i de races diferents: Humans, elfs, nans, kenders... Aquest fet marca la història de per si i ho fa de manera positiva (els personates interpreten papers duts fins als extrems) però també negativa doncs aquests no evolucionen i queden marcats per la resta de la trilogia.

L'altre fet bàsic és l'inspiració en la Terra Mitja de Tolkien. L'ambient fantastico-medieval, les races (copiades vilment de l'obra de Tolkien) et recorden una sensació coneguda i entranyable, encara que en el fons també t'esperes situacions diferents...

La prosa és directa i les aventures es succeiexen quasi sense parar. Si hi afegim una trama amb certa intriga i un tractament d'alguns personatges que farà història dins la fantasia èpica (sobretot a Raistlin i Tas) ens trobem amb una novela que t'absorveix...tant pel seu argument com pels records que desperta.

Decididament recomanada. Una novela que es llegeix en diagonal (I amb això em referixo a què aprofundeix poc i és molt amena) i que farà gaudir de molts bons moments al lector.

Los Primeros de Tanith

Llegir una franquicia sempre comporta un sentiment de temor al darrera. Potser per la mala fama que gasten aquestes novel.les fetes per encàrrec, sovint per diversos autors, ambientades en un mateix univers. A vegades... No, més aviat sovint, una sèrie de novel.les franquiciades pot acabar per fer-te avorrir les novel.les originals ambientades en uns personatges o en un univers que t'agrada especialment.

Això mateix em va passar amb la saga de Dragonlance, ara fa una dotzena d'anys: Vaig acabar per avorrir-la per la baixa qualitat de les novel.les escrites per autors que no eren els originals. I a què ve tot això? Doncs tots aquests temors són els que tenia quan vaig començar a llegir Los Primeros de Tanith per tractar-se d'una franquicia ambientada a l'univers de Warhammer 40.000. Però ah! Sorpresa meva, la novel.la m'ha agradat! Cosa que torna a demostrar que no existeixen regles universals per la lectura i que tan novel.les originals com franquícies poden aportar-te uns bons moments de lectura.

Los Primeros de Tanith és la primera novel.la d'una saga de set llibres (crec que tots autoconclusius) ambientats tots ells en una campanya militar. Warhammer 40.000 és un univers creat per desenvolupar-hi mil i una històries. Per ara la major part de les novel.les traduïdes al castellà porten el segell de Dan Abnett, un nom per a mi desconegut però que ha tingut un bon començament en aquest volum.

Los Primeros de Tanith és un dels regiments d'infanteria lleugera que s'encarreguen de combatre les forces del Caos allà on van, amb dues particularitats: la primera que el seu planeta d'origen, - Tanith- ha estat borrat del mapa i la segona que estan comandats per Ibrahim Gaunt, el protagonista de la saga. Un regiment doncs que no només s'haurà d'enfrontar a les forces de la foscor si no també a l'enveja i la politica que impera a les files militars.

Aquest primer volum està estructurat en tres parts. La novel.la comença un pèl fluixa, enmig d'una batalla campal que ocupa 1/3 part del llibre, però després Abnett desenvolupa el seu talent per submergir-nos en un trama d'espionatge de lluites interiors entre els dirigents dels diferents regiments que són la millor part del llibre. Abnett aporta tensió, imaginació i un llenguatge amè, tot i que violent i directe. La novel.la acaba en un vertiginós final que no et deixa respirar, potser massa "pel.liculero" per entendre'ns on Abnett utilitza recursos massa cinematogràfics per mostrar-nos el final, tot i que també té temps per reflexionar sobre la guerra i deixar-nos ser partíceps de les seves inquietuts al respecte.

De fet, llegint Los Primeros de Tanit et sembla està contemplant algunes de les grans batalles de la Segona Guerra Mundial. Sembla que l'autor escrivís alguns capítols després de contemplar "Salvar al Soldado Ryan" per posar un exemple.

Una primera part doncs -recordo que autoconclusiva- que m'ha obert gana de més Warhammer 40.000, sobretot per gaudir d'una lectura ràpida, molt entretinguda i adictiva.

Ubik

Dick aborda una de les seves novel·les més competes des de la perspectiva (crec bastant arrelada en ell) de la percepció de la realitat. O sigui: Què és real i què no...Ubik és una precursora de "Matrix" i amb la seva originalitat (i un lleu sentit de l'humor) ens trasllada a una època futura molt ben visionada per Dick on els poders mentals son una cosa normal i la semi-vida un estat més de la nostra existència.

Dick es presenta com un autor que sap com definir a la perfecció els estats humans alterats, un bon deixeble d'Alfred Bester.

Ubik és original i complexa. Ubik té ritme, Ubik és una novela per reflexionar sobre el sentit de la realitat que ens envolta; és una novel.la per assaborir tranquilament i per rellegir-la, doncs segur que en la primera lectura no arribem a entendre tot el que tracta d'explicar-nos l'autor.

El libro del día del juicio final

Increïble barreja de novel.la històrica i odissea futurista, de drama i de comèdia intel.ligent. Connie Willis ens torna a portar en una història de Viatjes en el temps (on els fets científics són el de menys) i on l'acció del llibre tanscorre en tot moment entre el passat on es desenvolupa un dels drames més impactants que recordo i en el present on els fets descriuen els esdeveniments de manera molt més oberta, amb fins tocs d'humor.

Però anem als fets: L'autora torna a demostrar la seva maestria narrativa en introduïr-nos de ple en una història que explica el llançament d'una estudiant a l'Edat Mitjana per investigar els contemporanis i els problemes que deriven de l'error del llançament...propiciat per un estrany virus que comença a fer estralls en el present.

Però aquesta novela no és una simple narradora de fets aveturescos que passen a l'Edat Mitjana. Ens trobem amb una recreació perfecta del que va passar el 1348 a la zona d'Oxford (de la mateixa manera que l'autora ho descriurà anys més tard en Por no mencionar al Perro). L'argument està completament lligat tot i que hi manca arrodonir alguna cosa per que es pugui considerar completament perfecte (D'aquí ve el 9,5 en comptes del 10)

Si al fet històric de la Pesta negra, li sumem les dosis de drama necessàries, uns diàlegs amens i directes i un argument àgil i intrigant, podem dir sense mena de dubte que ens trobem davant d'una obra mestra, no de la literatura de Ciència Ficció, si no de qualsevol gènere, doncs El Libro del Día el Juicio Final és una novel.la per a tots els públics i per a tota mena de sensibilitats.

Muerte de la luz

M'enfrontava a aquesta novel.la sabent que és un clàssic reconegut de la CF com ho és per exemple Mundo Anillo o Cita con Rama. I això fa por, per que qualsevol error tendeix a multiplicar per dos les decepcions...però és que Muerte de la Luz no té cap error...

És una de les novel.les més completes que recordo en temps. Molts la consideran el paradigma de la novel.la romàntica dins la Cf i possiblement ho sigui, però jo la definira més aviat amb aquests adjectius: Intensa, nostàlgica, i molt trista.

Intensa per que tracta les emocions entre el quartet protagonista d'una manera molt viva, apassionada, penetrant... I no només les relacions amoroses, si no més aviat les dels vincles de la societat Kavalaar, per mi, el veritable encert de l'autor. Nostàlgica per raons òbvies: Un planeta comdenat a la mort, un record d'un amor passat, unes tradicions abocades a desaparèixer... I Trista per que la novel.la no es permet grans alegries o plaers, més aviat al contrari.

A més, té el valor afegit de tractar els conflictes culturals de forma esplèndida i objectiva: Sota el punt de vista de les dues cultures enfrontades i sota l'afirmació (Que particularment recolzo) que la ignorància és el principal problema per entendre i tolerar costums i tradicions alienes a la nostra.

I l'altre plat fort és l'esmentada intensa relació entre el triangle Jaan, Garse i Gwen i la intromisió incosncient del protagonista, Dirk. Aquesta relació fonamentada entre l'amor i la devoció pel company és el veritable nucli de la història. Martin ens dóna motius per pensar en afectes que van més enllà del simple amor...

Recomanada doncs per a tots els públics. (fins hi tot, aquells no afeccionats a la CF). Tot i que l'he estar a punt de catalogar com Space Opera, la considero molt més intimista del que sembla ser a priori.

Una dada: El glossari del final del llibre esdevé d'ajuda alhora d'entendre el context en que es denvolupa la història. Es pot llegir en qualsevol moment.

Choque de Reyes

Choque de reyes és la segona part de la sèrie "Canción de Hielo y Fuego". Així dit, sembla ser un llibre més, una continuació més d'una sèrie de fantasia amb més o menys encerts; però no és així: aquest llibre s'ha convertit en un dels més esperats i desitjats dels últims temps gràcies a que el seu predecesor a la sèrie, Juego de Tronos esdevingué un nou referent en la literatura fantàstica actual.

Aquest segon volum no assoleix el mateix nivell que el primer, però poc li falta. Martin ens continua submergint en la èpica història dels set regnes de Ponent, uns regnes que com indica la contraportada s'estan desagnant entre ells després de la caigua del rei regent, Robert. Fins a cinc nous reis reclamen el territori o part d'ell, cinc reis s'uniran, es trairan, es venjaran i en definitiva lluitaran i faran el que calgui per governar el continent.

Però en aquest segon volum li hem d'afegir un fet molt especial que a Juego de Tronos només es deixava entreveure: La màgia està tornant. Continuem tenint un argument narrat sota la perspectiva d'una fantasia realista (sense màgia, sense éssers mitològics) però a mesura que avancem en la seva lectura comprovem que això no és del tot cert i que l'element sobrenatural comença a prendre part en els afers de les gents de Ponent.

Martin continua utilitzant un llenguatge viu, amb molts diàlegs (els de Tyrion impagables), amb poca acció però molt de suspens, continua donant-nos lleus pistes que creiem que ens ajuden a entendre l'entrellat general però l'autor no té compasió... Quan menys ens ho esperem ja ens ha fet un gir argumental, o ens ha deixat amb la boca oberta al final d'un capitol (els famosos clifhangers). Sí, l'adicció està assegurada però repeteixo que no tant com al volum anterior.

A Choque de reyes trobem algus personatges que amb prou feines els passa res de destacable (Daenerys, Jon...), dels quals ens havíem format moltes espectatives a l'anterior volum; en canvi d'altres agafen tot el protagonisme (Tyrion, Arya..), cosa que descompensa lleugerament aquell equilibri entre els personatges. Òbviament s'afegeixen personatges nous i se'n "desperten" d'altres. El cas més flagant és el de Theon i Stannis que en el primer llibre amb prou feines eren mencionats i que aquí tenen un protagonisme important.

El que està realment clar doncs, és que l'autor té un argument pensat per molts toms, un argument tancat, arrodonit, on personatges que simplement se'ns presenten en un volum, agafen el protagonisme en l'altre, on un fet narrat en un capítol de Juego de Tronos repercuteix directament en una altre explicat a Tormenta de espadas i on en definitiva l'autor està creant una obra de tal magnitud que mareja, amb tans personatges que necessites l'apèndix del final per estar centrat i on el rol d'aquests està tan ben tractat que no et pots posar a favor de cap bandol concret exepte casos especials. Tothom és "bo" a la seva manera i "dolent" segons com se'l miri.

Un fet que m'agradaria destacar és que Martin es preocupa de que la seva narració resulti creible. S'interessa a mostrar-nos la logística d'un exèrcit, com funciona per dins, les motivacions que tenen els soldats, etc, etc.... Té una predisposició total a ensenyar-nos els fets més detallats de com es realitzarien les guerres descrites a Ponent. I això té un valor afegit importantíssim ja que ens fa viure més encara l'aventura.

Resumint, una continuació més que digna del ja mític Juego de tronos, que segueix amb els clixés habituals però que en algun petit tram et fa pensar que l'autor està escrivint alguna que altra pàgina de més. Es clar que aquest és només el segon volum d'una sèrie de sis i de fet fa més el paper de nexe d'unió entre Juego de Tronos i el següent volum de la sèrie: Tormenta de espadas. Sembla que ens prepari pel que ha d'arribar encara, de manera que l'espera a veure publicat Tormenta de espadas serà dura però esperem que no llarga.

1984

1984 és una de les tres grans distopies clàssiques de la Ciència Ficció (juntament amb Un Món Feliç i Fahrenheit 451). El mot "Distopia" ja ens defineix el tarannà de l'argument: La descripció d'un possible món futur que al contrari de la utopia no ha esdevingut millor, si no al contrari. A l'any 1984 les llibertats individuals, les persecucions, les execucions, el control demogràfic i en definitiva un nou sistema polític molt més denigrant que qualsevol que hagi existit mai (Inclòs el nazisme) han estat l'evolució "natural" de la humanitat.

Com podria descriure amb poques frases aquesta magnífica novela? Alguns la titllaran de novela social, o de Distopia...o simplement de novela de Ciència Ficció un pèl estranya però crec que és molt més que tot això.

El cert és que 1984 és una de les millors reflexions que he llegit mai sobre la naturalesa humana. 1984 no és una novela d'acció, ni d'intriga, no trobarem cap heroi, ans al contrari, a través dels pensaments i reflexions del protagonista observarem en què s'ha convertit el món en un hipotètic 1984: Un món totalitarista, on les llibertats més bàsiques estan anulades i on es controla a tot individu...en cos i ànima. Un món vigilat constantment pel "Gran Germà", una metàfora desmesurada i terrible creada pel mateix govern totalitarista.

George Orwell ha escrit sense dubte la seva millor novel.la. I de quina manera! Quedo admirat davant d'aquest anglès capaç d'endinsar-se d'aquesta manera en la societat humana, de crear aquests paràgrafs tan llargs i profunds, sense quasi diàlegs, només filosofant sobre els pensaments de Winston (el protagonista) i sobre el món que li ha tocat viure i tot plegat d'una manera amena, sense que la novel.la es faci pesada en cap moment.

1984 és una novela depresiva, grisa, sense sorpreses, sense esperança...

...segurament una de les millors novel.les de tots els temps.

Ciencia Ficción

Forrest J. Ackerman és un freak de la ciència Ficció. Possiblement sigui un dels pioners en això de col.leccionar, llegir, opinar, criticar i promocionar aquest corrent literari. Amb aquest llibre ens presenta en una estructura particular, la seva concepció de la ciència Ficció, el que representa o ha representat per ell durant els darrers, posem, setanta anys pel capbaix.

Ciencia Ficción és un llibre divulgatiu, ple d'anècdotes de l'autor, doncs sembla ser que és tot un personatge dins el fandom americà. Però no passa d'aquí, el contingut és sovint esquemàtic i suplerflu i poques vegades aporta informació que no haguem trobat en altres lectures

El que sí aporta aquest volum és qualitat gràfica doncs totes i cadascuna de les 240 pàgines estan il.lustrades amb portades de revistes, de pel.lícules, fotografies de repartiments famosos, actors, rodatges, fotogrames... Una delicia.

Aquest fet és el que salva el volum, doncs les memòries d'Ackerman aviat poden resultar un pèl empalagoses i les seves opinions poc desenvolupades. En canvi, en l'aspecte gràfic, passar les pàgines de Ciencia Ficción és un plaer.

L'autor estructura aquest volum en cinc parts diferenciades: La primera la dedica íntegrament al personatge més conegut de Mary Shelley: Frankenstein. És un bon punt d'inici perque per a molts aquesta és la primera novel.la escrita de ciència ficció (almenys amb cara i ulls). Informació dels rodatges, de les pel.lícules i una mica de les edicions i reedicions d'aquest clàssic.

Seguidament passa a repassar alguns dels autors clàssics de la CF (o pioners com en diu ell). Efectivament, alguns són grans autors, altres però només els coneix ell. No es que això sigui un problema, però aquí evidencia una subjectivitat que per una banda ens pot fer descobrir nous autors i tendències però per l'altra ens fa pensar si els seus gustos no són un pèl exèntrics. Per altra banda, la informació d'aquests autors és escassísima. Bàsicament es dedica a relatar de què anaven algunes de les seves millor obres.

La tercera part crec que és la millor: Ackerman fa un repàs a l'edat d'or de la CF americana analitzant les revistes Pulp que es publicaven llavors, un dels eixos fonamentals per promoure els autors de l'època. Les portades, magnífiques i imaginatives, d'aquestes revistes ja valen el preu (de segona mà) en que vaig comprar aquest llibre.

La penúltima part la dedica a la ciència ficció al cine: Les pel-ícules més recents com Contact o la saga d'Aliens quasi ni es comenta (Això sí, tenen fotos) mentre que es dedica més a analitzar els clàssics. Interessant per alguns anècdotes però el text segueix sense aprofundir en res en concret.

Finalment li toca el torn de les sèries de televisió dedicades a la CF. Un selecció curta i poc desenvolupada un altre cop però que pot donar una idea (molt general) de com la CF s'ha anat infiltrant en les nostres vides.

En general doncs un assaig molt personal sobre la ciència ficció del Segle XX que ens apropa més a la visió de conjunt però que li manca més informació. L'aspecte gràfic, li dóna un aire de coleccionisme preciós. :-)

La Princesa prometida

Si hagués de definir aquest llibre amb només dos adjectius, aquests serien sense dubte: Original i divertida.

William Goldman té un pròposit concret: Desmitificar els contes de fades. I per fer-ho explica una història típica dels contes de fades però amb sentit de l'humor. Aquest sentit de l'humor és la clau de la novel.la: Agut, autoparòdic, enginyós, però sense ser barroer. Molt a l'estil de Terry Pratchett i la saga Mundodisco, (Tot i que "La Princesa Prometida" és anterior).

Tal com resa la contraportada és una història d'amors veritables, gegants, monstres, pirates, raptes, duels i molt més... O sigui Aventura en majúscules. Si a això li afegim una història simpàtica i uns personatges molt entranyables ens trobem amb una petita joia dins la fantasia medieval que a part d'autoparodiar-se et manté atent en tot moment.

Personatges com la princesa Buttercup (Líteralment Ranúncul), Íñigo (L'espadatxí espanyol), Frezze (el gegant turc al que li agrada composar rimes), l'Home de negre, el Comte, el Príncep... Són personatges que són descrits amb un senzillesa brutal, però que en el fons representen la paròdia de tots aquests milers de personatges que poblen les novel.les d'espasa i bruixeria, d'amors prohibits i aventures impossibles. En el fons un homenatge a la fantasía, a l'aventura i a tots aquells contes de la tradició popular que tan ens han agradat de petits.

Però Goldman no en tenia prou amb això i també va afegir una "segona" història que cal llegir entre línees: La seva pròpia experiència (Ficticia cal suposar) en la lectura del mateix llibre i els seus intents frustats per que els seu fill senti el mateix que va sentir ell al llegir-la per primer cop.

Resumint, Una història infantil explicada pels adults, un món fantàstic ubicat enmig d'una Europa incerta, una personatges entranyables (tan bons com dolents) exagerats fins al límit i un "savoir faire" genial de l'autor converteixen aquesta breu novel.la en un referent de diversió i aventura, saludable però viciós... Cal anar en compte!

La Fi de l'Eternitat

Una de les primeres novel.les d'Asimov i sense dubte una de les més bones. No es tracta d'una simple novel.la sobre viatges en el temps, el llibre és una profunda reflexió sobre el temps i sobre la seva manipulació.

Ens trobem amb un argument que es basa en el propi temps i en l'eternitat que ha estat creada per controlar-lo. Asimov, amb un llenguatge directe ens argumenta (Com sempre) els peròs i els contres de tenir el continum temporal ben lligat, o sigui controlat per que la humanitat avanci sense riscos a través del temps.

Com és lògic, apareixen paradoxes temporals, però el tractament dels viatges en el temps l'ha tractat de manera més "Científica" que altres noveles del mateix gènere.

Un altre fet curiós, és que primer cop es menciona "L'Imperi Galàctic" (com una de les possibles realitats futures) de manera que el cicle Robots-Imperi-Fundacions podriem afirmar que comença aquí mateix, en aquesa excel.lent novel.la.

Las Puertas de Anubis

Es tracta de la novel.la més coneguda i famosa de Tim Powers. De fet, Powers va tenir la mala sort de fer una obra mestra molt aviat, cosa que ha propiciat que tota la resta de les seves obres es comparessin amb aquesta.

Ara per ara és la millor novel.la sobre viatges en el temps que he tingut el plaer de llegir mai. I si només fos això....però Las Puertas de Anubis és una de les històries més completes i originals que recordo.

Per un cantó és dificil de catalogar doncs barreja temes clàssics de la novel.la històrica, la fantasia, la ciència ficció i la novel.la d'intriga. D'aquesta barreja alguns n'han dit Stream-punk, o sigui, fantasia en un espai històric concret (normalment entre finals de la revolució industrial i começaments del segle XX). I per una altra banda això és el de menys: la combinació que fa Powers d'aquests recursos és tan natural que no et pares a pensar com ha lligat l'adoració d'un Déu Egipci amb la licantropia o amb els viatges en el temps (per posar uns exemples).

El sentit de l'aventura és doncs molt present (potser propiciat pel fet que bona part de l'acció passa en una fosca època victoriana anglesa), però no es tracta d'una aventura irracional, al contrari, l'autor intenta en tot moment donar explicacios lògiques del perquè de tot plegat... I això no és tan fàcil com sembla...

Tim Powers utilitza un llenguatge amè i un ritme narratiu intens. És el tipus de novel.la que et proporciona la informació lentament, que enganxa i que de quan en quan et sorprèn quan no t'ho esperes. A destacar la varietat de personatges i situacions: Experiments genètics fracassats, viatges en el temps, licantropia, Déus egipcis, clons, màgia, càrregues de caballeria...

Cal llegirse-la amb molta atenció, doncs l'argument manté moltes trames i subtrames paral.leles (m'encanta!).

Totalment imprescincible.

Las Estrellas mi destino

Impresionant novel.la de Ciència Ficció amb majúscules. El que crida més l'atenció és el llenguatge, viu, obert, quotidià que realça una obra ja de per sí magnífica.

La reclusió del protagonista durant mesos en el buit de l'espai i el posterior abandonament per la nau "Vorga" que el podia haver salvat, fan aflorar en la ment de Guly Floyle, el protagonista, un sentiment totalment superior als altres i que el permet continuar vivint: La venjança.

A partir d'aquí, Alfred Bester parla d'idees molt innovadores i totalment lògiques que no queden gens desfaçades actualment (la novel.la és de 1956) però sense caure en explicacios tedioses i científiques.

Aquest fet, precisament és un dels que m'agradaria destacar: La història per sobre dels fets científics. Segurament La Estrellas mi destino seria tot el contrari a una novel.la "Hard", o sigui dura, tècnica. Tot al contrari, l'obra és senzilla, directa i amena, tot i que no tothom l'apreciarà com cal degut als temes que tracta: teletransportació, poders mentals, intensitat extrema dels sentiments i fins hi tot una mica de filosofia de la vida.

La novel.la ens obra la porta de la Força de la Ment, ens mostra d'una manera gràfica increïble en què consisteix la cinestèsia, ens ensenya com afrontar la superioritat de l'éssser humà, un ésser humà totalment desaprofitat, inert. I tot això amb una destresa perfecte alhora de construir els diàlegs, simples però plens de vida, de passió...de tot el que li falta a l'home...

Molt recomanada, un clàssic de la Ciència Ficció. Imprescinsible.

Pórtico

Pórtico és la primera de les novel.les que Frederik Pohl dedica a la saga dels Heechee. Una novel.la que en el seu moment va guanyar alguns dels principals premis de la CF anglosaxona: El Nebula, l'Hugo i el J. W. Campbell. No significa això -com és aquest cas- que l'obra sigui imprescindible, però sí que té un nivell de qualitat força elevat.

Frederik Pohl és un autor que m'agrada. Les altres novel.les que he llegit d'ell -Mercaderes del espacio i La Guerra de los Mercaderes- les vaig trobar més completes però tant aquestes com Pórtico posseeixen una sèrie de característiques comuns molt interessants.

Pohl ens mostra en totes aquestes novel.les un futur imperfecte, amb problemes de superpoblació a la Terra, amb escassetat de recursos naturals -pràcticament inexistents- i amb veritables problemes socials. Pórtico no n'és l'excepció i a la original proposta argumental de la novel.la se li ha de sumar precisament això: Aquesta ambientació pessimista, quasi decadent on viuen els seus personatges, les seves misèries, les seves preocupacions i en definitiva la seva visió de futur egoïsta, on primen els interessos personals al bé de la humanitat.

La raça anomenada Heechee va existir almenys fa mig milió d'anys i se'n coneix ben poc d'ella, però la trobada d'un arsenal de naus en un asteroide proper a Venus propicia que els humans les utilitzin. El problema és que no saben com: Les naus estan programades per anar a un punt de l'espai i després tornar, aquest punt pot aportar nous descobriments sobre els Heechee i sobre els misteris de l'univers per l'home però també pot significar la mort. Bona part dels pilots que s'aventures a explorar amb naus heechee no tornen mai o tornen destrossats.

A aquest interessant punt de partida se li ha de sumar l'estructura de la novel.la. Per una banda Pohl ens mostra l'anàlisi psicològic en el present del Bob Broadhead, un prospector retirat que pateix greus problemes de personalitat i culpabilitat i per l'altra, el mateix Broadhead ens ilustra les seves experiències a Pórtico, la base on s'entrenà i realitzà els viatges amb les naus Hecchee.

La novel.la aborda els problemes del present amb la visió del passat del protagonista de forma prou interessant però sense que el lector s'hi identifiqui massa. Sovint les sessions amb el psicòleg resulten repetitives. De la mateixa manera els fets ocorreguts en el passat també poden resultar repetitius en el tram central de la història.

Un fet curiós de la novel.la és que l'autor ilustra com és la vida a Pórtico a través de quadres explicatius insertats enmig de la narració: Quadres on s'explica des de com és un forat negre, als anuncis personals que pots trobar en aquesta base. És una idea original però de que té doble fulla: Sí, ens mostra perfectament aquest ambient pessimista, angoixant, restrictiu de la vida a Pórtico però també trenca sovint l'acció de la novel.la a no ser que siguin llegits al final del capítol.

En definitiva, una novel.la original i ben estructurada però que peca de poc desenvolupada. Això potser es donarà en les altres parts de la saga. Per ara però, aconsegueix interessar al lector en quasi tot el llibre però sense motivar-lo excessivament a continuar l'esmentada saga.

La Locura de Diós

La meva experiència amb autors de ciència ficció i fantasia d'origen català o espanyol és escassa; tan sols m'he aventurat amb noms com Manuel de Pedrolo, Rafael Marín o Jaume Fuster. L'esmentada experiència ha estat desigual en ells però amb aquest llibre m'he acabat de convèncer que desconec molt encara del que es fa a prop de casa: La Locura de Dios és una magnífic exemple del que no ens hauríem de perdre.

Juan Miguel Aguilera demostra un estil i una ambició increïbles en aquesta novel.la de fantasia Històrica. Ramon Llull és el protagonista d'aquesta aventura. El que va ser un filòleg/monjo mallorquí i un dels primers valedors de la literatura catalana -amb obres com El llibre de les bèsties- és el personatge que inspira a l'autor per narrar la novel.la al voltant seu. Les seves memòries narrades en primera persona ens portaran al període de màxima expansió de la Corona d'Aragó: L'assalt dels almogàvers i llurs capità, Roger de Flor, de Constaninoble i les terres circumdants d'Anatòlia -l'actual Turquia- a començaments del segle XIV. A partir d'aquí però, l'imaginació d'Aguilera esclata i ens submergeix en una aventura pura on es barregen batalles èpiques, éssers fantàstics, ciutats sorgides de la ment de Juli Verne (d'aquí ve l'aire de Steam-Punk que envolta bona part de la novel.la amb l'utilització de la tecnologia del vapor), i tot un ventall de possibilitats servides en forma d'ucronia que ofereix una de les novel.les més entretingudes que he tingut el plaer de llegir darrerament.

Aguilera com deia abans, no es conforma en mostrar-nos un retrat al començament i al final de l'obra dels fets reals que van tenir lloc al voltant de la figura de Roger de Flor i els seus almogàvers; també ens dóna arguments a través de la visió científica de Ramon Llull per enfrontar el món conegut i salvatge, el món de la superstició i de la brutalitat amb el món científic i el de la raó. Els debats interns de Ramon Llull, la seva dicotomia entre la fe a Deu i la curiositat científica són magnífics i crec sincerament que en aquest punt Aguilera l'ha encertat.

La prosa de l'autor és magnífica i les vies argumentals de l'obra són ben tractades i ben tancades. Potser caldria recriminar-li alguns esquemes repetitius com el fet de fer "dormir" a Llull sempre que volem fer un salt en l'acció, però no deixa de ser un recurs vàlid i del qual l'autor se'n surt força bé. També el final de l'etapa fantàstica de la novel.la es veu una mica sobredimensionat, però tot això no deixen de ser simples detalls que l'ànima de la novel.la s'encarrega de fer oblidar amb facilitat.

La Locura de Dios aborda els temes amb respecte i interès tot i mostrar per moments tocs fantàstics i d'altres de ciència ficció, però sense caure en l'argument fàcil. Tot està planejat per realçar la figura de Llull i les seves inquietuts. Aguilera emfatitza tan l'aventura i l'imaginació com el debat entre la ciència i la religió, entre la raó i el misticisme i dóna lloc a una aventura molt enriquidora i a la vegada entretinguda: L'ideal de qualsevol novel.la de fantasia històrica.

Los Tejedores de cabellos

Poques vegades tenim l'oportunitat de llegir ciència ficció o fantasia no anglosaxona (ni ibèrica) per aquestes terres. Potser és el fet que manquen traductors per llengües que no sigui l'omnipresent anglès. El cert és que Bibliópolis ha començat una tasca encomiable al presentar-nos primer autors com el polonès Andrzej Sapkowski i ara l'alemany Andreas Eschbach amb aquesta interessant obra que és Los Tejedores de cabellos.

El que crida més l'atenció de la novel.la és la seva estructura. Cada capítol és narrat sota el punt de vista d'una persona diferent que té a molt a dir sobre el conjunt de la història però poc sobre els altres personatges que apareixen en els altres capítols. Així Eschbach crea una sèrie de relats que units formen el mosaic final de la història. En certa manera em recorda aquella obra de Haldeman, La Llegada que era narrada en temps real transmetent l'acció d'un personatge a un altre. L'autor en aquest cas és més subtil i ens dóna una visió dels drames personals de diverses persones, a vegades molt properes entre elles, a vegades allunyades per milers d'anys llums fins a recrear per uns instants el que ocorre en diferents punts de l'Imperi relacionats tots ells amb el misteri que uneix a tots els personatges: Les estores de cabells.

Les estores de cabells són unes obres d'art que necessiten tota la vida d'un home per ser creades i que es realitzen a partir dels cabells de les dones i filles d'aquest. La seva venda s'inverteix en la creació d'una altra estora per part del fill… i així ha estat durant els darrers milenis. Les estores s'envien al palau de l'Emperador, un personatge venerat com una deitat pel a causa de la seva longevitat, però ara comencen a arribar rumors sobre la seva mort. Alguns comencen a preguntar-se perquè l'Emperador vol milers i milers d'estores de cabells quan se suposa que fa vint anys que és mort…

Eschbach ens va proporcionant la informació necessària per que ens quedem absorts amb la lectura i acaba sol.lucionant quasi tots els misteris que es plantejen a les pàgines de la novel.la d'una manera molt elegant. la seva prosa és rica, elaborada però també amena. Un autor intel.ligent que ens regala una història més que interessant i que hauria de sembrar precedents en la ciència ficció europea. Potser un dels llibres més curiosos de l'any.

La Cicatriz

China Miéville va revolucionar el fandom amb La Estación de la calle Perdido, una fàbula gòtica ambientada en un món al més estil Steam-Punk: Un món amb capacitat per desenvolupar-se amb la tecnologia de vapor, però també amb la màgia, un món poblat per humans però també per cactus, khepri, vampirs, homes-ocells i desenes d'altres races fantàstiques, un món amb territoris per descobrir i amb teories que desenvolupar…

Amb La Cicatriz no es queda curt, ans al contrari, ens obra les portes del món de Bas-lag, ens presenta més meravelles encara i més enigmes i ho fa de forma increïble. I això demostra que La Estación de la calle Perdido no va ser un llibre fruit de la casualitat, una d'aquelles rareres imprescindibles que no es tornen a repetir. No, Miéville s'ha consolidat com un gran escriptor en aquesta terceraa novel.la (la segona ambientada a Bas-lag). Potser un dels millor d'aquesta fornada del nou mil.leni.

Com deia, a La Cicatriz se'ns obren les portes a una part del món de Bas-lag i a totes les seves fantasies. Sembla que el talent de Miéville no tingui fi, a cada capítol troba recursos per enumerar-nos amb increïble detall més cultures, races, costums, llocs i aventures. Una illa pirata que es desplaça pels mars, una conspiració política que pot canviar la història, una animal desmesurat provinent d'un altre univers, una finestra per on s'escapen les possibilitats, unes races velles com el temps (vampirs) i d'altres de noves però no menys interessants (homes-mosquits), tot això combinat dóna una obra plena d'aventures i de misteris. Una novel.la que barreja la fantasia més desmesurada amb la ciència ficció més increïble: Viatges dimensionals, teoria de possibilitats (en aquest punt vaig pensar inconscientment amb Cuarentena de Greg Egan). Una barreja que et fa plantejar més que mai on acaba la fantasia i on comença la ciència ficció.

La Cicatriz està més ben estructurada que La Estación de la calle Perdido, més elaborada, potser menys poètica , amb la prosa menys barroca, més directa… però sense perdre cap dels seus valors literaris.

La llàstima és que a l'igual que a la primera novel.la, sembla que Miéville no sàpiga arrodonir les seves obres, les acaba, les finalitza però sempre deixa aquell tema mig obert, aquella línia argumental mig tancada… que si més no et donen ganes de continuar llegint sobre Bas-Lag.

En definitiva, ni millor ni pitjor que La Estación de la Calle Perdido pel fet que la que llegim primer és la que ens sorprendrà més, la primera per ser fosca, gòtica, sovint desagradable… i la segona per ser més aventurera, més oberta, més fantàstica… espero que Miéville tregui ràpidament la tercera novel.la ambientada a Bas-lag… seré dels primers a comprar-la.

El Último Anillo

Definitivament, sembla que Bibliópolis s'ha erigit com l'editorial que més arrisca actualment portant-nos autors del gènere fantàstic desconeguts de tradició no anglo-saxona. Als casos més recents de Sapkowski i Eschbach ara cal afegir un nom nou: El del rus Kiril Yeskov. Aquest autor ha escrit El Último Anillo. Un llibre del qual hi ha molta cosa a dir, molta.

Comencem: Però comencem per un final doncs Kiril Yeskov s'ha atrevit a tocar l'intocable, doncs El Último Anillo comença explicant el final de la Guerra de l'Anell! La Guerra que posa final al llibre de fantasia èpica més famós de tots els temps: El Senyor dels anells. Però aquí és on Yeskov hi contribueix amb quelcom de la seva part: La història de El Último Anillo és la història dels vençuts, l'epoeia dels caiguts durant la Guerra de l'Anell: Orcs, trolls, surenys… davant de les tropes gondorianes (aquí pietrorianes), de Rohan i èlfiques.

El metge de campanya Haladdim rep un encàrrec que li ha trastornarà la vida: Ha de destruir un objecte màgic que resta en poder dels elfs de Orien (Lorien) abans de cent dies o el món arribarà a la seva fi. I només ho poden fer llançant-lo al Foc Etern on va ser creat. Us sona? Així doncs, juntament amb un sargent orc inicien una aventura impossible, amb unes possibilitats ínfimes d'èxit. Una aventura que cal planejar fins l'últim detall, a través de la raó i de la ciència…

Ciència? Sí, perquè una de les aportacions més interessants de Yeskov és que l'enfrontament entre el Orient i Occident es basa en aquestes premises: Occident està format per països bàrbars i dictadures salvatges mentre que Orient és un poble pacífic amb democràcies, universitats i una comunitat científica emergent, representada en el seu màxim esplendor a Torreumbría (Barad Dur) i el seu rei: Auron (Sauron). Així, Yeskov capgira els arguments de Tolkien a favor de la cultura èlfica i col.loca a la comunitat orca com la que estira del carro de la modernitat a Midgard (La Terra Mitjana). Un fet que Tolkien no va tenir en compte (es difícil de creure que en 3.000 anys, només parlant de la tercera edat, la societat no evolucionés)

Sí, es tracta d'un llibre d'humor, però no en forma de paròdia, més aviat d'homenatge a l'obra insignia de Tolkien. Yeskov realitza una continuació de El Senyor dels anells segons la visió dels vençuts, la visió "verdadera", perquè ja ho sabem tots: La història l'escriuen els vencedors.

L'autor demostra per una banda un bon coneixement de la història de la Terra Mitjana i mitjançant alguns dels personatges que protagonitzaven El Senyor dels anells (Aragorn/Altagorn; Faramir/Aramir, Saruman/Searuman, etc…) ens proposa una continuació increïble. Dic increïble per la capacitat que ha tingut en capgirar la història i narrar-nos una sèrie d'aventures que tenen molt en comú amb les descrites a El Senyor dels anells però realitzades des de l'equip contrari. Això sí, no ho ha pogut lligar tot i es troben a faltar referències a personatges com Gol.lum o a certs hòbbits que només deixa comentats breument en un passatge.

Yeskov estructura el seu llibre en quatre blocs. El primer i el segon (molt relacionats) són els més sorprenents, degut sobretot a les moltíssimes referències a l'obra de Tolkien. És un bloc que et fa somriure constantment mentre gaudeixes de l'imaginació de l'autor. El tercer bloc és totalment diferent: Yeskov ens introdueix en una sub-trama políciaca que rivalitza amb les novel.les de Forsyth o La Carré. Aquest és el punt més negatiu de la novel.la dons el ritme es ralenteix molt i les intrigues d'espionatge queden una mica fora de joc. Tenen en sí un aire anacrònic, potser per que ens recorden més a l'actualitat i per la manca de referències a l'obra tolkiniana. No significa això que no sigui una opció vàlida però sí que trenca bastant amb el que exposava l'autor amb la primera i segona parts. Finalment, la quarta part torna a l'estil de l'inici i serveix de conclusió per un llibre original, divertit i més que entretingut.

Per acabar, l'autor ens presenta un delirant epíleg, ja fora de l'esquema general de la novel.la que acaba d'arrodonir el tracte humorístic d'aquesta.

Kiril Yeskov té un estil distès, en les quasi 450 pàgines que té la novel.la, trobem reflexions filosòfiques, aventures tradicionals, intrigues secretes, referents històrics… però tot narrat amb aquest estil distès de que parlava, que et fa empassar una pàgina darrera l'altra. L'autor no és molt amant dels diàlegs, però els seus inmensos paràgrafs estan escrits amb la intenció d'agradar al lector, de no avorrir-lo (tot i que sovint té tendència a anar-se'n per les branques amb temes que tampoc aporten res a la història).

Perills: La novel.la és una referència constant a fets, noms i llocs de la novel.la El Senyor dels anells. Si el lector no s'ha llegit aquesta obra, crec que no gaudirà com és degut d'aquest homenatge. Això no impedeix llegir El Último anillo tranquil.lament tot i no conèixer història tolkiniana.

Resumint, una obra original, plantejada amb gràcia i desenvolupada amb estil (tot i alguns altibaixos). Interessant per com un autor ens planteja de forma humorística i distesa el fet que qualsevol història, per molt ferma i/o coneguda que sigui, pot ser el resultat de la invenció de la facció guanyadora d'una batalla o d'una guerra.

Juego de Tronos

Per fi, després d'alguns anys d'escassetat literària pel que fa a la Fantasia Èpica arriba una obra monumental com és aquesta saga anomenada "Canción de Hielo y Fuego". I "Juego de tronos" és el primer volum, el primer tram d'una història que significa el retorn de l'èpica amb majúscules.

S'ha de tenir en compte que aquest és el primer volum d'una saga de sis i que per tant és introductori, ens planteja la història d'una manera suau però amb una intriga impensable en altres obres semblants.

Martin aconsegueix en 800 pàgines -de les quals no en sobra ni una- torna a fer-nos sentir partíceps d'una bona història, una història amb totes les seves conseqüències èpiques: Reis, amors, traicions, batalles, prínceps, bastards, espases, llegendes fosques i una lleu però creixent por a l'hivern... Un hivern que per altra banda dura dècades i que ara tot just comença.

"Juego de Tronos" té diferents fils d'acció, però podem resumir una mica l'obra dient que és centra en una complexa intriga política entre les principals cases que conformen els Set regnes (Ara unificats), una intriga on mai saps qui actua de bona fe i qui és un traidor. Una intriga amenitzada pel misteri que desperta les terres gelades de l'altre banda del mur (un mur, tot sigui dit que assoleix els 200 metres d'alçada i els 500 km de llarg i que va ser constuït per protegir els Set Regnes del terror del Nord) del qual comencen a aparèixer els primers horrors després de segles de tranquilitat i també de l'ascensió de Daenerys, la jove princesa drac, a la qual els actuals senyors dels Set regnes van apartar del Tron de Ferro, massacrant tota la seva familia.

Explicar en aquests breus línies, l'argument d'una obra tan llarga i complexa és practicament impossible. Basaré aquesta breu ressenya en comentar els encerts de Martin -perquè d'errades no n'he trobat, sincerament-.

En primer lloc, cal acotar el cap davant la maestria de Martin alhora de plantejar els capitols de "Juego de Tronos": El gran encert d'aquest autor és explicar una història èpica a través dels ulls de vuits protagonistes (sis de la mateixa familia), dedicant cada cop que canvia l'acció un capitol a cadascun d'ells. Això proporciona una idea global narrada sota el punt de vista de molts personatges diferents. A aquest fet també cal sumar-li que apareixen desenes i desenes de personatges i que per tant no existeix un sol protagonista que condueixi la història.

Si a més a més, ens trobem en que no hi ha cap personatge intocable i que els girs argumentals poden tornar-se en contra d'ells en qualsevol moment, fins hi tot fent-los desaparèixer, podem ja afirmar que "Juego de Tronos" és el principi d'una obra mestra dins la Fantasia Èpica que barreja elements característics d'obres històriques com "Els Pilars de la Terra" i comparable a l'obra insigna d'aquest gènere: "El Senyor dels Anells"

"Juego de Tronos" sembla Fantasia Realista (o sigui, una obra ambientada en un món fantàstic però on no hi ha races humanoides, ni magia, ni éssers sobrenaturals), però la informació que proporciona l'autor sobre el passat i sobre certs fets obscurs, et demostra que aquesta part encara està per arribar. Tot i això, "Juego de Tronos" conserva un to molt serè i realista que ajuda a que la història et penetri més intensament.

Martin escriu amb rapidesa, té una prosa poderosa i directa i no es talla alhora d'abordar temes delicats: Incest, violacions, violència... Però també és capaç de despertar-nos tota una altra gama de sentiments, sobretot pel fet que emplea una tècnica molt morbosa: La de deixar al lector a l'espera acabant un capitol amb sorpresa i no tornant a aquesta linia d'acció fins després de diversos capitols. També cal dir que Martin va al gra -tot i que 800 pàgines no ho semblin-, així, cada cop que comencem un capitol nou, l'acció ha avançat en dies o setmanes i se'ns resumeix breument tot el que ha passat fins aleshores, demanera -això sí- totalment integrada al text.

En definitiva una novel.la molt prometedora, díficil de valorar sense el seu conjunt (que recordo encara s'està escrivint) però que si segueix aquest pas - i les crítiques no diuen pas el contrari- podria convertir-se en la millor aventura èpica dels darrers anys.