El Último Anillo

Definitivament, sembla que Bibliópolis s'ha erigit com l'editorial que més arrisca actualment portant-nos autors del gènere fantàstic desconeguts de tradició no anglo-saxona. Als casos més recents de Sapkowski i Eschbach ara cal afegir un nom nou: El del rus Kiril Yeskov. Aquest autor ha escrit El Último Anillo. Un llibre del qual hi ha molta cosa a dir, molta.

Comencem: Però comencem per un final doncs Kiril Yeskov s'ha atrevit a tocar l'intocable, doncs El Último Anillo comença explicant el final de la Guerra de l'Anell! La Guerra que posa final al llibre de fantasia èpica més famós de tots els temps: El Senyor dels anells. Però aquí és on Yeskov hi contribueix amb quelcom de la seva part: La història de El Último Anillo és la història dels vençuts, l'epoeia dels caiguts durant la Guerra de l'Anell: Orcs, trolls, surenys… davant de les tropes gondorianes (aquí pietrorianes), de Rohan i èlfiques.

El metge de campanya Haladdim rep un encàrrec que li ha trastornarà la vida: Ha de destruir un objecte màgic que resta en poder dels elfs de Orien (Lorien) abans de cent dies o el món arribarà a la seva fi. I només ho poden fer llançant-lo al Foc Etern on va ser creat. Us sona? Així doncs, juntament amb un sargent orc inicien una aventura impossible, amb unes possibilitats ínfimes d'èxit. Una aventura que cal planejar fins l'últim detall, a través de la raó i de la ciència…

Ciència? Sí, perquè una de les aportacions més interessants de Yeskov és que l'enfrontament entre el Orient i Occident es basa en aquestes premises: Occident està format per països bàrbars i dictadures salvatges mentre que Orient és un poble pacífic amb democràcies, universitats i una comunitat científica emergent, representada en el seu màxim esplendor a Torreumbría (Barad Dur) i el seu rei: Auron (Sauron). Així, Yeskov capgira els arguments de Tolkien a favor de la cultura èlfica i col.loca a la comunitat orca com la que estira del carro de la modernitat a Midgard (La Terra Mitjana). Un fet que Tolkien no va tenir en compte (es difícil de creure que en 3.000 anys, només parlant de la tercera edat, la societat no evolucionés)

Sí, es tracta d'un llibre d'humor, però no en forma de paròdia, més aviat d'homenatge a l'obra insignia de Tolkien. Yeskov realitza una continuació de El Senyor dels anells segons la visió dels vençuts, la visió "verdadera", perquè ja ho sabem tots: La història l'escriuen els vencedors.

L'autor demostra per una banda un bon coneixement de la història de la Terra Mitjana i mitjançant alguns dels personatges que protagonitzaven El Senyor dels anells (Aragorn/Altagorn; Faramir/Aramir, Saruman/Searuman, etc…) ens proposa una continuació increïble. Dic increïble per la capacitat que ha tingut en capgirar la història i narrar-nos una sèrie d'aventures que tenen molt en comú amb les descrites a El Senyor dels anells però realitzades des de l'equip contrari. Això sí, no ho ha pogut lligar tot i es troben a faltar referències a personatges com Gol.lum o a certs hòbbits que només deixa comentats breument en un passatge.

Yeskov estructura el seu llibre en quatre blocs. El primer i el segon (molt relacionats) són els més sorprenents, degut sobretot a les moltíssimes referències a l'obra de Tolkien. És un bloc que et fa somriure constantment mentre gaudeixes de l'imaginació de l'autor. El tercer bloc és totalment diferent: Yeskov ens introdueix en una sub-trama políciaca que rivalitza amb les novel.les de Forsyth o La Carré. Aquest és el punt més negatiu de la novel.la dons el ritme es ralenteix molt i les intrigues d'espionatge queden una mica fora de joc. Tenen en sí un aire anacrònic, potser per que ens recorden més a l'actualitat i per la manca de referències a l'obra tolkiniana. No significa això que no sigui una opció vàlida però sí que trenca bastant amb el que exposava l'autor amb la primera i segona parts. Finalment, la quarta part torna a l'estil de l'inici i serveix de conclusió per un llibre original, divertit i més que entretingut.

Per acabar, l'autor ens presenta un delirant epíleg, ja fora de l'esquema general de la novel.la que acaba d'arrodonir el tracte humorístic d'aquesta.

Kiril Yeskov té un estil distès, en les quasi 450 pàgines que té la novel.la, trobem reflexions filosòfiques, aventures tradicionals, intrigues secretes, referents històrics… però tot narrat amb aquest estil distès de que parlava, que et fa empassar una pàgina darrera l'altra. L'autor no és molt amant dels diàlegs, però els seus inmensos paràgrafs estan escrits amb la intenció d'agradar al lector, de no avorrir-lo (tot i que sovint té tendència a anar-se'n per les branques amb temes que tampoc aporten res a la història).

Perills: La novel.la és una referència constant a fets, noms i llocs de la novel.la El Senyor dels anells. Si el lector no s'ha llegit aquesta obra, crec que no gaudirà com és degut d'aquest homenatge. Això no impedeix llegir El Último anillo tranquil.lament tot i no conèixer història tolkiniana.

Resumint, una obra original, plantejada amb gràcia i desenvolupada amb estil (tot i alguns altibaixos). Interessant per com un autor ens planteja de forma humorística i distesa el fet que qualsevol història, per molt ferma i/o coneguda que sigui, pot ser el resultat de la invenció de la facció guanyadora d'una batalla o d'una guerra.