La Cicatriz

China Miéville va revolucionar el fandom amb La Estación de la calle Perdido, una fàbula gòtica ambientada en un món al més estil Steam-Punk: Un món amb capacitat per desenvolupar-se amb la tecnologia de vapor, però també amb la màgia, un món poblat per humans però també per cactus, khepri, vampirs, homes-ocells i desenes d'altres races fantàstiques, un món amb territoris per descobrir i amb teories que desenvolupar…

Amb La Cicatriz no es queda curt, ans al contrari, ens obra les portes del món de Bas-lag, ens presenta més meravelles encara i més enigmes i ho fa de forma increïble. I això demostra que La Estación de la calle Perdido no va ser un llibre fruit de la casualitat, una d'aquelles rareres imprescindibles que no es tornen a repetir. No, Miéville s'ha consolidat com un gran escriptor en aquesta terceraa novel.la (la segona ambientada a Bas-lag). Potser un dels millor d'aquesta fornada del nou mil.leni.

Com deia, a La Cicatriz se'ns obren les portes a una part del món de Bas-lag i a totes les seves fantasies. Sembla que el talent de Miéville no tingui fi, a cada capítol troba recursos per enumerar-nos amb increïble detall més cultures, races, costums, llocs i aventures. Una illa pirata que es desplaça pels mars, una conspiració política que pot canviar la història, una animal desmesurat provinent d'un altre univers, una finestra per on s'escapen les possibilitats, unes races velles com el temps (vampirs) i d'altres de noves però no menys interessants (homes-mosquits), tot això combinat dóna una obra plena d'aventures i de misteris. Una novel.la que barreja la fantasia més desmesurada amb la ciència ficció més increïble: Viatges dimensionals, teoria de possibilitats (en aquest punt vaig pensar inconscientment amb Cuarentena de Greg Egan). Una barreja que et fa plantejar més que mai on acaba la fantasia i on comença la ciència ficció.

La Cicatriz està més ben estructurada que La Estación de la calle Perdido, més elaborada, potser menys poètica , amb la prosa menys barroca, més directa… però sense perdre cap dels seus valors literaris.

La llàstima és que a l'igual que a la primera novel.la, sembla que Miéville no sàpiga arrodonir les seves obres, les acaba, les finalitza però sempre deixa aquell tema mig obert, aquella línia argumental mig tancada… que si més no et donen ganes de continuar llegint sobre Bas-Lag.

En definitiva, ni millor ni pitjor que La Estación de la Calle Perdido pel fet que la que llegim primer és la que ens sorprendrà més, la primera per ser fosca, gòtica, sovint desagradable… i la segona per ser més aventurera, més oberta, més fantàstica… espero que Miéville tregui ràpidament la tercera novel.la ambientada a Bas-lag… seré dels primers a comprar-la.