Choque de Reyes

Choque de reyes és la segona part de la sèrie "Canción de Hielo y Fuego". Així dit, sembla ser un llibre més, una continuació més d'una sèrie de fantasia amb més o menys encerts; però no és així: aquest llibre s'ha convertit en un dels més esperats i desitjats dels últims temps gràcies a que el seu predecesor a la sèrie, Juego de Tronos esdevingué un nou referent en la literatura fantàstica actual.

Aquest segon volum no assoleix el mateix nivell que el primer, però poc li falta. Martin ens continua submergint en la èpica història dels set regnes de Ponent, uns regnes que com indica la contraportada s'estan desagnant entre ells després de la caigua del rei regent, Robert. Fins a cinc nous reis reclamen el territori o part d'ell, cinc reis s'uniran, es trairan, es venjaran i en definitiva lluitaran i faran el que calgui per governar el continent.

Però en aquest segon volum li hem d'afegir un fet molt especial que a Juego de Tronos només es deixava entreveure: La màgia està tornant. Continuem tenint un argument narrat sota la perspectiva d'una fantasia realista (sense màgia, sense éssers mitològics) però a mesura que avancem en la seva lectura comprovem que això no és del tot cert i que l'element sobrenatural comença a prendre part en els afers de les gents de Ponent.

Martin continua utilitzant un llenguatge viu, amb molts diàlegs (els de Tyrion impagables), amb poca acció però molt de suspens, continua donant-nos lleus pistes que creiem que ens ajuden a entendre l'entrellat general però l'autor no té compasió... Quan menys ens ho esperem ja ens ha fet un gir argumental, o ens ha deixat amb la boca oberta al final d'un capitol (els famosos clifhangers). Sí, l'adicció està assegurada però repeteixo que no tant com al volum anterior.

A Choque de reyes trobem algus personatges que amb prou feines els passa res de destacable (Daenerys, Jon...), dels quals ens havíem format moltes espectatives a l'anterior volum; en canvi d'altres agafen tot el protagonisme (Tyrion, Arya..), cosa que descompensa lleugerament aquell equilibri entre els personatges. Òbviament s'afegeixen personatges nous i se'n "desperten" d'altres. El cas més flagant és el de Theon i Stannis que en el primer llibre amb prou feines eren mencionats i que aquí tenen un protagonisme important.

El que està realment clar doncs, és que l'autor té un argument pensat per molts toms, un argument tancat, arrodonit, on personatges que simplement se'ns presenten en un volum, agafen el protagonisme en l'altre, on un fet narrat en un capítol de Juego de Tronos repercuteix directament en una altre explicat a Tormenta de espadas i on en definitiva l'autor està creant una obra de tal magnitud que mareja, amb tans personatges que necessites l'apèndix del final per estar centrat i on el rol d'aquests està tan ben tractat que no et pots posar a favor de cap bandol concret exepte casos especials. Tothom és "bo" a la seva manera i "dolent" segons com se'l miri.

Un fet que m'agradaria destacar és que Martin es preocupa de que la seva narració resulti creible. S'interessa a mostrar-nos la logística d'un exèrcit, com funciona per dins, les motivacions que tenen els soldats, etc, etc.... Té una predisposició total a ensenyar-nos els fets més detallats de com es realitzarien les guerres descrites a Ponent. I això té un valor afegit importantíssim ja que ens fa viure més encara l'aventura.

Resumint, una continuació més que digna del ja mític Juego de tronos, que segueix amb els clixés habituals però que en algun petit tram et fa pensar que l'autor està escrivint alguna que altra pàgina de més. Es clar que aquest és només el segon volum d'una sèrie de sis i de fet fa més el paper de nexe d'unió entre Juego de Tronos i el següent volum de la sèrie: Tormenta de espadas. Sembla que ens prepari pel que ha d'arribar encara, de manera que l'espera a veure publicat Tormenta de espadas serà dura però esperem que no llarga.