Los Propios Dioses

Parlar de Los Propios Dioses és parlar d'una de les novel.les insignies d'Isaac Asimov i potser d'una de les més ben valorades unànimament pels aficionats a la CF.

Los Propios Dioses va ser un punt i apart en la CF dels 70. Una història original i tècnica que combinava elements tìpics de les novel.les de contactes amb la més agosarada teoria: La de l'existència dels Universos Paral.lels.

L'obra s'estructura en tres parts ben diferenciades: Tres parts que descriuen amb personatges i històries diferents l'epoeia del descubriment d'universos paral·lels i del contacte amb els habitants d'aquest altre univers.

La primera part, "Contra la estupidez..." és una introducció tècnica i densa sobre el descobriment de l'existència d'un univers paral.lel i de l'intercanvi d'energia que es pot produir entre els dos. Es tracta d'una part tensa on Asimov ens introdueix en la teoria dels Unviersos paral.lels, una part didàctica que sovint pot fer-se un pèl carregosa per la quantitat d'informació química que s'hi aboca però que té unes pàgines finals plenes de tensió i que ens condueixen directament a la Creme de la Creme: La segona part.

"...los Propios Dioses..." és el titol de la segona part. M'atreveixo a afirmar que potser es tracta d'algunes de les millors pàgines escrites mai dins la CF. Aquesta segona part és simplement deliciosa, dubto molt que mai es puguin tornar a descriure la psicologia d'uns éssers no humans de la mateixa manera. Afegint a més, que es tracta de definir la personalitat de tres sexes diferents i les importants interaccions entre ells.

Personatges com Odeen, Dua, Tritt i sobretot Eastwald mai seran oblidats una vegada el lector acabi els capitols que conformen "...los propios Dioses...". Fins hi tot la numeració dels capitols és important.

La vida a l'altra univers, les motivacions dels seus habitants i sobretot el comportament i la biologia mateixa d'ells es mereixen que aquesta obra estigui entre el més destacat de la Ciència Ficció del segle passat.

Finalment, la tercera part, "...luchan en vano?" és potser la més fluixa però no per això poc interessant. Una lleu intriga política que arrodoneix la primera part i que la tanca de manera correcta. També trobem aquí, tot i el llenguatge planer d'Asimov diversos tecnicismes que potser poden alentir la lectura.

Impensable que ningú se la perdi, tot i les lleus dificultats del començament i del final.