El Retorno de los dragones
Primera novela de la trilogia Crónicas de la Dragonlance i de passada de la saga del mateix nom. La novela parteix de dos fets bàsics: Una estructuració dels personatges molt estereotipada (de fet, la novela és una evolució d'una campanya de Rol per D&D) amb el que els protagonistes es presenten talment personatges de Rol: Tenim el Guerrer, el Mag, l'animista, l'explorador...i de races diferents: Humans, elfs, nans, kenders... Aquest fet marca la història de per si i ho fa de manera positiva (els personates interpreten papers duts fins als extrems) però també negativa doncs aquests no evolucionen i queden marcats per la resta de la trilogia.
L'altre fet bàsic és l'inspiració en la Terra Mitja de Tolkien. L'ambient fantastico-medieval, les races (copiades vilment de l'obra de Tolkien) et recorden una sensació coneguda i entranyable, encara que en el fons també t'esperes situacions diferents...
La prosa és directa i les aventures es succeiexen quasi sense parar. Si hi afegim una trama amb certa intriga i un tractament d'alguns personatges que farà història dins la fantasia èpica (sobretot a Raistlin i Tas) ens trobem amb una novela que t'absorveix...tant pel seu argument com pels records que desperta.
Decididament recomanada. Una novela que es llegeix en diagonal (I amb això em referixo a què aprofundeix poc i és molt amena) i que farà gaudir de molts bons moments al lector.
5 comentarios
Noé -
Bo a mi me falten solament 20 pagines per a acabarmelo, ja me he llegit els dos llibres anteriors y conxideix amb la critica del autor d\'aquesta pagina web, el preimer esta bastant be , el segon necesita aquells trozos de arguments que li an llevat y per el que fa a referencia al ultim esque me costa molt llegirmelo, per tant per a mi no es un llibre que et cautive l\'argument i crec que li falta que els personatjes siguen mes \"humans\" aixo vol dir que pareixen mes uns \"wharhammers\" que es mouen per un escenari con si fos una partida de rol pero escrita. Bo pero digemne que li pondria un 6.5. A tots us recomanaria algun llibre de reinos perdidos, sobre tot la primera saga de drizzt y la trilogia de les moonshaes que me van agradar molt. bo dew
Erudúril -
Dentrada, el mateix que fa uns paràgrafs criticava, fa que sigui una lectura molt fàcil, ideal per llegir mentre viatges en tren, tesperes en terminals daeroport o sestan bullint els macarrons. Pots deixar-lo estar en qualsevol punt i reprendrel quan sigui sense perdret.
També és cert que cap al final de les pàgines, alguns daquests personatges tan estereotipats que comentàvem aconsegueixen fer-se una mica entranyables. I que algunes de les interaccions entre ells generen un interès notable.
En definitiva, per mi és un llibre que en si mateix flaqueja, però que segurament és de lectura necessària al tractar-se del volum que ha originat una saga extensíssima i que introdueix uns personatges que han acabat sent de culte per molts fans de la literatura fantàstica.
Erudúril -
Vaig començar a llegir aquest llibre sense cap experiència prèvia en el món de Dragonlance, en part per conèixer una mica de què va tota aquesta saga que tants volums ha generat.
La trilogia de Cròniques de Dragonlance va ser escrita a partir de partides de rol en que Weis i Hickman van participar. En molts sentits aquest fet es fa patent durant tota la història, i comporta la meva crítica principal al llibre: és convencional en extrem.
La història comença amb un grup dherois que han quedat en una fonda per explicar-se batalletes i parlar dels vells temps, que com no podia ser daltra manera de sobte es troben protagonitzant una aventura que ha de salvar el món. Aquest grup dherois inicials comença amb un mig-elf, un nan, un mag, un cavaller, un mercenari, un bàrbar, una clergue, i un kender (llegeixis hòbbit però sense copyright).
Els personatges es presenten estereotipats, cenyint la seva actuació als tòpics assignats la seva raça o professió. Així el nan és un vell rondinaire, el cavaller només pensa en lhonor, la clergue és la bondat personificada, i anar fent. Daltra banda tenim els dolents, que són dolents i prou, sense necessitat de preguntar-se res més.
Erudúril -
I es clar, els protagonistes son intocables. El primer cop encara potser van aconseguir fer-me aixecar una cella, però a lenèsima vegada que pretenien fer-me creure que un dels herois havia mort al veurel desaparèixer sota un munt de runa per acabar sortint-ne amb un parell desgarrinxades que serien oblidades al següent capítol, ja tenia la sensació que sestaven rient de mi. Però la quota màxima d emprenyamenta em va agafar quan després de capítols i capítols de trama pendents de lexistència dun traïdor entre el grup dherois, es descobreix que no resulta ser cap altre que lestranger que sacabaven de trobar.
xavier -