La Estación de la calle Perdido

Catalogar llibres que he llegit sempre ha estat una de les meves petites aficions. M'agrada identificar, classificar i proposar gèneres i subgèneres per les novel.les ja consumides. I a vegades em trobo amb obres quasi inclassificables, plenes d'imaginació i d'originalitat que quasi haurien de rebre l'honor de crear un nou subgènere dins la literatura fantàstica. La Estación de la calle Perdido és sense dubte una d'aquestes.

Aquesta novel.la aboca imaginació per cada pàgina que llegeixes, et trasllada a un mon completament nou, del qual no has llegit mai res, del que no saps res, però a la vegada un món molt proper, casolà. Bas-lag és el seu nom, i "Nova Crobuzón" el nom de la ciutat on succeixen les aventures descrites a la novel.la. Potser el veritable protagonista és aquesta ciutat: Enorme, desmesurada, vivíssima, decadent, podrida, cosmopolita i a la vegada repulsiva, caòtica i atraient.

Quan hores després de llegir-me la novel.la miro de recordar el seu argument, em venen al cap imatges evocadores: La mateixa ciutat, completament consumida, els seus habitants, tant humans com la resta de xenians: Dones amb el cap ocupat pel cos d'un escarbat (Khepris), els vodyanoi, capaços de transformar momentàniament l'estat de l'aigua, els garuda, homes-ocell amb tendències filosòfiques... Per no parlar dels "refets", aquests habitants comdemnats a ser mutilats i refets amb parts d'altres animals o espècies com a càstig... o a intenses baralles de monstres, lluitant alhora en diverses dimensions, un dels cocktails més imaginatius que recordo.

Llunyanament, la novel.la m'evoca records d'aquelles històries de Robert Silverberg sobre el planeta Majipur on la magia i la Ciència conviuen. Aquí, a Nova Crobuzón aquest fet és incuestionable. A l'igual que els àtoms son la base per la física i per tant per la ciència, els taumaturgons (partícules màgiques) son la base per la magia.

Res es deixa a l'atzar, Miéville ens obra la porta a un món ambientat en una era post-revolució Industrial, com un Londres o una Nova York de finals del segle XIX, amb una tecnologia punta basada en el vapor i amb una taumaturgia (màgia) que s'ensenya les universitats. Una ciutat on curiosament no trobem electricitat, però on podem contempar robots funcionant amb vapor o dirigibles navegant per l'aire mitjançant el gas.

L'argument en sí es basa per una banda en el desig d'un garuda (Home-Ocell) a poder tornar a volar i en la destrucció que provoquen unes bèsties que mai haurien d'haver existit, tot plegat barrejat amb l'especulació sobre el funcionament d'un motor basat en l'energia teòrica de la crisi. Miéville barreja aquests tres elements bàsics i aconsegueix una novel.la dinàmica i adictiva, que després de les primeres 200 pàgines (un pèl lentes) que serveixen de presentació et deixen sense esma mentre vas descobrint a cada pàgina que passa noves meravelles descrites amb el peculiar llenguatge barroc de l'autor.

Això sí, La Estación de la calle Perdido et deixa amb ganes de saber més sobre Bas-Lag. Per ara només coneixem una part d'aquesta vasta, imprescindible i imaginativa Nova Crobuzón.