Solaris

No crec que exageri si afirmo que Solaris és una de les noveles més absorvents que he llegit mai. Poques vegades m'he polit una novel.la en quatre dies. És dificil que en tan poca quantitat de pàgines s'hi desenvolupin tants temes interessants i escrits amb tal maestria.

Solaris és una novel.la de Ciència Ficció al 100%. Una obra que descriu els intents frustrats de contacte entre la humanitat i una entitat forània que sembla ser el mateix planeta. La novel.la està amenitzada amb unes gotes de terror psicològic i clautrofòbic: 3 homes en una estació espacial, intentant comunicar-se amb un suposat ésser superior mentre lluiten contra els seus fantasmes personals, a vegades només suggerits; uns fantasmes, per altra banda amb consciència pròpia. Tot un misteri.

És una novel.la que tracta de la incomprensió, del paper que té (o vol tenir l'home) a l'univers, de les ànsies de coneixement, de la bogeria i dels sentiments.

Stanislav Lem té la capacitat per despertar aquell sentit de la meravella que hauria de tenir qualsevol novel.la de CF, aquella por en vers a lo desconegut i aquella reflexió sobre temes tan trascendentals com la vida i la mort; la sol.litut, l'amor...

Solaris és una obra breu, però intensa, amb capítols plens de diàlegs reveladors, uns diàlegs naturals i directes que almenys a un servidor li han resultat fantàstics, però també és una obra amb passatges on es descriu amb una maestria increïble el sentit de la meravella que desperta la incomprensió del planeta.

No trobarem en aquesta obra explicacions científiques complexes, ni grans carateritzacions de personatges, cal oblidar-se dels herois i de les situacions fàcils. Solaris és més senzill que tot això, i a la vegada més complicat, una d'aquells obres que dóna per parlar-ne durant hores.