La Guerra dels mons
Amb certa vergonya haig de dir que mhe decidit a llegir la novel.la en aquest moment per lestrena de la pel.lícula del mateix nom que es fa a finals de juny (un remake, tot sha de dir). Sí, és vergonyós que tot un clàssic com aquest se mhagi escapat tant de temps, però es que nhi tants
i nhem daprendre tant daquests primers visionaris de la ciència ficció
H.G.Wells és un referent quan parlem de ciència ficció, un model a seguir; segurament, juntament amb Jules Verne va inventar, va donar a conèixer, les primeres històries ambientades en un entorn de ficció, a vegades científic i a vegades especulatiu. Podríem afirmar que aquests dos personatges van assentar unes bases perquè autors posteriors fessin creixer el gènere. Curiosament tots dos eren europeus, tot i que la corrent principal del gènere es desenvoluparia dècades més tard als EUA.
Però anem per feina. Què puc dir de La Guerra dels mons? És molt simple. És una de les millors novel.les que he llegit de ciència ficció: Per la seva senzillesa, per la seva prosa, per la seva especulació, més de caràcter social i lleugerament filosòfic que científic, en definitiva per com una novel.la de finals del segle XIX em pot semblar tan actual. Narrada en primera persona però fent referència al mateix temps a diferents llocs de les rodalies de Londres, el protagonista observa i viu a la seva pell els fets que conduiran a una destrucció massiva i sens escrúpuls de tot el que lenvolta: Una invasió extraterrestre.
La guerra dels mons es basa en una invasió marciana, -quan els coneixements daquell planeta eren força més escassos que ara i quan la imaginació desbordant de gent com Wells, Verne o Burroughs podia desenvolupar-se sense barreres- perpretada sense concessions, sense moralines fàcils i amb tota la seva cruesa. Els marcians volen conquerir el planeta i la Terra no està preparada per això. Minteressa molt el fet de com Wells descriu aquella societat victoriana anglesa, aquelles plàcides contrades verdes i aquella superioritat britànica que semblava que no tingués rivalitat en tot el món però sí a Mart.
Wells, doncs, realitza també una autocrítica a aquesta prepotència anglesa, deixant als anglesos i de passada a la resta del món- com a molt inferiors als marcians, sense la tecnologia necessària per fer-los front i amb cada vegada menys empenta per intentar solventar la invasió. Segurament la resolució del problema és per a molta gent molt fàcil i simplona però jo no veig així: No calen grans gestes heròiques, ni grans moments dramàtics per guanyar a linvasor Wells ens dóna a entendre que no som res dins lunivers i que potser que ens mirem amb altra cara aquest món on vivim, ni que sigui per redescobrir una facultat sovint perduda: la modèstia.
La guerra dels mons té una anècdota que cal explicar: Al 1938, Orson Welles en va fer una versió radiofònica que va fer sortir a milers de persones als carrers de Nova York Sí, llavors ja eren així de crèduls- creient-se que realment els marcians estaven envaint la Terra. Un fet que demostra per una banda la capacitat dramàtica dOrson Welles però també el potencial daquesta obra.
Una obra doncs, que em desagrada haver tardat tant a llegir també és veritat que ledició en català mha costat de trobar- i que recomano a tothom. No és un tractat militar ni un assaig sobre filosofia extraterrestre és simplement una bona novel.la de marcians, curta, senzilla, entretinguda i amb rerafons social. Què més es pot demanar?
1 comentario
Mon -
Slt Mon