Àxon

Pere Verdaguer és un complet desconegut per mi. No coneixia la seva obra, ni probablement l'hagués conegut mai si la meva dona no m'hagués insistit en que llegís Àxon, una novel.la curta que la va colpir en la seva adolescència i que va ser un dels seus primers contactes amb la ciència ficció.

Àxon ens explica la sorprenent història de Lluís, una jove professor d'institut que de sobte un dia observa com el món al seu voltant s'alenteix: Ocells que volen poc a poc, converses a càmara lenta… però on també ocorren altres fets inexplicables en un entorn d'institut privat i clerical.

És un començament prometedor però que l'autor no sap desenvolupar. El gran problema d'aquesta novel.la curta és que Pere Verdaguer ha volgut presentar la seva obra sota dos enfocaments diferents: El de la intriga políciaca i el de la ciència ficció dura. La qüestió es que no es decanta per a cap dels dos i acaba per no aprofundir en res. També és veritat que les teories que apunta queden resoltes però sense lligar-ho tot. Alguns aspectes s'obvien al final del llibre.

La novel.la té dues parts ben diferenciades. Els primers quatre capítols són densos, lents; en ells es presenta un escenari on s'hi ha de desenvolupar una futura trama però que només apuntala breument el tema principal. L'autor té tendència a anar-se'n per les branques descrivint-nos les biografies de personatges secundaris, per que el lector tingui un ventall de personatges sospitosos, el problema és que en aquell moment no són sospitosos de res i la lectura es fa flàccida i ensopida.

Tanmateix, després del capítol quatre, hi ha un canvi d'inflexió, Verdaguer escriu per anar al grà, es vol moure dins la intriga políciaca mentre ens aporta molta informació tècnica sobre el fenòmen que obre la novel.la i sobre la neurologia -una informació bastant densa pel lector profà-. Una barreja que no acaba de cuallar i que desemboca en un final trepidant però ràpid i fàcil on les sol.lucions venen embolicades amb paper de regal.

La meva opinió és que el llibre hagués guanyat en consistència i tensió si aquest s'hagués narrat en primera persona. Ho dic perquè les experiències traumàtiques del nostre professor es podien transmetre millor si les explicava ell mateix… com per exemple es fa en novel.les amb una estructura semblant com Muero por dentro o Flors per l'Algernon.

En definitiva, una idea molt interessant que es perd paulativament en una intriga sense molta solta ni volta.