La Maldición

Podríem dir que a Francisco Javier Illán Vivas li agrada el risc. Ha tingut el valor de llançar-se a una piscina fosca sense saber si hi trobarà aigua, fang o no res. Si es sumergeix en l'aigua, Illán podrà posar-se a nedar tranquil.lament mentre sent com el refresca el líquid vital; si topa amb el fang, les seves braçades seran dificultoses i només sortirà de la piscina amb molta força de voluntat i si finalment no hi troba res, un espai buit, el cop pot ser demolidor.
Aquestes bastes metàfores són per il.lustrar els possibles camins a que pot portar la publicació de La Maldición, el primer lliurament de la saga La Cólera de Nébulos. Illán ha assumit un risc: Quan les actuals pautes que semblen triomfar dins la fantasia èpica i heròica són les d'aventures complexes, amb personatges ambigus, amb detallats móns on desenvolupar-se i on l'autor dóna girs argumentals i juga amb el lector per cridar la seva atenció en un gènere força desvaloritzat i que només ha renascut a través de reconegudes obres que segueixen en major o menor mesura aquestes característiques, Illán torna als orígens presentant-nos una novel.la de fantasia heròica on prima la pura aventura i la senzillesa, els personatges amb actes honorables i els dolents més sàdics, els dos bàndols eterns enfrontats de forma clara: El bé i el mal, sense matisos, sense complexes.
Un altre risc (o potser un motiu per estar orgullós) és que Illán prové d’un altre camp literari: La poesia, i si no m'equivovo aquesta és la seva primera novel.la. Que hagi esdevingut de fantasia, un gènere com deia abans difícil de vendre, difícil de que qualli entre el gran públic, no deixa de ser agosarat i digne de respecte.
Però parlem del llibre. Fantasia heròica al vell estil, és bo o dolent això? Òbviament ni una cosa ni l'altre. Tot depèn de la perícia de l’autor alhora de transmetre’ns la seva història. Illán té dos atributs destacables: Entreté i escriu bé, ho sigui et fa sentir còmode llegint el llibre i posseeix bons recursos literaris com per afirmar que l’obra està treballada; però ha de millorar en altres aspectes (segons el meu modest entendre) com són teixir un argument més sòlid i sobretot treballar més els personatges.
Fixem-nos primer de les parts menys aconseguides del llibre com es ara l'argument. La novel.la comença malament. Sent clar i català el primer capítol és el pitjor de tots, en tan sols quinze pàgines se'ns presenten els personatges, l’escenari on es desenvolupa l'acció (de forma confusa, amb massa noms i fets històrics) i com a colofó la missió, la fita que hauran d'emprendre els herois abocada a les darreres línies del capítol sense entendre encara el que estàs llegint. Es un començament precipitat, amb massa espectatives i deixant al lector estupefacte. Però Illán va redreçant la situació a mesura que la novel.la avança, els personatges es situen, el món es defineix millor tot i continuar una mica confós per la sobreinformació històrica i la manca d'un mapa on situar-se, i l'acció avança a bon ritme. Com més llegim, més còmodes ens sentim amb la novel.la i el bon ritme inculcat pel murcià fa que la nostra satisfacció augmenti a mesura que llegim més capítols.
L'altre punt negatiu són els personatges: Plans, sense evolucionar el més mínim i sense cap mena de carisma. Dos herois a través dels quals l'autor ens va descobrint més coses del seu món particular en un viatge a través d'una geografia i una història que només s'entreveu però on són simples conductors sense vida. Crec sincerament que aquí està la part més fluixa de la novel.la i la que s'hauria de millorar més per les futures entregues de la saga, apostar per la credibilitat dels personatges.
Però no tot són punts dèbils. Com deia abans, Illán, tot i provenir d’un camp literari tan diferent com és la poesia sap entretenir al personal, té un estil propi i un bon ritme i això és important doncs et motiva a seguir la història i t'anima a continuar llegint, llàstima d’alguns altibaixos com la precipitació alhora de concluir alguns capítols. Després d'establir una bona atmosfera, una predisposició per part del lector per saber com es resoldrà la intriga, l'acció… a vegades es sol.luciona amb un parell de paràgrafs ràpids (el cas més evident al final del capítol "Augustos"). L'autor pot fer que els valors que fins llavors eren importants pel lector, esdevinguin trivials en la precipitació per acabar el capítol.
L'argument segueix l'estela de grans històries èpiques de la mitologia grega: Eleazar i el seu fidel company Eostes són dos Eterns, una raça immortal que habita en un lloc incert. Aquests són enviats pel pare del primer, Nébulos, per acabar amb una maledicció històrica a la terra dels humans però ells mateixos acaben provocant la ira de Nébulos al no demanar permís per entrar en aquest territori. Hauran de seguir en el món dels humans sense els seus poders especials i finalitzar les tres tasques que els ha encarregat Nébulos per solventar el seu atreviment. (No, a mi tampoc em queda clar ben be perquè Nébulos castiga així al seu fill si ell mateix el va induir a vèncer la Maledicció). Durant el seu viatge per les nacions humanes, els dos herois coneixeran guerres, amors i infortunis, però sense que aquests formin realment part del nucli argumental, si no com a decoració. Curiosament aquesta decoració és la part que se li dóna millor a Illán; en canvi l’argument principal queda sovint difós i sense recursos. L’autor té més cura de l’ambientació de la novel.la que del fil argumental en sí.
Illán beu de diverses mitologies per inspirar-se (sobretot de la grega i la nòrdica). De fet, la novel.la recorda en certa mesura a les èpiques novel.les d'Homer. Aquest fet és interessant però alhora estrany, doncs l'autor utilitza noms propis d'aquestes mitologies (Zeus, Olimp, bersekers, cíclop, Asgard…) i noms mutilats de la geografia de la Terra: Samarchanda, Afria, mihrabs… i això fa pensar en que la novel.la està ambientada en una Terra de temps ancestrals. Si no es així, i la novel.la està ubicada en un món imaginat per l'autor, la utilització de noms tan semblants només ajuda a l’esmentada confusió (quan sento parlar de Samarcanda penso en l'Àsia central, l’ Olimp en Grècia, en Asgard com a Escandinàvia… i sense un mapa que em situï acabo molt despistat). Dóna la sensació que a diferència d’altres obres on sobren pàgines, en aquesta li manquen. Calen més pàgines per cohesionar el món fantàstic de La Cólera de Nébulos, per definir millor la seva història i els seus trets fonamentals. Illán planteja un escenari ambiciós però ho fa estalviant-se línies de text i això dóna una imatge incompleta. L’ambició de l’escenari mereix que l’autor es recrei més en ell.
Espero sincerament que Francisco Javier Illán trobi aigua cristal.lina quan s’endinsi a la superfície de la piscina, però si topa amb fang crec que té suficients recursos i talent com per nedar i sortir-se'n. El que segur no hi trobarà és el buit, doncs sembla que la novel.la ja va per la tercera edició i poc a poc es va donant a conèixer. La Maldición pot semblar una novel.la iniciàtica i no destacar per sobre d'altres del gènere però si la situació es recondueix un mica, Illán, amb la rica prosa que posseeix i el ritme constant en que fa moure la novel.la, pot esdevenir un autor a tenir en compte dins el gènere fantàstic estatal. Li cal sort i continuar escrivint, quant més millor.