Fantasia

La Princesa prometida

Si hagués de definir aquest llibre amb només dos adjectius, aquests serien sense dubte: Original i divertida.

William Goldman té un pròposit concret: Desmitificar els contes de fades. I per fer-ho explica una història típica dels contes de fades però amb sentit de l'humor. Aquest sentit de l'humor és la clau de la novel.la: Agut, autoparòdic, enginyós, però sense ser barroer. Molt a l'estil de Terry Pratchett i la saga Mundodisco, (Tot i que "La Princesa Prometida" és anterior).

Tal com resa la contraportada és una història d'amors veritables, gegants, monstres, pirates, raptes, duels i molt més... O sigui Aventura en majúscules. Si a això li afegim una història simpàtica i uns personatges molt entranyables ens trobem amb una petita joia dins la fantasia medieval que a part d'autoparodiar-se et manté atent en tot moment.

Personatges com la princesa Buttercup (Líteralment Ranúncul), Íñigo (L'espadatxí espanyol), Frezze (el gegant turc al que li agrada composar rimes), l'Home de negre, el Comte, el Príncep... Són personatges que són descrits amb un senzillesa brutal, però que en el fons representen la paròdia de tots aquests milers de personatges que poblen les novel.les d'espasa i bruixeria, d'amors prohibits i aventures impossibles. En el fons un homenatge a la fantasía, a l'aventura i a tots aquells contes de la tradició popular que tan ens han agradat de petits.

Però Goldman no en tenia prou amb això i també va afegir una "segona" història que cal llegir entre línees: La seva pròpia experiència (Ficticia cal suposar) en la lectura del mateix llibre i els seus intents frustats per que els seu fill senti el mateix que va sentir ell al llegir-la per primer cop.

Resumint, Una història infantil explicada pels adults, un món fantàstic ubicat enmig d'una Europa incerta, una personatges entranyables (tan bons com dolents) exagerats fins al límit i un "savoir faire" genial de l'autor converteixen aquesta breu novel.la en un referent de diversió i aventura, saludable però viciós... Cal anar en compte!

Las Puertas de Anubis

Es tracta de la novel.la més coneguda i famosa de Tim Powers. De fet, Powers va tenir la mala sort de fer una obra mestra molt aviat, cosa que ha propiciat que tota la resta de les seves obres es comparessin amb aquesta.

Ara per ara és la millor novel.la sobre viatges en el temps que he tingut el plaer de llegir mai. I si només fos això....però Las Puertas de Anubis és una de les històries més completes i originals que recordo.

Per un cantó és dificil de catalogar doncs barreja temes clàssics de la novel.la històrica, la fantasia, la ciència ficció i la novel.la d'intriga. D'aquesta barreja alguns n'han dit Stream-punk, o sigui, fantasia en un espai històric concret (normalment entre finals de la revolució industrial i começaments del segle XX). I per una altra banda això és el de menys: la combinació que fa Powers d'aquests recursos és tan natural que no et pares a pensar com ha lligat l'adoració d'un Déu Egipci amb la licantropia o amb els viatges en el temps (per posar uns exemples).

El sentit de l'aventura és doncs molt present (potser propiciat pel fet que bona part de l'acció passa en una fosca època victoriana anglesa), però no es tracta d'una aventura irracional, al contrari, l'autor intenta en tot moment donar explicacios lògiques del perquè de tot plegat... I això no és tan fàcil com sembla...

Tim Powers utilitza un llenguatge amè i un ritme narratiu intens. És el tipus de novel.la que et proporciona la informació lentament, que enganxa i que de quan en quan et sorprèn quan no t'ho esperes. A destacar la varietat de personatges i situacions: Experiments genètics fracassats, viatges en el temps, licantropia, Déus egipcis, clons, màgia, càrregues de caballeria...

Cal llegirse-la amb molta atenció, doncs l'argument manté moltes trames i subtrames paral.leles (m'encanta!).

Totalment imprescincible.

La Locura de Diós

La meva experiència amb autors de ciència ficció i fantasia d'origen català o espanyol és escassa; tan sols m'he aventurat amb noms com Manuel de Pedrolo, Rafael Marín o Jaume Fuster. L'esmentada experiència ha estat desigual en ells però amb aquest llibre m'he acabat de convèncer que desconec molt encara del que es fa a prop de casa: La Locura de Dios és una magnífic exemple del que no ens hauríem de perdre.

Juan Miguel Aguilera demostra un estil i una ambició increïbles en aquesta novel.la de fantasia Històrica. Ramon Llull és el protagonista d'aquesta aventura. El que va ser un filòleg/monjo mallorquí i un dels primers valedors de la literatura catalana -amb obres com El llibre de les bèsties- és el personatge que inspira a l'autor per narrar la novel.la al voltant seu. Les seves memòries narrades en primera persona ens portaran al període de màxima expansió de la Corona d'Aragó: L'assalt dels almogàvers i llurs capità, Roger de Flor, de Constaninoble i les terres circumdants d'Anatòlia -l'actual Turquia- a començaments del segle XIV. A partir d'aquí però, l'imaginació d'Aguilera esclata i ens submergeix en una aventura pura on es barregen batalles èpiques, éssers fantàstics, ciutats sorgides de la ment de Juli Verne (d'aquí ve l'aire de Steam-Punk que envolta bona part de la novel.la amb l'utilització de la tecnologia del vapor), i tot un ventall de possibilitats servides en forma d'ucronia que ofereix una de les novel.les més entretingudes que he tingut el plaer de llegir darrerament.

Aguilera com deia abans, no es conforma en mostrar-nos un retrat al començament i al final de l'obra dels fets reals que van tenir lloc al voltant de la figura de Roger de Flor i els seus almogàvers; també ens dóna arguments a través de la visió científica de Ramon Llull per enfrontar el món conegut i salvatge, el món de la superstició i de la brutalitat amb el món científic i el de la raó. Els debats interns de Ramon Llull, la seva dicotomia entre la fe a Deu i la curiositat científica són magnífics i crec sincerament que en aquest punt Aguilera l'ha encertat.

La prosa de l'autor és magnífica i les vies argumentals de l'obra són ben tractades i ben tancades. Potser caldria recriminar-li alguns esquemes repetitius com el fet de fer "dormir" a Llull sempre que volem fer un salt en l'acció, però no deixa de ser un recurs vàlid i del qual l'autor se'n surt força bé. També el final de l'etapa fantàstica de la novel.la es veu una mica sobredimensionat, però tot això no deixen de ser simples detalls que l'ànima de la novel.la s'encarrega de fer oblidar amb facilitat.

La Locura de Dios aborda els temes amb respecte i interès tot i mostrar per moments tocs fantàstics i d'altres de ciència ficció, però sense caure en l'argument fàcil. Tot està planejat per realçar la figura de Llull i les seves inquietuts. Aguilera emfatitza tan l'aventura i l'imaginació com el debat entre la ciència i la religió, entre la raó i el misticisme i dóna lloc a una aventura molt enriquidora i a la vegada entretinguda: L'ideal de qualsevol novel.la de fantasia històrica.

Hyperion

Poques vegades una novel.la de Ciencia Ficció "moderna" ha tingut tant de ressò entre els afeccionats com aquesta. Hyperion és un Space Opera trencador, complex, viu, ambientat en un univers molt ric, inmens, desmesurat, on cabrien no una si no una desena de novel.les.

Dan Simmons ha fet una obra completa que combina un argument meditat al detall amb una prosa magnífica. Aquesta primera part dels "Cants d'Hyperion" està estructurada en forma de relats que es narren els peregrins protagonistes (Un religiós catòlic, un militar retirat, un poeta frustat, un profesor, una detectiu, un navegat i un diplomàtic) els uns als altres a fi d'entendre els motius del peregrinatge de cadascún d'ells a les Tombes del Temps on habita l'ésser anomenat Alcaudón, un ésser que pot proporcionar un desig a un d'ells però que pot representar la destrucció de la raça humana.

Els relats son visions personals de fets que afecten al conjunt dels misteris relacionats amb les Tombes del Temps, l'Alcaudón i la mateixa Hegemonia. Aconsegueixen aportar la informació necesaria per mantenir-nos a l'espectativa i crear una intriga constant que només es resoldrà a la segona part, "La Caída de Hyperion". Tots els relats són bons, però alguns d'ells ratllen lo increïble: El del professor Sol Weintraub o el de la Detectiu Lamia són potser els més inquietants.

Cada relat dels peregrins ens acosta a la realitat de l'univers de l'Hegemonia, aquest imperi creat pels humans i per les Intel.ligències Artificials després de l'abandonament de la Terra, una societat amb centenars de móns units a través d'una xarxa de telejectors que permet viatjar a l'instant a través de l'espai. Com deia, cada relat teixeix una mica més d'aquesta xarxa i Simmons ens narra a través d'ells tot el que ens cal saber sobre les guerres, les IA, les religions, l'amor, la societat, l'art, la poesia i... l'Alcaudón de manera superba i delicada a l'hora. Té temps per mostrar-nos imatges terribles però també la més gran tendresa.

A vegades els protagonistes parlen en primera persona, d'altres és l'autor que realitza la tasca d'explicar-nos unes vivencies que tenen un denominador comú: El planeta Hyperion i el culte a l'Alcaudón. Només després de conèixer tots els relats començarem a entendre la magnitut de la història que ens presenta Simmons, una història que abarca fenòmens temporals, cultes i religions, guerres interestelars, amors imposibles, vocacions frustades... tot el que un bon Space Opera ha de tenir... i més!

Per la seva extensió la novel.la original va ser publicada en dues parts, la segona de les quals es l'esmentada La Caída de Hyperion.

Hyperion

Poques vegades una novel.la de Ciencia Ficció "moderna" ha tingut tant de ressò entre els afeccionats com aquesta. Hyperion és un Space Opera trencador, complex, viu, ambientat en un univers molt ric, inmens, desmesurat, on cabrien no una si no una desena de novel.les.

Dan Simmons ha fet una obra completa que combina un argument meditat al detall amb una prosa magnífica. Aquesta primera part dels "Cants d'Hyperion" està estructurada en forma de relats que es narren els peregrins protagonistes (Un religiós catòlic, un militar retirat, un poeta frustat, un profesor, una detectiu, un navegat i un diplomàtic) els uns als altres a fi d'entendre els motius del peregrinatge de cadascún d'ells a les Tombes del Temps on habita l'ésser anomenat Alcaudón, un ésser que pot proporcionar un desig a un d'ells però que pot representar la destrucció de la raça humana.

Els relats son visions personals de fets que afecten al conjunt dels misteris relacionats amb les Tombes del Temps, l'Alcaudón i la mateixa Hegemonia. Aconsegueixen aportar la informació necesaria per mantenir-nos a l'espectativa i crear una intriga constant que només es resoldrà a la segona part, "La Caída de Hyperion". Tots els relats són bons, però alguns d'ells ratllen lo increïble: El del professor Sol Weintraub o el de la Detectiu Lamia són potser els més inquietants.

Cada relat dels peregrins ens acosta a la realitat de l'univers de l'Hegemonia, aquest imperi creat pels humans i per les Intel.ligències Artificials després de l'abandonament de la Terra, una societat amb centenars de móns units a través d'una xarxa de telejectors que permet viatjar a l'instant a través de l'espai. Com deia, cada relat teixeix una mica més d'aquesta xarxa i Simmons ens narra a través d'ells tot el que ens cal saber sobre les guerres, les IA, les religions, l'amor, la societat, l'art, la poesia i... l'Alcaudón de manera superba i delicada a l'hora. Té temps per mostrar-nos imatges terribles però també la més gran tendresa.

A vegades els protagonistes parlen en primera persona, d'altres és l'autor que realitza la tasca d'explicar-nos unes vivencies que tenen un denominador comú: El planeta Hyperion i el culte a l'Alcaudón. Només després de conèixer tots els relats començarem a entendre la magnitut de la història que ens presenta Simmons, una història que abarca fenòmens temporals, cultes i religions, guerres interestelars, amors imposibles, vocacions frustades... tot el que un bon Space Opera ha de tenir... i més!

Per la seva extensió la novel.la original va ser publicada en dues parts, la segona de les quals es l'esmentada La Caída de Hyperion.