Nuestra Señora de las tinieblas

Leiber! Sempre Leiber! No puc evitar que aquest bon home em caigui bé. No puc evitar rendir-me davant la seva prosa de la mateixa manera que necessito arguments per defensar-lo en altres aspectes de la seva obra.

Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.

Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.

L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.

Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.

En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.