Historias imposibles

Una de les primeres percepcions que es tenen al llegir a Zoran Zivkovic és que és un amant dels llibres, de la literatura. Molts dels contes d’aquest recull tenen als llibres com a protagonistes o com a mitjà per desenvolupar una història. També la seva visió mística d’estats suprems després de la mort, visions iròniques i divertides de l’infern o encontres casuals amb Déu són denominador comú en moltes de les seves Històries imposibles.
Zivkovic m’ha captivat amb una prosa rica i un tarannà, una manera d’espressar-se senzilla però efectiva, en poques línies és capaç d’atraure l’atenció del lector en cada un dels seus contes, en pocs paràgrafs construeix contes que conviden a la reflexió. L’autor condueix els seus contes amb sensibilitat, sense crueses, presentant temes a vegades delicats però sempre utilitzant formes i adjectius precisos, com per dirigir la narració entre aigües plàcides.
Aquest volum recull cinc novel.les curtes escrites entre el 1997 i el 2004 i un conte independent. Les novel.les estan compostes per diversos relats que sols no semblen tenir res en comú entre ells però que acaben units per una darrera història cada vegada, que determina la direcció final d’aquests. (el que s’anomena en termes anglosaxons com a fix-up). A vegades aquesta unió està forçada i a vegades no conclueix com es mereixeria la novel.a però ajuda a percebre millor el que ens vol transmetre l’autor.
Només afegir, abans dels comentaris propis de cada novel.la que l'autor ha mantingut un nivell literari molt elevat en totes elles. Que els arguments dels seus contes ens agradin més o menys no hauria de ser un perjudici per valorar a Zivkovic, un home que malgrat alguns altibaixos estructurals, m'ha fet reflexionar molt i sobretot, m'ha fet gaudir d'unes molt bones hores de lectura.
El regalo del tiempo
Els viatges en el temps sempre han estat un dels meus temes preferits en la ciència ficció però a vegades també són tractats des d’una vessant fantàstica i aquest és un d’aquells casos. Zivkovic ha construït una novel.la curta separada en quatre contes que aparentment no tenen res a veure entre ells. Els tres primers contes ens narren viatges a través del temps que planteja l’autor per tal de provocar una situació complexa on els personatges hagin de decidir entre dues opcions i on són arrossegats a un altre temps crucial en les seves vides (el millor de tots, possiblement sigui el primer conte: “El Astrónomo”).
Zivkovic juga amb el patiment dels personatges oferint-los la possibilitat d’aconseguir tot allò que sempre han desitjat quan ja hi havien renunciat. És com un dèspota que gaudeix amb la tensió i els càstigs que ofereix als seus personatges, actua de consciència del diable per provocar una reacció en els seus personatges. El quart conte és el que uneix els altres de forma original i estrambòtica, oferint la visió de l’escriptor sobre les obres que ha escrit. Un exercici imaginatiu i original que fa que el conjunt de la novel.la sigui realment inquietant.  
Encuentros imposibles
Aquest és el títol del llibre que apareix a tots i cadascun dels cinc contes o capítols que componen aquesta novel.la curta. L’estructura és similar a la donada a El regalo del tiempo, fins hi tot la forma d’unir els diversos relats en l’últim capítol. Però aquesta novel.la té més moments irònics, amb tocs d’humor intel.ligent. A Zivkovic li agrada reflexionar sobre la mort i sobre Deu i el diable. Són temes que comencen a ser recurrents però també té cabuda l’humor com el de La librería i El Confesionario que garantitzen que al plaer intrínsec de la prosa del serbi també hi trobem diversitat d’emocions assegurades.
Siete contactos con la música
Aquesta novel.la és potser la més densa del recull. No per la prosa que utilitza Zivkovic que resulta magnífica si no pel tema tractat. Els relats que la componen tenen un denominador comú: La música, a través de la qual els diversos personatges assoleixen  percepcions especials d’orígen quasi metafísic, com si a partir d’alguns sons musicals determinats, es pogués, comprendre el tot, entreveure el funcionament de l’univers. La majoria dels personatges dels relats només aconsegueixen una petita part d’aquesta comprensió i no sempre se n’adonen del seu significat. Però Zivkovic no escriu per aclarir conceptes precisament, si no més aviat per deixar perplexe al lector.
La major part de les històries tenen un final obert, sense conclusions; ni tan sols el darrer relat que intenta unir els altres com hem anat veien en les altres novel.les del recull aconsegueix ser determinant. Siete contactos con la música és una obra més reflexiva del què sembla, però potser el nivell de comprensió que vol aconseguir l’autor per part del lector és massa elevat. Acabes dubtant de tot el que has llegit.
La Biblioteca
Aquesta novel.la és la que marca la diferència en el recull, almenys en dos aspectes: És la única que ha guanyat un premi internacional important (World Fantasy Award, 2003) i és la que el total de contes que la composen no aporten tant com a conjunt que com per separat. A la Biblioteca és on es demostra la filia que té l’autor pels llibres presentant-nos un seguit d’històries fantàstiques que freguen l’absurd però que volen bàsicament homanetjar tot el que envolta el món de la literatura. Són històries entre divertides i enigmàtiques, sense conclusions clares i sense pretendre canviar cap concepció literària, més aviat és un exercici d’imaginació constant per donar al lector unes perspectives úniques de tipus de biblioteques. Molts de nosaltres ens veurem representats en alguna de els situacions que planteja Zivkovic en aquests contes, almenys fins que el component fantàstic s’obre pas entre la realitat a passes de gegant, com si un Godzilla apartés els gratacels de la realitat de forma casual, perquè passejava per allí. Perquè no deixa de resultar divertit com molts protagonistes accepten la fantasia que s’apodera de les seves vides amb una naturalitat envejable.
Pasos en la niebla
A diferència de les altres novel.les, els contes inclosos a Pasos en la niebla no formen un fix-up, no existeix cap relat unificador, només tenen en comú un element: La boira, una boira espessa i màgica que envolta als protagonistes i els fa viure situacions increïbles: Viatges en el temps, visionats del futur, contemplació dels somnis aliens... La boira és un nexe, com ho era la música a Siete contactos con la música.
Però aquí, els relats estan més ben acabats, funcionen sols sense l’ajuda in extremis d’un conte que els uneixi. Zivkovic continua obsessionat amb les línies temporals i amb la mort. Tots els contes destaquen per algun d’aquests teme I m’atreviria a dir que alguns podran competir com els millors de tot el volum.
El teléfono
I pel que fa a aquest darrer conte, continua sota l'estela de la resta de llibre. Seria una història original si no l'haguéssim ja llegit en altres moments del llibre. No deixa de ser una barreja entre "El astrónomo" i  " El estudio".  Un conte acurat com de costum en aquest autor però que no destaca per sobre la resta.
I per acabar, només felicitar a Minotauro, no només per portar-nos a un autor totalment desconegut fora de l'òrbita anglosaxona, si no per la cuidada edició del volum.  Una bona troballa que encaixaria força bé en qualsevol biblioteca, ja sigui virtual, domèstica… fins hi tot en una distingida…