La Biblioteca del Kraken

El tercer conte de les Cròniques de Nàrnia és per ara un dels que m'ha agradat més. Si tenim en compte que cal passar aquesta crítica sota el prisma que tota la sèrie esta dedicada a un públic infantil, El Cavall i el noi compleix tota una sèrie de requisits per esdevenir un gran conte, que a més, es pot llegir per separat de la resta de llibres.

El llibre està perfectament equilibrat, tenim uns sèrie d'aventures amb petites reflexions dedicades als més menuts. No és un llibre avorrit en cap moment i proporciona grans dosis d'entreteniment. A més ens obre pas cap a altres nacions del món de Nàrnia i veiem com la geografia és més àmplia del que pensàvem de bon començament i que les costums i cultures són també força diferents a les esmentades a El Lleó, la bruixa i l'armari, tot i que molt semblants a les terrestres. Sí, perquè aquest tercer llibre està ambientat en bona part en el món àrab, en els països desèrtics llunyans (recordem que Nàrnia sembla estar ambientada en els boscos centreuropeus o les pastures britàniques). No deixa de ser una novel.la que alliçona sobre altres maneres de fer d'altra gent, tan en sentit positiu com negatiu. Aquesta vessant alliçonadora ens pot semblar una mica tediosa però crec que per a un nano d'avui en dia, (i més veient com va el món) pot resultar molt enriquidora.

L'argument gira al voltant d'un noi que juntament amb un cavall narnià (i per tan parlador) fuig del seu captiveri per anar cap al Nord, cap a les terres de Nàrnia que ara estan governades pels cuatre germans protagonistes de l'anterior volum. Durant la fugida passarà mil i una aventures i coneixerà regnes, perills, alegries i malsons… com ha de ser en tota bona novel.la d'aventures, tan si és per un públic infantil com si no.

En definitva, un bon regust de boca que espero es mantingui en la resta del llibres de la saga. Recomanada per tothom.

Leiber! Sempre Leiber! No puc evitar que aquest bon home em caigui bé. No puc evitar rendir-me davant la seva prosa de la mateixa manera que necessito arguments per defensar-lo en altres aspectes de la seva obra.

Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.

Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.

L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.

Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.

En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.

Borges. Un nom íntimament lligat a la fantasia llatinoamericana, un nom que evoca irremediablement a Argentina. Aquest nom l'havia sentit, llegit i escoltat en diversos mitjans, converses i lectures. Com tans d'altres escriptors il·lustres del passat segle XX, Borges encara se'm resistia a arribar-me a les mans.

Diuen que llegir a Borges és difícil, que té una prosa complexa, que transmet idees denses però que és un magnífic escriptor. Podria dir que aquests trets bàsics i simples que acabo d'anomenar s'apliquen al recull de contes que componen El Aleph. Borges és un erudit que escriu, un home que construeix la literatura perquè si bé alguns dels seus contes tenen aquestes facetes més denses de què parlàvem, el que no se li pot retreure a l'escriptor és que ens sumergeix en la bona literatura. Quan comencem a llegir un dels seus contes no aixequem els ulls del text fins que ha acabat. Potser el relat ens haurà agradat més o menys, potser el trobarem original o poc imaginatiu però sense dubte haurem realitzat un exercici intel.lectual i tindrem una agradable sensació de benestar per haver absorbit literatura pura.

El aleph és segons el mateix autor un recull de contes fantàstics, exceptuant-ne alguns (tot i que en una ampliació del recull que es va fer anys més tard també se n'hi van afegir d'altres que en el meu entendre tampoc entraven en la categoria de fantàstic). Això però, si més no és discutible. Es diu que Borges és un dels màxims representants del Realisme Màgic, un gènere de la fantasia que combina la quotidianitat amb la fantasia, molt a prop del que avui coneixeríem com mainstream o corrent general on les fronteres del fantàstic i de la realitat a vegades són tan tènues, tan vaporoses que només la interpretació de cadascú pot dir realment si ens trobem amb un conte de fantasia o de narrativa general. Curiosament, la major part dels contes que m'han agradat més d'aquest recull són precisament els fantàstics.

Borges aboca els seus coneixements literaris, històrics i culturals en els seus relats, ens parla de mites clàssics amb freqüència (El inmortal, la casa de Asterión), ens mostra aspectes filosòfics i religiosos en altres (Los teólogos, La otra muerte, La escritura del dios), sempre oferint una visió personal que pugui il·lustrar el relat i en definitiva ofereix moltíssimes referències bibliogràfiques a altres autors, a pensadors o a corrents filosòfiques. Sembla que hagi de mostrar la seva erudició en cada obra. Aquest aspecte pot resultar embriagador: Per una banda tindrem contes amb un transfons molt interessant però d'altres els trobarem més pesats i densos, però mai mancats de ritme i de bona prosa. Borges experimenta amb els antònims, amb els pensaments contraris: els moldeja i els dóna forma i més d'un cop acaba insinuant que aquests venen a ser el mateix. També planteja l'individu com un tot, jugant a aquest joc dels extrems o antònims que esdevenen una sola cosa. El mateix conte de El Aleph (possiblement el millor del recull) ens ofereix aquesta premisa: Un lloc des d'on és possible veure tots els punts de l'univers al mateix moment, un altre cop la controvèrsia entre el singular i el tot.

Altres contes que m'han cridat especialment l'atenció són La casa de Asterión, El Zahir, La escritura de dios (possiblement un dels més complexos i millors del recull) i Deustches Requiem, que voreja ja aquella frontera invisible entre el fantàstic i la realitat.

Sense desmerèixer els altres contes, haig de dir que El inmortal també té una bona dosi de filosofia i fantasia i que La otra muerte també és un bon exemple dels trets borgians que comentava anteriorment. La resta els considero relats quotidians amb potser algun pinzellada fantàstica o fins hi tot sense cap ni una. D'aquest segon grup no fantàstic destacaria sobretot Historia del guerrero y de la cautiva.