EL Consejo de Hierro

Lluites entre golems i elementals de la natura, màgia xiuxiuejada a l'orella de les víctimes, humans refets amb implantacions biològiques o mecàniques com a càstig, races alienígenes convivint en un planeta parcialment inexplorat on les torsions dimensionals assolen certes zones i on existeix una ciutat-estat que acapara la tecnologia punta: El vapor. Una combinació al.lucinant que només es pot donar a un lloc: La sèrie de Bas-lag, creada per un jove i genial activista d'esquerres anglès, China Miéville.

 

Uau! Quina presentació oi? Sembla que sigui el seu editor però és simple enveja. La veritat és que admiro força a China Miéville. És una persona que fins on sé s'implica en la vida política del seu país però també (i això és el que ens interessa) en les seves novel.les. Fa sis anys va revolucionar el món de la ciència ficció i de la fantasia amb La Estación de la Calle Perdido, la primera novel.la ambientada al món de Bas-lag. La seva acollida va ser enorme, com també ho va ser la segona novel.la (que no continuació), La Cicatriz. I ara ens arriba El Consejo de Hierro.

 

En un primer moment cal tenir present que aquesta ja és la tercera història ambientada en aquest impossible però ja entranyable món i que les dosis de sorpresa es redueixen considerablement, i més si tenim en compte que es repeteix parcialment l'escenari de la impredecible i cosmopolita ciutat de Nova Crobuzon. L'altre escenari és el territori inexplorat de Bas-Lag. Aquí, igual que a La Cicatriz es troba a faltar un mapa, doncs la geografia del planeta no queda encara gens clara i per molt que s'hi esforci l'autor en descriure-la, és dificil d'abarcar sense una bona representació gràfica.

 

Després de tenir en compte aquests punts, podem dir que la novel.la segueix sent molt interessant però que el nivell baixa respecte a les seves predecesores:

 

El problema pricipal és la diversitat de ritmes en que se'ns narra l'argument. Un flashback de més de 100 pàgines introduït al mig de la novel.la que resulta ser una de les parts més importants d'aquesta (almenys al final) en contraposició amb la línia argumental del present que queda tallada i que avança molt més. És un canvi molt dràstic que afecta a massa pàgines. Però l'anglès continua en ratxa pel que fa a descriure els capítols d'acció: El seu ritme vertiginós i la seva natural qualitat literària ens transmeten com pocs el complexe sub-món i les infinites possibilitats que té una ciutat com Nova Crobuzon.

 

L'altre punt que em descol.loca és l'argument: Per un banda Miéville ha creat per fi la novel.la que volia, la crítica social aplicable al seu propi país (Regne Unit) durant la Revolució Industrial (els paral.lelismes i l'ambientació Steam punk ho fan evident). Miéville inventa la seva pròpia revolució d'esquerres, juga amb la idea, amb els icons, per dur-nos a una lluita social alternativa: la Guerra civil a la ciutat-estat de Nova Crobuzon. Els buròcrates conservadors de totes les races contra el poble pla, obrer i miserable, també format per totes les races de Bas-Lag però també pels refets, aquests reus torturats i castigats amb implants esgarrifossos, que només serveixen per convertir-los en paries i desesperats. (el millor exemple, el trobem en aquesta novel.la). És una lluita entre classes, entre les dretes poderoses i les esquerres progresistes, bohèmies, d'artistes (el fet que existeixi una brigada formada per trasvestits i ballarines ens dóna una idea del que proposa l'autor). Potser no deixa de ser una metàfora de la vida real de l'autor. Méville sap que aquestes lluites són difícils i que cal trobar un símbol, un icon. En aquest cas, El Consell de Ferro.

 

Però per altra banda existeix una altra guerra exterior, contra la ciutat-estat de Tesh (on mai queda clar en què consisteix ni com s’acaba resolent) i aquí és on Miéville és dispersa, es descentra i desenfoca el centre d'atenció que era realment la unió de les classes desfavorides de Nova Crobuzon. Aquí és on la novel.la queda una mica confusa i on crec que l'autor se li ha escapat de les mans.
 
Miéville ha fet la més fantàstica de les tres novel.les en aquesta entrega. Fantàstica en contraposició a la ciència ficció que es combinava quasi perfectament a les altres novel.les de la sèrie. L'autor ha potenciat molt més la taumaturgia, aquesta "ciència" màgica existent a Bas-lag per incorporar-la a l'argument. També ha afegit elements molt pròxims com el cas del ferrocarril en un argument que a vegades ens semblarà realment absurd, però aquí és on el talent de Miéville ataca i tot allò que semblava impossible i desmesurat, acaba semblant-nos natural i quotidià.

 

Aquesta és la gran màgia de Bas-Lag.