La Biblioteca del Kraken

Tinc tres llibres de la Matilde Asensi a casa i fins ara no n’havia llegit cap. Són alguns dels seus grans èxits que m’han arribat per regal o que he regalat jo. La qüestió és que seguint els consells dels amics i familiars hagués hagut de llegir l’Origen Perdut en darrer lloc, bàsicament perquè la majoria de la gent considera que és la millor obra d’aquesta autora i ja se sap, si després llegeixo els altres m’en puc endur una petita decepció. 

Bé, no els he fet cas, sóc així. A vegades l’impuls natural pot amb mi i llegeixo el que em ve de gust i la veritat és que la temàtica d’aquesta novel.la m’ha atret l’atenció des de que la vaig comprar. Potser és agosarat per part meva catalogar aquesta novel.la com de Ciència Ficció, quan els elements identificatius d’aquest gènere apareixen bàsicament al final del llibre, però l’autora disfressa molt bé l’argument per que aquesta arribi al gran públic sense problemes i es converteixi en el que és: Una novel.la mainstream, que segueix les línies generals d’acceptació del gran públic, tot i l’esmentada base d’especulació científica.

 

L’origen perdut narra les aventures d’un hacker informàtic i els seus amics per trobar una cura pel seu germà, en estat semi-vegetatiu després que l’afectés una maledicció pre-inca. Un malefici que es transmet a través de les paraules i que afecta la ment dels humans. Sembla que un poble pre-inca tenia el do de guarir a través de les paraules… Asensi ens ofereix amb aquesta novel.la la possibilitat de veure combinades ciències tan dispars com l’antropologia i la informàtica, barrejades amb dosis d’aventura i intriga.  La novel.la es divideix en dues parts molt clares: La investigació a Catalunya, que aporta les dades bàsiques sobre les cultures precolombines al Perú i Bolívia, un començament un pèl lent i mancat de força però que resulta interessant, si més no per conèixer la situació actual i pretèrita en aquests països; i per altra banda la investigació in situ a Bolívia on veurem bones dosis d’aventura arqueològica i antropològica.

 

Asensi té un estil narratiu agradable, narra de forma casolana fets importantíssims en la història d’Amèrica llatina, tallant les explicacions amb visions quotidianes dels protagonistes per no resultar molt carregoses (no sempre ho aconsegueix però). Potser li manca agilitat en alguns trams de la novel.la però el fet d’abocar tota la documentació que de ben segur ha hagut de buscar per que ens resultin creïbles les hipòtesis i les especulacions que proposa sobre temes tan variats com l’origen de la vida a la terra, l’evolució de les espècies i el llenguatge primigeni (aquí he pensat en Snow Crash involuntàriament, doncs també es combina molt bé la història, la llengua i la informàtica) fa que no li ho tinguem massa en compte i que seguim llegint força interessats tot el que ens diu el llibre sobre cultura precolombina (i actual) als altiplans centrals de l’Amèrica llatina.

 

Un bona base antropològica que combinada amb els esmentats elements de ciència ficció provoca que el lector s’aturi a pensar sobre l’origen de moltes coses però sobretot que gaudeixi amb una lectura que aporta tan plaer com qualitat literària.

És ben sabut que tinc certa debilitat per Fritz Leiber. No se dir el perquè. És un autor imaginatiu i que té una prosa impecable, tot i que no sempre té els arguments ben tancats o ben definits. Però res d’això és suficient per evidenciar la meva simpatia per ell. Suposo que a vegades es dóna que creus en algú o en alguna cosa tot i que resulti irracional o mancada d’evidències demostrables, i que l’acceptes tal com és, sense plantejar-te si podria ser millor o pitjor.

Aquest preàmbul em serveix per introduir la clau d’una novel.la com ¡Hágase la oscuridad!: La confrontació de creences entre dos pilars de la societat com és el món científic i el món religiós. Leiber simplifica la temàtica proposant-nos un futur devastat i post-apocalíptic on les noves classes dirigents utilitzen la religió per controlar i esclavitzar la societat inculta. I per portar-ho a terme, paradoxalment, fan servir la ciència que ha sobreviscut al cataclisme per convèncer al poble de l’existència del Gran Deu.

Si, a més d’aquesta barreja antonòmica li afegim el moviment de resistència a aquest sistema polític despòtic autoanomenat “La Bruixeria” , que també utilitza trucs científics per demostrar al poble ras que Satán existeix i que la jerarquia actual són uns estafadors la controvèrsia està servida.

Leiber juga constantment amb aquestes noves religions i amb la vella ciència de la Terra, combina i barreja les creences de forma senzilla, sense aprofundir gens en una direcció o en una altra però fomentant que el lector estigui sempre mínimament interessats en com s’aniran desenvolupant els esdeveniments. El fet que plantegi que la jerarquia que segueix el “Gran Déu” siguin els opresors i la resistència que vol la llibertat de la massa social segueixin a “Satán” ja ens dóna una idea de com li agrada al autor fomentar les paradoxes religioses. Potser ens ho podem prendre com una crítica encoberta al cristianisme? Leiber havia estat creient i havia perdut la fe anys enrera… qui sap.

Però la barreja perfecte entre ciència i religió la trobo en la figura dels “familiars”, aquests animals creats artificialment però vinculats telepàtica i empàticament amb els humans, i alimentant-se d’ells, com si realment fossin extrets d’algun antic ritus de bruixeria o de màgia negra.

Un altre fet que em resulta curiós es que alguns dels plantejaments de la novel.la em recorden (com també comenta l’editor al pròleg) a idees aparegudes a la saga de Star Wars… espases de llum, conflictes polítics dissenyats per assolir el poder… possiblement només sigui una coincidència però qui sap si el senyor Lucas es va llegir la novel.la.

La veritat es que Leiber, fent us de la seva agilitat narrativa i la seva frescor alhora de descriure’ns les situacions i sobretot els pensaments i inquietuts dels protagonistes ens ofereix una obra senzilla però narrativament àgil i amena, com és habitual en ell. No trobarem una obra mestra però sí una novel.la entretinguda, tot i que força predecible, que et fa platejar alguns temes d’actualitat.

Sembla que Kim Stanley Robinson (KSR d’ara en endavant) necessiti explicar històries complexes i arguments sobredimensionats per sentir-se realitzar. Ja ho va fer en bona mesura amb la seva Trilogia de Mart i ara ho ha repetit amb aquesta ucronia. El resultat però, és molt diferent que el del seu quasi assaig sobre la terraformació marciana. Tiempos de arroz y sal és una gran novel.la, molt més del que sembla a priori.

KSR ha escrit una ucronia amb totes les de la llei, de manera que a partir d’un fet històric contrastat, l’arribada de la pesta negra a Europa a començaments del segle XIV, especula com hagués evolucionat el món si aquesta plaga hagués el.liminat la pràctica totalitat de la població europea, provocant l’alçament de civilitzacions com l’Islam i la Xina. Una bona idea que a més ha estat enfocada segons un punt de vista molt més espiritual, com si aquesta manera de viure que durant segles han cultivat a orient fos una dels pilars que aguantessin aquesta història alternativa de la Terra.

L’autor havia de parlar de 700 anys d’història, cosa no gens fàcil si es vol portar un equilibri narratiu i una coherència interna que no acabés provocant que la novel.la es convertís en un llibre de text històric alternatiu o en un assaig especulador (com va ser el cas de la Trilogia de Mart). I aquí és on l’encerta. KSR escriu sobre dues històries alhora: El desenvolupament social, religiós i científic d’aquest món alternatiu i l’evolució personal dels personatges de l’obra que bevent directament de la mitologia indú es van reencarnant en cossos diferents millorant o empitjorant el seu dharma, fins hi tot en algun cas reencarnant-se en animals.

Per reconèixer aquests personatges, l’autor els vincula entre sí a través de les inicials, de manera que K. i B. són a cada capítol els principals protagonistes, tan si l’acció es desenvolupa a la Xina imperial, al nou món o a algún país musulmà. K. acostuma ser qui porta la revolució al seu temps, qui té l’esperit més combatiu, qui intenta canviar les coses; B. és el seu company somís, el que l’ajuda i el que sovint ha d’acabar el que la mà ferma de K. va començar. També tenim altres personatges que es van reencarnant com I. que sovint actua com a conseller, amic, intermediari, erudit.

Realment amb aquesta aportació, la novel.la agafa un altre caire i la perspectiva de 700 anys d’història queda lligada a través d’aquestes reencarnacions i del caràcter dels seus personatges, alguns d’ells molt ben trobats.

Tiempos de arroz y sal és doncs una especulació històrica, una proposta que es centra particularment amb l’evolució d’algunes religions com l’islam i el budisme (El taoisme i el confucionisme xinesos queden una mica oblidats, però presents). De fet, l’autor combina els protagonistes perque representin a civilitzacions amb diferents estructures religioses: L’islam i el seu Déu únic, els indús i el seu panteó mitològic i els xinesos i les seves creences més lligades a la natura, a ser una forma de vida i no creure en cap Deu concret, si no més aviat amb els homes com Buda, Lao Tse o Confuci.

KSR ha escrit una novel.la erudita, pausada, que convida a la reflexió i que tot i ser una ucronia pot arriba a ensenyar-nos o a obrir-nos els ulls sobre com funciona el nostre món real. L’autor s’ha documentat molt sobre la història i els costums de civilitzacions i ètnies com la xinesa, els àrabs, els indús, els aborigens americans, els japonesos, els perses, els mongols… tot plegat per poder presentar les seves teories amb més profunditat i amb una perspectiva realista.

Potser un dels punts criticables és que aquesta evolució alternativa de la terra s’assembla força a la nostra realitat en molts sentits. Si canviem llocs com la Toscana italiana per Samarcanda, el descubriment d’Amèrica realitzat pels xinesos en comptes dels europeus, la segona Guerra mundial per la Guerra Llarga veiem que els fets es van repetint, canviant dates i mètodes.

En canvi, un dels punts forts de la novel.la és saber barrejar la religió (les diferents religions, de fet), de seguir cultivant aquesta espiritualitat perduda a occident amb la lluita social, sobretot fonamentada amb les dones i la seva igualdat amb respecte als homes. Algunes de les teories que proposa KSR són més que interessants al respecte.

Molt recomanable doncs, pels qui agrada la història, la mitologia en un entorn seriós i metòdic (a vegades però amb passatges massa carregats d’informació que alenteixen el ritme narratiu). Per gaudir-ne amb tranquil.litat. 700 anys d’història requereixen una mica de paciència, però crec que una vegada assimilats pel lector, aquest s’adonarà que haurà valgut la pena dedicar-hi el seu temps.

La Paraula màgica és "Parodia". El terme en que ens hem de fixar en aquest recull de contes de David Langford és aquest. Només llegint el títol, ja podem entreveure de què anirà l'obra i de fet l'autor no t'enganya en cap moment: Es tracta de parodiar, de mofar-se amb més o menys encert d'alguns autors clau dins del gènere fantàstic. De fet tenim exemples tan de Ciència ficció, de fantasia com de terror.

Langford realitza una introducció que mira d'acostar-nos al fet de la paròdia, un estil no molt preuat dins el gènere (excepte en el cas de Terry Pratchett) perquè de fet intenta ridiculitzar idees i propostes d'autors que de ben segur escrivien amb tota la bona intenció del món. El que passa es que hi ha paròdies fetes amb mala llet i d'altres que poden arribar a ser constructives.

Per una banda Langford es recrea exagerant alguns dels tics literaris d'alguns autors concrets, com és el cas d'Asimov o de Michael Moorcock i per altra banda realitza paròdies de temàtica més general com el cas dels contes de fades o de les increibles aventures dels herois espacials de les novel.les de a duro.

El problema que té el lector és el de sempre: Per riure d'una paròdia cal conèixer el fet que es parodia, cal posseir la complicitat necessària per veure els dobles jocs que ens proposa l'autor. En el meu cas, haig de dir que deixant de banda les paròdies de temàtica general: Una damisela en apuros, Tras el incierto horizonte, a mano derecha, només coneixia algunes de les obres parodiades, com és el cas de les que es fan a Dune (Duelo de palabras) o al personatge de Elric (La pata rúnica). Així doncs, la meva valoració global del recull es pot veure afectada per la meva ignorància al respecte a les obres parodiades.

De totes maneres, un conte que està dirigit a exagerar els defectes o les reiteracions d'un autor o personatge no necessita un alt nivell de qualitat literària, simplement un bon saveur faire per fer passar uns moments divertits al lector. Un recull ideal per viatges en avió o en tren, per unes vacances de les que vols desconnectar i en la que no necessites cap esforç intel.lectual.

Ah! Quin plaer llegir a Heinlein! Amb aquella capacitat que té d’enganxar-nos a la lectura… amb aquella prosa fluida, directa, que et provoca una sensació estranya, com si estiguessis visualitzant una pel.lícula dirigida per ell… ja quasi no recordava aquestes sensacions, doncs ara ja fa temps que vaig assimilar una altra obra seva: Tropes de l’espai (Magnífica).

Si un problema té Heinlein és que bona part de les seves obres estan descatalogades o són difícils d’aconseguir. No era aquest el cas, doncs La Factoría ja va reeditar “Puerta al verano” fa uns anys, però aquesta edició és nova: Es tracta d’una col.lecció que sembla ser una iniciativa per part de diverses editorials de fusionar títols sota el segell “Puzzle”. L’enhorabona per la idea, doncs a part de la qualitat de les obres que he vist a les llibreries, es suma el fet de que els preus són molt més interessants i ajustats que a les edicions precedents.

Però retornem a Heinlein i la seva Puerta al verano. Aquesta obra és un clàssic dels viatges en el temps. Hi trobarem les típiques paradoxes, els embolics impossibles, les explicacions més o menys raonades del perquè d’un viatge en el temps etc… però sota la ploma de Heinlein, la història cobra una vida, una energía imparables. A més, el fet que estigui visualitzat en primera persona dóna encara més vitalitat a l’obra.

L’argument, tot i no deparar massa sorpreses és força interessant: Un enginyer viatja cap al futur demanant més o menys voluntàriament un “Son Llarg”, o sigui una congelació en tota regla que el farà despertar trenta anys més tard. Però la seva vida al futur no és com ell havia esperat i haurà de prendre eleccions ràpides per reconduir la situació que va deixar en el passat. Heinlein ens introdueix, a més, una trama econòmica molt ben lligada (tot i que reconec que entre tants títols i accions, a vegades m’he marejat una mica) que ve a ser l’eix estructural de les desventures del protagonista.

Per altre banda m’ha sorprès com amb poques pàgines ha estat capaç de definir el perfil psicològic del seu protagonista com si el coneixessis de fa anys, però sense saber-ne massa coses del seu físic, per posar un exemple. Sí, que és veritat que és l’únic que està ben definit i que tota la història gira egoïstament al seu voltant (amb el permís del gat es clar), però aquí es demostra l’energia que aboca l’autor doncs et poses involuntàriament a la pell d’un enginyer sense quasi ni saber com és físicament. Simplement, el personatge t’entra sol.

L’autor també té temps (en poc més de 200 pàgines) de fer-nos reflexionar sobre les paradoxes temporals, els viatges cap al passat i el futur, les diferències entre viatges en el temps “naturals” (com és la congelació) i d’altres a través de màquines artificials i de lligar tot això amb un subtil sentit de l’humor i amb una franquesa que sobta: Perquè quan ja no te res més a dir, s’acaba la novel.la, sense allargaments insustancials. 217 pàgines que devores en un tres i no res.

Què més dir? Doncs que la recomano als lectors que com jo gaudeixen amb els viatges en el temps ben estructurats, ben definits i que a més, ens aporten bona literatura.

Amb certa vergonya haig de dir que m’he decidit a llegir la novel.la en aquest moment per l’estrena de la pel.lícula del mateix nom que es fa a finals de juny (un remake, tot s’ha de dir). Sí, és vergonyós que tot un clàssic com aquest se m’hagi escapat tant de temps, però es que n’hi tants… i n’hem d’aprendre tant d’aquests primers visionaris de la ciència ficció…

H.G.Wells és un referent quan parlem de ciència ficció, un model a seguir; segurament, juntament amb Jules Verne va inventar, va donar a conèixer, les primeres històries ambientades en un entorn de ficció, a vegades científic i a vegades especulatiu. Podríem afirmar que aquests dos personatges van assentar unes bases perquè autors posteriors fessin creixer el gènere. Curiosament tots dos eren europeus, tot i que la corrent principal del gènere es desenvoluparia dècades més tard als EUA.

Però anem per feina. Què puc dir de La Guerra dels mons? És molt simple. És una de les millors novel.les que he llegit de ciència ficció: Per la seva senzillesa, per la seva prosa, per la seva especulació, més de caràcter social i lleugerament filosòfic que científic, en definitiva per com una novel.la de finals del segle XIX em pot semblar tan actual. Narrada en primera persona però fent referència al mateix temps a diferents llocs de les rodalies de Londres, el protagonista observa i viu a la seva pell els fets que conduiran a una destrucció massiva i sens escrúpuls de tot el que l’envolta: Una invasió extraterrestre.

La guerra dels mons es basa en una invasió marciana, -quan els coneixements d’aquell planeta eren força més escassos que ara i quan la imaginació desbordant de gent com Wells, Verne o Burroughs podia desenvolupar-se sense barreres- perpretada sense concessions, sense moralines fàcils i amb tota la seva cruesa. Els marcians volen conquerir el planeta i la Terra no està preparada per això. M’interessa molt el fet de com Wells descriu aquella societat victoriana anglesa, aquelles plàcides contrades verdes i aquella superioritat britànica que semblava que no tingués rivalitat en tot el món… però sí a Mart.

Wells, doncs, realitza també una autocrítica a aquesta prepotència anglesa, deixant als anglesos –i de passada a la resta del món- com a molt inferiors als marcians, sense la tecnologia necessària per fer-los front i amb cada vegada menys empenta per intentar solventar la invasió. Segurament la resolució del problema és per a molta gent molt fàcil i simplona però jo no veig així: No calen grans gestes heròiques, ni grans moments dramàtics per guanyar a l’invasor… Wells ens dóna a entendre que no som res dins l’univers i que potser que ens mirem amb altra cara aquest món on vivim, ni que sigui per redescobrir una facultat sovint perduda: la modèstia.

La guerra dels mons té una anècdota que cal explicar: Al 1938, Orson Welles en va fer una versió radiofònica que va fer sortir a milers de persones als carrers de Nova York –Sí, llavors ja eren així de crèduls- creient-se que realment els marcians estaven envaint la Terra. Un fet que demostra per una banda la capacitat dramàtica d’Orson Welles però també el potencial d’aquesta obra.

Una obra doncs, que em desagrada haver tardat tant a llegir –també és veritat que l’edició en català m’ha costat de trobar- i que recomano a tothom. No és un tractat militar ni un assaig sobre filosofia extraterrestre… és simplement una bona novel.la de marcians, curta, senzilla, entretinguda i amb rerafons social. Què més es pot demanar?

John Brunner és conegut sobretot per la seva trilogia de la catàstrofe, unes novel.les que encara no he tingut el plaer de llegir però que de ben segur adquiriré algun dia. Però reconec que mai se m'hagués ocorregut comprar un llibre amb un títol tan horrorós com aquest… Jugadores del juego de la gente, si no fos perquè em va costar 0,5€ i pertanyia a una editorial que li tinc molta estima.

Efectivament, el títol no crec que ajudi a un lector potencial a comprar aquesta obra de Brunner -també cal aclarir que en anglès no sona tan malament- i la contraportada tampoc ajuda massa. Però el contingut ja és una altra cosa.

Per començar Brunner utilitza un esquema argumental que pràcticament es desenvolupa a l'inrevés del normal. No tenim un fet més unes conseqüències si no més aviat una sèrie de conseqüències que acaben explicant l'origen, el fet.

La novel.la no comença bé: Una mica confusa, sense semblar tenir cap rumb fix, però l'autor és prou capaç d'introduir-nos en una trama, a priori, poc coherent i a donar-nos cada vegada més informació per tenir-nos lligats a la lectura. I això té un mèrit. A més, l'estil de Brunner és fluit tot i que a vegades carregat -potser expressament- per subtilment informar-nos d'allò que hauriem d'entreveure entre línies.

Resulta que el nostre protagonista és una persona que ho té tot fet, que les coses li surten bé sempre, que es compleixen la major part dels seus desitjos i que viu a cor que vols juntament amb altres "amics" que reben els mateixos presents… a canvi de perdre algunes hores o dies de la seva existència de quan en quan, mentre estan posseits per una entitat superior. Sí, és un tema ja tractat anteriorment a la ciència ficció, com en el cas del conte Pasajeros de Robert Silverberg, més concís i devastador que aquesta novel.la, però Brunner se n'acaba ensortint bé, va col.locant les peces al seu lloc i va ordenant l'engranatge de la novel.la -no sense certes dificultats- per acabar-la de forma més que correcta.

A més ens obra portes a reflexionar sobre temes com el destí, la voluntat, l'acomodament a la vida fàcil, l'oblit del passat quan les coses van bé… tot plegat per evolucionar el seu personatge a l'inversa del que és normal: De la seguretat en sí mateix a la desesperació de saber qui es realment, del passotisme al l'acomplexament interior, del creure que ho sap tot a veure que no sap res.

No és una novel.la rodona, però en poc més 150 pàgines realitza una crítica profunda a l'individu modern, als seus desitjos banals i a la pèrdua de la creativitat i de l'essència de la humanitat.

Pícnic junto al camino és una d'aquelles obres que guardes a la biblioteca amb més respecte. Un respecte adquirit en la lectura ràpida, clara i colpidora d'una novel.la inspirada, d'una novel.la que es situa entre el millor de la producció literària dels germans Strugatski i potser també dins el millor de la ciència ficció russa.

No havia llegit res encara d'aquests germans, un duo curiós, doncs un és filòleg i l'altre astrònom, ho sigui un és de lletres i l'altre de ciències… i si totes les seves obres tenen aquest equilibri tan delicat que aporten aquests dos enfocaments, el científic i l'humanista no m'estranya que llurs obres assoleixin aquest nivell de qualitat.

L'arribada i la ràpida marxa de éssers extraterrestres al nostre planeta fa que la conciència de la societat trontolli, però encara ho provoca més el fet que els visitants han deixat darrera seu diverses Zones d'aterratge plenes d'objectes abandonats. L'estudi d'aquests objectes creats per una tecnologia superior és l'objectiu principal del món científic però també del mercat negre i les màfies, interessades en vendre els possibles descobriments al millor postor. Aquí intervenen els Stalkers, buscadors furtius que es juguen la vida per una comissió, per uns quants diners. El problema radica en que entrar en aquestes Zones és molt perillós i sovint provoca la mort i tampoc assegura que els objectes rescatats sigui d'utilitat doncs la majoria no se sap per a què serveixen ni quina utilitat poden aportar a la humanitat.

Aquest és l'argument de sortida que ens presenten els autors, un argument que gira a el poc que coneixem de l'univers, a l'insignificants que som davant del fet de la visita extraterrestre, com si fossim formigues que volem saber què han abandonat els humans en un pícnic al camí. En aquest sentit és ineludible parlar d'una altra novel.la escrita onze anys enrera també per un escriptor de l'òrbita soviètica com era Stanislaw Lem. Em refereixo es clar a Solaris. Totes dues comparteixen aquesta explosió d'idees sobre la incomprensió de l'univers i la nostra pròpia consciència dins aquesta inmensitat.

També vull referir-me a una novel.la posterior, Pórtico de Frederik Pohl per comparar semblances en el sentit que les dues novel.les mostren un ventall de possibilitats en l'estudi d'artefactes extraterrestres però alhora també insisteixen en la manca de coneixements de la raça humana per saber què té davant els seus ulls… com si fossim només les formigues del pícnic que intenten menjar-se un bolígraf però que a vegades troben una molla d'entrepà que sí poden aprofitar.

Picnic junto al camino és una novel.la que tracta sobre la dura realitat (aquí, la vessant humanista que comentaba anteriorment) en un món intransigent, que no perdona. El protagonista, un Stalker ha de lluitar més contra els problemes socials en que viu diàriament com l'alcoholisme, les mutacions de la seva filla i la desesperació d'una societat que no sap per on navega que contra les mateixes Zones on s'aventura a cercar objectes.

La novel.la està estructura en quatre parts -quatre capítols- de diferent estil. En el primer, el nostre protagonista descriu en primera persona la fascinació i els horrors de les Zones estraterrestres; a la segona part els autors ja comencen a deixar entreveure la realitat de la societat vinculada a les Zones; a la tercera part cal destacar uns diàlegs inquietants però magnífics entre un científic i un enginyer que parlen precisament sobre cap on va el nostre món, qui som nosaltres, i en definitiva es pregunten algunes de les qüestions filosòfiques que més ens inquieten avui en dia. Finalment, la quarta part ens obra les portes a la desesperació i la intansigència de què parlava abans en un final que cuida més la vessant humanística que la científica.

Així doncs, ens trobem davant una obra madura, que invita a la reflexió, que ens transmet una explosió d'idees i que ens fa aturar a pensar més en nosaltres que en l'univers. Una obra de prestigi, narrada amb total maestria.

Pere Verdaguer és un complet desconegut per mi. No coneixia la seva obra, ni probablement l'hagués conegut mai si la meva dona no m'hagués insistit en que llegís Àxon, una novel.la curta que la va colpir en la seva adolescència i que va ser un dels seus primers contactes amb la ciència ficció.

Àxon ens explica la sorprenent història de Lluís, una jove professor d'institut que de sobte un dia observa com el món al seu voltant s'alenteix: Ocells que volen poc a poc, converses a càmara lenta… però on també ocorren altres fets inexplicables en un entorn d'institut privat i clerical.

És un començament prometedor però que l'autor no sap desenvolupar. El gran problema d'aquesta novel.la curta és que Pere Verdaguer ha volgut presentar la seva obra sota dos enfocaments diferents: El de la intriga políciaca i el de la ciència ficció dura. La qüestió es que no es decanta per a cap dels dos i acaba per no aprofundir en res. També és veritat que les teories que apunta queden resoltes però sense lligar-ho tot. Alguns aspectes s'obvien al final del llibre.

La novel.la té dues parts ben diferenciades. Els primers quatre capítols són densos, lents; en ells es presenta un escenari on s'hi ha de desenvolupar una futura trama però que només apuntala breument el tema principal. L'autor té tendència a anar-se'n per les branques descrivint-nos les biografies de personatges secundaris, per que el lector tingui un ventall de personatges sospitosos, el problema és que en aquell moment no són sospitosos de res i la lectura es fa flàccida i ensopida.

Tanmateix, després del capítol quatre, hi ha un canvi d'inflexió, Verdaguer escriu per anar al grà, es vol moure dins la intriga políciaca mentre ens aporta molta informació tècnica sobre el fenòmen que obre la novel.la i sobre la neurologia -una informació bastant densa pel lector profà-. Una barreja que no acaba de cuallar i que desemboca en un final trepidant però ràpid i fàcil on les sol.lucions venen embolicades amb paper de regal.

La meva opinió és que el llibre hagués guanyat en consistència i tensió si aquest s'hagués narrat en primera persona. Ho dic perquè les experiències traumàtiques del nostre professor es podien transmetre millor si les explicava ell mateix… com per exemple es fa en novel.les amb una estructura semblant com Muero por dentro o Flors per l'Algernon.

En definitiva, una idea molt interessant que es perd paulativament en una intriga sense molta solta ni volta.

Els premis Nebula són uns dels més prestigiosos premis que es lliuren anualment als EUA, votats pels integrants de l'Associació Americana d'Autors de Ciència Ficció (SFWA). Ho sigui, que els propis escriptors i editors valoren els relats i novel.les que els han semblat més interessants (Sempre en llengua anglesa). Aquest recull, conduït per Ben Bova, un editor americà que sembla ser força reconegut en aquelles terres ha intentat anar més lluny: Escollir "El millor del millor": Les millors obres guanyadores dels premis Nebula publicades entre 1965 i 1985. Així doncs, tenir a les mans un recull que es titula Lo Mejor de los Premios Nebula ja és de per sí una garantia de qualitat.

Les novel.les no hi han capigut (com és lògic) de manera que s'ha inclòs la resta de les categories: Novel.la curta, relat i relat curt. Curiosament cap obra dels 80 ha passat la criba, de manera que aquesta Crême de la crême està composta per obres dels 60 i dels 70.

Òbviament, com tot recull, trobarem obres increïbles i d'altres que no entenem com s'hi ha pogut encabir. Les temàtiques són diverses tot i que predominen les històries de viatges en el temps o relacionades amb el temps: He aquí el hombre, El vuelo del dragón, Houston, Houston, ¿Me recibe?, ¡Coge ese zepelín!, Jeffty tiene cinco años… però també trobem contes amb aires distòpics (El día antes de la revolución, ¡Arrepiéntate Arlequín!, dijo el señor TicTac) o d'altres de temàtica fantàstica (Els dos contes de Leiber, El Vuelo del Dragón o la fluixeta De Niebla, Hierba y Arena), fins hi tot alguns amb caràcter marcadament feminista com Cuando cambiaron las cosas i Houston, Houston, ¿Me recibe?. En definitiva, una mica de tot en un recull que ens deixarà un gust agridolç per incloure contes oblidables i no encabir-hi veritables obres mestres també guanyadores del Nebula. (Ah! Si Leiber aixequés el cap!)

Aquest recull m'ha servit per conèixer autors nous, per consagrar-ne d'altres i per evidenciar una vegada més l'opinió negativa que tinc d'algun en particular. Així doncs, Lo Mejor de los Premios Nebula m'ha fet descobrir una mica més a Harlan Ellison, a James Tiptree, Jr i a Anne McCaffrey com a autors a tenir molt en compte.

De Harlan Ellison només puc dir que bondats. Fins a tres obres seves han estat escollides per entrar en aquest "top". A la primera, ¡Arrepiéntate Arlequín! Dijo el Señor TicTac, Ellison ens presenta una fàbula amb aires distòpics però escrita amb un estil simpàtic i apte per tots els públics. Una història senzilla però efectiva que busca una reflexió per part del lector, una implicació. Una història amb referències a obres mestres com 1984 però amb un llenguatge divertit i planer, és un bon conte sobre l'esclavatge del temps i les seves implicacions, sobre la revolució i sobre el lliure pensament. Possiblement influís a aquells magnífica obra juvenil que és Momo de Michael Ende.

Més endavant trobem Un Muchacho y su perro, una veritable obra d'art , una història post-apocalíptica sobre rodamons i gossos telèpates narrada amb força, amb una prosa viva, violenta, directa. L'autor ens porta directament aquest futur devastat i decadent amb un conte trencador que tracta tant de la violència, com de l'amistat.

I finalment Jeffty tiene cinco años, un conte melancòlic i nostàlgic que tracta d'esquitllada un problema de naturalesa temporal: Jeffty fa més de 20 anys que té 5 anys (literalment): No creix i la seva vida queda estancada a aquesta edat, però a més és capaç d'escoltar programes de radio de vint anys o veure pel.licules de la mateixa època. Ellison ens porta a llegir una de les fàbules més originals que recordo. És com llegir un homenatge a la nostra infància però amb donant ànims per seguir endavant, per pensar que el futur tampoc és tan dolent. Ellison torna a demostrar la seva imaginació i la seva vàlua, tot i tenir un final no del tot clarificador.

També m'ha sorprès molt gratament James Tiptree, Jr (Pseudònim d'Alice B. Sheldon), ja que un anterior relat seu no m'havia gradat gens (La muchacha que estaba conectada). Una especulaculació interessant sobre la vida d'un ésser alienígena és el tema central del relat Amor es el plan, el plan es la muerte, deliciosament escrit per aquesta escriptora. Un relat que m'ha sorprès per la seva qualitat literària on els pensaments narrats en primera persona del protagonista juguen amb una història força innovadora on els protagonistes exclusius són alienígenes. Potser la història perd força pel fet que la vida d'aquestes éssers s'assembla força a la d'alguns insectes i aràcnics del nostre planeta, però repeteixo que la força i el sentiment en que Triptee ha escrit aquest conte m'ha deixat un magnífic record.

Tiptree ens torna a donar una lliçó de com escriure una bona història, en aquest cas de viatges en el temps en la novel.la curta Houston, Houston, ¿Me reciben?. Aquesta obra és una de les millors de l'antologia, tant per la seva estructura com per l'argument en sí. Té una estructura repleta de flash-backs que ens introdueixen en els moments més tensos de la història donant-nos per sabut com acabarà, pero també reservant-se una bona sorpresa final.
La trobada per part d'uns astronautes d'un missatge radiofònic en un lloc on no hauria de ser-hi és el punt de partida d'un conte original i aclaparador, que envalentona a l'autora a realitzar un exercici de crítica sobre l'home i els seus instints primaris

I un altre descobriment inesperat ha estat Anne McCffrey i el seu El Vuelo del Dragón. Per mi ha estat la veritable sorpresa del recull. Una bona història fantàstica sobre dracs i viatges en el temps que t'enganxa quasi des del principi. Escrita amb tensió ens explica els problemes que té la civilització de Pern per enfrontar-se a uns fenòmens catastròfics que fan perillar la vida al planeta. Amb l'ajuda dels seus dracs i d'un descobriment inesperat n'hauran de fer front. Fins avui no havia llegit res d'aquesta autora però m'ha agradat molt com ha barrejat la fantasia més pura amb temes pròpiament típics de la Ciència Ficció més catastrofista i amb les paradoxes temporals. Una novel.la curta que convida a llegir més sobre l'autora.

Els autors consagrats per mi com Leiber, Martin o Silverberg no m'han decepcionat, al contrari, s'han consolidat més amb una sèrie de relats que van de l'interessant a l'obra mestra. Sense anar més lluny, l'inigualable Fritz Leiber presenta dos contes: Un relat fantàstic (Voy a probar suerte) magníficament escrit - com sempre- però també poc desenvolupat. Amb una idea entre extravagant i delirant ens mostra una partida de daus amb alicients sobrenaturals; i una obra com ¡Coge ese zepelín! que es converteix en una barreja de viatje en el temps i ucronia on un peató de Nova York es troba de sobte en un 1937 alternatiu i en el cos d'una altra persona. Un conte narrat amb un estil molt suau on els fets succeeixen quasi sense voler, de forma fluida i sense obstacles. És un conte on abunden les descripcions detallades, com li agraden a Leiber, però que també intenta aportar un factor sorpresa sobre el protagonista de manera que manté una intriga in crescendo. També és cert que el final pot semblar una mica precipitat, però la resta de la història està explicada amb la maestria innata de Leiber.

Silverberg no es queda curt i amb la magnífica Pasajeros torna a demostrar la seva maestria amb aquesta obra que combina un adictiu argument amb la senzillesa del seu plantejament: La Terra ha estat envaida des de fa uns anys per uns éssers que posseeixen els humans durant hores o dies i després els abandonen. Aquests no recorden el que han fet mentre han estat posseits. La situació és tan habitual que els humans s'hi han començat a acostumar, però el nostre protagonista de sobte recorda amb qui ha estat després de la darrera possessió.
Silverberg, amb un estil fluit i amb una prosa molt harmònica ens introdueix paulativament amb el drama que viuen els posseits. Ja incorpora alguns elements característics de la seva obra com la disecció dels pensaments dels protagonistes. El primer conte premiat de la seva carrera i on ja s'endevenina el seu talent. Un dels millor contes curts que he llegit.

Per la seva banda George R.R. Martin ens presenta un relat que barreja la ciència ficció i terror de manera magnífica: Los Reyes de la arena. Una història sobre vida alienígena, sobre el plaer de sentir-se Deu, un conte més a l'ona d'un Stephen King. Un personatge ben posicionat compra un terrari amb una sèrie d'animals semblants als insectes que s'exerceixen realitzant combats rituals entre ells i esculpint la cara del seu "Déu" en castells de sorra (el seu Déu és la mà que els alimenta, ho sigui l'home). El que no sap el comprador és que aquests éssers són molt més intel.ligents del que semblen.
Narrat amb fluidesa, és un conte que t'enganxa des de la primera pàgina i del qual Martin sap fer-ne un bon us.

Michael Moorcock també m'ha sorprès amb He aquí el hombre. Moorcock és molt conegut per les seves novel.les de fantasia èpica però és el primer cop que llegeixo quelcom d'ell relatiu a la ciència ficció. I en aquesta ocasió ens presenta una novel.la curta sobre un viatge en el temps a l'època en que va morir Jesús. Moorcock proposa una trama diferent sobre el que va passar a Jerusalem l'any 33 de la nostra era. Però crec l'essencial de la història és més el que aporta una bona dosi de reflexió sobre les semblances i les diferències entre religió i ciència de manera que l'obra adopta un caire més profund.

I parlant de caires profunds, la novel.la curta La persistencia de la visión de Jhon Varley és un bon exemple. Aquest autor ens presenta una obra molt original que preten fer-nos adonar de les nostres mancances però també de la nostra capacitat de superació. Un viatger entra sense voler-ho en una comunitat de sord-cecs totalment autosuficient; Una comunitat utòpica que l'ensenyarà el llenguatge tàctil de les mans, noves formes de comunicació i el sentiment de pertànyer a un col.lectiu molt íntim.
Tenim davant nostre una obra molt ambiciosa,on es descriuen els sentiments a partir del tacte, on l'autor preten dotar d'un caire místic l'esmentada comunitat i on es fa un petit assaig sobre un nou tipus de llenguatge, totalment tàctil. No deixa de ser poc creïble segons els cànons actuals, però si més no és un conte que aporta idees i estimula la imaginació.

També hi ha hagut lloc per les decepcions: Per començar, Roger Zelazny, del qual ja no li tenia massa simpatia, arran de la decepció de Tú, el Inmortal i que aquesta antologia ha acabat de reafirmar com un autor que no m'grada: Ni Las Puertas de su cara, Las lamparas de su boca, una narració intrascendent de Zelazny ambientada en un Venus impossible que s'inspira en el mite de Moby Dick per descriure una relació amorosa en plena aventura marítima. Confosa, mal estructurada i amb un estil, com a mínim, arriscat. No m'ha agradat. Ni tampoc El que da forma, una altra obra fallida de Zelazny. No entenc ben bé perquè. La idea és força interessant i hi ha passatges que t'enganxen però aquest autor no estructura bé les seves obres i encara pitjor: No les sap acabar. L'argument d'aquesta novel.la curta gira entorn a un metge que ajuda als seus pacients a superar traumes a través d'una tècnica de realitat virtual expressada a través de la seva ment. Una idea molt vàlida amanida amb detalls de qualitat però que no duu enlloc. Zelazny torna a fallar al final i deixa l'obra confosa i desordenada.

El per mi desconegut Samuel R.Delany tampoc l'he acabat dapreciar bé. Per una banda tenim Por siempre y Gomorra, un conte curt que arrenca un pèl desordenat i amb un estil trepidant però poc a poc l'autor va agafant-li el ritme i ens obra la porta a una curiosa especulació de naturalesa sexual en un futur no molt llunyà. Interessant per alguna de les hipòtesis que dóna al respecte. I per altra banda El Tiempo entendido como una hélice de piedras semipreciosas, una obra oblidable en molts sentits. La veritat és que no puc afirmar que l'hagi entesa al 100%, m'ha semblat com si Delany li volgués donar un sentit metafòric a la vida del protagonista, però realment no aporta res de nou. Millor passar pàgina.

Per sort, tenim altres obres més interessants com El día anterior a la revolución on la Senyora Le Guin torna a aprofundir amb alguns dels seus temes preferits: La política-ficció, el feminisme, els sentiments íntims… amb aquest conte (antecessor de l'obra Los Desposeidos) ens porta a la ment d'una revolucionaria en els darrers anys de la seva lluita particular. Una obra enfocada més cap a la recerca interior de respostes, cap al sentit de la vida que no pas cap als aires distòpics a que apunta.

També aprova el conte Escultura lenta. El meu primer contacte amb Sturgeon no ha estat colpidor però tampoc del tot decepcionant. Una altra obra metafòrica, una relació entre un metge i una pacient que obre preguntes i que ens porta a reflexionar sobre el paper dels científics. Una critica sobre l'estat actual de la societat i de les multinacionals que aturen els projectes interessants si no en poden treure beneficis. Tot això narrat amb un estil sobri en un conte que a la vegada té moments delicats i íntims.

Deixo pel final tres narracions menors (encara que no tant com les de Zelazny i Delany) com son: Cuando las cosas cambiaron (Joana Russ), Senzill conte amb aires feministes que explica el retrobament entre la humanitat i una civilització perduda composta per dones. Curiós i ben escrit, inclòs una mica original però li manca una mica de força per ser recordat. L'argument dóna per a una major extensió del relat.

Clifford D. Simak ens planteja el vell tema de l'inmortalitat a La Gruta de los ciervos danzarines, un relat curt escrit amb gràcia, amb ganes, adictiu, però amb un final molt comú i gens trangressor on un arquèoleg descobreix unes pintures rupestres molt poc comuns.

I també De Niebla, Hierba y Arena (Vonda McIntyre), Un relat intrascendent sobre les arts curatives d'una sèrie de serps. Més al costat del fantàstic que de la Ciència Ficció. Una història ben escrita, sense pretensions però que no crea complicitat amb el lector.

Una antologia dedicada a les obres guanyadores del Premi Hugo entre els anys 1973 i 1975 en les categories de Novel.la curta (NC), relat (R) i relat curt (RC) -presentades per Isaac Asimov- que resulta molt desigual.

Si vaig comprar-la va ser per que apareixien obres com Una canción para Lya que em cridaven molt l'atenció. També hi he redescobert autors como Úrsula K. Le Guin o Larry Niven que tenia un pèl infravalorats però per desgràcia l'antologia es sostenta amb dues o tres grans obres mentre que la resta és mediocre. Tot i així, només per llegir les novel.les curtes esmentades anteriorment val la pena comprar-la.

El nombre del mundo es bosque
He hagut d'esperar-me a llegir tres novel.les de la senyora Úrsula K. Le Guin -encara que aquesta sigui una novel.la curta- per quedar plenament satisfet amb aquesta autora.

Els humans estan explotant el món 41, també anomenat "Nova Taití", un món verge cobert d'aigua i selves amb una raça humanoide que les habita: Els creechi. Les relacions entre humans i crrechi es basen en l'esclavatge fins que un fet provocarà una revolta que poc a poc s'anirà generalitzant.

El Nombre del mundo es bosque no m'ha sorprès perquè segueix alguns esquemes que ja es donaven a La mà esquerra de la foscor però això no significa que la valori menys, ans al contrari, la trobo millor que la seva obra insignia.

No es en va que compari aquesta obra amb La mà esquerra de la foscor. Les dues estan ambientades a l'univers de l'Ecumen i les dues tenen com a patró principal el xoc de cultures i les relacions posteriors al "Primer contacte". Les dues tenen profundes implicacions filosòfiques sobre la vida i el clima extrem del planeta, sobre com viure i deixar viure, però en aquest cas, aquesta novel.la curta crec que se'n surt millor. També és veritat que aquesta vegada, l'autora explota més la vena ecologista, que dóna lloc a un major implicació del lector.

El nombre del mundo es bosque ens mostra dues maneres de pensar diametralment oposades: La d'alguns humans, entestats a fer les coses malament i la del heroi creechi, que lluita tal qual Espartac contra l'invasor. Aquí crec que falla una mica l'autora per presentar-nos personatges amb una personalitat tan extremament marcada. Els "bons" són molt bons i el dolent és un dels dements més carismàtics (com a dement) que recordo. Es clar, que entremig, Le Guin ens col.loca el típic científic antibel.licista. Però l'autora té estil, té màs esquerra (acudit fàcil) i utilitza una prosa rica que ens introdueix fàcilment a l'obra.

Novel.la, doncs, molt recomanable, escrita a començaments dels 70, sota la influencia de la Guerra del Vietnam i potser sota els efectes d'algun estupefaent... en tot cas, una petita obra mestra.

El canto del chivo
L'enfrontamet futurista entre l'Home i la màquina que ho controla tot i que vetlla pel benestar humà no deixant-lo prendre el seu propi camí és la base argumental per que l'autor ens intenti descriure una història entre un rebel i el Déu màquina SUM.

El canto del chivo és una conte confós, que Anderson no encara bé des del començament. Poques vegades m'ha passat que m'hagi estat 3 o 4 pàgines sense saber de què va una història. Més tard s'arregla i fins tot Anderson mostra ofici en això de narrador però la desigual història no acaba d'enganxar.

La reunión
Conte de carácter més moral que fantàstic que ens descriu la decisió que ha de prendre un pare alhora d'operar o no el seu fill, per moments em va recordar a Flors per l'Algernon. Ben narrat però amb poc contingut.

La maldición de Eurema
Simpàtic conte curt que intenta reflexionar sobre les persones suposadament amb poc talent i/o estúpides. No coneixia a Lafferty de res però m'ha agradat el seu estil. Final una mica pobre.

La muchaca que estaba conectada
Una aproximació a la realitat virtual és la base d'aquest relat confús i mal desenvolupat. La història d'una noia que resta conectada a un aparell que li permet moure un altre cosa a través del seu cervell. Una idea que s'hagués pogut explotar de forma diferent i que acaba intentant guanyar-se al lector a través de setimentalismes barats. No m'ha agradat.

El Pájaro de la muerte
Edison ens parla metafòricament de la religió, de la teoria de Gaia, la bogeria, la vida... però d'una manera curiosa, proporcionant les peces d'un puzzle que el mateix lector s'ha de construir per entendre'l, en certa manera, aquest estil m'ha recordat a Gene Wolfe amb La Quinta cabeza de Cerbero, escrits tots dos amb un estil curiós que t'exigeix pensar i construir-te la història cosa que a priori és un obstacle per que l'obra t'agradi però que a la llarga li acabes trobant el seu sentit.

L'autor ens dona una visió onírica de l'eutanàsia més gran de la història en aquest relat carregat de metàfores i significats ocults. No sempre queda del tot clar que ens proposa l'autor però el tema de rerafons: Déu i la seva relació amb l'home és prou interessant com perquè conideri aquest conte curt un dels més originals que he llegit darrerament tot i la seva composició caòtica.

Los que se alejan de Omelas
Úrsula K. Le Guin ens presenta aquest relat curt, de caires filosòfics (com només sap crear ella) i amb càrrega sentimental i de culpabilitat. Un relat que m'ha agradat i que sembla més una crítica despiadada al món occidental. Potser és aventurat afirnar això, però és la sensació que m'ha fet agafar a mi: "Nosaltres som feliços perquè hi ha gent desgraciada que sostenta la nostra felicitat". És un relat metafòric, escrit amb un bon estil i amb fluidesa. Recomanat. També va guanyar el premi Nébula.

Una canción para Lya
I arribem a la crême de la crême d'aquest recull. Una Canción para Lya va marcar l'inici de la exitosa carrera literaria de George R.R. Martin. Un argument precís i complet, unes descripcions acurades, uns personatges creíbles... tota una joia sobre la religió, els sentiments, la por, l'amor, embolcallat en un argument que gira entorn a la investigació per part de dos telèpates d'una religió extraterrestre que provoca que el 100% de la població natural del planeta Shkeen es suicidi al arribar a certa edat oferint-se a un paràsit que els va xuclant durant mesos el cervell... tot plegat un ritus respectable fins que aquesta mística religió també comença a tenir adeptes humans.

La qualitat literària d'aquesta obra és molt gran: És capaç de fer-nos reflexionar profundament sobre temes tan candents com la religió i el paper de les divinitats, però també d'atrapar-nos en una història on se'ns promou la curiositat per saber més, on els personatges ens fan patir i on Martin especula com mai sobre els sentiments, no humans ja, si no universals.

Martin no vol donar-nos una visió simplista del problema, no proclama qui són els "bons" i qui els "dolents", quin enfoc de l'afer és el correcte... perquè tots els sentiments, totes les sol.lucions poden ser bones depen de com un s'ho miri.

En definitiva, una obra imprescindible per a qualsevol afeccionat a la Cf i pels que no ho són. Tant per la seva simplesa alhora d'exposar els temes com per les profundes implicacions d'aquests. Chapeau!

A la deriva ante los islotes de Langerhans: Latitud 38º 54' N, longitud 77º 00' 13'' O
Una obra molt metafòrica que planteja un argument quasi fantàstic per mostrar-nos les peripècies del protagonista per trobar la seva ànima perduda... cercada en el seu propi cos. Sincerament, no l'he acabat d'entendre i això que l'estil de Ellison m'ha agradat, és agradable, i ben estructurat... però la línia argumental acaba sent caòtica i les explicacions finals sense sentit aparent (per mi). Llàstima.

El Hombre agujero
Niven no és un dels meus autors preferits, doncs on sempre m'havia esperat una gran història (Mundo Anillo; La Paja en el ojo de Dios) m'he trobat amb una petita decepció, en part per la seva vessant "Dura", en part per tenir una obra sobredimensionada, però en aquesta conte, El Hombre agujero, la cosa és diferent: Niven especula sobre forats negres de tamany de quants amb gràcia i amb un argument consistent pel tamany del relat.

Un bon relat, que és capaç de despertar la curiositat del lector per la física de l'univers, ben aconseguit.

Ray Bradbury és un poeta que escriu narrativa. Així de clar. Aquesta és la primera novel.la que llegeixo d'ell (la resta havíen estat contes i assaigs) però en alguns trams d'aquesta he tingut la sensació de submergir-me en suaus onades de caire poètic, tal vegada com em va passar llegint Les Cròniques Marcianes.

L'autor va escriure una novel.la sobre els llibres, aquests enbolcalls d'informació i plaer que estima amb tan deliri (com evidencia ell mateix a l'assaig Zen en el arte de escribir). Es nota que Bradbury viu a través dels llibres i que és un literat nat. I només a ell se li podria acudir escriure una novel.la sobre la destrucció dels llibres.

Fahrenheit 451 està considerada una de les grans distopies clàssiques del segle XX (compartint aquest honor amb obres com 1984 o Un Mundo Feliz). Jo encara diria més perquè com a distopia és un crit contra la ignorància i contra la incultura. Un crit que es va realitzar fa més de 50 anys però que el missatge segueix tenint més valor que mai... Només cal veure com pujen les noves generacions per temer que les prediccions de Bradbury es compleixen poc o molt. És un fet que fins hi tot el mateix autor afirma en un dels epílegs que continua rebent pressions per censurar paraules o per canviar parts dels textos perquè fereixen a minories o per no ser adients per certes persones de ment obtusa.

En una societat futura els libres estan prohibits, qualsevol forma d'expressió cultural és retallada i censurada i els bombers s'ocupen de cremar els llibres o el que és el mateix, la llibertat de pensament, la llibertat d'elecció. Però un bomber, Montag, comença a preguntar-se el perquè de les coses després de parlar repetidament amb una noia que trenca amb el sistema establert. La recerca d'aquesta veritat amagada serà la petita odissea personal de Montag, una recerca que en el fons el que busca és la pròpia personalitat, amagada entre les vanalitats quotidianes

Fahrenheit 451 és una fàbula pessimista i optimista alhora, una crida contra la guerra i la destrucció (el llibre té uns passatges finals increïbles sobre aquest tema), una destrucció que és creada per la incultura. El més terrorífic però, és que aquesta incultura, aquest reordenament de la societat al voltant d'una televisió "interactiva" que tracta a la gent d'imbècils és provocat inicalment per les pròpies persones que no desitjen pensar en els problemes de la societat, que volen viure sense cap complicació i que necessiten que els diguin què han de fer i quan sense preguntar-se el perquè. Fins hi tot el fet de tenir fills és considerat una càrrega que cal soportar tres dies al més i que les mares enganxades a serials estúpids entaforen a guarderies especialtzades.

Així doncs un missatge que com deia abans és molt vàlid en l'actualitat on veiem cada dia censures en els mitjans de comunicació o com cada vegada més els llibres són tractats de suplerflus.

Frederick Pohl s'aventura a fer una segona part d'una de les seves obres més conegudes (Los Mercaderes del espacio) ni més ni menys que 30 anys més tard. I la veritat és que se'n surt amb nota: La Guerra dels mercaders acaba sent millor que la seva predecesora. I no només per posseir un ritme narratiu àgil, trepidant quasi, si no perquè l'argument borda l'esbossat a la primera part. Només el final, un pèl massa ras i ràpid podria alçar-se com a nota discordant en el global de la novel.la, però aquest fet no enterboleix per a res l'obra.

El fil de l'acció es centra anys més tard d'on va acabar la primera part, però la seva lectura pot ser independent d'aquesta. La Terra continua submergida en l'economia consumista, les agencies publicitàries controlen els governs, les empreses, són el motor econòmic del planeta. Res s'escapa al control d'aquestes agències... exepte la colonia de renegats (conservadoristes) que s'instal.là a Venus al final del primer llibre.

Aquesta obra torna a ser una crítica salvatge a la publicitat, al consumisme massiu, a la societat occidental que ha perdut poc a poc els seus valors i els pocs ideals que té fins hi tot avui en dia (un exemple són les lleis nadalenques que obliguen a consumir i a fer regals). Bona part dels 40.000 milions de terrestres pertany a la classe consumista i és adicta a un o més productes (refrescs, figuretes de col.lecció absurdes, nicotina injectada... ) en una Terra decadent, contaminada i sense energia, on els taxis són estirats per persones, on els aliments són totalment artificials, on et poden cremar el cervell per incumpliment de contracte de compra, i on un despatx de luxe consisteix en un espai que té almenys una finestra.

Tot això se'ns mostra a través de la narració en primera persona d'un alt executiu publicitari, un redactor de primera categoria que comprovarà en la seva pròpia pell el que significa ser un adicte compulsiu a un refresc a causa d'una campanya publicitaria agresiva. Un venedor amb talent que poc a poc va caient al pou del consumisme a causa de la seva adicció i on es veu envoltat d'un complot de grans proporcions. La vida de Tennison Tarb s'anirà apoderant del lector, tot i representar tot allò que critica la novel.la. I precisament aquest fet, el de mostrar-nos el món tal com el veu i l'enten una persona totalment entregada a la publicitat i al consum, és el que millor expressa les situacions, entre divertides i tràgiques, a que ens enfrontem en aquesta particular distopia que hauria de passar directament a ser un clàssic dins el gènere.

Que Robert Silverberg li agrada profunditzar en la ment i les relacions humanes no és cap secret. De det, bona part de les seves obres intenten obrir-se pas en aquestes qüestions i d'altres relacionades, però crec que és aquí, en aquesta magnífica obra que és L'home dins el laberint on va més lluny en les seva recerca.

L'argument de la novel.la és increïble, tant per la seva senzillesa com per la seva profunditat: Un home es tanca voluntariament en un laberint alienígena extremadament perillós per fugir de la humanitat que l'ha rebutjat mentre un grup de militars el busca com a última esperança de salvament per l'espècie humana.

A Silverberg no li interessava narrar una sèrie d'aventures entorn al laberint, no volia escriure un Space Opera. L'autor es fixa en els aspectes més interessants de la psicologia humana, de la sol.litut, del reclosament voluntari, de la meditació, es fixa en realitzar un critica a la humanitat en general, es fixa en definitiva en intentar descriure sentiments molt arrelats i profunds dels personatges en un ambient ferestec i perillós.

Un tema recurrent de l'autor en les seves obres és la redempció dels pecats. En aquesta novel.la també s'hi fa un incís en el pecat i en la culpa i en certa manera el Laberint és una forma de purgar el pecat capital de la megalomania.

Silverberg ens parla de la solitut, del poder, dels sentiments, de la tensió... En part m'ha recordat vagament a l'obra mestra que és Las Estrellas mi Destino potser pel tema de la sol.litut i de la venjança. En part, també, he rememorat a Solaris, potser pel sentit de la meravella o per la incomprensió de comunicació que té l'home amb un altre raça extraterrestre.

M'ha agradat molt, i no puc explicar ben be per què: L'home dins el laberint critica però dona esperança, obre camins però també en tanca, aprofundeix en la comprensió de l'univers però no dóna cal sol.lució precisa. És una novel.la amena, de lectura ràpida però de conceptes volàtils.

Una gran novel·la de la seva època daurada (Finals dels 60 i començaments dels 70) que no es pot deixar escapar.

No crec que exageri si afirmo que Solaris és una de les noveles més absorvents que he llegit mai. Poques vegades m'he polit una novel.la en quatre dies. És dificil que en tan poca quantitat de pàgines s'hi desenvolupin tants temes interessants i escrits amb tal maestria.

Solaris és una novel.la de Ciència Ficció al 100%. Una obra que descriu els intents frustrats de contacte entre la humanitat i una entitat forània que sembla ser el mateix planeta. La novel.la està amenitzada amb unes gotes de terror psicològic i clautrofòbic: 3 homes en una estació espacial, intentant comunicar-se amb un suposat ésser superior mentre lluiten contra els seus fantasmes personals, a vegades només suggerits; uns fantasmes, per altra banda amb consciència pròpia. Tot un misteri.

És una novel.la que tracta de la incomprensió, del paper que té (o vol tenir l'home) a l'univers, de les ànsies de coneixement, de la bogeria i dels sentiments.

Stanislav Lem té la capacitat per despertar aquell sentit de la meravella que hauria de tenir qualsevol novel.la de CF, aquella por en vers a lo desconegut i aquella reflexió sobre temes tan trascendentals com la vida i la mort; la sol.litut, l'amor...

Solaris és una obra breu, però intensa, amb capítols plens de diàlegs reveladors, uns diàlegs naturals i directes que almenys a un servidor li han resultat fantàstics, però també és una obra amb passatges on es descriu amb una maestria increïble el sentit de la meravella que desperta la incomprensió del planeta.

No trobarem en aquesta obra explicacions científiques complexes, ni grans carateritzacions de personatges, cal oblidar-se dels herois i de les situacions fàcils. Solaris és més senzill que tot això, i a la vegada més complicat, una d'aquells obres que dóna per parlar-ne durant hores.

Parlar de Los Propios Dioses és parlar d'una de les novel.les insignies d'Isaac Asimov i potser d'una de les més ben valorades unànimament pels aficionats a la CF.

Los Propios Dioses va ser un punt i apart en la CF dels 70. Una història original i tècnica que combinava elements tìpics de les novel.les de contactes amb la més agosarada teoria: La de l'existència dels Universos Paral.lels.

L'obra s'estructura en tres parts ben diferenciades: Tres parts que descriuen amb personatges i històries diferents l'epoeia del descubriment d'universos paral·lels i del contacte amb els habitants d'aquest altre univers.

La primera part, "Contra la estupidez..." és una introducció tècnica i densa sobre el descobriment de l'existència d'un univers paral.lel i de l'intercanvi d'energia que es pot produir entre els dos. Es tracta d'una part tensa on Asimov ens introdueix en la teoria dels Unviersos paral.lels, una part didàctica que sovint pot fer-se un pèl carregosa per la quantitat d'informació química que s'hi aboca però que té unes pàgines finals plenes de tensió i que ens condueixen directament a la Creme de la Creme: La segona part.

"...los Propios Dioses..." és el titol de la segona part. M'atreveixo a afirmar que potser es tracta d'algunes de les millors pàgines escrites mai dins la CF. Aquesta segona part és simplement deliciosa, dubto molt que mai es puguin tornar a descriure la psicologia d'uns éssers no humans de la mateixa manera. Afegint a més, que es tracta de definir la personalitat de tres sexes diferents i les importants interaccions entre ells.

Personatges com Odeen, Dua, Tritt i sobretot Eastwald mai seran oblidats una vegada el lector acabi els capitols que conformen "...los propios Dioses...". Fins hi tot la numeració dels capitols és important.

La vida a l'altra univers, les motivacions dels seus habitants i sobretot el comportament i la biologia mateixa d'ells es mereixen que aquesta obra estigui entre el més destacat de la Ciència Ficció del segle passat.

Finalment, la tercera part, "...luchan en vano?" és potser la més fluixa però no per això poc interessant. Una lleu intriga política que arrodoneix la primera part i que la tanca de manera correcta. També trobem aquí, tot i el llenguatge planer d'Asimov diversos tecnicismes que potser poden alentir la lectura.

Impensable que ningú se la perdi, tot i les lleus dificultats del començament i del final.

No sempre els llibres molt recomanats compleixen les espectatives creades, però aquesta obra anomenada Flors per a l'Algernon sí, i fins hi tot les supera.

Flors per a l'Algernon és una novel.la amb un argument rodó, que enganxa i que et fa patir. És una obra feta amb sentiment i amb molta mà esquerra. No hi ha errades, no hi ha pàgines de més, de fet la novel.la en sí ha evolucionat d'un conte llarg (o novel.la curta) que set anys abans havia ja guanyat el premi Hugo. Segurament se'l merexia.

Charlie Gordon és un home retardat de 32 anys. Amb un coeficient intel.lectual molt baix que amb prou feines li permet feinejar fregant terres i fent algun que altre encarrec. Viu sol, aparentment abandonat per la familia i desitja amb tota la seva ànima ser "llest"... Ser normal com la resta dels altres. Quan se li proposa fer-li una operació que el pot tornar intel-ligent sembla que els seus problemes s'hagin d'acabar, però més aviat és el contrari... Tot just acaben de començar.

Keyes realitza un exercici d'anàlisi de la ment humana en clau de ciència ficció però sense perdre mai el rumb de la realitat. Els sentiments narrats per Charlie en primera persona et fan sentir un espectador més del seu drama, són senzills però intensos. La prosa de Keyes t'arriba i et fa enmudir més d'un cop. No només pels sentiments abocats en aquesta obra, si no per què l'argument és rodó i original, la prosa magnífica i els personatges totalment creibles. Tenim una petita obra mestra? Sí, algú en dubtava?

Aquesta novel.la en clau psicològica i amb un rerafons científic és lleugera i amena però amb plantejaments molt profunds. No s'oblidarà fàcilment una vegada haguem tingut el plaer d'assaborir-la. Pot ser recomanada a tots els públics i a totes les edats perquè els temes que tracta són universals i perdurables: l'Amor, la mancança d'afecte, la força de voluntat, però també l'egoïsme, la fatalitat... I potser també el destí.

Llegir una franquicia sempre comporta un sentiment de temor al darrera. Potser per la mala fama que gasten aquestes novel.les fetes per encàrrec, sovint per diversos autors, ambientades en un mateix univers. A vegades... No, més aviat sovint, una sèrie de novel.les franquiciades pot acabar per fer-te avorrir les novel.les originals ambientades en uns personatges o en un univers que t'agrada especialment.

Això mateix em va passar amb la saga de Dragonlance, ara fa una dotzena d'anys: Vaig acabar per avorrir-la per la baixa qualitat de les novel.les escrites per autors que no eren els originals. I a què ve tot això? Doncs tots aquests temors són els que tenia quan vaig començar a llegir Los Primeros de Tanith per tractar-se d'una franquicia ambientada a l'univers de Warhammer 40.000. Però ah! Sorpresa meva, la novel.la m'ha agradat! Cosa que torna a demostrar que no existeixen regles universals per la lectura i que tan novel.les originals com franquícies poden aportar-te uns bons moments de lectura.

Los Primeros de Tanith és la primera novel.la d'una saga de set llibres (crec que tots autoconclusius) ambientats tots ells en una campanya militar. Warhammer 40.000 és un univers creat per desenvolupar-hi mil i una històries. Per ara la major part de les novel.les traduïdes al castellà porten el segell de Dan Abnett, un nom per a mi desconegut però que ha tingut un bon començament en aquest volum.

Los Primeros de Tanith és un dels regiments d'infanteria lleugera que s'encarreguen de combatre les forces del Caos allà on van, amb dues particularitats: la primera que el seu planeta d'origen, - Tanith- ha estat borrat del mapa i la segona que estan comandats per Ibrahim Gaunt, el protagonista de la saga. Un regiment doncs que no només s'haurà d'enfrontar a les forces de la foscor si no també a l'enveja i la politica que impera a les files militars.

Aquest primer volum està estructurat en tres parts. La novel.la comença un pèl fluixa, enmig d'una batalla campal que ocupa 1/3 part del llibre, però després Abnett desenvolupa el seu talent per submergir-nos en un trama d'espionatge de lluites interiors entre els dirigents dels diferents regiments que són la millor part del llibre. Abnett aporta tensió, imaginació i un llenguatge amè, tot i que violent i directe. La novel.la acaba en un vertiginós final que no et deixa respirar, potser massa "pel.liculero" per entendre'ns on Abnett utilitza recursos massa cinematogràfics per mostrar-nos el final, tot i que també té temps per reflexionar sobre la guerra i deixar-nos ser partíceps de les seves inquietuts al respecte.

De fet, llegint Los Primeros de Tanit et sembla està contemplant algunes de les grans batalles de la Segona Guerra Mundial. Sembla que l'autor escrivís alguns capítols després de contemplar "Salvar al Soldado Ryan" per posar un exemple.

Una primera part doncs -recordo que autoconclusiva- que m'ha obert gana de més Warhammer 40.000, sobretot per gaudir d'una lectura ràpida, molt entretinguda i adictiva.

Dick aborda una de les seves novel·les més competes des de la perspectiva (crec bastant arrelada en ell) de la percepció de la realitat. O sigui: Què és real i què no...Ubik és una precursora de "Matrix" i amb la seva originalitat (i un lleu sentit de l'humor) ens trasllada a una època futura molt ben visionada per Dick on els poders mentals son una cosa normal i la semi-vida un estat més de la nostra existència.

Dick es presenta com un autor que sap com definir a la perfecció els estats humans alterats, un bon deixeble d'Alfred Bester.

Ubik és original i complexa. Ubik té ritme, Ubik és una novela per reflexionar sobre el sentit de la realitat que ens envolta; és una novel.la per assaborir tranquilament i per rellegir-la, doncs segur que en la primera lectura no arribem a entendre tot el que tracta d'explicar-nos l'autor.

Increïble barreja de novel.la històrica i odissea futurista, de drama i de comèdia intel.ligent. Connie Willis ens torna a portar en una història de Viatjes en el temps (on els fets científics són el de menys) i on l'acció del llibre tanscorre en tot moment entre el passat on es desenvolupa un dels drames més impactants que recordo i en el present on els fets descriuen els esdeveniments de manera molt més oberta, amb fins tocs d'humor.

Però anem als fets: L'autora torna a demostrar la seva maestria narrativa en introduïr-nos de ple en una història que explica el llançament d'una estudiant a l'Edat Mitjana per investigar els contemporanis i els problemes que deriven de l'error del llançament...propiciat per un estrany virus que comença a fer estralls en el present.

Però aquesta novela no és una simple narradora de fets aveturescos que passen a l'Edat Mitjana. Ens trobem amb una recreació perfecta del que va passar el 1348 a la zona d'Oxford (de la mateixa manera que l'autora ho descriurà anys més tard en Por no mencionar al Perro). L'argument està completament lligat tot i que hi manca arrodonir alguna cosa per que es pugui considerar completament perfecte (D'aquí ve el 9,5 en comptes del 10)

Si al fet històric de la Pesta negra, li sumem les dosis de drama necessàries, uns diàlegs amens i directes i un argument àgil i intrigant, podem dir sense mena de dubte que ens trobem davant d'una obra mestra, no de la literatura de Ciència Ficció, si no de qualsevol gènere, doncs El Libro del Día el Juicio Final és una novel.la per a tots els públics i per a tota mena de sensibilitats.

M'enfrontava a aquesta novel.la sabent que és un clàssic reconegut de la CF com ho és per exemple Mundo Anillo o Cita con Rama. I això fa por, per que qualsevol error tendeix a multiplicar per dos les decepcions...però és que Muerte de la Luz no té cap error...

És una de les novel.les més completes que recordo en temps. Molts la consideran el paradigma de la novel.la romàntica dins la Cf i possiblement ho sigui, però jo la definira més aviat amb aquests adjectius: Intensa, nostàlgica, i molt trista.

Intensa per que tracta les emocions entre el quartet protagonista d'una manera molt viva, apassionada, penetrant... I no només les relacions amoroses, si no més aviat les dels vincles de la societat Kavalaar, per mi, el veritable encert de l'autor. Nostàlgica per raons òbvies: Un planeta comdenat a la mort, un record d'un amor passat, unes tradicions abocades a desaparèixer... I Trista per que la novel.la no es permet grans alegries o plaers, més aviat al contrari.

A més, té el valor afegit de tractar els conflictes culturals de forma esplèndida i objectiva: Sota el punt de vista de les dues cultures enfrontades i sota l'afirmació (Que particularment recolzo) que la ignorància és el principal problema per entendre i tolerar costums i tradicions alienes a la nostra.

I l'altre plat fort és l'esmentada intensa relació entre el triangle Jaan, Garse i Gwen i la intromisió incosncient del protagonista, Dirk. Aquesta relació fonamentada entre l'amor i la devoció pel company és el veritable nucli de la història. Martin ens dóna motius per pensar en afectes que van més enllà del simple amor...

Recomanada doncs per a tots els públics. (fins hi tot, aquells no afeccionats a la CF). Tot i que l'he estar a punt de catalogar com Space Opera, la considero molt més intimista del que sembla ser a priori.

Una dada: El glossari del final del llibre esdevé d'ajuda alhora d'entendre el context en que es denvolupa la història. Es pot llegir en qualsevol moment.

1984 és una de les tres grans distopies clàssiques de la Ciència Ficció (juntament amb Un Món Feliç i Fahrenheit 451). El mot "Distopia" ja ens defineix el tarannà de l'argument: La descripció d'un possible món futur que al contrari de la utopia no ha esdevingut millor, si no al contrari. A l'any 1984 les llibertats individuals, les persecucions, les execucions, el control demogràfic i en definitiva un nou sistema polític molt més denigrant que qualsevol que hagi existit mai (Inclòs el nazisme) han estat l'evolució "natural" de la humanitat.

Com podria descriure amb poques frases aquesta magnífica novela? Alguns la titllaran de novela social, o de Distopia...o simplement de novela de Ciència Ficció un pèl estranya però crec que és molt més que tot això.

El cert és que 1984 és una de les millors reflexions que he llegit mai sobre la naturalesa humana. 1984 no és una novela d'acció, ni d'intriga, no trobarem cap heroi, ans al contrari, a través dels pensaments i reflexions del protagonista observarem en què s'ha convertit el món en un hipotètic 1984: Un món totalitarista, on les llibertats més bàsiques estan anulades i on es controla a tot individu...en cos i ànima. Un món vigilat constantment pel "Gran Germà", una metàfora desmesurada i terrible creada pel mateix govern totalitarista.

George Orwell ha escrit sense dubte la seva millor novel.la. I de quina manera! Quedo admirat davant d'aquest anglès capaç d'endinsar-se d'aquesta manera en la societat humana, de crear aquests paràgrafs tan llargs i profunds, sense quasi diàlegs, només filosofant sobre els pensaments de Winston (el protagonista) i sobre el món que li ha tocat viure i tot plegat d'una manera amena, sense que la novel.la es faci pesada en cap moment.

1984 és una novela depresiva, grisa, sense sorpreses, sense esperança...

...segurament una de les millors novel.les de tots els temps.

Una de les primeres novel.les d'Asimov i sense dubte una de les més bones. No es tracta d'una simple novel.la sobre viatges en el temps, el llibre és una profunda reflexió sobre el temps i sobre la seva manipulació.

Ens trobem amb un argument que es basa en el propi temps i en l'eternitat que ha estat creada per controlar-lo. Asimov, amb un llenguatge directe ens argumenta (Com sempre) els peròs i els contres de tenir el continum temporal ben lligat, o sigui controlat per que la humanitat avanci sense riscos a través del temps.

Com és lògic, apareixen paradoxes temporals, però el tractament dels viatges en el temps l'ha tractat de manera més "Científica" que altres noveles del mateix gènere.

Un altre fet curiós, és que primer cop es menciona "L'Imperi Galàctic" (com una de les possibles realitats futures) de manera que el cicle Robots-Imperi-Fundacions podriem afirmar que comença aquí mateix, en aquesa excel.lent novel.la.

Impresionant novel.la de Ciència Ficció amb majúscules. El que crida més l'atenció és el llenguatge, viu, obert, quotidià que realça una obra ja de per sí magnífica.

La reclusió del protagonista durant mesos en el buit de l'espai i el posterior abandonament per la nau "Vorga" que el podia haver salvat, fan aflorar en la ment de Guly Floyle, el protagonista, un sentiment totalment superior als altres i que el permet continuar vivint: La venjança.

A partir d'aquí, Alfred Bester parla d'idees molt innovadores i totalment lògiques que no queden gens desfaçades actualment (la novel.la és de 1956) però sense caure en explicacios tedioses i científiques.

Aquest fet, precisament és un dels que m'agradaria destacar: La història per sobre dels fets científics. Segurament La Estrellas mi destino seria tot el contrari a una novel.la "Hard", o sigui dura, tècnica. Tot al contrari, l'obra és senzilla, directa i amena, tot i que no tothom l'apreciarà com cal degut als temes que tracta: teletransportació, poders mentals, intensitat extrema dels sentiments i fins hi tot una mica de filosofia de la vida.

La novel.la ens obra la porta de la Força de la Ment, ens mostra d'una manera gràfica increïble en què consisteix la cinestèsia, ens ensenya com afrontar la superioritat de l'éssser humà, un ésser humà totalment desaprofitat, inert. I tot això amb una destresa perfecte alhora de construir els diàlegs, simples però plens de vida, de passió...de tot el que li falta a l'home...

Molt recomanada, un clàssic de la Ciència Ficció. Imprescinsible.

Pórtico és la primera de les novel.les que Frederik Pohl dedica a la saga dels Heechee. Una novel.la que en el seu moment va guanyar alguns dels principals premis de la CF anglosaxona: El Nebula, l'Hugo i el J. W. Campbell. No significa això -com és aquest cas- que l'obra sigui imprescindible, però sí que té un nivell de qualitat força elevat.

Frederik Pohl és un autor que m'agrada. Les altres novel.les que he llegit d'ell -Mercaderes del espacio i La Guerra de los Mercaderes- les vaig trobar més completes però tant aquestes com Pórtico posseeixen una sèrie de característiques comuns molt interessants.

Pohl ens mostra en totes aquestes novel.les un futur imperfecte, amb problemes de superpoblació a la Terra, amb escassetat de recursos naturals -pràcticament inexistents- i amb veritables problemes socials. Pórtico no n'és l'excepció i a la original proposta argumental de la novel.la se li ha de sumar precisament això: Aquesta ambientació pessimista, quasi decadent on viuen els seus personatges, les seves misèries, les seves preocupacions i en definitiva la seva visió de futur egoïsta, on primen els interessos personals al bé de la humanitat.

La raça anomenada Heechee va existir almenys fa mig milió d'anys i se'n coneix ben poc d'ella, però la trobada d'un arsenal de naus en un asteroide proper a Venus propicia que els humans les utilitzin. El problema és que no saben com: Les naus estan programades per anar a un punt de l'espai i després tornar, aquest punt pot aportar nous descobriments sobre els Heechee i sobre els misteris de l'univers per l'home però també pot significar la mort. Bona part dels pilots que s'aventures a explorar amb naus heechee no tornen mai o tornen destrossats.

A aquest interessant punt de partida se li ha de sumar l'estructura de la novel.la. Per una banda Pohl ens mostra l'anàlisi psicològic en el present del Bob Broadhead, un prospector retirat que pateix greus problemes de personalitat i culpabilitat i per l'altra, el mateix Broadhead ens ilustra les seves experiències a Pórtico, la base on s'entrenà i realitzà els viatges amb les naus Hecchee.

La novel.la aborda els problemes del present amb la visió del passat del protagonista de forma prou interessant però sense que el lector s'hi identifiqui massa. Sovint les sessions amb el psicòleg resulten repetitives. De la mateixa manera els fets ocorreguts en el passat també poden resultar repetitius en el tram central de la història.

Un fet curiós de la novel.la és que l'autor ilustra com és la vida a Pórtico a través de quadres explicatius insertats enmig de la narració: Quadres on s'explica des de com és un forat negre, als anuncis personals que pots trobar en aquesta base. És una idea original però de que té doble fulla: Sí, ens mostra perfectament aquest ambient pessimista, angoixant, restrictiu de la vida a Pórtico però també trenca sovint l'acció de la novel.la a no ser que siguin llegits al final del capítol.

En definitiva, una novel.la original i ben estructurada però que peca de poc desenvolupada. Això potser es donarà en les altres parts de la saga. Per ara però, aconsegueix interessar al lector en quasi tot el llibre però sense motivar-lo excessivament a continuar l'esmentada saga.

Poques vegades tenim l'oportunitat de llegir ciència ficció o fantasia no anglosaxona (ni ibèrica) per aquestes terres. Potser és el fet que manquen traductors per llengües que no sigui l'omnipresent anglès. El cert és que Bibliópolis ha començat una tasca encomiable al presentar-nos primer autors com el polonès Andrzej Sapkowski i ara l'alemany Andreas Eschbach amb aquesta interessant obra que és Los Tejedores de cabellos.

El que crida més l'atenció de la novel.la és la seva estructura. Cada capítol és narrat sota el punt de vista d'una persona diferent que té a molt a dir sobre el conjunt de la història però poc sobre els altres personatges que apareixen en els altres capítols. Així Eschbach crea una sèrie de relats que units formen el mosaic final de la història. En certa manera em recorda aquella obra de Haldeman, La Llegada que era narrada en temps real transmetent l'acció d'un personatge a un altre. L'autor en aquest cas és més subtil i ens dóna una visió dels drames personals de diverses persones, a vegades molt properes entre elles, a vegades allunyades per milers d'anys llums fins a recrear per uns instants el que ocorre en diferents punts de l'Imperi relacionats tots ells amb el misteri que uneix a tots els personatges: Les estores de cabells.

Les estores de cabells són unes obres d'art que necessiten tota la vida d'un home per ser creades i que es realitzen a partir dels cabells de les dones i filles d'aquest. La seva venda s'inverteix en la creació d'una altra estora per part del fill… i així ha estat durant els darrers milenis. Les estores s'envien al palau de l'Emperador, un personatge venerat com una deitat pel a causa de la seva longevitat, però ara comencen a arribar rumors sobre la seva mort. Alguns comencen a preguntar-se perquè l'Emperador vol milers i milers d'estores de cabells quan se suposa que fa vint anys que és mort…

Eschbach ens va proporcionant la informació necessària per que ens quedem absorts amb la lectura i acaba sol.lucionant quasi tots els misteris que es plantejen a les pàgines de la novel.la d'una manera molt elegant. la seva prosa és rica, elaborada però també amena. Un autor intel.ligent que ens regala una història més que interessant i que hauria de sembrar precedents en la ciència ficció europea. Potser un dels llibres més curiosos de l'any.

Manquen paraules per poder fer una ressenya com Deu mana d'aquesta novel.la. La continuació directa d'Hyperion es sense dubte una d'aquelles obres que et deixen astorat mentre llegeixes, però que també presenta alguns dubtes.

Ane a pams: La Caída de Hyperion es una segona part amb una estructura narrativa completament diferent a la de la seva predecesora. Si Hyperion ens proporcionava informació esglaonada sobre l'univers de l'hegemonia humana explicada a través de la visió personal de set personatges mentre ens enbolcallava d'una sèrie de misteris que semblaven assolir proporcions bíbliques; a La Caída de Hyperion ens introduim de de ple en els fets que en pocs dies cambiaran per sempre més l'univers conegut per l'home.

L'Alcaudón, aquell ésser impossible que empala les sevs víctimes per a tota l'eternitat, les tombes de Temps, estranys llocs on el temps fluieix al revés, l'enigma de Rachel que envelleix també a l'inversa, el poeta Silenus i la seva obsessió, les Ias i les seves "maquinacions" (la paraula perfecta per definir les seves activitats)… tot pegat formarà un cúmul de situacions i intrigues narrades en diferents temps que ens portaran a un final apoteòsic… o potser un pèl desajustat.

M'explico, aquesta segona part està plasmada amb la mateixa maestria que la primera i contempla tots i cadascun dels temes oberts a Hyperion però en la meva modesta opinió no els acaba de tancar tots. Sí, tenim uns estructura general completa però no rodona, alguns fils argumentals queden penjats i sense resoldre i aquest fet acaba per confondre al lector en alguns passatges. No totes les explicacions són coherents i no tot està explicat i per tant el llibre se'n ressenteix. Possiblement en les dues (ara sí) continuacions posteriors, Simmons acabi de lligar caps però el final de "La caída de Hyperion" et deixa una veueta interior que et repeteix constantment: "Ho has entès tot?".

Això no vol dir que no ens trobem davant una veritable obra mestra però sí que diré que han quedat massa coses per explicar per considerar que la novel.la sigui perfecta. Però també cal dir que és una obra que cal llegir i assaborir… possiblement en més d'una ocasió.

Poques vegades una novel.la de Ciencia Ficció "moderna" ha tingut tant de ressò entre els afeccionats com aquesta. Hyperion és un Space Opera trencador, complex, viu, ambientat en un univers molt ric, inmens, desmesurat, on cabrien no una si no una desena de novel.les.

Dan Simmons ha fet una obra completa que combina un argument meditat al detall amb una prosa magnífica. Aquesta primera part dels "Cants d'Hyperion" està estructurada en forma de relats que es narren els peregrins protagonistes (Un religiós catòlic, un militar retirat, un poeta frustat, un profesor, una detectiu, un navegat i un diplomàtic) els uns als altres a fi d'entendre els motius del peregrinatge de cadascún d'ells a les Tombes del Temps on habita l'ésser anomenat Alcaudón, un ésser que pot proporcionar un desig a un d'ells però que pot representar la destrucció de la raça humana.

Els relats son visions personals de fets que afecten al conjunt dels misteris relacionats amb les Tombes del Temps, l'Alcaudón i la mateixa Hegemonia. Aconsegueixen aportar la informació necesaria per mantenir-nos a l'espectativa i crear una intriga constant que només es resoldrà a la segona part, "La Caída de Hyperion". Tots els relats són bons, però alguns d'ells ratllen lo increïble: El del professor Sol Weintraub o el de la Detectiu Lamia són potser els més inquietants.

Cada relat dels peregrins ens acosta a la realitat de l'univers de l'Hegemonia, aquest imperi creat pels humans i per les Intel.ligències Artificials després de l'abandonament de la Terra, una societat amb centenars de móns units a través d'una xarxa de telejectors que permet viatjar a l'instant a través de l'espai. Com deia, cada relat teixeix una mica més d'aquesta xarxa i Simmons ens narra a través d'ells tot el que ens cal saber sobre les guerres, les IA, les religions, l'amor, la societat, l'art, la poesia i... l'Alcaudón de manera superba i delicada a l'hora. Té temps per mostrar-nos imatges terribles però també la més gran tendresa.

A vegades els protagonistes parlen en primera persona, d'altres és l'autor que realitza la tasca d'explicar-nos unes vivencies que tenen un denominador comú: El planeta Hyperion i el culte a l'Alcaudón. Només després de conèixer tots els relats començarem a entendre la magnitut de la història que ens presenta Simmons, una història que abarca fenòmens temporals, cultes i religions, guerres interestelars, amors imposibles, vocacions frustades... tot el que un bon Space Opera ha de tenir... i més!

Per la seva extensió la novel.la original va ser publicada en dues parts, la segona de les quals es l'esmentada La Caída de Hyperion.