Alícia al País de les meravelles

Aquesta és una de les ressenyes més difícils que he fet mai. Els motius són varis però el principal problema que em trobo alhora de fer-la és la meva pròpia objectivitat. No és la primera novel.la juvenil que llegeixo, darrerament m’he empassat part de la saga de Harry Potter i anys abans vaig gaudir com un berro llegint Momo o La Història Interminable. Però es clar en Harry Potter és el que és i abans era abans.

La meva valoració de Alícia al país de les meravelles pot resultar fonamentada sota els punts de vista que tinc a l’actualitat. Sóc una persona suposadament adulta (per sort, només suposadament), que ha llegit molt i que s’ha creat unes espectatives, però que quinze o vint anys enrera en tenia d’altres ni millors ni pitjors, si no diferents, com deia aquell presentador. Això em crea el dubte de que si ara rellegís llibres que en la meva adolescència (o abans hi tot) em van semblar deliciosos, potser ara els trobaria poca cosa.

Fa poc, un amic meu em va preguntar que com podia donar-li un 8,5 a un llibre com ”El retorno de los dragones” de Weis & Hickman, quan n’hi havia d’altres de millors que criticava més durament. La meva resposta va ser clara: En el moment que el vaig llegir el vaig trobar molt bo… ara potser em guiaria amb altres valors però igualment intentaria respectar la meva valoració inicial. Amb Alicia al país de les meravelles em passa quelcom semblant (salvant les distàncies). El seu estil és clarament juvenil, fins hi tot infantil, però té idees, té fluidesa, té naturalitat i té un estil propi que em cal jutjar, ara que tinc 31 anys, amb la visió de catorze o quinze… o potser no? M’agradaria de la mateixa manera ara aquella novel.la que es deia “La Señora Frisby y las ratas de Nimh”? Canviaria el meu enfocament o intentaria tornar a ser un noi de catorze anys enmirallat encara per un “Senyor dels anells” que li va marcar tan profundament?

Lewis Caroll (pseudònim de Charles Dogson) va crear al 1865 un conte teòricament dirigit pels nens, però amb algunes idees revolucionaries que potser han fet que perdurés fins avui. Dins la més estricta boja fantasia, sense regles, sense moralines, ens narra una història sota la inocent mirada d’una nena de casa bona, acostumada a les bones maneres i a l’alta educació que veu com de cop i volta el seu món es gira al revés escoltant parlar animals, observant com el seu cos canvia de tamany, jugant partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades o intentant que la mítica reina de cors no li talli el cap.

Carroll fa una crítica a aquesta societat victoriana benestant amb paraules senzilles, amb metàfores amagades (parodiant cançons, rient-se de personatges que podrien ser reals…) com per donar ales a la imaginació dels nens i per fer-los sortir d’aquella apàtica vida rutinària. I això ho fa a través de les més absurdes situacions, les més inversemblants, però les que potser afectarien més a una oïda o a una lectura infantil de l’època. Mai pretén donar moralines, al contrari, se’n riu descaradament en alguns passatges i potser m’atreviria a dir que de passada es mofa de tota la monarquia anglesa.

És un fet que el llibre ha perdurat fins els nostres temps, potser també degut a la versió cinematogràfica de la Disney (que no he volgut veure fins haver-me llegit la original… massa cops les versions ensucrades d’aquesta companyia m’han decepcionat).

Una novel.la doncs escrita per a infants però que si un s’hi integra pot descobrir alguns passatges deliciosos. A aquesta edició cal sumar-li el fet que les il.lustracions que la componen són les originals, realitzades per Jhon Tenniel i que són petites joies que realcen la novel.la.