Terror

Pandora al Congo

Quan vaig acabar de llegir el darrer capítol de Pandora al Congo, una euforia es manifestava en el meu cap en forma de torrent d’imatges i de sensacions. Tenia la necessitat imperiosa de posar-me a escriure tot el que pensava, tot el que em venia a la ment.  Però em vaig aserenar i vaig posar només unes quantes notes per escrit i seguidament em vaig prometre no ressenyar-la fins almenys l’endemà. No es bo fer un comentari amb turbulències al cap. En aquell moment la meva valoració s’hagués sortit de l’escala. Ara, 12 hores més tard la meva objectivitat només ha servit per afirmar que Pandora al Congo no surt de l’escala decimal en que normalment valoro els llibres però que de ben segur es troba al graó de més amunt.
Albert Sánchez Piñol ens ha enganyat. Però ens ha enganyat d'una manera sublim i deliciosa, ens ha fet somiar i ens ha sotragat amb la dura realitat. Tot i que en la seva defensa hauria de dir més aviat que nosaltres el lectors ens hem deixat enredar. I jo ho continuo estant… i m’encanta.
És imposible no establir comparacions entre aquest segon llibre de Piñol i la seva obra magna (fins ara): La pell freda. Aquesta última ens explicava una història turbulenta en una illa perduda a l’Oceà Antàrtic on un éssers atacaven sense parar a dos metereòlegs que lluitaven contra ells i contra la seva pròpia bogeria. Aquesta va ser una novel.la visceral, dura, precisa, amb alguns caps per lligar però que reflectia les emocions extremes dels protagonistes de forma esgarrifosa.
Pandora al Congo és en part una revisió de la mateixa història, dels mateixos calfreds, de la mateixa claustrofòbia (aquí molt més acusada), amb altres éssers i amb altres motivacions, reflectint més intensament emocions com l’amor i l’odi i en canvi apartant a moments puntuals el terror. Sí, és el mateix argument, repetit i ampliat, però sobretot millorat.
Però no s’acabi aquí. Piñol a teixit dues històries en una, perfectament entrellaçades: Per una banda un judici a un home, Marcus Garvey, que ha patit experiències extremes al Congo lluitant contra una raça d’éssers subterranis. Thomas Thomson és cridat a escriure el llibre de les peripècies del reu per mirar que aquestes serveixin per ajudar en el seu judici per assassinat. Un escriptor jove i inexpert que s’enamora de la història de Marcus Garvey com si fos pròpia i on hi aboca tot el seu talent. Les aventures de Garvey al Congo són la segona història, el gruix de la novel.la.  Allà hi trobarà el terror absolut i l’amor més tendre, l’esclavatge i la llibertat, la fustigació i la redempció. Al Congo tot és possible.
Les dues històries encaixen i es complementen a la perfecció. Tots tindrem la nostra preferida, tots voldrem que una s’imposi a l’altra però l'autor ens traeix, ens humilia amb la seva retòrica perquè ens fa estar pendents de cada línia escrita sense adonar-nos del que passa al nostre voltant. Però aconsegueix que tan les aventures a la selva de Marcus Garvey com el procés d’escritura del llibre per part de Thomas Thomson a un Londres en plena 1ª Guerra Mundial perdurin a les nostres ments tot i l'intent quasi de genocidi que proposa l'autor de part de la novel.la. Les dues històries tenen dos clímax de manera que gaudirem del llibre per partida doble, i entre alegries i frustacions podrem afirmar haver llegit una obra universal que pot passar per una de les millors dels darrers anys.
Pandora al Congo versa sobre molts temes: Un dels principals és la literatura, l’autor ens fa veure com pocs el que un llibre és capaç de fer, com les paraules escrites amb passió poden canviar l’estructura de les coses, l’estil i l’ambició de l’antropòleg (Piñol ho és) aconsegueix que les faccions del nostre rostre canviïn constantment: Angoixa, emotivitat i sorpreses, moltes sorpreses. Podem passar de la frustació a la complacència i viceversa en pocs moments.
La classificació de la novel.la és un tema complex. Es mou entre la novel.la policíaca i el gènere fantàstic, amb tocs importants de terror, aventures i fets històrics. Quasi fent un acudit podem dir que Pandora al Congo és una novel.la antropològica doncs la humanitat amb les seves ambigüitats i amb els seus sentiments viscerals és en darrer terme la protagonista absoluta d’aquesta obra mestra. 
He dit obra mestra? M’estranya que no ho hagi afirmat abans. Sí, una obra mestra. Si La pell freda ja ha estat traduïda del català a 30 llengües, Pandora al Congo no s’hauria de quedar curta, al contrari, hauria de superar per lògica aquesta fita.

Frankenstein

El problema d'algunes obres clàssiques es que les has vist tants cops en adaptacions cinematogràfiques o en altre mitjans que perds l'interès en l'origen, en l'arrel. En aquest cas, la novel.la que Mary W. Shelley va escriure fa quasi dos-cents anys n'és un clar exemple.

Diuen que tot va començar en una nit de tempesta en una cabana alpina, a Suïssa, on un grup d'amics es guardaven del fred i la pluja. Aquest grup de persones no eren uns qualsevols: Hi havia per exemple en Lord Byron, el seu amic Percy Shelley i l'esposa d'aquest, Mary W. Shelley. Algú va proposar que cadascú podria crear una història de fantasmes per passar l'estona, a veure qui la feia més terrorífica. Sembla que la juguesca no va prosperar una vegada el bon temps va tornar però la senyora Shelley s'ho agafà al peu de la lletra i va escriure una novel.la titulada Frankenstesin o el modern Prometeu.

Un clàssic, sense dubte, i més si ens mirem la data de publicació orginal: 1818. Què s'ha de dir d'un clàssic? Com un text, una novel.la es pot convertir en un clàssic? Per les seves característiques literàries? Per aclamació popular? Amb l'ajuda d'altres mitjans, com el cinema? (la caracterització que li va fer la Universal l'ha acompanyat sempre, vegeu la portada) Per la seva antiguitat? Són preguntes retòriques, ja ho se. La resposta no és fàcil. A més, Shelley va voler escriure una novel.la de terror i podríem afirmar que li va sortir una de les primeres novel.les de ciència ficció de la història.

Que Mary W. Shelley fos una dona té una vital importància: No era molt ben vist a l'època que una dona respectable escrivís històries que atemptaven contra la moral del poble i contra la mateixa església cristiana. El llibre va ser publicat al 1818 però ella en feu una revisió el 1831, més matissada per deixar el seu nom en més bona consideració. L'edició que he llegit jo és la de 1818 -per sort-.

En tot cas, avui en dia, Frankenstein és un mite. Sigui como sigui, a través del mitjà que sigui, qui més qui menys coneix el monstre de... Frankenstein? Un dels fets més curiosos d'aquest mite és que la major part de la gent confon el nom del doctor, del creador, amb del monstre. Perquè Frankenstein és el cognom del Prometeu que dóna lloc al títol de l'obra de Shelley, del científic que abandonant les seves creences religioses i ètiques es deixa guiar per la ciència per crear vida de la mort, per jugar a ser Deu. Aquest, potser és el tema principal de la novel.la: La capacitat de l'Home per fer el paper de creador, de Déu, tal com va fer Prometeu a la mitologia grega atorgant a l'home el foc, la vida... i éssent castigat pels Deus per la seva gosadia.

Shelley imita a Prometeu a la seva manera, Frankenstein crea un monstre i ho fa per mitjà de mètodes científics (que la bona de Shelley no s'atreveix ni a explicar). Però aquest punt, crec que és primordial perquè en major o menor mesura especula sobre com la ciència pot assolir noves fites i per tant realitzant literatura de ciència ficció, tot i que el més segur és que l'autora només pretengués espantar una mica els seus lectors. La qüestió és que el creador abandona el monstre a la seva sort i aquest aprèn a espavilar-se pel seu compte i a tenir conciència d'ell mateix.

L'autora té una prosa fluida però s'abandona massa en una història de virtuts i gestos molt honorables (m'atreveixo a dir que influenciada pels poetes romàntics del seu entorn, el seu mateix marit per exemple). Així, la història avança talment com una tragèdia grega, amb continus penediments, queixes davant del destí i altres formes literàries que alenteixen la narració, per altra banda més que bona. L'autora té una idea original però l'explota de forma desigual, intercalant passatges que no aporten quasi res a l'obra (el viatge del protagonista a Escòcia, per exemple) amb altres de magnífics (les converses entre Frankenstein i la seva creació). Però els dilemes ètics i morals i les depresions mentals del nostre científic poden resultar repetitives. Hem de tenir clar, però, l'època en que va ser escrita i l'estil d'aleshores. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la poca descripció física que es fa del monstre... ja que bàsicament és "cepat", "àgil" i "molt lleig". Crec que aquí, Shelley va pecar de massa conservadora i no es va voler mullar massa en descriure'ns les seves malformacions. En canvi, la visualitació dels paisatges de Suïssa, França o Escòcia és molt detallada. Un altre dels contrasts curiosos.

Però deixant de banda aquestes diferències i la prosa virtuosa de la novelista -només cal veure com parla el monstre-, Shelley passarà a la història com una dona que va voler escriure una història de terror sobrenatural i li va sortir una novel.la que atempta contra molts dels valors de l'epoca però que encara avui -i aquí està la seva grandesa- ens fa pensar a tots sobre la vida i la mort, sobre le gentilesa i la ira, sobre el poder de crear del no res i donar forma a allò que és inert... segurament un preludi de les novel.les sobre intel.ligència artificial.

Així doncs, què és Frankenstein? Doncs, una idea, un drama metafísic, un referent filosòfic sobre la vida, una oportunitat de meditar sobre la ciència i l'ètica, una novel.la amable de Terror, la primera novel.la de Ciència ficció...un clàssic.