Sol de otro mundo

És d'admirar la valentia amb que alguns nous escriptors s'enfronten a la seva primera obra. Potser hom pensaria que el lògic seria fer una obra senzilla on es reflectissin les qualitats tècniques de l'autor i on aquest agafés confiança per embarcar-se amb reptes més difícils, però Jaime Santamaría agafa com es diu vulgarment "el toro per les banyes" i planteja la seva primera novel.la com una trilogia, ho sigui com una història complexa a desenvolupar en tres llibres. No és una tasca fàcil doncs cal trobar un equilibri entre la informació que l'autor ens vol transmetre i l'entreteniment pròpia de l'obra, i aquest equilibri cal repartir-lo equitativament durant tres llibres. Espero que aquesta breu crítica serveixi per animar a Jaime Santamaría a seguir escrivint, tot indicant els punts forts i dèbils d'aquesta, la seva primera novel.la: Sol de Otro Mundo.

Per començar, cal tenir en compte que ens trobem amb una obra introductòria a l'univers creat per Santamaría, La trilogia completa es titula Escena Final i ens obra les portes a l'aventura pura i dura dels Space Opera més clàssics: Segles després que una catàstrofe biològica minvés de manera significativa la població de la Terra, la societat terrestre s'ha recuperat i comença l'exploració seriosa del Sistema Solar. Però una mena de forat de cuc imprevisible envia a Michael Smith, pilot aeroespacial, a una altra part de l'Univers on es trobarà amb altres humans que han desenvolupat una societat estranyament semblant a la nostra, però amb les particulars diferències del seu sistema solar. A partir d'aquí, el nostre protagonista passarà per diverses situacions, algunes molt tòpiques, altres força innovadores, per descobrir on és i què li ha passat a l'expedició anterior que també va ser xuclada pel forat de cuc i on hi viatjava son pare.

Els personatges que aperèixen a l'obra són relativament escassos, almenys els principals, de manera que l'autor té temps i espai per descriure'ls i per presentar-los degudament. Això s'aconsegueix en part però crec que caldria incidir més en la caracterització d'aquests personatges principals. Els secundaris, en canvi, amb poques pinzellades queden més ben definits. El fet que el nostre pilot perdut mostri bàsicament fascinació pel món que l'acull i que quasi no es preocupi de com tornar o en el seus familiars i amics ens dona la idea de que l'autor ha primat més la situació i descripció física del planeta que els sentiments i preocupacions dels protagonistes. En una obra ambiciosa com aquesta no s'han de descuidar els detalls de la personalitat dels personatges… sovint acaben resultant crucials per que el lector assoleixi la complicitat òptima amb aquests i de passada amb la pròpia novel.la.

Santamaría ens ofereix, doncs, una combinació d'aventura i misteri, que no es veurà completada fins l'acabament de la trilogia. A favor seu té la creació d'un univers nou, que va amotllant al seu gust i del que ens dóna la informació precisa per mantenir-nos atents als esdeveniments. La trilogia sembla força ambiciosa i cosa molt important: És coherent en tot moment, de manera que notem com l'autor té una planificació argumental molt treballada. Tot i això, espero que l'autor se'n surti alhora d'explicar-nos alguns dels misteris que componen la novel.la, com el fet de l'existència d'humans a una altra galàxia i la presència de costums tan semblants als nostres, o els tocs fantàstics que ha insinuat en alguns paràgrafs.

Sol de Otro Mundo és una més que interessant aproximació a la trilogia Escena Final tot i patir alguns problemes de ritme: La novel.la és a vegades excessivament descriptiva cosa que alenteix la seva lectura. Això en part és normal degut al seu caràcter introductori i al fet de desenvolupar-se en un lloc desconegut per nosaltres però crec que a vegades l'autor peca de voler ser massa metòdic en alguns aspectes mentre que descuida una mica la línia d'acció principal fins al punt que arribes al final de la novel.la i tens la sensació que han passat "poques coses".

Santamaría ha demostrat ser capaç de plantejar i executar un argument coherent i en certa manera captivador, i això ja és molt. La lleugera manca de dinamisme, segur es veurà solventada a la segona part de la novel.la on es preveu el desenvolupament del veritable nus argumental. Poca cosa puc recomanar a l'autor, com no sigui que es deixi anar més, que tregui de dins la seva soltesa, doncs a vegades sembla que l'argument de tan ambiciosa obra li prengui espai a la fluidesa d'un estil propi que s'entreveu en molts moments…

Una opera prima més que acceptable i força treballada que depenent com la desenvolupi l'autor en el segon volum, Falso poder, podria esdevenir tota una sorpresa pel fandom i un clar exemple del que són capaços d'oferir-nos els nous autors dels nostre gènere preferit.