Estic desconcertat.No se que opinar exàctament d’quest llibre. Harrisson em desespera. Vaig comprar-me la novel.la fa uns mesos, quan encara no havia llegit la segona, Tormenta de alas. Creia que aquesta sèrie de Viriconium tindria alguna mena de continuitat, però no és així: Les tres novel.les són completament independents i encara més, entre aquesta tercera i les altres no hi ha practicament cap vincle… només el nom de la ciutat… que no sembla tenir massa a veure amb la mateixa ciutat descrita a les altres novel.les. A més, mentre que la primera entrega oferia aquella barreja explosiva entre ciència ficció i fantasia i la segona explorava altres camins de la ciència ficció, aquesta tercera abandona tots aquests conceptes per enfocar-se a la fantasia pura, sense adjectius definitoris.No entenc com un autor com Harrison, que m’ha demostrat ser posseidor d’una prosa poètica, d’un estil barroc però alegre, capaç de descriure a la perfecció segons quins aspectes de la ciutat de Viriconium que segur haguessin estat diferentment tractats per altres autors… sigui també capaç de confondre tant, de vagarejar per la novel.la com ho fa, de provocar l’aturdiment del lector.La novel.la ha arribat a posar-me nerviós per no comprendre exàctament els seus objectius, on volia arribar l’autor, què pretenia. Sincerament, encara no ho se. Sí, l’argument de base és interessant…. Una mena de plaga mística assola la ciutat baixa de Viriconium i provoca una languidesa, un deixament material i espiritual tan dels seus pobladors com de les seves estructures… aconsegueix que les corrents artístiques s’estanquin, que les cases caiguin a trossos i que la gent vagui pels carrers sense motiu i sense cap fita. En mig d’aquesta plaga, alguns intel.lectuals de la part alta estan preocupats per “rescatar” a una famosa pintora que viu enmig de l’estranya epidèmia.Aquesta és la base argumental, però és un engany. Harrison no deixa veure l’abast de la plaga, no explica perquè afecta a unes persones i a d’altres no (el mateix protagonista per exemple), el perquè es pot entrar i sortir de la ciutat baixa i no s’evacua sense més problemes a la gent. Ens enganya perquè en el fons tot plegat és una metàfora complexa de molts aspectes que sincerament se m’escapen o de significats que no he sabut trobar entre línies.L’autor m’ha fet rellegir diverses pàgines per no entendre el paper de certs personatges ni les seves motivacions personals, el seu rol a la història. No puc valorarla degudament doncs el missatge (si realment n’hi ha) de l’autor no m’ha arribat, només algun eco llunyà, algun paràgraf revelador, però no la pròpia essència de la història. Crec que és una novel.la molt personal, segurament amb pretensions elevades o massa íntimes. Jo, com a lector no l’he pogut assaborir, no l’he desentranyat i per tant no m’ha agradat. Suposo que en part és culpa de la meva atenció però també en part crec que l’autor no ha sabut comunicar allò que volia dir.Pel que fa als contes que acompanyen la novel.la curta, no en diré res que no hagi afirmat ja. A l’igual que els altres relats que també s’incorporaven a les altres novel.les no aporten res de nou a Viricònium. El fet mateix que no recordi pràcticament res dels arguments dels altres contes que apareixien a Caballeros de Viriconium i a Tormenta de alas evidencia l’escàs efecte que van tenir en mi. Per acabar, Arturo Villarubia escriu un petit assaig sobre l’obra de Harrisson que ens ajuda a entendre la seva carrera i que crec molt oportú i força aclaridor, però queno ajuda a elevar la sensació de fracàs que tinc després d’acabar la novel.la. Prefereixo el primer Viriconium, el de tegeus-Cromis, a ser possible incorporant la prosa magnífica de Tormenta de alas. Aquest tercer volum només m’ha portat decepcions.
Estic desconcertat.No se que opinar exàctament d’quest llibre. Harrisson em desespera. Vaig comprar-me la novel.la fa uns mesos, quan encara no havia llegit la segona, Tormenta de alas. Creia que aquesta sèrie de Viriconium tindria alguna mena de continuitat, però no és així: Les tres novel.les són completament independents i encara més, entre aquesta tercera i les altres no hi ha practicament cap vincle… només el nom de la ciutat… que no sembla tenir massa a veure amb la mateixa ciutat descrita a les altres novel.les. A més, mentre que la primera entrega oferia aquella barreja explosiva entre ciència ficció i fantasia i la segona explorava altres camins de la ciència ficció, aquesta tercera abandona tots aquests conceptes per enfocar-se a la fantasia pura, sense adjectius definitoris. No entenc com un autor com Harrison, que m’ha demostrat ser posseidor d’una prosa poètica, d’un estil barroc però alegre, capaç de descriure a la perfecció segons quins aspectes de la ciutat de Viriconium que segur haguessin estat diferentment tractats per altres autors… sigui també capaç de confondre tant, de vagarejar per la novel.la com ho fa, de provocar l’aturdiment del lector. La novel.la ha arribat a posar-me nerviós per no comprendre exàctament els seus objectius, on volia arribar l’autor, què pretenia. Sincerament, encara no ho se. Sí, l’argument de base és interessant…. Una mena de plaga mística assola la ciutat baixa de Viriconium i provoca una languidesa, un deixament material i espiritual tan dels seus pobladors com de les seves estructures… aconsegueix que les corrents artístiques s’estanquin, que les cases caiguin a trossos i que la gent vagui pels carrers sense motiu i sense cap fita. En mig d’aquesta plaga, alguns intel.lectuals de la part alta estan preocupats per “rescatar” a una famosa pintora que viu enmig de l’estranya epidèmia. Aquesta és la base argumental, però és un engany. Harrison no deixa veure l’abast de la plaga, no explica perquè afecta a unes persones i a d’altres no (el mateix protagonista per exemple), el perquè es pot entrar i sortir de la ciutat baixa i no s’evacua sense més problemes a la gent. Ens enganya perquè en el fons tot plegat és una metàfora complexa de molts aspectes que sincerament se m’escapen o de significats que no he sabut trobar entre línies. L’autor m’ha fet rellegir diverses pàgines per no entendre el paper de certs personatges ni les seves motivacions personals, el seu rol a la història. No puc valorarla degudament doncs el missatge (si realment n’hi ha) de l’autor no m’ha arribat, només algun eco llunyà, algun paràgraf revelador, però no la pròpia essència de la història. Crec que és una novel.la molt personal, segurament amb pretensions elevades o massa íntimes. Jo, com a lector no l’he pogut assaborir, no l’he desentranyat i per tant no m’ha agradat. Suposo que en part és culpa de la meva atenció però també en part crec que l’autor no ha sabut comunicar allò que volia dir. Pel que fa als contes que acompanyen la novel.la curta, no en diré res que no hagi afirmat ja. A l’igual que els altres relats que també s’incorporaven a les altres novel.les no aporten res de nou a Viricònium. El fet mateix que no recordi pràcticament res dels arguments dels altres contes que apareixien a Caballeros de Viriconium i a Tormenta de alas evidencia l’escàs efecte que van tenir en mi. Per acabar, Arturo Villarubia escriu un petit assaig sobre l’obra de Harrisson que ens ajuda a entendre la seva carrera i que crec molt oportú i força aclaridor, però que no ajuda a elevar la sensació de fracàs que tinc després d’acabar la novel.la. Prefereixo el primer Viriconium, el de tegeus-Cromis, a ser possible incorporant la prosa magnífica de Tormenta de alas. Aquest tercer volum només m’ha portat decepcions.
0 comentarios