La Locura de Diós

La meva experiència amb autors de ciència ficció i fantasia d'origen català o espanyol és escassa; tan sols m'he aventurat amb noms com Manuel de Pedrolo, Rafael Marín o Jaume Fuster. L'esmentada experiència ha estat desigual en ells però amb aquest llibre m'he acabat de convèncer que desconec molt encara del que es fa a prop de casa: La Locura de Dios és una magnífic exemple del que no ens hauríem de perdre.

Juan Miguel Aguilera demostra un estil i una ambició increïbles en aquesta novel.la de fantasia Històrica. Ramon Llull és el protagonista d'aquesta aventura. El que va ser un filòleg/monjo mallorquí i un dels primers valedors de la literatura catalana -amb obres com El llibre de les bèsties- és el personatge que inspira a l'autor per narrar la novel.la al voltant seu. Les seves memòries narrades en primera persona ens portaran al període de màxima expansió de la Corona d'Aragó: L'assalt dels almogàvers i llurs capità, Roger de Flor, de Constaninoble i les terres circumdants d'Anatòlia -l'actual Turquia- a començaments del segle XIV. A partir d'aquí però, l'imaginació d'Aguilera esclata i ens submergeix en una aventura pura on es barregen batalles èpiques, éssers fantàstics, ciutats sorgides de la ment de Juli Verne (d'aquí ve l'aire de Steam-Punk que envolta bona part de la novel.la amb l'utilització de la tecnologia del vapor), i tot un ventall de possibilitats servides en forma d'ucronia que ofereix una de les novel.les més entretingudes que he tingut el plaer de llegir darrerament.

Aguilera com deia abans, no es conforma en mostrar-nos un retrat al començament i al final de l'obra dels fets reals que van tenir lloc al voltant de la figura de Roger de Flor i els seus almogàvers; també ens dóna arguments a través de la visió científica de Ramon Llull per enfrontar el món conegut i salvatge, el món de la superstició i de la brutalitat amb el món científic i el de la raó. Els debats interns de Ramon Llull, la seva dicotomia entre la fe a Deu i la curiositat científica són magnífics i crec sincerament que en aquest punt Aguilera l'ha encertat.

La prosa de l'autor és magnífica i les vies argumentals de l'obra són ben tractades i ben tancades. Potser caldria recriminar-li alguns esquemes repetitius com el fet de fer "dormir" a Llull sempre que volem fer un salt en l'acció, però no deixa de ser un recurs vàlid i del qual l'autor se'n surt força bé. També el final de l'etapa fantàstica de la novel.la es veu una mica sobredimensionat, però tot això no deixen de ser simples detalls que l'ànima de la novel.la s'encarrega de fer oblidar amb facilitat.

La Locura de Dios aborda els temes amb respecte i interès tot i mostrar per moments tocs fantàstics i d'altres de ciència ficció, però sense caure en l'argument fàcil. Tot està planejat per realçar la figura de Llull i les seves inquietuts. Aguilera emfatitza tan l'aventura i l'imaginació com el debat entre la ciència i la religió, entre la raó i el misticisme i dóna lloc a una aventura molt enriquidora i a la vegada entretinguda: L'ideal de qualsevol novel.la de fantasia històrica.