El llibre està perfectament equilibrat, tenim uns sèrie d'aventures amb petites reflexions dedicades als més menuts. No és un llibre avorrit en cap moment i proporciona grans dosis d'entreteniment. A més ens obre pas cap a altres nacions del món de Nàrnia i veiem com la geografia és més àmplia del que pensàvem de bon començament i que les costums i cultures són també força diferents a les esmentades a El Lleó, la bruixa i l'armari, tot i que molt semblants a les terrestres. Sí, perquè aquest tercer llibre està ambientat en bona part en el món àrab, en els països desèrtics llunyans (recordem que Nàrnia sembla estar ambientada en els boscos centreuropeus o les pastures britàniques). No deixa de ser una novel.la que alliçona sobre altres maneres de fer d'altra gent, tan en sentit positiu com negatiu. Aquesta vessant alliçonadora ens pot semblar una mica tediosa però crec que per a un nano d'avui en dia, (i més veient com va el món) pot resultar molt enriquidora.

L'argument gira al voltant d'un noi que juntament amb un cavall narnià (i per tan parlador) fuig del seu captiveri per anar cap al Nord, cap a les terres de Nàrnia que ara estan governades pels cuatre germans protagonistes de l'anterior volum. Durant la fugida passarà mil i una aventures i coneixerà regnes, perills, alegries i malsons… com ha de ser en tota bona novel.la d'aventures, tan si és per un públic infantil com si no.

En definitva, un bon regust de boca que espero es mantingui en la resta del llibres de la saga. Recomanada per tothom.

Per començar, cal tenir en compte que ens trobem amb una obra introductòria a l'univers creat per Santamaría, La trilogia completa es titula Escena Final i ens obra les portes a l'aventura pura i dura dels Space Opera més clàssics: Segles després que una catàstrofe biològica minvés de manera significativa la població de la Terra, la societat terrestre s'ha recuperat i comença l'exploració seriosa del Sistema Solar. Però una mena de forat de cuc imprevisible envia a Michael Smith, pilot aeroespacial, a una altra part de l'Univers on es trobarà amb altres humans que han desenvolupat una societat estranyament semblant a la nostra, però amb les particulars diferències del seu sistema solar. A partir d'aquí, el nostre protagonista passarà per diverses situacions, algunes molt tòpiques, altres força innovadores, per descobrir on és i què li ha passat a l'expedició anterior que també va ser xuclada pel forat de cuc i on hi viatjava son pare.

Els personatges que aperèixen a l'obra són relativament escassos, almenys els principals, de manera que l'autor té temps i espai per descriure'ls i per presentar-los degudament. Això s'aconsegueix en part però crec que caldria incidir més en la caracterització d'aquests personatges principals. Els secundaris, en canvi, amb poques pinzellades queden més ben definits. El fet que el nostre pilot perdut mostri bàsicament fascinació pel món que l'acull i que quasi no es preocupi de com tornar o en el seus familiars i amics ens dona la idea de que l'autor ha primat més la situació i descripció física del planeta que els sentiments i preocupacions dels protagonistes. En una obra ambiciosa com aquesta no s'han de descuidar els detalls de la personalitat dels personatges… sovint acaben resultant crucials per que el lector assoleixi la complicitat òptima amb aquests i de passada amb la pròpia novel.la.

Santamaría ens ofereix, doncs, una combinació d'aventura i misteri, que no es veurà completada fins l'acabament de la trilogia. A favor seu té la creació d'un univers nou, que va amotllant al seu gust i del que ens dóna la informació precisa per mantenir-nos atents als esdeveniments. La trilogia sembla força ambiciosa i cosa molt important: És coherent en tot moment, de manera que notem com l'autor té una planificació argumental molt treballada. Tot i això, espero que l'autor se'n surti alhora d'explicar-nos alguns dels misteris que componen la novel.la, com el fet de l'existència d'humans a una altra galàxia i la presència de costums tan semblants als nostres, o els tocs fantàstics que ha insinuat en alguns paràgrafs.

Sol de Otro Mundo és una més que interessant aproximació a la trilogia Escena Final tot i patir alguns problemes de ritme: La novel.la és a vegades excessivament descriptiva cosa que alenteix la seva lectura. Això en part és normal degut al seu caràcter introductori i al fet de desenvolupar-se en un lloc desconegut per nosaltres però crec que a vegades l'autor peca de voler ser massa metòdic en alguns aspectes mentre que descuida una mica la línia d'acció principal fins al punt que arribes al final de la novel.la i tens la sensació que han passat "poques coses".

Santamaría ha demostrat ser capaç de plantejar i executar un argument coherent i en certa manera captivador, i això ja és molt. La lleugera manca de dinamisme, segur es veurà solventada a la segona part de la novel.la on es preveu el desenvolupament del veritable nus argumental. Poca cosa puc recomanar a l'autor, com no sigui que es deixi anar més, que tregui de dins la seva soltesa, doncs a vegades sembla que l'argument de tan ambiciosa obra li prengui espai a la fluidesa d'un estil propi que s'entreveu en molts moments…

Una opera prima més que acceptable i força treballada que depenent com la desenvolupi l'autor en el segon volum, Falso poder, podria esdevenir tota una sorpresa pel fandom i un clar exemple del que són capaços d'oferir-nos els nous autors dels nostre gènere preferit.

Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.

Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.

L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.

Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.

En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.

Bé, no els he fet cas, sóc així. A vegades l’impuls natural pot amb mi i llegeixo el que em ve de gust i la veritat és que la temàtica d’aquesta novel.la m’ha atret l’atenció des de que la vaig comprar. Potser és agosarat per part meva catalogar aquesta novel.la com de Ciència Ficció, quan els elements identificatius d’aquest gènere apareixen bàsicament al final del llibre, però l’autora disfressa molt bé l’argument per que aquesta arribi al gran públic sense problemes i es converteixi en el que és: Una novel.la mainstream, que segueix les línies generals d’acceptació del gran públic, tot i l’esmentada base d’especulació científica.

L’origen perdut narra les aventures d’un hacker informàtic i els seus amics per trobar una cura pel seu germà, en estat semi-vegetatiu després que l’afectés una maledicció pre-inca. Un malefici que es transmet a través de les paraules i que afecta la ment dels humans. Sembla que un poble pre-inca tenia el do de guarir a través de les paraules… Asensi ens ofereix amb aquesta novel.la la possibilitat de veure combinades ciències tan dispars com l’antropologia i la informàtica, barrejades amb dosis d’aventura i intriga.  La novel.la es divideix en dues parts molt clares: La investigació a Catalunya, que aporta les dades bàsiques sobre les cultures precolombines al Perú i Bolívia, un començament un pèl lent i mancat de força però que resulta interessant, si més no per conèixer la situació actual i pretèrita en aquests països; i per altra banda la investigació in situ a Bolívia on veurem bones dosis d’aventura arqueològica i antropològica.

Asensi té un estil narratiu agradable, narra de forma casolana fets importantíssims en la història d’Amèrica llatina, tallant les explicacions amb visions quotidianes dels protagonistes per no resultar molt carregoses (no sempre ho aconsegueix però). Potser li manca agilitat en alguns trams de la novel.la però el fet d’abocar tota la documentació que de ben segur ha hagut de buscar per que ens resultin creïbles les hipòtesis i les especulacions que proposa sobre temes tan variats com l’origen de la vida a la terra, l’evolució de les espècies i el llenguatge primigeni (aquí he pensat en Snow Crash involuntàriament, doncs també es combina molt bé la història, la llengua i la informàtica) fa que no li ho tinguem massa en compte i que seguim llegint força interessats tot el que ens diu el llibre sobre cultura precolombina (i actual) als altiplans centrals de l’Amèrica llatina.

Un bona base antropològica que combinada amb els esmentats elements de ciència ficció provoca que el lector s’aturi a pensar sobre l’origen de moltes coses però sobretot que gaudeixi amb una lectura que aporta tan plaer com qualitat literària.

La novel.la comença com un Space Opera clàssic, ubicada en el temps anys després del final de Mundos en la eternidad, amb batalles espacials entre angriffs i humans i conquestes planetàries però Aguilera va incorporant nous elements i situacions que van transformant la novel.la fins a convertir-la en una extensíssima visió del futur de la humanitat i de l'evolució de l'univers.

L'exploració de l'Esfera (descoberta a l'anterior novel.la) per part de la coalició Imperi-Utsarpini i la seva macroecologia són només el punt de partida perquè l'autor desenvolupi una història inmensa on Mundos y demonios només n'és una petita part. Una història que desembocarà en un misteri còsmic, enmig d'un argument amb períodes de temps inabarcables, acció frenètica i la proposta subtil de teories científiques i místiques (en certs aspectes m'ha recordat a Rihla), molt entrelligades entre sí que acaben format un teixit molt ric i ferm.

Tampoc ens hem d'oblidar que les aportacions científiques continuen estan a l'alçada de les plantejades juntament amb Javier Redal a l'anterior obra. Aguilera segueix aquesta línia per continuar mostrant-nos l'univers d'Akasa-Puspa des d'una perspectiva realista, tot i que alguns elements nous incorporats poden semblar formar part més de la banda de la ciència més teòrica.

Mundos y demonios es desenvolupa en capítols curts i intensos, en diverses línies d'acció que donen vivacitat a l'obra i entre personatges carismàtics (fins hi tot els alienígenes angriff). Crec que Aguilera ha madurat molt els personatges en aquesta segona novel.la, fent-los més interessants, més racionals, enfocant bona part de la narració sota els seus punts de vista. I no oblidem que aquí, els angriff tenen un paper destacable i que la descripció de la seva cultura és primordial perquè els alienígenes ens semblin creibles

"Adictiva" seria un bon adjectiu per definir-la però també "inquietant" o "desmesurada". Precisament aquesta desmesura pot fer que el lector que no hagi llegit abans Mundos en la eternidad es perdi situacions i fets imprescindibles.

Aguilera té tan de camp per desenvolupar… tant pot dedicar-se a continuar l'eix vertebrador que ha estat narrant fins ara com recrear-se amb el passat d'Akasa-Puspa o en els conflictes presents que tenen lloc lluny del nus argumental de l'Esfera. Hem de pensar que l'autor ha deixat vàries pistes i idees que no ha desenvolupat encara, sense anar més lluny el paper de la Germandat que en aquesta segona novel.la és quasi obviada. Akasa-puspa es pot convertir en una saga galàctica amb totes les de la llei.

Per posar-hi una pega, es podria dir que la present novel.la no és del tot autoconclusiva ja que sí que resol alguns dels misteris plantejats a Mundos en la eternidad però n'obra d'altres. És, doncs, un capítol més, esperem que el primer de m

Diuen que tot va començar en una nit de tempesta en una cabana alpina, a Suïssa, on un grup d'amics es guardaven del fred i la pluja. Aquest grup de persones no eren uns qualsevols: Hi havia per exemple en Lord Byron, el seu amic Percy Shelley i l'esposa d'aquest, Mary W. Shelley. Algú va proposar que cadascú podria crear una història de fantasmes per passar l'estona, a veure qui la feia més terrorífica. Sembla que la juguesca no va prosperar una vegada el bon temps va tornar però la senyora Shelley s'ho agafà al peu de la lletra i va escriure una novel.la titulada Frankenstesin o el modern Prometeu.

Un clàssic, sense dubte, i més si ens mirem la data de publicació orginal: 1818. Què s'ha de dir d'un clàssic? Com un text, una novel.la es pot convertir en un clàssic? Per les seves característiques literàries? Per aclamació popular? Amb l'ajuda d'altres mitjans, com el cinema? (la caracterització que li va fer la Universal l'ha acompanyat sempre, vegeu la portada) Per la seva antiguitat? Són preguntes retòriques, ja ho se. La resposta no és fàcil. A més, Shelley va voler escriure una novel.la de terror i podríem afirmar que li va sortir una de les primeres novel.les de ciència ficció de la història.

Que Mary W. Shelley fos una dona té una vital importància: No era molt ben vist a l'època que una dona respectable escrivís històries que atemptaven contra la moral del poble i contra la mateixa església cristiana. El llibre va ser publicat al 1818 però ella en feu una revisió el 1831, més matissada per deixar el seu nom en més bona consideració. L'edició que he llegit jo és la de 1818 -per sort-.

En tot cas, avui en dia, Frankenstein és un mite. Sigui como sigui, a través del mitjà que sigui, qui més qui menys coneix el monstre de... Frankenstein? Un dels fets més curiosos d'aquest mite és que la major part de la gent confon el nom del doctor, del creador, amb del monstre. Perquè Frankenstein és el cognom del Prometeu que dóna lloc al títol de l'obra de Shelley, del científic que abandonant les seves creences religioses i ètiques es deixa guiar per la ciència per crear vida de la mort, per jugar a ser Deu. Aquest, potser és el tema principal de la novel.la: La capacitat de l'Home per fer el paper de creador, de Déu, tal com va fer Prometeu a la mitologia grega atorgant a l'home el foc, la vida... i éssent castigat pels Deus per la seva gosadia.

Shelley imita a Prometeu a la seva manera, Frankenstein crea un monstre i ho fa per mitjà de mètodes científics (que la bona de Shelley no s'atreveix ni a explicar). Però aquest punt, crec que és primordial perquè en major o menor mesura especula sobre com la ciència pot assolir noves fites i per tant realitzant literatura de ciència ficció, tot i que el més segur és que l'autora només pretengués espantar una mica els seus lectors. La qüestió és que el creador abandona el monstre a la seva sort i aquest aprèn a espavilar-se pel seu compte i a tenir conciència d'ell mateix.

L'autora té una prosa fluida però s'abandona massa en una història de virtuts i gestos molt honorables (m'atreveixo a dir que influenciada pels poetes romàntics del seu entorn, el seu mateix marit per exemple). Així, la història avança talment com una tragèdia grega, amb continus penediments, queixes davant del destí i altres formes literàries que alenteixen la narració, per altra banda més que bona. L'autora té una idea original però l'explota de forma desigual, intercalant passatges que no aporten quasi res a l'obra (el viatge del protagonista a Escòcia, per exemple) amb altres de magnífics (les converses entre Frankenstein i la seva creació). Però els dilemes ètics i morals i les depresions mentals del nostre científic poden resultar repetitives. Hem de tenir clar, però, l'època en que va ser escrita i l'estil d'aleshores. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la poca descripció física que es fa del monstre... ja que bàsicament és "cepat", "àgil" i "molt lleig". Crec que aquí, Shelley va pecar de massa conservadora i no es va voler mullar massa en descriure'ns les seves malformacions. En canvi, la visualitació dels paisatges de Suïssa, França o Escòcia és molt detallada. Un altre dels contrasts curiosos.

Però deixant de banda aquestes diferències i la prosa virtuosa de la novelista -només cal veure com parla el monstre-, Shelley passarà a la història com una dona que va voler escriure una història de terror sobrenatural i li va sortir una novel.la que atempta contra molts dels valors de l'epoca però que encara avui -i aquí està la seva grandesa- ens fa pensar a tots sobre la vida i la mort, sobre le gentilesa i la ira, sobre el poder de crear del no res i donar forma a allò que és inert... segurament un preludi de les novel.les sobre intel.ligència artificial.

Així doncs, què és Frankenstein? Doncs, una idea, un drama metafísic, un referent filosòfic sobre la vida, una oportunitat de meditar sobre la ciència i l'ètica, una novel.la amable de Terror, la primera novel.la de Ciència ficció...un clàssic.

Mundos en la eternidad no és un llibre qualsevol, no és un simple començament d'una saga espacial. Més aviat és una refundació d'aquesta. A finals dels anys 80, Aguilera col.laborà amb Javier Redal i escriviren dues novel.les de CF hard sobre les civilitzacions existents en un cúmul globular anomenat Akasa-Puspa. Aquestes dues novel.les eren Mundos en el abismo i Hijos en la eternidad i les dues es complementaven. Ambdós autors van rebre bones crítiques, tan pel plantejament innovador com pels seus tocs hard on diverses branques científiques com la biologia (exobiologia més aviat) i la física hi estaven molt presents i determinaven la direcció que prenien les novel.les. El 2001 es va fer la refundació. Es van unir les dues novel.les, es van retocar alguns capítols, es va afinar l'estil i es va deixar l'obra com volien en un principi els autors. Aquesta unió, aquesta reedició retocada va donar lloc a Mundos en la eternidad i va ser publicada per Equipo Sirius.

Mundos en la eternidad és una obra ambiciosa que descriu com la humanitat viu en un cúmul globular que viatja per l'espai. Les distàncies dins del cúmul són factibles perque hi pugui haver viatge interestelar i diverses civilitzacions i imperis sense recórrer a inventar meravelles tecnològiques ni velocitats més enllà de la llum. Redal i Aguilera es van encarregar de dotar aquest petit univers de naus possibles i d'ecosistemes viables creant de pas una ambientació única i original on desenvolupar aquesta i altres novel.les.

En el moment actual de l'acció tres grans potències es disputen la periferia d'Akasa-Puspa: L'imperi, tecnològicament superior però que ja fa anys que es troba en decadència, la Utsarpini, una mena de federació de planetes exteriors comandada per un líder que està en plena expansió i la omnipresent Germandat, la potencia religiosa del cúmul, aglotinadors de totes les religions humanes del passat. El descubriment fortuït d'un rickshaw destruït (enormes contenidors que viatgen comunicant els diversos planetes imperials) fa que s'envïi una missió científica entre l'Imperi i la Utsarpini per determinar què pot haver passat ja que només l'Imperi té una tecnologia capaç de destruir un rickshaw però és il.lògic que el mal se l'hagin fet ells mateixos, mentre la Germandat que no vol quedar-se fora, conxorxa entre les ombres.

Les investigacions que faran els científics els portaran a cercar l'origen de la humanitat, un origen que es perd en la memòria del temps i que és el veritable objectiu que persegueix la novel.la: Trobar el modus operandi, el perquè i el com els avantpassats de la humanitat van poder construir les enormes babels, torres quilomètriques que comuniquen la superfície de tots els planetes amb l'espai per poder accedir-hi fàcilment, d'on van treure una tecnologia que avui dia no s'ha pogut encara equiparar i sobretot conèixer d'on prové l'home.

Els autors realitzen un exercici d'equilibri entre el space opera més tradicional i la CF hard: Tenim un misteri d'escala còsmica, batalles, races al.lienígenes, algunes d'elles guerreres i d'altres que aporten encara més misteri a Akasa-Puspa, especulacions tecnològiques i científiques constants però més que raonades… en definitiva una obra que podria comparar-se a les millors escrites pels escriptors anglosaxons. S'ha dit (i és cert) que la novel.la té molts punts en comú amb obres de fama mundial com Cita con Rama o Mundo anillo (fama per alguns… per mi no tant). Jo encara diria més: Agafa el millor d'aquestes i a més hi incorpora material propi de manera que acaba resultant molt més completa.

Però de punts negatius (o menys positius, segons com es miri) també en té: L'escala còsmica en que es desenvolupa l'obra és difícil d'assumir… tenint un planetjament realista com té, és dificil creure que durant 25 milions d'anys, les cultures de la humanitat hagin evolucionat tan poc i els costums siguin tan semblants als d'ara. Molts personatges estan poc explotats, són purament testimonials i aporten molt poc a l'obra tot i tenir un gran potencial. Només el protagonista, Jonás Chandra té un veritable lloc a la novel.la. També he notat alguna petita incongruència argumental que no se si es deu a un descuit dels autors o a una derivació de la unió de les antigues novel.les.

De totes maneres la lectura és amena i sobretot adictiva. El final és correcte però obert de manera que serveix, tal com diu Aguilera en una entrevista recent a Bibliópolis, com un capítol "0", com una base a partir de la qual poder escriure tota una sèrie de novel.les ambientades en l'original Akasa-Puspa (per cert, en sànscrit, "Una flor al cel"). Aguilera i Redal van demostrar que es pot escriure CF sèria i entretinguda alhora amb aquest llibre, que es poden realitzar especulacions properes i a llarg termini tocant de peus a terra i que el sentit de la meravella no té fi quan un té imaginació. Espero que aquest capítol "0" esdevingui el primer d'una llarga sèrie, sempre que es garantitzin els nivells de qualitat assolits en aquesta primera novel.la.