EL lleó, la bruixa i l'armari
És curiós com la memòria juga amb tu. Un d'aquells flaixos que et venen a vegades al cap, una d'aquelles sensacions que corren per la ment molt de tan en tan i que no saps ben bé d'on surten, una imatge concreta i ben definida però que costa de situar en el temps… tot això i més és el que m'evoca El Lleó, la bruixa i l'armari. Però no estic parlant de la novel.la de C.S. Lewis que intentaré ressenyar en aquestes línies si no de la pel.lícula, i no de la darrera, estrenada fa poques setmanes a les pantalles de mig món (la qual val la pena veure també, ni que sigui per poder contemplar un castor vestit amb cota de malles), si no de la primera versió d'aquesta, en dibuixos animats, de mitjans dels anys 80 (crec). Aquella pel.lícula, juntament amb la lectura de El Hòbbit una mica més tard, va ser un dels meus primers encontres amb la fantasia … i sempre més m'ha companyat sense saber-ho, només despertant en la meva memòria en alguna conversa melancòlica amb vells amics.
Sóc un melancòlic nat, miro sovint al passat i poc al futur i quan vaig veure el trailer cinematogràfic de El Lleó, la bruixa i l'armari sota el nom de Cròniques de Nàrnia vaig pensar simplement: "Sembla espectacular", però quan vaig llegir el subtítol: "El Lleó, la bruixa i l'armari" totes aquestes sensacions i melancolies van despertar de cop com per art de màgia. Amb tot això vull remarcar que aquests mots desperten encara ara en mi quelcom semblant a una esgarrifança i una emoció perquè recordo que la pel.lícula em va agradar molt tot i que hi passaven coses terribles.
Els temps han canviat i ara per fi m'he llegit el llibre. Aquest va ser el primer que va escriure Lewis dedicat a les cròniques de Nàrnia, tot i que cronològicament està situat després de El nebot del mag. Les aventures aquest cop envolten a quatre germans que han hagut de marxar a viure al camp anglès per fugir de la Segona Guerra Mundial. Allí trobaran una porta màgica que els traslladarà al màgic món de Nàrnia on sembla que ja els esperin per ajudar a combatre la terrible bruixa blanca. Pel camí coneixeran tot d'animals que els aniran ajudant en les seves tasques, però també hauran de conviure amb la traició i amb el sacrifici d'aquests (per mi el millor moment del llibre i també de les pel.lícules… ara ja se perquè em venia aquella lleugera esgarrifança quan pensava en la versió de dibuixos animats).
Lewis ressalta els valors que creu haurien de tenir els nens (almenys llavors): Amistat, sacrifici, ajuda, valor… però ho fa d'una manera poc subtil, molt adreçada a semblar una doctrina alliçonadora, per cert de caire força masclista. L'autor planteja la novel.la amb un estil encara més conservador que a El nebot del mag. Tampoc m'ha agradat l'aparició estelar i un pèl absurda del Pare Noel que sincerament crec que l'autor se la podia haver estalviat. Òbviament però, el talent i la imaginació per descriure'ns les aventures a Nàrnia es palpen a les pàgines del llibre, però aquest marcat to infantil m'inquieta. Però es clar, la novel.la va més dirigida a l'Eloi de fa 25 anys que a l'actual.
En fi, amb El Lleó, la bruixa i l'armari, continuarem gaudint (sobretot els més petits) d'una bona combinació d'aventura i fantasia. Perfectament llegible en una tarda d'avorriment ni que sigui per despertar els vells records que tenim amagats al cap i per fer-nos adonar del que ens espantava o emocionava quan érem (un pèl) més joves.
02/01/2006 13:10
.