El tercer conte de les Cròniques de Nàrnia és per ara un dels que m'ha agradat més. Si tenim en compte que cal passar aquesta crítica sota el prisma que tota la sèrie esta dedicada a un públic infantil, El Cavall i el noi compleix tota una sèrie de requisits per esdevenir un gran conte, que a més, es pot llegir per separat de la resta de llibres.
El llibre està perfectament equilibrat, tenim uns sèrie d'aventures amb petites reflexions dedicades als més menuts. No és un llibre avorrit en cap moment i proporciona grans dosis d'entreteniment. A més ens obre pas cap a altres nacions del món de Nàrnia i veiem com la geografia és més àmplia del que pensàvem de bon començament i que les costums i cultures són també força diferents a les esmentades a El Lleó, la bruixa i l'armari, tot i que molt semblants a les terrestres. Sí, perquè aquest tercer llibre està ambientat en bona part en el món àrab, en els països desèrtics llunyans (recordem que Nàrnia sembla estar ambientada en els boscos centreuropeus o les pastures britàniques). No deixa de ser una novel.la que alliçona sobre altres maneres de fer d'altra gent, tan en sentit positiu com negatiu. Aquesta vessant alliçonadora ens pot semblar una mica tediosa però crec que per a un nano d'avui en dia, (i més veient com va el món) pot resultar molt enriquidora.
L'argument gira al voltant d'un noi que juntament amb un cavall narnià (i per tan parlador) fuig del seu captiveri per anar cap al Nord, cap a les terres de Nàrnia que ara estan governades pels cuatre germans protagonistes de l'anterior volum. Durant la fugida passarà mil i una aventures i coneixerà regnes, perills, alegries i malsons… com ha de ser en tota bona novel.la d'aventures, tan si és per un públic infantil com si no.
En definitva, un bon regust de boca que espero es mantingui en la resta del llibres de la saga. Recomanada per tothom.
És d'admirar la valentia amb que alguns nous escriptors s'enfronten a la seva primera obra. Potser hom pensaria que el lògic seria fer una obra senzilla on es reflectissin les qualitats tècniques de l'autor i on aquest agafés confiança per embarcar-se amb reptes més difícils, però Jaime Santamaría agafa com es diu vulgarment "el toro per les banyes" i planteja la seva primera novel.la com una trilogia, ho sigui com una història complexa a desenvolupar en tres llibres. No és una tasca fàcil doncs cal trobar un equilibri entre la informació que l'autor ens vol transmetre i l'entreteniment pròpia de l'obra, i aquest equilibri cal repartir-lo equitativament durant tres llibres. Espero que aquesta breu crítica serveixi per animar a Jaime Santamaría a seguir escrivint, tot indicant els punts forts i dèbils d'aquesta, la seva primera novel.la: Sol de Otro Mundo.
Per començar, cal tenir en compte que ens trobem amb una obra introductòria a l'univers creat per Santamaría, La trilogia completa es titula Escena Final i ens obra les portes a l'aventura pura i dura dels Space Opera més clàssics: Segles després que una catàstrofe biològica minvés de manera significativa la població de la Terra, la societat terrestre s'ha recuperat i comença l'exploració seriosa del Sistema Solar. Però una mena de forat de cuc imprevisible envia a Michael Smith, pilot aeroespacial, a una altra part de l'Univers on es trobarà amb altres humans que han desenvolupat una societat estranyament semblant a la nostra, però amb les particulars diferències del seu sistema solar. A partir d'aquí, el nostre protagonista passarà per diverses situacions, algunes molt tòpiques, altres força innovadores, per descobrir on és i què li ha passat a l'expedició anterior que també va ser xuclada pel forat de cuc i on hi viatjava son pare.
Els personatges que aperèixen a l'obra són relativament escassos, almenys els principals, de manera que l'autor té temps i espai per descriure'ls i per presentar-los degudament. Això s'aconsegueix en part però crec que caldria incidir més en la caracterització d'aquests personatges principals. Els secundaris, en canvi, amb poques pinzellades queden més ben definits. El fet que el nostre pilot perdut mostri bàsicament fascinació pel món que l'acull i que quasi no es preocupi de com tornar o en el seus familiars i amics ens dona la idea de que l'autor ha primat més la situació i descripció física del planeta que els sentiments i preocupacions dels protagonistes. En una obra ambiciosa com aquesta no s'han de descuidar els detalls de la personalitat dels personatges… sovint acaben resultant crucials per que el lector assoleixi la complicitat òptima amb aquests i de passada amb la pròpia novel.la.
Santamaría ens ofereix, doncs, una combinació d'aventura i misteri, que no es veurà completada fins l'acabament de la trilogia. A favor seu té la creació d'un univers nou, que va amotllant al seu gust i del que ens dóna la informació precisa per mantenir-nos atents als esdeveniments. La trilogia sembla força ambiciosa i cosa molt important: És coherent en tot moment, de manera que notem com l'autor té una planificació argumental molt treballada. Tot i això, espero que l'autor se'n surti alhora d'explicar-nos alguns dels misteris que componen la novel.la, com el fet de l'existència d'humans a una altra galàxia i la presència de costums tan semblants als nostres, o els tocs fantàstics que ha insinuat en alguns paràgrafs.
Sol de Otro Mundo és una més que interessant aproximació a la trilogia Escena Final tot i patir alguns problemes de ritme: La novel.la és a vegades excessivament descriptiva cosa que alenteix la seva lectura. Això en part és normal degut al seu caràcter introductori i al fet de desenvolupar-se en un lloc desconegut per nosaltres però crec que a vegades l'autor peca de voler ser massa metòdic en alguns aspectes mentre que descuida una mica la línia d'acció principal fins al punt que arribes al final de la novel.la i tens la sensació que han passat "poques coses".
Santamaría ha demostrat ser capaç de plantejar i executar un argument coherent i en certa manera captivador, i això ja és molt. La lleugera manca de dinamisme, segur es veurà solventada a la segona part de la novel.la on es preveu el desenvolupament del veritable nus argumental. Poca cosa puc recomanar a l'autor, com no sigui que es deixi anar més, que tregui de dins la seva soltesa, doncs a vegades sembla que l'argument de tan ambiciosa obra li prengui espai a la fluidesa d'un estil propi que s'entreveu en molts moments…
Una opera prima més que acceptable i força treballada que depenent com la desenvolupi l'autor en el segon volum, Falso poder, podria esdevenir tota una sorpresa pel fandom i un clar exemple del que són capaços d'oferir-nos els nous autors dels nostre gènere preferit.
Dick té la capacitat innata de desconcertar. Amb mi ja ho va aconseguir a Ubik però ara ho ha repetit. Es clar que que potser això es deu al fet que m’esperava quelcom diferent d’aquesta ucronia i això en definitiva és culpa meva. Les ucronies m’han atret sempre però n’he llegit de ben poques. Trobo que és una branca de la ciència ficció que pot explotar-se des de moltes vessants, des de molts angles i això mateix és el que Dick fa en aquesta obra. El que passa és que jo m’esperava una història amb rerafons polític sobre el que hagués passat si els nazis haguessin guanyat la 2a Guerra Mundial i Dick ens ofereix una interpretació que abarca des dels típics afers d’espionatge fins als aspectes més espirituals (que no religiosos) de com hagués evolucionat el món (almenys als EUA) Així doncs ens trobem als anys 60 però en un univers paral.lel al nostre, on Alemanya i el Japó han guanyat la guerra als aliats, on bona part d’Àfrica ha estat esclavitzada, els jueus continuen perseguits i on els EUA s’han dividit en dues parts: La costa est controlada pel Reich i la costa oest per la nació nipona. Els americans resten sotmesos al poder tecnològic d’Alemanya i al poder espiritual portat pels japonesos. A través de diverses línies d’acció, Dick ens presenta una sèrie de personatges interconectats entre ells d’una manera o altre on es mostra la seva vida diària de manera que així l’autor pot abarcar una part important de la societat americana, tan l’autòctona com la d’ocupació. Tenim personatges americans, japonesos, alemanys, seguidors del Reich, espies, treballadors rasos, i gent que no sap per on navega, que no sap quin és el seu paper en aquest nou món. I només una d’aquestes línies d’acció ens porta les directrius d’espionatge que potser m’esperava trobar, però les altres acaben resultant més interessants i reflexen l’estat d’ànim d’una població sotmesa i els problemes morals i existencials d’alguns dels sotmetents. El meu personatge preferit és el senyor Tagomi, un alt càrrec japonès que viu entre la tradició del seu poble i els afers polítics a gran escala. Un home que és capaç de dur molt endins la seva religió budista i que és una clara referència a l’espiritualitat de la novel.la. Els japonesos, segon Dick, són capaços de copiar tot allò que assimilen… i en aquest cas han portat un gran part de la cultura espiritual xinesa… el tao, la consulta del llibre dels canvis (I Ching) que per cert bona part de la població americana acaba seguint quasi com una nova religió etc… Per altra banda tenim els personatges tòpics de les novel.les d’espies i de la guerra freda que aporten poc joc a l’obra com no sigui presentar-nos la situació global a nivell planetari (podríem dir que la Terra actualment està dividida entre el poder japonès i l’alemany, amb només alguns països neutrals). Però també hi ha lloc pels personatges anònims, els treballadors que després de 15 anys comencen a veure la llum i intenten treure la dignitat i aparcar la frustació, ni que sigui a través de l’art. És una metàfora molt maca per part de Dick que el nou rostre dels EUA, hagi de sortir a través de l’art contemporani. El màxim representant d’aquest grup de treballadors és el senyor Childan que regenta una botiga d’antiguitats “autèntiques” americanes i que en un moment donat haurà de triar entre fer-se ric o treure la dignitat que té a dins. Són en general petits drames personals que mostren la visió perfecta del que Dick creu que seria la societat americana de la postguerra… si l’haguessin perduda. I com a colofó, tenim la ucronia. No, no El Hombre en el castillo, si no “La Langosta”, una obra que escriu un dels personatges (precisament el que dóna titol a l’obra) que contempla el cas invers a la ucronia que estem llegint: Que els aliats han guanyat la segona guerra mundial i els alemanys i japonesos resten derrotats… us sona? Dick torna a utilitzar la seva prosa per fer-nos dubtar sobre el que es real i el que és fals… quina ucronia és l’autèntica? O potser conviuen les dues? De fet, això no és important, el missatge de l’autor s’encamina cap a altres direccions, com és el fet d’haver utilitzat tants personatges i que molts d’ells busquin en el seu interior les respostes que no coneixen. Dick no ha construït la novel.la en una clàssica estructura de presentació-nus-desenllaç… més aviat juga amb la variant nus-desenllaç-nus… ho sigui una sèrie d’històries amb petits desenllaços, finals, que no repercuteixen en l’argument de l’obra en sí si no que esdevenen el missatge de l’autor. Un missatge, tanmateix, un pèl confús però que proporciona unes hores de plaer en una lectura més que interessant…
Leiber! Sempre Leiber! No puc evitar que aquest bon home em caigui bé. No puc evitar rendir-me davant la seva prosa de la mateixa manera que necessito arguments per defensar-lo en altres aspectes de la seva obra.
Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.
Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.
L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.
Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.
En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.
Aquest recull forma part d’una antologia dirigida per Robert Silverberg i Martin Harry Greenberg originalment titulada Antología de la Ciencia Ficción Norteamericana (Segona part). Aquest segon volum conté relats de temàtiques molt diferents. Destaquen per sobre de la resta Ojo Privado de Henry Kuttner i Caleidoscopio de Ray Bradbury. L’únic que m’ha decebut i que no arriba a l‘aprovat és Tengo Miedo. Però passo a comentar-los millor per separat: La sobra del espacio És el primer relat que llegeixo de Phillip Jose Farmer i m’ha sorprès. Té una temàtica típica per l’època en que es va escriure: El viatge a través d’universos més petits o més grans no era un tema estrany en la literatura pulp dels anys 40. Aquí, Farmer utiltza la seva imaginació aplicada a certes teories científiques per narrar-nos un viatge espectacular i estrany alhora. Tan estrany que és dificil d’abarcar, potser la nostra ment no està encara preparada. Todos vosotros, Zombies Un clàssic dels viatges en el temps on Robert A. Heinlein retorça fins al màxim el tema de les paradoxes temporals. Per ell no hi ha regles, no hi ha premises, simplement usa una bona idea com vol i l’esprem fins al límit. Dubto que en vulgui treure cap més moralina que la de fer gaudir al lector amb viatges temporals que porten al protagonista a moure’s en un viatge que és més del que sembla. Tengo miedo Una història de viatges en el temps que hagués pogut ser molt més bona si l’autor l’hagués sabut acabar. Sembla que tenia la idea inicial però no la final de manera que el relat acaba coix. Juego de niños Un relat que combina el viatge en el temps i l’especulació tecnològica combinat amb un humor subtil. Un home reb un paquet a la seva atenció des del futur. L’entrega conté un manual i el material necessari per construir éssers vius. No deixa de ser una revisió simplista del mite de Frankenstein però es deixa llegir i és amè. Abuelito Un conte que té com a premisa principal la investigació exobiològica en un planeta encara per colonitzar. Combina l’aventura amb la descripció d’un ecosistema nou que cal estudiar. No és innovador però resulta entretingut. Ojo privado Un gran relat amb reminiscències orwelianes que ens trasllada a un futur impossible on els agents de la llei tenen accés a tota la vida passada de les persones, talment com si un gran ull els hagués estat observant durant tota la vida. Només els pensaments queden ocults a l’ull. L’autor ens mostra un assassinat claríssim d’on la policia n’ha de treure un motiu, un mòbil doncs en cas contrari l’assassí quedarà en llibertat. Les persones que volen cometre un crim han de pensar que tot el que fan en aquells moments pot ser una prova que en el futur els agents de la llei utilitzaran en la seva contra. A partir d’aquest plantejament, amb semblances substancials a novel.les com El Hombre demolido, l’autor ens trasllada a la mentalitat freda i calculadora de qui vol preparar un assasssinat. Una barreja de relat políciac futurista i d’observacions a través del temps que m’ha semblat la millor història de l’antologia. Danza solar Silverberg continua amb les seves neures redemptores i d’alliberament cultural en aquest petit homenatge al totes les cultures massacrades per les nacions fortes. Interessant i ben portat, com sol ser habitual i amb un final curiós. En la concavidad El millor d’aquest conte és el tractament dels personatges. Tota la història gira al voltant d’ells, per conèixer els seus sentiments i les seves reaccions. L’argument en sí resulta molt fluix però repeteixo que és una excusa per englobar una curiosa història d’amor. Caleidoscopio Un dels millors contes del recull. Bradbury torna a demostrar que la seva prosa pot ser molt dura quan cal. En aquest cas, una explosió envia una sèrie d’homes a l’espai exterior on esperen la seva mort mentre es comuniquen per ràdio. Los anfibios Una idea molt interessant sobre l’evolució però tractada de forma massa lleugera. En un futur pròxim la humanitat aprèn a separar la ment del seu cos, de manera que evoluciona fins a un altre estat mai vist fins aleshores, sense els lligams físics del cos. Està clar que amb un conte curt no es pot desenvolupar molt la idea, però trobo que l’autor acaba per menystenir-la amb situacions molt infantils i poc elaborades.
Aquesta és la típica novel.la que pot passar fàcilment desapercebuda pel lector. Les raons són diverses: Autor desconegut, títol poc impactant, una portada que no crida especialment l'atenció… i així va ser en el meu cas. Reconec haver tingut el llibre almenys un parell de cops a les mans mirant-me'l sense més interès per acabar deixant-lo en el seu prestatge corresponent de la llibreria. Només arran d'una crítica apareguda a la revista Gigamesh-42 em va interessar i tal com diria Parker Lewis, vaig "prendre una nota mental" de comprar-lo. I estic satisfet d’haver-ho fet. En aquests moments és quan més aprecies l’existència de revistes especialitzades que ens recomanen (o no) novel.les com Carbono Alterado, perquè sense dubte, més d'una petita obra mestra se'ns escaparia de les mans, i més, en uns temps d'abundància literària de gènere com els que estem passant. Segle XXV: La humanitat té una capacitat tecnològica mai vista que permet que la consciència i la memòria dels individus estigui emmagatzemada en un xip, en una pila, i que aquesta es pugui descarregar en qualsevol cos (funda), sigui biològica o sintètica. Això ha permès a la humanitat assolir el vell somni de la immortalitat. Tanmateix no tothom pot pagar-se aquest tractaments tot i que al 100% de la població se li incorpora la pila poc després de néixer. Quan un mor (sense que la pila resulti destruïda) passa a un estat d'emmagatzematge fins que se li pot pagar una funda nova. Només la secta dels catòlics deixen instruccions per no ser "ressucitats",o millor dit reenfundats, per qüestions etico-religioses. A més, la Terra ja no és l'únic món habitable, la humanitat s'ha estès per l'espai i les consciències, la vida en definitiva, pot transmetre's a un altre cos ubicat físicament a anys llum. Aquest és l'escenari en que es desenvolupa una intriga políciaca que té com a objectiu saber si un mat (persona prou rica per haver-se procurat diverses reenfundades i ser viva des de fa segles) ha mort o s'ha suicidat. El propi mat reenfundat en un dels seus clons és qui encarrega la investigació. Morgan també té bon ull pels protagonistes… creïbles tot i algún paper estereotipat (com el dels dolents). Recrea a través dels diàlegs un món propi per a cada protagonista, una història i una credibilitat molt intensa. L'autor dissenya una societat futura complexa, amb una prosa sobria i elegant. Tot i que la investigació criminal és el nucli de la novel.la, l'ambientació de l'escenari, la descripció política, social i econòmica d'aquest segle XXV és el que dóna un toc diferent a la novel.la. Els implants tecnològics que porta la gent, les drogues de disseny, els barris baixos de les grans metròpolis, la realitat virtual, les intel.ligències artificials autònomes integrades al sistema econòmic, les guerres i disturbis llunyans en planetes post-colonitzats… tot això em recorda l'ambientació ciberpunk de mitjans dels anys 80, potser aquí en un estat d'evolució i de maduresa més elevats. Aquesta no és la primera (ni serà la última) novel.la que tracta el tema de l'emmagatzematge de la consciència i dels records en un xip. Obres com Ciudad Permutación o Espacio revelación (per posar uns exemples) ja han utilitzat aquest recurs, aquesta especulació com a part més o menys important del seus arguments, però aquí, a Carbono alterado (nom que fa referència al cos humà, alterat, canviat, per que esdevingui una simple funda) és on he trobat una integració més gran d'aquesta idea base amb el seu entorn. Morgan ens narra una novel.la policíaca com a escusa per poder esplaiar-se amb la seva imaginació en aquest univers proper i llunyà de la Terra del segle XXV. Potser a vegades ens podrem sentir com a titelles en mans de l’autor, doncs només ell coneix les regles de l’unives que ha creat amb aquesta novel.la. I és capaç de fer-nos moure sota els seus fils de manera que pràcticament ens sigui impossible esbrinar pels nostres mitjans la sol.lució del cas policíac. Però repeteixo que el més important no és això, si no obrir-se al segle XXV que ens ofereix Morgan i també començar a entreveure les diverses branques argumentals en que podrà l’autor obrir-se camí amb altres novel.les posteriors. No us la deixeu escapar.
Tinc tres llibres de la Matilde Asensi a casa i fins ara no n’havia llegit cap. Són alguns dels seus grans èxits que m’han arribat per regal o que he regalat jo. La qüestió és que seguint els consells dels amics i familiars hagués hagut de llegir l’Origen Perdut en darrer lloc, bàsicament perquè la majoria de la gent considera que és la millor obra d’aquesta autora i ja se sap, si després llegeixo els altres m’en puc endur una petita decepció. Bé, no els he fet cas, sóc així. A vegades l’impuls natural pot amb mi i llegeixo el que em ve de gust i la veritat és que la temàtica d’aquesta novel.la m’ha atret l’atenció des de que la vaig comprar. Potser és agosarat per part meva catalogar aquesta novel.la com de Ciència Ficció, quan els elements identificatius d’aquest gènere apareixen bàsicament al final del llibre, però l’autora disfressa molt bé l’argument per que aquesta arribi al gran públic sense problemes i es converteixi en el que és: Una novel.la mainstream, que segueix les línies generals d’acceptació del gran públic, tot i l’esmentada base d’especulació científica.
L’origen perdut narra les aventures d’un hacker informàtic i els seus amics per trobar una cura pel seu germà, en estat semi-vegetatiu després que l’afectés una maledicció pre-inca. Un malefici que es transmet a través de les paraules i que afecta la ment dels humans. Sembla que un poble pre-inca tenia el do de guarir a través de les paraules… Asensi ens ofereix amb aquesta novel.la la possibilitat de veure combinades ciències tan dispars com l’antropologia i la informàtica, barrejades amb dosis d’aventura i intriga. La novel.la es divideix en dues parts molt clares: La investigació a Catalunya, que aporta les dades bàsiques sobre les cultures precolombines al Perú i Bolívia, un començament un pèl lent i mancat de força però que resulta interessant, si més no per conèixer la situació actual i pretèrita en aquests països; i per altra banda la investigació in situ a Bolívia on veurem bones dosis d’aventura arqueològica i antropològica.
Asensi té un estil narratiu agradable, narra de forma casolana fets importantíssims en la història d’Amèrica llatina, tallant les explicacions amb visions quotidianes dels protagonistes per no resultar molt carregoses (no sempre ho aconsegueix però). Potser li manca agilitat en alguns trams de la novel.la però el fet d’abocar tota la documentació que de ben segur ha hagut de buscar per que ens resultin creïbles les hipòtesis i les especulacions que proposa sobre temes tan variats com l’origen de la vida a la terra, l’evolució de les espècies i el llenguatge primigeni (aquí he pensat en Snow Crash involuntàriament, doncs també es combina molt bé la història, la llengua i la informàtica) fa que no li ho tinguem massa en compte i que seguim llegint força interessats tot el que ens diu el llibre sobre cultura precolombina (i actual) als altiplans centrals de l’Amèrica llatina.
Un bona base antropològica que combinada amb els esmentats elements de ciència ficció provoca que el lector s’aturi a pensar sobre l’origen de moltes coses però sobretot que gaudeixi amb una lectura que aporta tan plaer com qualitat literària.
Estic desconcertat.No se que opinar exàctament d’quest llibre. Harrisson em desespera. Vaig comprar-me la novel.la fa uns mesos, quan encara no havia llegit la segona, Tormenta de alas. Creia que aquesta sèrie de Viriconium tindria alguna mena de continuitat, però no és així: Les tres novel.les són completament independents i encara més, entre aquesta tercera i les altres no hi ha practicament cap vincle… només el nom de la ciutat… que no sembla tenir massa a veure amb la mateixa ciutat descrita a les altres novel.les. A més, mentre que la primera entrega oferia aquella barreja explosiva entre ciència ficció i fantasia i la segona explorava altres camins de la ciència ficció, aquesta tercera abandona tots aquests conceptes per enfocar-se a la fantasia pura, sense adjectius definitoris. No entenc com un autor com Harrison, que m’ha demostrat ser posseidor d’una prosa poètica, d’un estil barroc però alegre, capaç de descriure a la perfecció segons quins aspectes de la ciutat de Viriconium que segur haguessin estat diferentment tractats per altres autors… sigui també capaç de confondre tant, de vagarejar per la novel.la com ho fa, de provocar l’aturdiment del lector. La novel.la ha arribat a posar-me nerviós per no comprendre exàctament els seus objectius, on volia arribar l’autor, què pretenia. Sincerament, encara no ho se. Sí, l’argument de base és interessant…. Una mena de plaga mística assola la ciutat baixa de Viriconium i provoca una languidesa, un deixament material i espiritual tan dels seus pobladors com de les seves estructures… aconsegueix que les corrents artístiques s’estanquin, que les cases caiguin a trossos i que la gent vagui pels carrers sense motiu i sense cap fita. En mig d’aquesta plaga, alguns intel.lectuals de la part alta estan preocupats per “rescatar” a una famosa pintora que viu enmig de l’estranya epidèmia. Aquesta és la base argumental, però és un engany. Harrison no deixa veure l’abast de la plaga, no explica perquè afecta a unes persones i a d’altres no (el mateix protagonista per exemple), el perquè es pot entrar i sortir de la ciutat baixa i no s’evacua sense més problemes a la gent. Ens enganya perquè en el fons tot plegat és una metàfora complexa de molts aspectes que sincerament se m’escapen o de significats que no he sabut trobar entre línies. L’autor m’ha fet rellegir diverses pàgines per no entendre el paper de certs personatges ni les seves motivacions personals, el seu rol a la història. No puc valorarla degudament doncs el missatge (si realment n’hi ha) de l’autor no m’ha arribat, només algun eco llunyà, algun paràgraf revelador, però no la pròpia essència de la història. Crec que és una novel.la molt personal, segurament amb pretensions elevades o massa íntimes. Jo, com a lector no l’he pogut assaborir, no l’he desentranyat i per tant no m’ha agradat. Suposo que en part és culpa de la meva atenció però també en part crec que l’autor no ha sabut comunicar allò que volia dir. Pel que fa als contes que acompanyen la novel.la curta, no en diré res que no hagi afirmat ja. A l’igual que els altres relats que també s’incorporaven a les altres novel.les no aporten res de nou a Viricònium. El fet mateix que no recordi pràcticament res dels arguments dels altres contes que apareixien a Caballeros de Viriconium i a Tormenta de alas evidencia l’escàs efecte que van tenir en mi. Per acabar, Arturo Villarubia escriu un petit assaig sobre l’obra de Harrisson que ens ajuda a entendre la seva carrera i que crec molt oportú i força aclaridor, però que no ajuda a elevar la sensació de fracàs que tinc després d’acabar la novel.la. Prefereixo el primer Viriconium, el de tegeus-Cromis, a ser possible incorporant la prosa magnífica de Tormenta de alas. Aquest tercer volum només m’ha portat decepcions.
Mundos y demonios: Capitol primer. Si Mundos en la eternidad va ser definida pel mateix Aguilera com un capítol "0", com una introducció, una posada en escena de l'univers de Akasa-Puspa; aquesta segona novel.la és el primer capítol de la saga. Perquè estem parlant d'una saga: Aquest capítol primer només és un pas més dins aquest univers, la imaginació de l'autor està creant una saga de caire còsmic.
La novel.la comença com un Space Opera clàssic, ubicada en el temps anys després del final de Mundos en la eternidad, amb batalles espacials entre angriffs i humans i conquestes planetàries però Aguilera va incorporant nous elements i situacions que van transformant la novel.la fins a convertir-la en una extensíssima visió del futur de la humanitat i de l'evolució de l'univers.
L'exploració de l'Esfera (descoberta a l'anterior novel.la) per part de la coalició Imperi-Utsarpini i la seva macroecologia són només el punt de partida perquè l'autor desenvolupi una història inmensa on Mundos y demonios només n'és una petita part. Una història que desembocarà en un misteri còsmic, enmig d'un argument amb períodes de temps inabarcables, acció frenètica i la proposta subtil de teories científiques i místiques (en certs aspectes m'ha recordat a Rihla), molt entrelligades entre sí que acaben format un teixit molt ric i ferm.
Tampoc ens hem d'oblidar que les aportacions científiques continuen estan a l'alçada de les plantejades juntament amb Javier Redal a l'anterior obra. Aguilera segueix aquesta línia per continuar mostrant-nos l'univers d'Akasa-Puspa des d'una perspectiva realista, tot i que alguns elements nous incorporats poden semblar formar part més de la banda de la ciència més teòrica.
Mundos y demonios es desenvolupa en capítols curts i intensos, en diverses línies d'acció que donen vivacitat a l'obra i entre personatges carismàtics (fins hi tot els alienígenes angriff). Crec que Aguilera ha madurat molt els personatges en aquesta segona novel.la, fent-los més interessants, més racionals, enfocant bona part de la narració sota els seus punts de vista. I no oblidem que aquí, els angriff tenen un paper destacable i que la descripció de la seva cultura és primordial perquè els alienígenes ens semblin creibles
"Adictiva" seria un bon adjectiu per definir-la però també "inquietant" o "desmesurada". Precisament aquesta desmesura pot fer que el lector que no hagi llegit abans Mundos en la eternidad es perdi situacions i fets imprescindibles.
Aguilera té tan de camp per desenvolupar… tant pot dedicar-se a continuar l'eix vertebrador que ha estat narrant fins ara com recrear-se amb el passat d'Akasa-Puspa o en els conflictes presents que tenen lloc lluny del nus argumental de l'Esfera. Hem de pensar que l'autor ha deixat vàries pistes i idees que no ha desenvolupat encara, sense anar més lluny el paper de la Germandat que en aquesta segona novel.la és quasi obviada. Akasa-puspa es pot convertir en una saga galàctica amb totes les de la llei.
Per posar-hi una pega, es podria dir que la present novel.la no és del tot autoconclusiva ja que sí que resol alguns dels misteris plantejats a Mundos en la eternidad però n'obra d'altres. És, doncs, un capítol més, esperem que el primer de m
Alejo Cuervo va decidir publicar l'obra completa de ciència ficció de Fredric Brown dins la col.lecció Gigamesh, tan les seves novel.les (que no són gaires) que sortiran en un futur, esperem, no molt llunyà, com tot els seus contes de Ciència Ficció. Va ser una decisió arriscada, publicar íntegrament el 100% de l'obra d'una autor comporta tenir les idees molt clares doncs òbviament no tota la producció literària de Brown és excel.lent i per tant també s'hi inclouen contes i novel.les de qualitat literària més mediocre. Però l'alma matter de Gigamesh ha apostat fort i publicarà novel.les de Brown que altres editorials han tret fa relativament poc (com Marciano, vete a casa de Bibliópolis) sabent que això restarà vendes. Si més no, és molt lloable aquesta integritat. L'equip de Gigamesh, a més, ha realitzat una tasca editorial encomiable referenciant tota la obra de Brown al final del volum, una informació que sempre és d'agrair.Aquest és el primer volum que recull l'obra completa de Brown i inclou els relats de ciència Ficció escrits entre 1941 i 1949.
Particularment, fins ara només havia llegit dues novel.les d'aquest autor (La curiosa Marciano, vete a casa i la genial Universo de locos), però cap dels seus contes i haig de reconèixer que m'ha sorprès. Brown té la capacitat d'enganxar al lector quasi des del primer moment a la història que explica oferint-li una trama adictiva i una complicitat amb els personatges. El lector s'identifica immediatament amb aquests personatges, les seves motivacions, les seves manies, el seu caràcter. I és dificil fer-ho amb poques línies, en l'espai reduït de que disposen els contes.
Brown tracta tots els temes imaginables en la ciència ficció però destaquen algunes premises, algunes pautes: Sovint explora el límit entre la bogeria i la realitat o entre els somnis i la realitat intentant crear confusió al lector, però només la justa perquè aquest gaudeixi de l'obra sense travalsos. Les seves temàtiques giren molt sobre encontres extraterrestres, més en la línia d'invasions i conspiracions secretes que no pas per mitjà de la violència. Una línia molt seguida en aquella època per autors americans, molt abans de la revolució que va ser la new age de finals dels seixanta.
Però tan si ens trobem amb invasions alienígenes com amb casos policiacs futuristes (la seva vessant d'escriptor de novel.les de misteri i políciaques es demostra també en el seus contes de ciència ficció doncs molts d'ells tenen com a argument de base una investigació criminal) Brown utilitza reiteradament l'humor subtil per adobar els seus relats. I aquest és un ingredient més per que els seus contes siguin més que amens i la seva qualitat literària indiscutible.
Aquest primer volum recull 27 contes. No és molt difícil afirmar quines són les millors històries tan per la seva originalitat com per la seva qualitat intrínseca (almenys segons el meu punt de vista): El gusano angelical, Arena, las ondulacioens, Ven y enloquece, Carta a un fénix i No mires atrás. La resta manté un molt bon nivell i t'obren boca pel segon volum que no trigaré a comprar. Només dos dels contes m'han semblat especialemnt fuixos: Aún no es el fin i El truco del sombrero.
Altres curiositats són Ocaso i La broma que més contes de ciència ficció, el primer és una curiosa entranyable revisió prehistòrica i el segon una història costumista amb final tràgic.
Sigui com sigui, un recull imaginatiu, divertit i bàsic. Molt recomanat.
Plantilla basada en http://blogtemplates.noipo.org/
Blog creado con Blogia.
Blogia apoya: Fundación Josep Carreras
